3

Al cap de dos dies vaig fer una visita a en Simmons, després d’haver-li trucat abans. En vaig trobar l’adreça entre els papers que havia rebut d’en John Keller. Vivia a prop de la comissaria de Princeton i hi vaig arribar pels volts de les tres de la tarda, mentre uns quants núvols descarregaven sobre les teulades.

Abans de reunir-m’hi vaig fer un esforç per recordar-ne la cara, però no me’n vaig sortir. Com que quan jo havia investigat el cas ell tenia quaranta-pocs anys, m’imaginava que trobaria un home castigat. Però em vaig equivocar. Si no feies cas de les arrugues profundes que li solcaven el rostre ni dels cabells blancs, oferia un aspecte molt més juvenil.

Em vaig presentar i em va dir que em recordava vagament: el que feia més pinta de capellà que de poli. Li vaig preguntar on era la dona que sortia als apunts d’en Keller, la tal Leonora Phillis, i em va contestar que se n’havia anat a Louisiana a cuidar la seva mare, que estava convalescent d’una operació.

Vam entrar a la sala d’estar i em vaig asseure al sofà, mentre ell em portava una tassa de cafè que tenia gust de canyella. Em va explicar que era un truc que havia après de la Leonora, una tècnica cajun. Es va preparar una tassa de cafè per a ell, va encendre un cigarret i es va acostar un cendrer que ja era ple.

—Em sembla que no l’hauria reconegut si l’hagués trobat pel carrer —va dir—. Si vol que li sigui sincer, vaig intentar oblidar tot el que va passar. Sap que fa un parell de mesos va venir un periodista a fer-me preguntes sobre el mateix?

—Sí que ho sé, també hi vaig parlar.

Li vaig explicar la història d’en Frank Spoel, recorrent a les notes que havia escrit al bloc que havia fet servir per ordenar tota la informació de què disposava, com en els vells temps. En Simmons em va escoltar amb atenció, sense interrompre’m, mentre feia xarrups de te i encenia un cigarret rere l’altre.

Quan vaig acabar, no va fer cap comentari i es va limitar a demanar-me si volia més cafè. El cendrer era tan ple de burilles que s’estava a punt de vessar sobre la taula de caoba que hi havia entre nosaltres.

—Entens per què volia parlar amb tu? —li vaig preguntar.

—No —va respondre amb tranquil·litat—. Feia gairebé trenta anys que ningú em demanava res sobre això, i ara de cop i volta sembla que interessi a tothom. Com vol que ho entengui, eh? No em ve gens de gust parlar sobre el que va passar llavors. El professor era l’únic amic que tenia.

—Derek, recordes el que vas dir en la teva declaració? I el que vas explicar al periodista no fa gaire?

—Esclar.

—Doncs el que vas dir no concorda amb el que m’ha explicat l’Spoel. Ell afirma que la nit del crim estava amagat al pati del darrere de la casa. I tu vas declarar que estaves amagat al mateix lloc a la mateixa hora: les nou. Com és possible que no us veiéssiu? I tu vas dir que el professor era amb la Laura Baines i en Richard Flynn, que va començar a discutir amb en Wieder; i vas dir que llavors la Laura se n’havia anat, tot i que més tard vas veure el seu cotxe aparcat no gaire lluny d’allà. L’Spoel, en canvi, no va dir res sobre la Laura Baines. Ell sosté que el professor era amb en Richard Flynn i que no va detectar cap desavinença entre ells.

Jo havia escrit al bloc, una per una, totes les discrepàncies que hi havia entre les dues versions.

—I què? —va dir ell, sense aparentar cap mena d’interès—. Potser ha oblidat el que va passar durant una estona o potser menteix descaradament. Per què l’hauria de creure a ell i no creure’m a mi? Sigui com sigui, què vol de mi?

—No costa tant d’endevinar —vaig respondre—. Un dels dos no diu la veritat, i ara mateix m’inclino per pensar que ets tu. El que m’interessa saber és per què m’hauries de mentir.

Va fer una mitja rialla, però sense ni un bri d’alegria.

—Potser no menteixo i senzillament no la recordo gaire bé, aquella nit. Sóc gran. No és normal oblidar les coses quan et fas gran?

—Jo no em refereixo al que li vas explicar a en Keller fa un parell de mesos, sinó al que vas confessar a la policia en aquell moment, immediatament després de l’assassinat —vaig replicar—. Les dues declaracions són pràcticament idèntiques. I a en Keller també li vas dir que en Wieder i la Laura estaven embolicats, te’n recordes?

