IX. A LA RECERCA D’UNS ORÍGENS

No hi ha cap poble al món que no haja indagat sobre els seus orígens. Tothom vol saber d’on ve. Tothom ha volgut esbrinar qui ha estat el seu primer pare i la seua primera mare. La Bíblia recorda als cristians que d’Adam i Eva provenen totes les successives generacions que han poblat el món, si bé el mèrit cal atribuir-lo a les «migracions» de Sem, Cam i Jàfet, la progenitura —masculina— de Noè. Però amb les filiacions religioses i espirituals no n’hi ha prou. El que de veres es tracta d’inquirir és l’origen de la «nació», el poble, la tribu o el grup que comparteix mites, déus, costums, llengua, una mateixa «sang» en definitiva. Les literatures inicials i més reculades ja contenien relats entorn de la gènesi col·lectiva; les relacions dels historiadors també. Les ficcions fundacionals degueren ser consumides amb veritable passió. Teseu, el rei llegendari que vencé el Minotaure a Creta, seria el fundador d’Atenes, cap allà al segle VIII abans de Crist, mentre que la de Roma seria atribuïda a Ròmul i Rem.

L’Edat Mitjana de l’endemà del primer mil·lenari reblà l’atenció cap als orígens traslladant-los fins a les mateixes famílies, de les poderoses per descomptat. Per a tal propòsit es desenvolupà un corrent literari destinat a emfasitzar-ne l’antiguitat, la puresa, la glòria. Els textos, que manufacturaven clergues a sou, els únics que sabien l’ofici de l’escriptura, estimularen un autèntic culte dels ancestres, una religió de la família, a vegades recorrent i tot a fabulacions i ascendències mítiques. Amb la tardor medieval i els primers compassos del Renaixement assistim encara més a l’exageració i inflament genealògic, en el sentit que la més modesta cavalleria i fins burgesos enaltits també reclamen ascendències tornassolades. Quan Josep Martínez Aloy, el 1881, redacta un petit opuscle sobre els cognoms «llemosins», no s’està de criticar els historiadors antics, inclosos els més «severs»:

«Los interesantes relatos de la vida política de los pueblos, las disertaciones cronológicas, la enumeración de los hechos, se interrumpen con frecuencia para dar cabida a interminables capítulos, en los cuales sin más datos que la adulación y la lisonja, se remonta la genealogía de poderosas familias a los tiempos del diluvio y del paraíso terrenal; se buscan huellas de un linaje en los libros de Moisés, en los poemas de Homero y en los discursos de Cicerón; se reconocen progenitores en las tribus de Israel, en el Olimpo y en el Capitolio; y se consideran, en fin, legítimos todos los caprichos de la imaginación, con tal que no conduzcan a descifrar el sentido natural del apellido que se ensalzó».

Amb tot, l’Edat Mitjana, per al prohom de la ciutat de València i els seus contemporanis del tombant del segle XIX, no quedava tan lluny com l’època de Pèricles o d’August. La infància de les nacions d’Occident d’avui dia transcorre al llarg d’aquests llargs mil anys que s’encabeixen entre l’arribada dels genets bàrbars i l’inici de les navegacions regulars cap a Amèrica. Les «nacions» d’aleshores, cada vegada més ja afaiçonades pels «estats», s’interrogaven, en efecte, sobre els ancestres. Els cronistes i historiadors maldaven per recular en el temps i situar-los al capdamunt de la jerarquia dels valors contemporanis en què escrivien. L’Imperi de Carlemany enlluernava, i, en particular als territoris que en formaren part, es mirarà de forjar vincles filials amb ell. A casa nostra, Berenguer de Puigpardines compongué una crònica a la darreria del segle XV, i, recollint una tradició anterior i escrits d’historiadors com Pere Tomic, identificà la creació de Catalunya amb l’empresa militar d’Oger Galant Cataló, nebot ni més ni menys que de Pepí el Breu:

