IV. PASSIÓ PELS SUBSTRATS

Els genetistes no han passat per alt el paral·lelisme existent entre l’evolució humana, al ritme de les migracions, i la formació i desenvolupament de les llengües. Així com si retrocedíem enrere arribaríem a un principi en la cadena evolutiva dels humans moderns, allò que metafòricament s’ha anomenat l’Eva mitocondrial, també reculant en el temps trobaríem una parla primigènia. Els lingüistes, però, ensopeguen amb unes fronteres temporals més enllà de les quals resulta impossible d’esbrinar-hi res. Les restes òssies i materials serveixen per a la fixació de la cadena evolutiva dels homínids, no per a l’establiment de la formació de les llengües. Almenys han pogut dissenyar un arbre amb les seues branques, que aproximen les diferents llengües del món en funció d’uns orígens compartits d’allò més remots. La segmentació de les llengües és anterior a la confusió de la Babel bíblica i forma part de la seqüència de canvis, transferències i adaptacions escomeses per l’Homo sapiens en un viatge prodigiós de milers i milers d’anys que el dugué del cor d’Àfrica a la resta del planeta.

L’origen del català no ha pogut quedar aliè a les preocupacions dels lingüistes. No és suficient afirmar que és un dialecte del llatí. Cal entendre els mecanismes que en propicien el naixement i resoldre el perquè de la diferència, fonètica més que res, entre el català oriental i occidental. La resposta l’han creguda trobar en la història i fins i tot en la prehistòria, més enllà del registre exclusiu de la lingüística, i això implica una resposta fortament condicionada per l’estat de les recerques i els nivells de coneixements adquirits. La idea d’un o diversos substrats anteriors actuant sobre la llengua en formació, o ja formada, ha marcat durant molts anys els debats i les investigacions. Els gens, doncs, tornen en certa manera a fer-hi acte de presència: «els catalans —afirmen Josep Maria Nadal i Modest Prats a la seua Historia de la llengua catalana, de 1996— som hereus directes, en l’aspecte físic, en la sang, dels habitants del país en l’època preromana», una herència que ha jugat un paper «determinant» en l’evolució posterior i en la conformació de la llengua catalana.

Miquel Tarradell proporcionà pistes suggestives quan el 1962 escrigué Les arrels de Catalunya, una síntesi del que se sabia fins llavors de la prehistòria catalana, cosa que suposava alhora una revisió en profunditat de l’obra de Bosch Gimpera. Així, assenyalà com entorn del primer mil·lenari abans de Jesucrist es detecten a Europa importants moviments migratoris protagonitzats per pobles indoeuropeus. Un d’aquests trànsits partí del centre d’Europa per concloure en les costes del Mediterrani. A les terres de la futura Catalunya, entre els segles X i VII aC, s’establí un primer grup procedent de la conca del Rin i de l’alt Roine, que no arribà, però, a travessar l’Ebre. Una segona empenta, ara entre els segles VII i V, baixà des del nord-oest d’Itàlia i el sud de Suïssa, travessà els Pirineus i s’escampà per tota la Península Ibèrica. Tarradell prevenia contra la imatge d’invasions estrepitoses, efectuades per mitjà de moviments constants o d’una cadena ininterrompuda d’expedicions bèl·liques. I feia bé. Es tractaria, en canvi, de desplaçaments de curt radi, de comarca en comarca, quan al cap de dues o tres generacions convenia buscar terres noves conreables i pastures per als ramats. Els canvis introduïts en els ritus funeraris i la cultura material autoritzaven Tarradell a parlar en termes d’una nova civilització que esborrà molts trets dels segles anteriors. El dubte residia, però, a l’hora d’avaluar l’aportació demogràfica dels nouvinguts i, en conseqüència, el grau de fusió que sens dubte es va produir.

Amb tot, encara que els indoeuropeus pesarien més en les arrels ètniques que no els qui entraren en invasions posteriors —romans, visigots, àrabs—, no modificaren el to mediterrani del poblament de Catalunya, sinó que més aviat contribuïren a matisar-lo. A més, els indoeuropeus no formaven un bloc homogeni, sinó fragmentats en diferents tribus, cada una amb els seus costums i llengües, o dialectes, particulars. Sota el nom de celtes s’amaga un fenomen complex i divers. I d’altra banda, s’han detectat grups indoeuropeus preceltes, la llengua dels quals, anomenada sorotapte, si bé indoeuropea, era distinta del celta. Tot és molt confús perquè les dades disponibles són poques i precàries. Els lingüistes, malgrat tot, han trobat relíquies del component cèltic en la llengua catalana. Són escasses, molt menys que a la zona occidental peninsular, presents en el lèxic comú, com ara «clova», «bruc», «balma» o «ble», i sobretot en el registre toponímic, com poden ser Verdú o Talabre —qui sap si impugnat per futures recerques: Verdú, com apuntava Moreu-Rey, té tota la traça d’un simple trasllat d’antropònim occità.