—Potser ho estaven. Com ho sap, vostè, que no ho estaven?

—Ets l’única persona que en aquell moment va declarar que la Laura Baines i el professor eren amants. I com que en Flynn estava enamorat d’ella, hi hauria hagut prou indicis perquè un investigador suposés que havia sigut ell qui, en un atac de gelosia, havia assassinat en Wieder. Era un mòbil plausible.

—Sempre ho vaig pensar, jo, que eren amants. I encara estic convençut que aquella nit en Richard només va fer veure que se n’anava, i que després va tornar i va matar el professor. Si vostè no ho va poder demostrar, és el seu problema, eh que m’entén? I pel que fa a la relació que tenien, potser no ha interrogat les persones adequades.

—Tu no et vas amagar darrere la casa aquella nit, oi que no, Derek? Per què vas intentar incriminar en Flynn?

Va fer la impressió que de sobte s’empipava i s’esverava.

—Jo no vaig incriminar ningú, eh? Va passar tal com ho vaig dir: jo hi era i els vaig veure tots tres a la sala d’estar.

—Insinues que et vas passar gairebé dues hores plantat enmig de la neu? Quina roba portaves?

—Com carai vol que ho sàpiga? No me’n recordo.

—Com pot ser que no veiessis l’Spoel i que ell no et veiés a tu?

—Potser menteix i no hi era, o potser s’equivoca d’hora. Se me’n fot, la veritat.

—Per què continues afirmant que hi havia la Laura Baines?

—Perquè la vaig veure, i tenia el cotxe aparcat a prop. Em fa repetir les mateixes coses una vegada i una altra, com un lloro. —Es va aixecar de cop—. Em sap greu, però li he promès a un client que li arreglaria el cotxe abans que es faci fosc. És al garatge. Me n’he d’anar. No em ve de gust parlar amb vostè. No s’ho agafi malament, però no m’agrada aquest to que fa servir. I ara és hora de jugar a beisbol. Gràcies per la vostra col·laboració.

—Què has dit?

—Yankees contra Baltimore Orioles. Jo era a l’estadi quan el locutor ho va dir després de la mort del receptor, en Thurman Lee Munson, en aquell accident aeri. I ara l’informo que, si no porten una ordre judicial, no penso parlar amb ningú més sobre en Wieder. L’acompanyo a fora.

Me’n vaig anar sentint-me gairebé ridícul, com un nen que juga a fer de detectiu i a qui acaben de fer fora de casa d’un dels sospitosos. Havia sigut policia, jo, però feia molt de temps que no ho era. Ara només era un iaio que feia el ruc sense escut i sense cap arma al cinturó. Vaig entrar al cotxe i vaig llançar el bloc d’espiral a la guantera.

Mentre tombava cap a Valley Road i els eixugaparabrises s’escarrassaven per combatre el xàfec, em vaig preguntar on volia anar a parar amb aquella història. Estava gairebé convençut del tot que en Derek mentia, i que també havia mentit en la declaració que havia fet immediatament després de l’assassinat, però jo no hi podia fer res. En Matt m’havia dit que l’advocat de l’Spoel havia intentat que es reobrís el cas, però no se n’havia sortit. I jo només era un expolicia senil que feia el ruc.

Vaig dedicar els dos dies següents a reparar la teulada de casa i a pintar la sala d’estar, mentre continuava donant voltes al cas.

Aquell dissabte vaig desbrossar el pati del darrere i el diumenge vaig travessar el riu per anar a visitar un ex-company a la ciutat, en Jim Foster, que havia sobreviscut a un atac de cor i tot just feia un parell de setmanes que havia sortit de l’hospital. Com que feia un dia radiant, vam sortir a passejar i vam anar a dinar en un restaurant a prop de Lafayette Street. Em va descriure el règim estricte a què estava sotmès. Li vaig preguntar si recordava res sobre el cas d’en Joseph Wieder. Va semblar una mica sorprès i va dir que no li sonava.

—Aquell professor de Princeton que van assassinar a casa seva el desembre del 1987… Doncs al corredor de la mort del centre penitenciari de Potosi, a Missouri, hi ha un pres que afirma que el va matar ell. Es diu Frank Spoel i només tenia vint-i-dos anys en el moment dels fets. Em vaig encarregar del cas.