«E per algun temps ans que l’emperador Carles Manyes vingués en Catalunya, ço és, en l’any DCCXXXII, en la província de Gícia havia un castell apellat Cataló, la qual província senyorejava un príncep apellat Oger Gualant, de linatge de França, nebot del rey Pipí de França. E per tal com lo dit príncep habitava contínuament en lo dit castell Cataló, per les gents era dit Oger Galant Cataló. E com lo dit príncep fos molt virtuós baró, e de gran linatge, e molt aparentat, e senyor de moltes terres e de molts vassals, e trobant-se gran rich e ab molt ajust de gran moneda, e era molt bon crestià, nostre Senyor li mes al cor que emprengués de entrar en la Terra dels Gots per lançar-ne los infels e tornar-la a la fe crestiana. E axí, ab ajuda de molts cavallers, ell emprés de passar los monts Pirineus ab infinida gent de peu e de cavall, entre·ls quals hi hagué nou barons principals, nobles hòmens e de gran linatge, qui feren vot de no tornar jamés en França, sinó morir o viure en dita enpresa ab lo dit Oger Gualant Cataló…».

Primer de tot, doncs, se’ns dóna la clau del nom de la nació. I en segon lloc, amb els nous barons que segueixen Oger Cataló (Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Anglesola, Ribelles i Erill) i amb aquesta infinita gent de peu i de cavall —vint-i-cinc mils homes d’armes, puntualitza Puigpardines—, tenim el llevat primigeni del poble de Catalunya.

El cas del regne de València era més senzill. No podia prestar-se a fabulacions semblants, perquè l’afer de la conquesta resultava massa recent, massa prosaic, massa ben sabut. Atès que abans hi havia el gran forat negre de l’islam, als nous ocupants se’ls frustrava tota operació imaginària de filiació.

Més enllà de l’arribada de la «pèrfida secta de Mafomet», la boira del paganisme, més el desconeixement gairebé absolut del període romà, comprometia encara més la recerca d’un principi. Gaspar Escolano, acudint a l’autoritat de «graves doctores», postula que la primera terra poblada de la Península —ell en diu Espanya— «fue todo este paraje de nuestro reyno y Cataluña» per Túbal i els seus armenis. Més caute, Francesc Eiximenis, al pròleg que precedeix el Regiment de la cosa pública, manifesta la seua presumpció que València havia estat «habitada quasi del començament del món, ço és de Jàfet, fill de Noé, ençà». Ara bé, «car com de totes les ciutats notables sapiam qui les edificaren e aquells qui les començaren, emperò de aquesta ciutat no trobam res antic, per què apar que quasi no és memòria d’ella com és estada habitada».

D’algun lloc, doncs, havíem de provenir els valencians. I ací el verb «provenir» no pot ser més just i eloqüent. Els avantpassats gràcies als quals som el que som vingueren de fora. No hi eren l’endemà de l’expulsió del paradís. Tampoc el dia que un cromanyó sapiente recalà entre Fredes i Orxell ni quan els avantatjats forasters del Neolític trobaren que aquestes terres eren d’allò més fecundes per a les idees agrícoles que portaven al cap. Reconèixer-nos amb els ibers seria tan absurd com temerari, perquè en dos mil anys la història ha donat molts tombs, empesa pels romans i els germànics i més tard pels àrabs i berbers que islamitzaren els nadius llatinitzats.

N’hi ha que voldrien que la història fóra d’una altra manera. Però la història no es fa al gust del consumidor sinó impulsada per un conjunt de forces que depassen la voluntat de cadascú de nosaltres. La sort que tenim és que a partir del segle XIII, des del moment que el país valencià d’al-Àndalus passa a formar part de la Corona d’Aragó, les fonts documentals permeten escrutar millor aquest conjunt de forces irreductibles que propulsen la història. Mentre que fins llavors anem gairebé a les palpentes, i encara gràcies als vestigis de l’arqueologia i a un grapat irrisori de notícies escrites, ara les seguretats són majors. La Corona d’Aragó ja era un estat les accions del qual descansaven en la memòria, en el registre dels fets, en el dipòsit de l’arxiu, del palau reial al minúscul llogaret. Podem comptar, podem seguir les petjades de biografies singulars, ni que siga a grans trets, podem saber a vegades amb una seguretat granítica d’on procedia el qui s’aveïnava en un lloc concret. Les famílies s’obrin als nostres ulls com un ventall, i els dots nupcials, els testaments o els plets per una herència ens diuen totes aquelles coses relatives als avatars de la població i la vida de la gent impossibles abans de 1238. Els orígens han deixat de ser una incògnita. Venim del nord, de les terres enclavades entre les serres de Montsià i Encanader per avall, i els Pirineus i les Corberes per amunt.