Encara menys important és el substrat grec en la llengua catalana, malgrat els cinc segles de presència activa, des que un grup sorgit de Focea s’establí a Empúries cap al segle VII, sempre abans de Jesucrist, mentre es produïa la segona onada migratòria cèltica. Més que de colonitzadors, som al davant de comerciants que fundaven factories per al sosteniment de la vasta xarxa mercantil que havien estat capaços de bastir. Indígenes i grecs formaven dos mons que no es barrejaren, a pesar de l’enorme influència cultural, començant per la fabricació de moneda, dels segons sobre els primers, atesa la seua pertinença a una civilització més desenvolupada. Els testimonis avalen, a més, relacions tibants, dominades pels recels. Titus Livi ressenyava que els grecs no rebien cap indígena al poblat, a més de remarcar la solidesa de les muralles, amb una sola porta, guardada per un magistrat que no podia abandonar ni un sol moment. «De nit —diu—, una tercera part dels habitants feien la guàrdia sobre les muralles, i no era per pura fórmula o respecte a la llei que els sentinelles es rellevaven, sinó que vigilaven amb tant de compte com si l’enemic fos a les portes». Els hel·lenismes de la llengua catalana arribarien més tard, per mediació de llatí i de la dominació bizantina i, encara que distorsionats, filtrats per l’àrab. Altres paraules encara són més tardanes, de plena Edat Mitjana, quan la Corona d’Aragó mantingué rutes comercials amb l’Imperi de Constantinoble i arribà a dominar els territoris d’Atenes i Neopàtria durant vuitanta anys. Aquestes relacions expliquen que l’arsenal més nombrós corresponga al vocabulari marítim i mariner, com ara «galera», «estrop» o «embornal».

Què era l’iber és una qüestió sobre la qual pesen més les ombres que les claredats. I això que disposem, en particular al País Valencià, d’un corpus considerable d’inscripcions repartides de nord a sud, la majoria escrites en alfabet ibèric, d’altres en alfabet tartèssic i una en alfabet jònic (Alcoi). A mig camí dels primitius alfabets ideogràfics, aquells que empren símbols per a la representació d’objectes o conceptes, i els que empren signes amb valor fonètic d’un o diversos sons, més moderns, l’ibèric, tanmateix, no ha pogut ser encara desxifrat. Aquest és el problema. La identificació amb el basc ja no se sosté, perquè bascos i ibers eren pobles distints, per bé que hi ha raons per a sospitar la presència de trets compartits. La impossibilitat de determinar els elements que pertanyen a cadascuna de les dues llengües ha empès els lingüistes a analitzar conjuntament ambdós substrats, l’ibèric i el basc. En el lèxic comú, però sobretot en la toponímia, seria allà on els elements iberobascos arrelaren amb major força en la llengua catalana.

Triat i garbellat, l’aportació de les distintes llengües preromanes —indoeuropees, grega i iberobasca, sense descartar tampoc la feniciocartaginesa— a la catalana és bastant escassa. Fenomen lògic, al cap i a la fi, en una llengua neollatina. La fonètica, la morfologia i la sintaxi gens no tenen a veure amb les parles anteriors a l’arribada dels romans. En canvi, allà on entren en joc els substrats, i per damunt de tot l’iberobasc, és en la determinació del perquè de l’existència de dos grans dialectes, l’occidental i l’oriental.

La influència dels substrats va ser formulada per Manuel Sanchis Guarner, i també per Germà Colon. Els fonaments partien al seu torn de la lectura de l’obra de Bosch Gimpera, en particular el mapa de la fixació al territori de les tribus ibèriques per obra de les legions i els funcionaris de l’Imperi. En síntesi, Sanchis observà que el català oriental hauria estat determinat per la presència d’aquella doble onada de pobles indoeuropeus i preceltes, mentre que el català occidental ho hauria estat per la forta empremta dels pobles ibèrics i bascònics. La pertinença del País Valencià al català occidental s’explicaria justament per la importància del poblament ibèric, tal com s’esdevenia també a les comarques lleidatanes i la regió de Tortosa. Però Sanchis es trobava amb una contradicció que invalidava d’antuvi una hipòtesi tan suggestiva, perquè creia també que el pes majoritari de la colonització valenciana del segle XIII corresponia a gents procedents de la Catalunya Vella, portadors del català oriental. Una conclusió que, bàsicament, extreia del Llibre del Repartiment —les limitacions del qual abordarem més avall—, on les 630 cases de València pertanyents a pobladors de dialecte oriental superaven de lluny les 348 cases dels de dialecte occidental, quan el més lògic hauria estat a l’inrevés per tal d’explicar la modalitat d’aquests últims difosa més avall d’Alcanar.