—No m’ha agradat mai, el nom Frank —va dir, mirant-me les salsitxes italianes del plat—. De petit vaig llegir Allò que el vent s’endugué i hi havia un personatge que es deia Frank a qui li pudia l’alè. No sé per què se’m va quedar gravat, aquest detall, però quan sento aquest nom sempre me’n recordo. Com és que encara t’interessa aquesta història?

—No hi ha hagut mai cap cas que t’obsessionés, cap cas que recordis constantment, per més anys que hagin passat?

—En vaig tenir molts, de casos, Roy.

—Sí, ja ho sé, però m’he adonat que, tot i els anys que han passat, aquest cas encara em neguiteja. És com si tingués el pressentiment que en el fons hi ha alguna cosa més, alguna cosa important que m’espera, saps què vull dir? No em refereixo a parides de l’estil de Law & Order, sinó a la justícia, a la sensació que si fracassés ja no hi hauria marxa enrere.

En Jim hi va rumiar un moment.

—Em sembla que t’entenc… Quan em vaig traslladar al departament de policia de Nova York, als noranta, vaig treballar durant una temporada a la brigada d’estupefaents. Era l’època en què col·laboràvem amb els federals, lluitant contra els Westies a Hell’s Kitchen i contra els nois d’en Gotti. No hi havia temps per avorrir-se. L’ex d’un cap irlandès, una dona jove que es deia Myra, ens va dir que estava disposada a xerrar si li oferíem protecció. Ens vam trobar en un bar de West 43rd Street, el Full Moon. Hi vaig anar amb un company, en Ken Finley, que al cap d’un any va morir en un tiroteig amb uns nicaragüencs a Jersey. El cas és que la dona va arribar, vam demanar alguna cosa per beure i li vaig explicar quines eren les condicions del programa de protecció de testimonis si decidia col·laborar amb nosaltres. Llavors va dir que havia d’anar al lavabo i la vam esperar. El meu equip i jo vam estar uns deu minuts asseguts, fins que ens vam adonar que alguna cosa feia pudor de socarrim. Li vaig demanar a la cambrera que anés a comprovar si la dona encara era al lavabo, però no hi era. Finalment vaig parlar amb l’encarregat i vam escorcollar els lavabos de senyores. Però res, tu. No hi havia finestres i les úniques sortides possibles eren el forat del vàter o el conducte d’aire, que era tan estret que no hi hauria cabut ni un infant de bolquers. No enteníem què havia passat: la nostra taula era al costat dels lavabos i, per tant, si n’hagués sortit, l’hauríem vista. A més a més, el local estava pràcticament buit i durant aquella estona ningú havia entrat o sortit dels lavabos.

—Caram, quina història… Ho vas descobrir mai, el que havia passat?

En Jim va fer que no amb el cap.

—Potser no em venia de gust pensar-hi. De tant en tant encara em fa posar els pèls de punta. Va ser com si s’hagués evaporat a pocs metres de mi, i no vaig fer res. No la van trobar mai, ni viva ni morta. Em vaig passar anys esprement-me el cervell per entendre com podia haver passat. Potser cada policia ha de carregar una llosa com aquesta, Roy. Potser valdria més que no hi pensessis gaire, en la teva.

Després d’haver acompanyat en Jim a casa, vaig anar a l’aparcament on havia deixat el cotxe. Quan passava per la McNally Jackson Books, hi vaig veure un petit cartell que anunciava que la doctora Laura Westlake hi pronunciaria una xerrada el dimecres a la tarda, al cap de tres dies. No hauria gosat abordar-la en un establiment privat, però vaig pensar que potser hi podria intercanviar unes paraules després de l’habitual signatura de llibres. Per a mi, el fet de veure aquell cartell va ser com una mena de senyal, i vaig decidir arriscar-me.

Com que al cartell no hi havia cap foto, aquell vespre en vaig buscar per internet. La recordava molt per sobre —una jove alta, prima i confiada que havia respost amb aplom totes les preguntes que li havia formulat durant l’interrogatori—, però no sabia posar-li cara. En vaig trobar unes quantes fotos recents i les vaig examinar durant un parell de minuts, fixant-me en aquell front ample, aquella mirada freda i aquell rictus eixut. Potser no se la podia qualificar de guapa segons diversos estàndards, però vaig entendre perfectament que en Richard Flynn n’hagués estat perdudament enamorat.