La conquesta de Jaume I fou en essència un procés de recanvi humà. Amb la particularitat que, per les circumstàncies del moment, el recanvi no va poder ser absolut tal com s’esdevingué a Mallorca, i prou que ho haguessen desitjat tots els participants de l’empresa militar, del rei al rodamón. El factor insular explica la radicalitat de la colonització balear. Als conqueridors els convenia buidar-la dels indígenes, ferment d’inestabilitat, de revoltes i connivència amb coreligionaris d’enllà la mar, mentre que al País Valencià qualsevol alçament indígena podia ser reprimit des de bases terrestres més segures. El repoblament simultani se n’havia de ressentir, però. A Mallorca s’acudí a l’expedient dels esclaus perquè les finques agrícoles no esdevinguessen tristíssims ermots, però així i tot el raquitisme demogràfic de les Illes condicionà enormement el seu pes polític dins la Corona d’Aragó. El regne de Mallorca fou un apèndix del principat de Catalunya, llevat de l’etapa en què comptà amb reis i sobirania pròpia, entre 1276 i 1343. Al País Valencià, els invasors s’hagueren de resignar a mantenir bosses musulmanes repartides arreu del territori. Resultava també que, com a pagesos que eren la immensa majoria, els de la mesquita pagaven més que els de l’església i atresoraven uns coneixements agraris admirables que difícilment s’haguessen perpetuat sense el seu concurs. Que s’hi quedaren, de grat o per força, no vol dir que els encontres matrimonials entre vencedors i vençuts havien de fonamentar una nova societat feta de barreja ètnica. Les fusions s’haurien percebut com tota una novetat en aquella Europa del sud, on la marca religiosa separava fins a l’obsessió moros i cristians. La foguera, a més, convidava a l’abstenció sexual dins i fora del sagrament del matrimoni. I com que els moros mai no trobaren cap al·licient en la conversió, sense la qual era impensable la unió sagramental amb cristians, a la llarga ho pagarien ben car amb l’expulsió de la terra nou segles després d’haver-la trepitjada per primera vegada. La fidelitat a l’islam es mantingué fins al final, encara que emmascarada sota el vel morisc des de la guerra de les Germanies.

Si la continuïtat genètica dels moros en relació als valencians del segle XXI queda descartada, ja que les escassíssimes conversions al llarg de quatre segles no poden sostenir cap reemplaçament, la dels mossàrabs no va més enllà de la pura il·lusió de l’esperit. El fet de romandre en peu Sant Vicent de la Roqueta no es tradueix automàticament en l’existència de fidels, com ara mateix les ruïnes de qualsevol castell no alberguen guarnicions militars. Les possibles essències iberes que conservaven mossàrabs i andalusins no es transmeteren als nous amos del país. Encara que, arribats en aquest punt, s’hauria de matisar que, en tot cas, aquestes essències «racials» serien les dels edetans i contestans, perquè els pobladors que baixaven del nord també havien de portar a la sang algun o altre marcador genètic iber; i en la llengua també, si haguéssem de fer cas dels lingüistes entusiastes dels substrats. Però els gens anaven per un costat i la història per un altre, i no condicionaven per a res els principis rectors de les societats. Fins i tot els jueus venien de fora, dels mateixos indrets que els cristians i de les terres occitanes. Vedades les unions amb els cristians per la llei, la fe i els prejudicis, les transferències genètiques hebraiques al grup majoritari havien d’esperar a mitjan segle XV, després que els convertits en els pogroms de 1391 efectuaren una intensa immersió social, tot i que la Inquisició espanyola i la neteja de sang limitaren els encontres.