La solució la trobà en un altre substrat: el mossàrab. Mitjançant una acrobàcia especulativa, més teòrica que documental, estimà que la llengua dels mossàrabs, aquells cristians que van romandre sota la dominació musulmana, desenvolupà trets propis a causa del substrat preromà. Al llarg de segles de convivència, alguns components d’aquesta llengua romànica s’infiltrarien prou en l’àrab local per a actuar també de substrat del català oriental majoritari dels colonitzadors i fer-lo evolucionar cap al dialecte occidental.

Tot un seguit d’investigacions posteriors invalidaren aquesta teoria i Sanchis tingué, però, temps de rectificar. D’una banda, arqueòlegs i historiadors modificaren la geografia dels pobles ibèrics descrita per Bosch Gimpera, i d’una altra demostraren la inanició demogràfica dels mossàrabs, incapaços pel seu nombre, en reducció permanent fins a l’extinció, d’influir lingüísticament en res o gairebé res. Els colonitzadors catalans s’instal·laren sobre els buits que havien deixat els musulmans expulsats o reassentats per la força cap a altres indrets. Sobretot, per raons purament defensives, es concentraren en les viles, moltes de nova fundació. Els contactes amb els musulmans proliferaren més en les contrades rurals que en les moreries urbanes, sobre efectius humans en constant renovació i formant col·lectius paral·lels, encara que en permanent i contínua interacció econòmica. De l’àrab es poaren multitud de paraules, però no hi havia ocasió «social» per a modificar el dialecte dels colonitzadors fins a dur-lo a la modalitat occidental.

La passió pels substrats, però, va revifar amb Badia i Margarit. Ara, però, el factor primordial seria la romanització i la distinta força de l’àrab per a condicionar la supervivència o la desaparició de la cultura i la llengua importades per l’Imperi Romà. En vespres de la invasió àrab, el substrat preromà va emergir amb tota la seua puixança a la Catalunya occidental, on la petjada llatina era poc més que un vernís, i alterà el desenvolupament de les formes embrionàries del català. A la zona oriental, més romanitzada, l’esvaniment d’aquest substrat preromà deixaria via lliure a una «evolució natural» del protocatalà. La immediata acció de l’onada àrab marcaria després el ritme de la formació de la llengua. A penes audible a la Catalunya Vella, amb menys d’un segle de presència islàmica, s’intensificà a la Catalunya Nova, en arrelar-hi fins a mitjan segle XII, i esdevingué profunda al País Valencia i a les Illes, present fins al segle XIII. A la Catalunya Nova els colonitzadors cristians encara trobarien un mossàrab en ús, mentre al sud de l’Ebre i les Illes hi hauria pràcticament desaparegut, incapaç de sobreviure a la intransigència dels almoràvits. Llevat del Camp de Tarragona, per la menor intensitat i pervivència àrab i «per convenciment psicològic dels seus habitants» —cosa que resulta, apel·lar a la psicologia al segle XII, una altra gosadia especulativa temerària—, en totes tres regions, la de ponent, la valenciana i la balear, l’arabització neutralitzà la capa romanitzadora per fer reviscolar el substrat ibèric i donar lloc a formes de llenguatge d’arrel extraordinàriament remota. A mesura que el mossàrab perdia pes social, les modificacions lingüístiques que havia experimentat eren transferides a l’àrab, una llengua amb gran capacitat d’adaptació als trets de les parles locals. És així com l’àrab del País Valencià hauria conservat traces procedents de l’iber, somortes durant segles i segles, les quals enllaçarien amb el català que hi arribà amb la conquesta jaumina. Són aquests enllaços els que empenyien cap a la modalitat occidental malgrat la procedència oriental dels colonitzadors.

Les conclusions de Badia, pel que fa si més no a les raons de la presència del dialecte occidental al País Valencià, eren pràcticament les mateixes que les de Sanchis, però després de fer servir vies diferents. Ambdues descansaven sobre una argumentació històrica feble, aferrada a un canemàs teòric mecanicista que donava per fet tot just el que caldria demostrar: com, quan i per què es produïren els trasbalsos d’una llengua a una altra i de quina manera s’operaren els contactes. Antoni Ferrando ha posat en relleu els punts discutibles de l’argumentació de Badia, tant els històrics com els lingüístics. Joan Veny, per part seua, ho veu tot més senzill. Bona part de les mutacions fonètiques o gramaticals operades pel català oriental tindrien lloc entre el segle XV i XVI, en contrast amb el caràcter més estàtic del català occidental. No convé perdre de vista els substrats preromans, però resulta massa arriscat atribuir-los desorbitades repercussions lingüístiques. Tampoc cap lingüista solvent no argumenta la diferència entre l’anglès i l’americà en base al substrat de les diferents llengües índies operant al nou continent.