Tres mesos abans, a instàncies d’en John Keller, havia anat a l’arxiu de la comissaria de West Windsor i havia fet fotocòpies dels documents relacionats amb el cas Wieder. El que vaig fer ara va ser anar a la comissaria de Princeton i preguntar sobre el cas Simmons, és a dir, quan havien acusat en Derek de l’assassinat de la seva dona. En el manuscrit, en Richard Flynn només havia esmentat el cas de passada, i deia que havia estat la Laura Baines qui n’hi havia explicat els detalls. No hi havia cap mal a donar una ullada a l’expedient. L’assassinat s’havia comès el 1982, quan ja feia uns quants anys que jo m’havia traslladat al departament de policia de West Windsor.

Vaig parlar per telèfon amb el comissari Brocato, a qui ja coneixia d’aquella època, perquè havíem treballat junts, i em va deixar donar un cop d’ull als arxius sense fer gaires preguntes. A la recepció, un noi em va donar una acreditació de visitant, i de seguida vaig baixar al soterrani, on hi havia l’arxiu, al costat del dipòsit de proves.

Pel que feia a la distribució dels arxius, tot continuava igual que quan jo hi havia treballat. Un agent veterà, en Val Minsky, a qui també coneixia, em va posar una caixa de cartró vella als braços i em va acompanyar fins a un despatx improvisat on hi havia una taula amb un llum, una fotocopiadora Xerox vetusta i tronada, dues cadires i unes quantes lleixes buides. Em va dir que dediqués el temps que em convingués a mirar els documents que havia demanat i, després d’haver-me advertit que estava prohibit fumar, em va deixar sol.

Durant l’hora següent, mentre llegia el dossier, em vaig anar convencent que el relat d’en Flynn, per bé que breu, era fidel a la realitat.

En Derek Simmons s’havia declarat no-culpable i el jutge havia decidit absoldre’l per demència transitòria, basant-se en un examen practicat per en Joseph Wieder. Després de la detenció, havien retingut en Simmons a la presó estatal de Nova Jersey, i a continuació l’havien internat a l’hospital psiquiàtric de Trenton, on s’havia produït l’accident que li havia causat l’amnèsia.

Al cap d’un any, un cop recuperat en l’aspecte físic, l’havien traslladat a l’hospital psiquiàtric de Marlboro, on dos anys després li havien donat l’alta. També havia estat en Joseph Wieder qui havia redactat les avaluacions que s’havien traduït, d’entrada, en la decisió del magistrat de traslladar en Simmons al psiquiàtric de Marlboro i, més endavant, en l’alta del pacient. Després del document que certificava la llibertat vigilada, a l’expedient només n’hi havia un altre, del 1994: la suspensió, també arran de l’avaluació d’un especialista, de la llibertat vigilada.

Vaig apuntar el nom dels altres dos experts que, juntament amb en Wieder, havien signat l’informe que havia estalviat la presó a en Simmons el 1983. Un es deia Lindsey Graff; l’altre, John T. Cooley.

Llavors em vaig fixar en una llista de números de telèfon.

En Simmons no havia estat detingut de seguida, sinó vuit dies després de la mort de la seva dona. La llista contenia els números de telèfon de les trucades fetes i rebudes a casa els Simmons des de la setmana abans de l’assassinat fins a la detenció d’en Derek. La vaig fotocopiar i me la vaig guardar al maletí.

Un dels meus companys que havia participat en el cas d’en Simmons, en Nicholas Quinn, havia mort d’un atac de cor a la dècada dels noranta. L’altre encarregat de la paperassa es devia haver incorporat al departament quan jo ja no hi era. Es deia Ian Kristodoulos.

Vaig tornar la caixa dels documents a l’agent Minsky, que em va demanar si havia trobat el que buscava.

—Encara no ho sé —li vaig dir—. Coneixes el detectiu Kristodoulos, un dels que van treballar en aquest cas? Jo coneixia l’altre, en Quinn, però es va morir fa cosa de quinze anys.

—Oh, i tant que el conec. Es va traslladar al departament de policia de Nova York fa uns cinc anys.

—Saps si hi ha alguna manera d’aconseguir-ne el número?

—Dona’m un segon.

—Moltes gràcies, Val.

—El que calgui per un company.