La conquesta i la colonització van ser, com deia, una vasta operació humana promoguda per la Corona d’Aragó. Lògic és, doncs, que els països que integraven aquest estat jove d’Occident la protagonitzaren, amb l’aportació dels guerrers i sobretot dels contingents que perpetuaren l’èxit militar. No es tractava d’accions de rapinya colonial com la dels croats de Palestina. Allà, un grapat de cavallers, arrecerats en el si de fortaleses presumptament inexpugnables, pretenien sostenir uns regnes poblats per fidels islàmics. La ficció durà mentre conservaren la suficient força i capacitat de resistència en el combat, però el fracàs partia de la impossibilitat de dur a terme el recanvi ètnic mitjançant repoblacions curosament planificades. Aquesta era la qüestió fonamental. El Cid va ser rei de València, però el seu domini va ser igualment efímer perquè se sostenia en la repressió brutal a càrrec d’una casta de guerrers. Al País Valencià i a les Illes del XIII, en canvi, darrere dels fonèvols i les catapultes, els peons, els homes a cavall, els tonsurats que els beneïen i el rei, es congriava una onada humana preparada per a l’autèntic assalt a la terra, i a les cases, i als pobles i a les ciutats d’on havien de ser trets sense contemplacions els moros. Com bé va apuntar Emili Gómez Nadal, el poblament del país per catalans i aragonesos va ser una colonització a l’«americana» o a l’«australiana», per evicció dels autòctons. Els professionals de la guerra havien d’obrir el camí del territori; els colons, apropiar-se’l i fer-se’l a la seua mida. Si bé es mira, la superioritat militar dels feudals, més la soledat dels andalusins valencians, feien d’entrada més fàcil la conquesta que la colonització. La primera s’enllestí ràpidament en una dotzena d’anys, l’altra estigué sempre oberta, per bé que el gruix bàsic i imprescindible es va efectuar durant les dues generacions posteriors a la caiguda de València. Era més senzill mobilitzar un contingent militar que una massa inconnexa de pobladors procedents de geografies locals dispars.

Aragó, un país continental, no estava fet per a la mar. Els súbdits aragonesos acceptaren l’empresa mallorquina perquè era prescrita de temps immemorials, però les objeccions que posaren a la de Sicília, protagonitzada per Pere el Gran, el fill de Jaume I, acabaren amb una insurrecció que posà la monarquia contra les cordes. Els afers marítims competien bàsicament als catalans i per això no és estrany que els efectius que s’assentaren a les Illes provinguessen gairebé en la seua totalitat de Catalunya. El cas valencià era diferent, i els aragonesos mai no havien amagat les intencions d’absorbir els regnes de taifes del sud de l’Ebre. El casament de la princesa Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV mancomunà esforços, encara que no esvaí les apetències d’un país que necessitava imperiosament una eixida al mar. No ho aconseguí perquè els plans de Jaume I passaven per la creació d’un altre regne. Això no obstant, els cavallers i les milícies urbanes d’Aragó s’afegiren a la conquesta i obtingueren el corresponent botí de senyorius, terres i propietats. El País Valencià, doncs, a diferència de Mallorca, va ser un assumpte compartit per Aragó i Catalunya.

El sentit comú, la ratlla lingüística actual i la documentació aclaparadora indiquen, sense cap ombra de dubte, que els contingents colonitzadors més importants els subministraren els dos territoris constitutius de la Corona d’Aragó. ¿Fou una aportació equilibrada, o la balança es decantà a favor d’un o altre territori? La resposta, no cal dir-ho, ha ultrapassat el que havia de ser un debat erudit d’historiadors per anar a parar a l’arena, i sovint al circ, de la polèmica que suscita la pregunta eviterna del que som els valencians.

El desllorigador que havia de resoldre els orígens fou el Llibre del Repartiment, els quaderns reunits en tres registres custodiats a la Cancelleria on s’anotaven les terres i els immobles —cases, molins, forns— distribuïts entre els participants en la conquesta. Només calia comptar d’on venien els agraciats per radiografiar el poblament del regne que Jaume I desplegà amb l’ajuda de servidors, tècnics i buròcrates competents. Per al buidat dels assentaments cal no sols una alta competència paleogràfica i diplomàtica, sinó també uns elementals coneixements de la geografia física i humana del XIII, i no tots els qui es posaren a la tasca els demostraren, en particular els corifeus de la València eterna.