No ens enganyem: la identificació dels substrats estigué guiada massa sovint per la recerca dels ancestres i la justificació mil·lenària de la «nació». Convenia certificar partides de naixement, com més antigues i prestigioses millor. L’origen del català no podia tampoc desembarassar-se d’aquest desig. Els prohoms de la Renaixença i els activistes del primer catalanisme, valencianisme i mallorquinisme polític s’enlluernaven amb els guarniments centenaris, i mil·lenaris si es donava el cas, de la llengua. «Quan un idioma s’ha fet instrument del pensar i del sentir de tot un poble —escrivia Miquel del Sants Oliver a la Ilustració catalana el gener de 1904—, té qualque cosa de sagrat. És el tabernacle que custodia la part d’ell mateix més elevada, noble i digna de perpetuança; com l’ostentori místic on brilla i espireja el pensament encarnat de tota una raça, de tota una civilització. Tal representa per a nosaltres la llengua catalana». Els poetes hi posaven gotes de lirisme, els activistes, epopeia, i tothom estirava més el braç que la màniga. Cadascú feia la lectura que més li convenia, però el recurs als «ibers», «romans», «visigots» o «mossàrabs» proporcionava pes històric a la narrativa dels orígens. Per sort, ara els lingüistes no es deixen dur per teories que malgrat el seu atractiu tenen poca consistència documental. Cal reconèixer, però, que els simulacres científics, una mica més avall de l’Ebre, circulen encara a lloure entre algun o altre diplomat universitari i sobretot en els fòrums de la república popular de les xarxes socials.

Els lingüistes, doncs, s’han demanat fins a quin punt els substrats —i els adstrats— han incidit en la caracterització del català i de la seua doble modalitat occidental i oriental. Els contextos històrics dins els quals s’ha desenvolupat el procés han estat poc atesos, o no han servit sinó d’escenaris genèrics sense cap profunditat explicativa. No dic res de nou en assenyalar que no sols hi ha una història de la llengua, amb les seues lleis fonètiques, sintàctiques i lèxiques, sinó també una història social de la llengua. I en aquesta història social de la llengua l’acció del «poder», o, millor, de l’«estat», sembla decisiva per la capacitat ordenadora que posseeix.

Els visigots certament eren pocs, comparats amb la massa d’hispanoromans. Però entre el 476 i el 711 foren els que manaren, per a la qual cosa posaren en funcionament una activa maquinària política. L’estat era feble, distava de la magnitud i l’eficàcia imperials, però així i tot desplegà un corpus legislatiu, diversos engranatges administratius i una gens negligible acció de propaganda per mitjà dels rituals, els signes i el discurs pròpiament dit. Des que Recared abraçà el cristianisme, l’estat tingué l’Església al costat, és a dir, la institució més eficient i els homes més ben preparats del seu temps. La cultura, el pensament i el vehicle d’expressió d’ambdues, la llengua —i l’art, per descomptat—, no podien quedar al marge de l’onada eclesiàstica i cristianitzadora que ho cobria tot. Els tonsurats no tardaren gens ni mica a constatar la distància que separava el llatí, ja bastant degradat, del sermo rusticus, i en les predicacions formatives, per tal de desempallegar els pagesos de les adherències paganes, es decantaren a favor de la parla popular per criteris estrictament d’eficàcia persuasiva. Els predicadors es veien obligats a utilitzar un llenguatge simple i comprensible, farcit d’imatges pròximes a l’auditori analfabet. El llatí docte i les abstraccions de la teologia romanien darrere dels murs dels monestirs. Per molta voluntat posada a l’hora d’imitar la parla rústica, els eclesiàstics havien de deixar escapar formes poades de l’alta cultura escrita. El mateix passava en la vista oral d’un judici, en la comunicació d’un ban, en les instruccions als intendents de les finques rurals, en el document de venda d’una vinya o un cavall. La llengua dels rústics es contaminava de la dels doctes, i viceversa també.

Abans de l’any mil, la llengua dels illetrats evolucionava amb l’espontaneïtat pròpia dels seus parlants. En aquell ambient de recessió, d’escassos contactes comercials, d’atonia urbana i d’una demografia precària, el ritme evolutiu dels múltiples dialectes llatins havia de ser lent i amb un notori accent local. Les necessitats expressives marcaven el procés de distanciament dels registres cultes. Una llengua és útil abans que res. No és estrany que els primers i més nombrosos romancismes catalans que s’escolen en documents llatins provinguen de l’arsenal agrari, com ara les eines, els noms dels animals i els objectes de la vida diària. I la llengua es feia més complexa a mesura que la societat tota ella esdevenia més complexa. Sempre subsistia la distància respecte de les pautes formals i cultes, encara que ambdues creixien amb una certa sintonia mútuament beneficiosa. La capacitat reguladora sols corresponia als lletrats, però. No podia ser d’una altra manera. El «poder», en el sentit més ampli de la paraula, afaiçonava les llengües emergents. Sens dubte, els substrats tenien parcel·les de responsabilitat en el perfil singular de cada una, pel que fa al vocabulari i als matisos de la fonètica sobretot, però l’espai de la sobirania política, a més de delimitar fronteres, condicionava bastant —que no és el mateix que «determinava»— l’evolució de la llengua.