Antonio Ubieto anà per feina i reduí els colons catalans a una colleta irrisòria. Com que la immigració cristiana del XIII «la dóna» el Repartiment, amb a penes mil beneficiaris anotats, la immigració cristiana total només suposà un increment del 5% de la població, la meitat de la qual seria navarresa, i una quarta part aragonesa i catalana, respectivament. Ubieto reblava el clau, en un d’aquells opuscles-pamflet dirigits per la paleògrafa Cabanes, afirmant que la immigració catalana des de la fi del XIV i durant la primera meitat del XV mai no havia suposat xifres superiors al 5%, «por dar una cifra alta». Una minoria tan exigua no estava en disposició d’imposar la seua llengua en el nou regne. Així, doncs, «habrá que buscar otras explicacions a esa postura historiogràfica. Sugiero las económicas, en épocas recientes». Dit d’aquesta manera, sense més explicacions, no deixen de ser una mica misterioses aquestes explicacions econòmiques, llevat que es puguen referir a l’oro catalán que tant de furor assolí entre el blaverisme pintoresc i colèric de la Transició.

L’historiador Robert Ignatius Burns, la seriositat immaculada del qual no es pot dubtar, en la seua doble condició de jesuïta i professor de la universitat d’Ucla, davant aquest ball de xifres inversemblant que engrandia el volum repoblador navarrès i aragonès i aprimava el català, ho despatxa amb una concisa però reveladora frase: «Aquestes estranyes conclusions i fantasies han convençut poc». Burns s’hi mostrava magnànim, com a bon militant de l’orde fundat per sant Ignasi: entre professionals sensats no van convèncer gens, només entre els sequaços del blaverisme. Cabanes, verbigràcia, hi tornà el 1979 amb nous recomptes i procediments tan curiosos, per no dir esbiaixats, com incloure Lleida en els consells aragonesos pel fet no menys curiós «que en aquellos momentos participaba de esta órbita». L’argumentació de l’«órbita» i el «participaba» posseeix una càrrega tècnica i historiogràfica impressionant. Els aragonesos, no cal dir-ho, guanyaven per golejada: 1.832 cases enfront de 993 de catalanes.

El secessionisme lingüístic disposava ja de la seua pròpia homilètica en una qüestió tan transcendental, subscrita a més per professors universitaris. La inflacionada producció historiogràfica i lingüística dels acòlits no ha anat més enllà de la repetició de les estadístiques fraudulentes sense cap distanciament crític. Enric Guinot ha estat qui millor ha vist les mancances del Llibre del Repartiment, les deficiències informatives i la turpitud dels catequistes ineptes. Reduir el repoblament del territori a tres registres amb immenses limitacions geogràfiques —només una part del país hi és consignat—, i cronològiques —les donacions abracen irregularment sols els anys 1237-1249— produeix una imatge falsificada d’un procés immensament més complex. Hi són tant o més significatives les absències com les presències. Fins i tot zones incloses en el Repartiment reial no presenten un caràcter exhaustiu, com ho prova l’exhumació de donacions no registrades. Les insuficiències no invaliden el Repartiment als ulls de l’historiador. La utilitat per al coneixement del paisatge agrari, l’urbanisme o la mateixa demografia és immensa. Però com a retrat de la colonització peca massa per defecte i la prudència aconsella contrastar-lo amb totes les altres fonts documentals disponibles.

Amb tot això, bastants dels recompensats sense tardar canviaren de lloc i en alguns casos se’n tornaren d’on venien. A Pelegrí d’Atrosillo li degué fer poca gràcia que, després de jugar-se la vida en les peripècies militars, el rei sols li donara, a un cavaller com ell, el llogaret minúscul de Catarroja. Decebut, el va vendre de seguida i optà per regressar al seu regne d’Aragó. ¿El comptem o no com a «repoblador»? De fet, allò que constatem des dels primers moments de la constitució del regne és la tremenda mobilitat de les persones. La situació de frontera, la fesomia dels colons mig pagesos, mig soldats, amb les orelles plantades a qualsevol esperança de botí lluny de casa, la correntia humana a la recerca de terra, treball, espòs i esposa, els inconsistents encara municipis i comunitats camperoles, tot plegat accentuava els constants desplaçaments amunt i avall i la provisionalitat dels domicilis. A l’Alcoi de 1263, a penes hi quedava algú del primer grup de colons arribats tan sols catorze anys abans. Més encara, entre aquesta data i 1300, Alcoi doblà els seus efectius en passar de 120 cases a 240, però tan sols el 46% dels cognoms hi perduraven i representaven el 27% de tots els residents. ¿On havien anat a raure els que havien desaparegut? La mort, la reculada cap a terres més segures, l’atractiu de València són possibilitats que no podem descartar. Però també l’enrolament en la guerra, atrets per l’ànsia de guanys ràpids. El 1269, els dos testimonis que havien de comparèixer en un plet ventilat davant la cort del justícia de Cocentaina paraven per Cartagena i Sevilla. Pocs anys després, en un altre plet, va ser impossible la presència també dels testimonis: un se n’havia anat a Sevilla, un altre a Tudela, «terra de guerres», dos s’havien enrolat a la guerra de Castella i un altre a la de Múrcia. L’inestable comportament demogràfic de les primeres generacions de valencians, doncs, resta fiabilitat al Llibre del Repartiment com a radiografia exacta del poblament i la seua perdurabilitat en el temps.