L’estat i l’Església visigots havien disposat de poc temps per a incidir sobre els dialectes similars que germinaven a l’una i l’altra banda dels Pirineus orientals, tot i que pel sud arribaven fins més enllà de Tarragona, qui sap si més enllà de l’Ebre. La irrupció àrab i berber tallà el procés i situà els usuaris en sobiranies distintes, la cordovesa i la franca. Mentre que la parla dels primers quedà fossilitzada en el romanç o romanços andalusins, la dels segons experimentà ràpides i acumulatives transformacions que havien de convergir en el català. La presa de Barcelona l’any 801 situava la frontera meridional al curs baix del Llobregat. Els mossàrabs, i els muladites també, deixaren de comptar amb els beneficis d’una administració i una instrucció religiosa oficial que s’expressaven en aquell dialecte llatí. Els altres continuaren gaudint-ne. La maquinària carolíngia era molt més eficaç que la visigoda. El país s’organitzà en comtats, administrats per un delegat de l’emperador; els cluniacencs estengueren una poderosa xarxa de monestirs i es multiplicaren les esglésies i les parròquies. La baixada de pobladors de l’antiga Septimània i la tramesa de funcionaris activaven la influència del romànic occità sobre el català, tots dos en formació. Caldria afegir-hi la intensitat dels contactes espirituals amb santuaris llenguadocians, manifestat a través dels pelegrinatges i la tramesa d’almoines. Les esglésies del Llenguadoc i l’Alvèrnia imantaven la devoció popular dels testadors catalans: Sant Pau i Sant Just de Narbona, Sant Nazari de Carcassona, Santa Maria de la Grassa, Santa Maria de Quaranta, Sant Gil, Sant Vicenç de Castres, Santa Fe de Conques, Sant Guerau d’Orlhac, Santa Maria del Puig: de la Garona al Roine, i de la Dordonya a l’Aglí, advertí Pierre Bonnassie, el pelegrí català trepitjava una terra que li era familiar.

Mentrestant, l’ús de l’escriptura s’eixamplà vertiginosament. Els pagesos i els primers habitants dels burgs continuaven sense saber llegir i escriure, però no podien quedar al marge de l’escriptura. Ja guardaven documents de compravendes i dots nupcials. Les distàncies futures del català parlat a Manresa respecte del parlat a Montblanc, i encara molt més de Fraga, Tortosa o Peníscola, devia descansar, i no poc, a banda els substrats, en l’acció quotidiana del poder i l’administració civil i eclesiàstica. A Fraga, Tortosa o Peníscola era impossible escriure en l’any 986 una lleixa testamentària que comprenia «ipso meo vino de Barchenona, cum ipsas tones III, et cubus II, et cubello I, et parilio I de portadores, et cannada I, et enapo I, et escudella I», és a dir, «el meu vi de Barcelona, amb tres tonells, dos cups, un cubell, un parell de portadores, un cànter, un anap i una escudella». El català preliterari es preparava per fer salt cap als dominis de l’administració reservats fins aleshores exclusivament al llatí, alhora que obria una esquerda per on penetrar en els dominis de la cultura escrita. Cap a la darreria del segle XII va ser necessari traduir de l’occità Les Homilies d’Organyà. La consciència d’una identitat lingüística pròpia hi havia arrelat. No trigarà tampoc a emergir la de la identitat política, que, fet i fet, anaven de la mà: els estatuts de pau de Fondarella de 1173, ja amb la Catalunya Nova incorporada, s’instituïren en totes les terres del rei Alfons el Cast: «des de Salses fins a Tortosa i Lleida i els seus límits». Aquest territori era Cathalonia, com així apareixia escrit en temps del seu fill Pere el Catòlic.

Si del català passem al «valencià», llavors el debat es fa més espès i enutjós, perquè la reflexió ponderada cedeix davant l’escrúpol indigenista, amanit d’elucubracions pseudocientífiques per a embolicar encara més la troca. Per als autoctonistes, és una llàstima que el valencià derive del baix llatí, perquè, si per ells fóra, li posarien en l’haver de la llengua uns quants segles de més, o mil·lenaris, d’existència. Això no obstant, té un bon pedigrí que ja voldrien d’altres. Allò que subministra la pròpia substantivitat del valencià —enfront del català, no cal dir-ho— és el substrat iber. Curiosament un dels primers a reclamar el pes dels indígenes preromans fou el barceloní Francesc Carreras Candi.

A la Geografía General del Reino de Valencia perfilà la tesi que havia avançat el 1908 al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Atès que la influència del llatí en l’ibèric va ser menor del que generalment s’havia suposat, en consonància amb la menor també romanització d’Hispània, l’iber persistí a través de la dominació primer de Roma i després dels visigots. A partir del segle VI, sostenia Carreras, assistiríem a la formació de la llengua catalana, o, dit d’una altra manera, «entra, la antigua ibérica, en su última etapa evolutiva». A València la presència àrab va ser més dilatada i profunda, però no per això els nous amos aconseguiren arraconar la llengua romanç dels seus habitants. Ara Carreras acudia a l’autoritat de Simonet i Ribera, adalils del mossarabisme, i de Lluís Fullana i Rodríguez de Berlanga, entre altres. Al temps de la conquesta de Jaume I, doncs, es parlava a València «la lengua ibérica romanceada». La manera de conciliar el català amb el valencià, perquè Carreras no en feia dues llengües diferents, és ben fàcil i enginyós: l’iber, que havia estat la llengua vulgar del poble i conqueria ara el rang literari, conservava tota la seua prístina rudesa en el català, el seu «representant genuí», i s’endolcia una mica a Mallorca i encara més a València per influència dels idiomes semítics.

Carreras Candi havia anat massa lluny. Tot i la rusticitat dels encaixos i les giragonses inversemblants de la lingüística històrica, la unitat de la llengua continuava inalterada i, cosa que és pitjor, la seua denominació. Francesc Almela i Vives, Nicolau Primitiu i Julián San Valero agafaren de Carreras el que més els convenia, l’iberisme i el baix llatí —la llengua dels soldats romans irisada de vetes celta, fenícia, grega i cartaginesa, tal com ho havia presentat el pare Fullana—, però per a la segregació del valencià del tronc comú o per a la reclamació d’un estatut diferencial.

La lingüística, entre valencians, freqüentment ha esdevingut un gènere recreatiu i democràtic. Com en la història, tothom creu que hi té garantit el dret d’admissió. Sense cap formació professional específica, el perill de desbarrar és una possibilitat més que plausible. Amb total impunitat s’han enviat textos a la impremta sense més filtre que el d’una imaginació frondosa. D’exemples n’hi ha per donar i vendre, però bastarà l’article «Paleolingüística valenciana», publicat per Nicolau Primitiu el 1948 al diari Las Provincias del qual després es féu un opusclet a banda. Don Nicolau de Sueca —que és com signava en aquesta ocasió— hi examinà l’origen de diverses paraules. Una de les que reclamà l’atenció era el verb «combregar». Mentre que se n’havia admès comunament la filiació llatina, afirmà que «en la família lingüística baleo-catalo-valenciana i sons dialectes i afegitons» provenia d’un estadi anterior. En el seu sentit primitiu, no significaria prendre la comunió sinó «lluitar junt amb altres», és a dir, «la milícia primitiva, la defensa de la tribu o de la Pàtria, les libacions i festins abans de les lluites i després de les victòries». Com va arribar a aquesta conclusió és una cosa que ens quedem sense saber: «emperò tampoc sembla que’ns pervinguera dels gòtics [visigots, vol dir]; car, a l’adveniment dels nòrdics, la nostra nació estava cristianisada i pareix lògic que ja estiguera adoptat el nom llatí “comunió” per tota la Iberopenísula». En fi, combregar «existia abans dels romans, usada pel poble íber per a denominar els seus banquets de guerra». La calamitosa barreja d’història i lingüística, en don Nicolau i molts altres, va produir un subgènere apòcrif la incidència del qual és nul·la en les ciències socials, per descomptat, però ha constituït i constitueix encara la coartada per a l’indigenisme més pintoresc i visionari.

L’obra prolífica de Joan Fuster posà una mica d’ordre en el desori de les discussions sobre l’origen i la denominació de la llengua. Però després de Nosaltres, els valencians la reacció depassà la polèmica erudita. Els disbarats es multiplicaren i constituïren els punts cardinals del catecisme del regionalisme exasperat de la Transició. Al cap i a la fi, Fuster, amb bon criteri, sostingué exactament el contrari de Carreras Candi. Potser els colons romans foren pocs, però la romanització del País Valencià «va tenir una amplitud considerable», com també l’impacte islàmic «seria, a la llarga, prou més incisiu que el romà». Avançant-se set anys a les primeres investigacions de Pierre Guichard, constatà que les invasions nord-africanes, «intermitents però sovintejades, ja van pesar-hi amb una força decisiva». L’arabització lingüística dels indígenes va ser completa, massiva i irreversible. Només els escassos mossàrabs es resistiren a l’assimilació, però aquests, que podien representar una supervivència «nacional» anterior, van anar desapareixent a poc a poc: els uns seguiren el Cid primer i més tard Alfons el Bataller, d’altres foren exiliats al Marroc. Pels carrers de València no transitava cap mossàrab quan Jaume I els recorregué per primera vegada. Aquesta seqüència de fets cobra una importància determinant per al futur del País Valencià: l’arabització lingüística dels valencians preislàmics fa que «es converteixen en “moros” i són “moros” per sempre més». I Fuster conclou: «de raça dubtosa —llegiu “ètnia”—, compartia la fe, la parla i els hàbits generals d’al-Àndalus». Només una ínfima minoria d’historiadors el 1962 gosava emprar el terme «al-Àndalus». Tothom s’hi referia com «l’Espanya musulmana».