Els catalans vingueren d’arreu de totes les comarques. Ara bé, mentre que a la ciutat de València i als centres més importants la recepció de pobladors presenta una gran diversitat de procedències, als llocs més menuts detectem una més gran homogeneïtat. Això s’explica perquè a les zones rurals el moviment immigratori va ser estimulat i controlat pels senyors. Si els convenia, transferien colons d’un indret a altre dels seus dominis o els animaven a fer-ho. Ferrer de Vallmoll és el primer que signa en la carta pobla de Sueca, concedida per l’Hospital el 1248, i Vallmoll era una comanda de l’orde militar, i del Camp de Tarragona semblen procedir la resta de pobladors suecans i de les alqueries properes d’Alcúdia i Saulelles. Més al nord, a Alcalà de Xivert, Pere d’Horta és un dels signataris de la carta pobla de 1255, i Horta, a la Terra Alta, era una comanda del Temple. Més que una casualitat som davant segurament d’una política senyorial deliberada, per la qual el reclutament dels primers colons l’efectuaven allà on els era més fàcil i assequible, dins els seus propis senyorius, per instal·lar-los mitjançant agents específics —els partitores i divisores de la documentació— a beneficiaris particulars o a grups més o menys nombrosos d’aquell bigarrat al·luvió humà a la recerca d’una nova vida.

El perfil social dels colons devien integrar-lo fadristerns, orfes a les envistes de la majoria d’edat, viudes i viudos encara joves, pobres sense terra i pobres de solemnitat. Els caps de família rics més difícilment es mourien de casa. Molts hi arribarien sols, a remolc de l’atzar i de les notícies captades ací i allà. La caiguda de València havia somogut la cristiandat d’Europa, i tot d’aventurers de més enllà de les fronteres de la Corona jugaren al gobelet de la sort l’obtenció d’una llar, unes propietats i una muller. Per això entre les llistes trobem castellans, navarresos, occitans, hongaresos, italians o francesos. N’hi ha que la sort els va somriure, però d’altres finiren els seus dies en la frontera de l’islam sense res més que el que duien a sobre: Deco, un quincallaire llombard, morí el 1275 a la casa d’un veí de Cocentaina. ¿Com i per què havia anat a caure allà, on l’Alcorà encara era un llibre principal? Només li trobaren tres còfies de lli i una de seda.

Els fora de la llei s’adonaren que la frontera els podia regularitzar la seua situació. Ni el rei ni els senyors no filaven prim a l’hora d’assentar colons. I si l’esperança es truncava, reincidents empedreïts com eren alguns, tornarien a les conxorxes delictives amb més facilitat encara, fet compte de la precarietat de la seguretat pública en aquella societat de frontera. El seu pas esporàdic per les corts del justícia rastreja l’itinerari secular que connectava el nord pirinenc amb el sud valencià. El cas de Guillem de Montblanc paga la pena de portar-lo ací a col·lació, perquè il·lustra el poderós imant de l’amor, o de l’atracció física si més no, per part d’un personatge anònim que se sumà al corrent de l’emigració catalana cap a les terres recentment incorporades a la Corona d’Aragó. Els moviments masculins determinats per les feromones femenines tenen, almenys, l’antiguitat acreditada de Paris i Helena. No sabem mai si la Joana catalana tenia la bellesa subjugant de l’Helena grega, però sí que era casada amb Ramon Piquer. L’estat civil de Joana, més que fer desistir Guillem sembla que li estimulava el desig de fer-la la seua companya. Aquest viatge sentimental només podem embastar-lo en els seus punts essencials perquè eixí malament: violentà l’ordre establert i, doncs, quedà reflectit en un procés judicial de la cort judicial d’Alcoi de 1263, miraculosament salvat al llarg dels segles. Són altres els que testimonien i ens donen indicis de les seues peripècies, i això vol dir que aquests recorrien el mateix camí, només que a la llum de la llei.

El cognom Montblanc ens el fa oriünd de la vila de la Conca del Barberà, però la primera vegada que irromp sorollosament és com a lladre de gallines pels carrers de Cervera, a l’església de la qual hagué de refugiar-se perquè una colla de perseguidors no li fessen la pell a tiretes. Sembla que el seu procediment favorit de procurar-se menjar sobre la marxa era l’assalt dels galliners domèstics, o el que li vingués a mà. A Valls, vuit anys abans, cap al 1258, el que arramblà van ser cebes i ja s’havia guanyat la fama d’«alcavot». En travessar la ratlla del regne acabat d’estrenar, es dirigí cap a Sant Mateu, i a casa de na Pomara s’hostatjà uns dies. Ben descansat, continuà després cap a Castelló de la Plana i Borriana, en una ruta que declaradament apunta en direcció al sud. Guillem de Montblanc integrava el corrent de colons catalans que, solitàriament o en famílies, anava a temptar la sort a «terres de València». Guillem, segurament un home de mitjana edat per casar, esbossa el perfil del perdulari que viu al dia, gràcies a treballs eventuals i al que lladregueja així que se li presenta la primera oportunitat. Però no té cap més obsessió que Joana, tot i que entropessa amb l’inconvenient de l’estat civil de la dona dels seus desigs. Ella i el seu marit Ramon Piquer també van cap avall, a veure on poden aconseguir casa i uns camps on iniciar una nova vida. Guillem, indefallent, els seguí ensumant-los el rastre com un gos perdiguer. L’intent de raptar Joana a Borriana i Castelló de la Plana li costà haver de passar una temporada en presó, que devia ser com la seua segona llar.

Joana i Ramon baixaren fins a Cocentaina, on es degueren assabentar que el senyor de la vall de Seta donava facilitats d’allò més bones per als qui volguessen instal·lar-s’hi, i cap allà que se n’anaren. A la vall de Seta de 1263 hi devia haver cases i fanecades de sobres, però també la sensació permanent de perill, la por que els moros del país o de fora fessen una mala passada als cristians que els ho havien arrabassat tot. Guillem els hi va trobar! Això vol dir que ningú no passava desapercebut als ulls de la gent, encara que l’últim estrany que passava per allà era tan desplaçat com el primer que hi havia parat casa feia no res. I tot suggereix que les afinitats geogràfiques, el fet de ser d’un mateix poble o comarca, serien els primers lligams de solidaritat i d’ajuda mútua dels nouvinguts. Guillem degué obtenir aclariments sobretot entre els colons del comtat d’Urgell, i fins ell mateix comptava amb un cosí per aquesta zona inhòspita de la muntanya valenciana, Jaume Pellicer. De nou, alguns veïns veieren l’enamorat en un barranc menjant gallines rostides, saquejades a algun masover, abans d’enviar-li un missatge a Joana perquè fugís amb ell. Massa gosadia. Ella i el seu marit el denunciaren a l’alcaid del castell de Seta, que el va prendre i el dugué a la cort local de Cocentaina. Temps li faltà a aquella na Pomara per a denunciar Guillem: mentre havia estat el seu hoste allà a Sant Mateu li havia furtat roba per valor de 80 sous, que per a aquell temps no deixava de ser una quantitat respectable. Na Pomara, vet ací una altra emigrant, com ho devien ser altres testimonis i personatges del procés, si ens atenem als cognoms: Ramon d’Almenar (Urgell), Ramon de Montllor (Pallars Jussà), Jaume de Montsó, Pere d’Ortoneda (Pallars Jussà), Pere Siurana (el Priorat), Arnau de Vilabertran (l’Empordà) i segurament Ramon Morelló. Després d’un judici ràpid, i davant la reincidència del raptor, el justícia manà que li arrancaren les ungles, a més de condemnar-lo a córrer nu i a colps per la vila i desterrar-lo per sempre més. Ramon i Joana degueren cansar-se de la vall de Seta i es mudaren a Alcoi, fundada cinc anys abans i on tothom era rebut amb els braços oberts, en un altre canvi incessant de domicili.