El cas més ditiràmbic és el de Julián San Valero, catedràtic d’història antiga de la Universitat de València i degà de la Facultat de Geografia i Història. Prestà els seus serveis a l’anticatalanisme més frenètic amb la redacció de pamflets absurds, en una evolució del «pensament», que anava del regionalisme més tebi i castellanitzat al regionalisme més excitat i igualment castellanitzat. Precisament un d’aquests pamflets inaugurà el 1977 la col·lecció de «Temas valencianos», sota la direcció de María de los Desamparados Cabanes Pecourt, amb el títol Reflexiones sobre el pueblo, cultura y lengua de Valencia. Són tan sols vint-i-dues pàgines, que, amb el pas de temps, proporcionen una hilaritat assegurada, però que en plena batalla de València es convertiren en la coartada intel·lectual i historiogràfica dels que cantaven allò de «per ofrenar noves glòries a Espanya». Supura per tots els costats un nacionalisme ranci, rivetejat d’excrescències xovinistes i racistes. La superxeria del material congestionat en l’opuscle faria envermellir fins el mateix Sánchez Albornoz, i això que don Claudio les tirava llargues en les seues filípiques contra Américo Castro amb les quals pretenia certificar el tomb mil·lenari de l’Homo hispanicus per la vinya —espanyola— del Senyor. A San Valero li faltava la ploma fogosa del medievalista i el maneig d’una bibliografia elemental, i li sobraven els trets toscos, prerenaixentistes i una mica engolats de la literatura combativa del regionalisme.

La tradició oral dels pobles, deia el catedràtic d’història antiga, pot remuntar-se a dos o tres milions d’anys d’antiguitat. Cal tenir molta fe per a creure-s’ho un, però qui sap si Lucy, la pitecantropa, no deixà anar algun vagit precursor del valencià. Com que és tota una eternitat, San Valero estima que moltes paraules usades pels homes prehistòrics s’han perdut i no arribarem mai a conèixer-les. Per sort, des de fa dos mil cinc-cents anys els ibers començaren a conservar paraules per escrit, de manera que «podemos conocer palabras de valencianos tan antiguos». San Valero no aclaria de què servia conèixer paraules el significat de les quals ignorem, però l’associació llengua ibèrica, home valencià i llengua valenciana ja estava feta, encara que bastida sobre una falòrnia. A la fermentació inicial de l’iber i el baix llatí s’anirien afegint restes de sèrie de totes les cultures i llengües que transitaren entre Morella i Guardamar. El resultat és la llengua dels valencians, un «embrollo» de categoria. Seria per atribuir-ho a una declinació momentània de les neurones, si no fos per la serietat de l’afirmació, impresa en paper i dins una col·lecció d’opuscles que María de los Desamparados Cabanes Pecourt, per si de cas, traspassava la «responsabilidad científica» a cada autor:

«nuestro valenciano, por ejemplo, es un conjunto lingüístico consituído por elementos derivados básicamente del bajo latín hablado por todo el pueblo hasta el siglo VIII, enriquecido del VIII al XIII con arabismos y desde el XIII hasta hoy con catalanismos, provenzalismos, aragonesismos, castellanismos, etc…, con unos cultismos modernos y muestra tendencias fonéticas [sic], palabras y expresiones que van desde el ibérico hasta los tecnicismos actuales, pasando por el visigodo, lenguas norteafricanas no arábigas, italiano y francés medievales o modernos, etc, etc… Es decir un embrollo vital, no tan simple como se hace creer».

Aquests «etc., etc.» ens omplin encara de més perplexitat. Vés a saber quins altres ingredients podrien integrar aquest conglomerat tan variat i vistós, després pràcticament d’haver exhaurit tots els transeünts pel país i veïns més pròxims. No es poden descartar els tàtars, els circassians o els negres subsaharians que com a esclaus van acabar els seus dies per aquests topants. La persistència eviterna del substrat iber, enriquit per la romanitat, vindria assegurada per les minses aportacions demogràfiques posteriors: uns centenars de visigots, uns milers de musulmans, uns altres milers d’aragonesos i catalans i una immigració escalonada des del segle XIV, ignorem de què. En qualsevol cas, la massa de població no pot ser canviada per les minories dominadores de torn, «interesadas en explotar al pueblo, no en culturizarlo. O en vivir sobre el país trabajando y procurando la más rápida asimilación a la manera de vivir valenciana». Va ser tan intensa i arrelada la manera de ser valenciana, que «és culturalment necessari» que els moriscos expulsats del regne el 1609 «hayan valencianizado en una profundidad desconocida la vida de África del Norte». Només José Aparicio Pérez ha estat capaç de sobrepassar Julián San Valero, cosa que per endavant es presentava insuperable. Anúbar, l’editorial responsable d’aquests papers tan entretinguts, era propietat de don Antonio Ubieto, el pare espiritual de María de los Desamparados Cabanes Pecourt, que arribà a ser consellera d’Educació de la Generalitat Valenciana. És a Anúbar on Ubieto es publicà el gran best seller de Los orígenes del reino de Valencia, amb quatre edicions entre juny de 1975 i gener de 1981.