El primer lloc on aturà Guillem de Montblanc fou a Xixona. Un dia de març de 1263 se’n tornà d’amagat a Alcoi, on mitjançant el seu cosí Jaume Pellicer —un altre colon, doncs, de la Catalunya interior— envià un missatge a Joana on li proposava un encontre als afores de la vila. Joana li va respondre «que se n’anàs, que mala la veurie, que la mort ne pendrie»; però Guillem insistí, en una altra nota «que no s’hi podie partir d’ella…, e ben porie morir». Davant el rebuig, Guillem decidí de repetir el rapte. Era la tercera vegada que ho intentava. La seua temeritat no coneixia vores. Aquell mateix dia, al capvespre, Guillem l’assaltà mentre collia espinacs d’un hort. Els crits de «via fora» alertaren el marit, que ràpidament acudí armat i el matà. Ramon i Joana només foren condemnats a absentar-se d’Alcoi i del regne de València un any sencer. Per Ramon s’havia interessat el seu germà Bernat Mollà, un emigrant més que s’havia aveïnat a València amb un cognom diferent, cosa que ens diu que el sistema antroponímic encara no estava fixat del tot. El justícia d’Alcoi els donà deu dies per marxar.

Més enllà d’aquest final violent, el fet cert és que Guillem de Montblanc havia recorregut més de 450 quilòmetres a peu pels marges de la llei, en una direcció nord-sud, la ruta més transitada del segle XIII, la que connectava els Pirineus abruptes amb les hortes afables del Xúquer o el Serpis i la que capgirà el teixit demogràfic —la composició genètica— de la població valenciana. I és que la immaduresa encara de la carcassa institucional del regne i la inconsistència dels lligams familiars i veïnals, ultra la latent amenaça d’una revolta musulmana, propiciaven un ambient adequat per als periples solitaris i contingents dels roda-soques. Però la colonització valenciana es va desplegar sota unes pautes més aviat ordenades, sovint en grups que reproduïen les xarxes de solidaritat i sociabilitat dels seus països d’origen. Els agents reials i senyorials devien anar a buscar-los i vendre’ls el món i la bolla. Abans d’emprendre l’aventura ja devien saber la destinació, quin lot de terres i quina casa tindrien i de quines franqueses gaudirien. Dels trenta-nou colons que el 1270 escolliren Guadassuar, en terme d’Alzira, la meitat, amb set dones, dues de les quals viudes, procedien de Navarra, sobretot d’Olite i d’altres llocs com Tafalla, Pueyo, Larraga, Oteiza i Tudela; l’altra meitat es repartia bàsicament entre aragonesos i catalans. Terra i llibertat, era l’horitzó d’un bell somni, capaç de mobilitzar parents, amics i habitants d’un mateix lloc acomboiats en el mateix propòsit.

El conjunt dels materials documentals disponibles en el segle posterior a la conquesta, inclòs per descomptat el Llibre del Repartiment, permeten esbrinar a grans trets l’origen dels pobladors. Aquest és el treball que executà admirablement Enric Guinot. L’obra Els fundadors del Regne de València, publicada el 1999, és un dels textos essencials de la història medieval valenciana, per les seues dimensions, per la competència tècnica i pels resultats de la investigació. Guinot utilitzà el que podríem dir el mètode antroponímic. Després de passar revista a les característiques generals de l’antroponímia catalana i aragonesa prèvia a la conquesta, a més d’examinar l’occitana, la mossàrab i la musulmana, i a partir dels milers i milers de noms i cognoms salvats en la documentació, establí les proporcions dels pobladors, particularment dels catalans i els aragonesos. Vist que la davallada d’immigrants no cessà durant els cinquanta anys posteriors a la conquesta a la gran majoria del territori valencià, fins al punt d’alterar considerablement el perfil inicial, com succeí a Alcoi, la proporció de veïns d’origen català «es disparà i va donar lloc a majories absolutes, de l’ordre del 70, del 80, del 90%, enfront dels cognoms d’origen aragonès». Els pobles de l’interior del país on avui es parla castellà reflecteixen majories inicials aragoneses. Cal tenir en compte que parlem de majories i minories, mai d’un poblament efectuat exhaustivament amb els uns o els altres. Això no obstant, és un fet inapel·lable l’ascendència catalana dels valencians.