Com que l’«embrollo vital» de San Valero es presentava amb un canemàs teòric tan vulgar i elemental, calia revestir-lo d’un embolcall tècnic que el permetés presentar-se amb una mica de decòrum davant la comunitat científica, i amb una mica de solvència davant els fidels del credo indigenista, malgrat el voltatge exsangüe dels llums de la parròquia «tricolor», per a la qual no va ni d’un ni de dos ni de deu mil·lenaris l’antiguitat de la llengua valenciana, a condició que siga diferent de la catalana. Leopoldo Peñaroja posà doctes garlandes a la pista mossàrab, i Manuel Mourelle de Lema a la ibera. Aquest últim es despenjà el 1996 amb un patracol de gairebé sis-centes pàgines, subvencionat, cal dir-ho tot, per la Real Academia de Cultura Valenciana i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de València. La música de fons era la mateixa que la de Carreras Candi, però carregada amb una mica més de bombo i platerets. L’acció del substrat ibèric resistí la romanització. La influència dels «hàbits fonètics» i de les condicions peculiars del «poble adoptant», és a dir, les diferències dialectals itàliques dels conqueridors, faria que una mateixa llengua —el llatí— evolucionara de manera diferent en pobles «la predisposició lingüística» dels quals era distinta. La diferència del català i del valencià ja s’enuncià, doncs, amb les primeres passes de la romanització lingüística per acció dels substrats. És així com «el llatí valencià» arribà a posseir característiques peculiars enfront del que se seguia parlant a la Tarraconense. Els mossàrabs, no podien ser altres, seran els usuaris d’aquesta llengua i en garantiran la supervivència fins a l’arribada de Jaume I. El propòsit de Mourelle de Lema, tal com diu al pròleg, no convida a l’engany. Consisteix ni més ni menys en la demostració que:

«la génesis y diacronía de lo que será el hombre valenciano que, pasados los siglos, recibirá el influjo de las culturas latina, visigoda y árabe, se detecta ya en el Paleolítico, donde se dan ya unos caracteres raciales propios, una llamada raciología levantina. Pero cuando, con más claridad, se da un auténtico hombre levantino es en la protohistoria, cuando sobre estas tierras cálidas se diseña el hombre ibérico estrictamente tal, que perduró incluso durante las invasiones romana y la persistente musulmana».

Com James Bond, Mourelle de Lema té llicència per a matar els fonaments de la romanística consensuada per totes les universitats i per tots els lingüistes amb dos dits de trellat. Però mentre que Bond fa servir la sofisticació tècnica, la intel·ligència i uns certs fonaments culturals, Mourelle de Lema desbarra en ignorar les recerques més recents i traure’s de la màniga arravataments com els de la «raciología levantina» paleolítica. En un llibre titulat La identidad etnolingüística de Valencia, desde la antigüedad hasta el siglo XIV, qualsevol barbaritat era possible. L’erudició amb què decorava l’evitern hombre valenciano i el disseny de l’home ibèric no passava de martingala antropològica i historiogràfica.

Tota aquesta paperassa autoctonista té poc a veure amb la història i la lingüística, vull dir, amb totes les precaucions, cauteles i competència que exigeixen les ciències socials en la versió moderna i no romàntica. La fabricació de tota mena de fantasies delirants, inclosa la de remuntar els orígens dels valencians al Paleolític o més enllà encara, sempre serà millor que retre’s davant l’evidència d’una llengua romànica la formació de la qual no ofereix cap dubte als experts, llevat de matisos de la influència ineludible dels substrats que es presten a la bona i convenient discussió científica. Les faules tosques dels San Valero, Mourelle de Lema i altres polígrafs amb acreditació universitària pertanyen al mateix gènere que les d’Antonio Ubieto, José Aparicio i, no cal dir-ho, Sánchez Albornoz i Américo Castro: la immemorial història d’Espanya. I com que de memòria es tracta, i les dificultats per a atrapar-la es perden a mesura que reculem en el temps, la sang i la raça —«el hombre valenciano»— acudeixen al rescat de la memòria, i aquest «hombre valenciano» es fon, tal com aplaudiria don Claudio, amb l’Homo hispanicus.