En Minsky va fer unes quantes trucades, esquitxades d’acudits sobre dones adúlteres i mares borratxes, i mentre parlava em picava l’ullet com si tingués un tic. A la fi, el seu rostre arrugat i rogenc va revelar una expressió exultant, i tot seguit va apuntar un número de mòbil en un pòstit i me’l va donar.

—Es veu que encara no s’ha jubilat. És a la comissaria seixanta-set de Brooklyn, a Snyder Avenue. Aquest és el seu número.

Vaig entrar el número d’en Kristodoulos a la memòria del mòbil, vaig donar les gràcies a en Minsky i me’n vaig anar.

Vaig quedar amb l’Ian Kristodoulos aquella mateixa tarda, en una cafeteria situada a prop de Prospect Park, i mentrestant vaig intentar localitzar els dos experts.

Després d’haver-me passat una bona estona buscant a internet, vaig esbrinar que hi havia una psiquiatra que es deia Lindsey Graff que passava consulta a la ciutat, a East 56th Street. Com que la consulta també tenia web, hi vaig poder llegir la biografia de la doctora Graff. Hi havia un noranta-nou per cent de probabilitats que hagués trobat la persona que buscava: entre el 1981 i el 1985, la Lindsey Graff havia treballat en qualitat d’experta per a l’oficina mèdica forense estatal, i a continuació havia estat professora de la Universitat de Nova York durant sis anys. L’any 1998 havia obert la clínica amb dos companys.

Vaig trucar a la clínica i vaig intentar demanar hora, però la secretària em va dir que la doctora Graff no estava disponible fins a mitjans de novembre. Li vaig comentar que el meu cas era especial i que m’agradaria parlar amb la doctora Graff per telèfon. Li vaig deixar el meu número i ella em va dir que li passaria el missatge.

Encara no havia localitzat en John T. Cooley quan aquella tarda vaig arribar a la trobada amb en Kristodoulos. Era baixet i cepat, tenia els cabells foscos i semblava un d’aquells homes que quan fa una hora que s’han afaitat ja tenen barba d’un dia. Durant l’hora següent, em va explicar en un to poc amistós el que recordava del cas d’en Simmons.

—Va ser el meu primer cas important —va dir—. Feia un any i mig que havia entrat al departament i fins llavors només m’havien tocat minúcies. Quan va passar, li vaig demanar a en Quinn que m’escollís de company. Ja saps com va, això: no l’oblides mai, el primer cas d’assassinat, de la mateixa manera que tampoc oblides la primera nòvia. Però aquell desgraciat d’en Simmons en va sortir impune.

Va dir que no havia dubtat en cap moment que en Derek Simmons havia assassinat la seva dona. El mòbil: l’aventura extramatrimonial d’ella. Com que tothom havia coincidit en la percepció que en Simmons era una persona lúcida i molt astuta, el resultat de l’examen psiquiàtric havia disgustat el departament sencer.

—Les proves eren sòlides i, per tant, si hagués anat a judici, l’haurien condemnat a cadena perpètua sense llibertat condicional, n’estic convençudíssim. Però no hi vam poder fer res. La justícia funciona així: no pots desoir el veredicte dels experts. El van portar a l’hospital i en va sortir al cap d’un parell d’anys. Però em sembla que Déu no es va adormir del tot, perquè a l’hospital un paio li va obrir el cap i llavors, pel que em van dir, sí que es va guillar. Van canviar la llei al cap d’un any, el 1984, després que el paio que va intentar assassinar el president Reagan fos declarat no-culpable per demència transitòria, quan el Congrés va aprovar la llei de reforma de la defensa per demència.

Després d’haver-me acomiadat d’en Kristodoulos, me’n vaig tornar a casa, on vaig reprendre la cerca estèril del rastre d’en Cooley. La Lindsey Graff, per la seva banda, no em va trucar, tot i que tampoc no ho esperava.

Pels volts de les deu de la nit, mentre mirava un episodi antic de Two and a Half Men, em va trucar la Diana.

—Em vas prometre que em faries aquell favor que et vaig demanar —em va dir després de l’habitual intercanvi de compliments. Feia dues o tres setmanes que no parlàvem.

Vaig recordar a què es referia: m’havia demanat que li anés a buscar un certificat d’una empresa per a la qual havia treballat feia uns quants anys; el necessitava per a la sol·licitud de la pensió de jubilació. Vaig mussitar una excusa i li vaig prometre que ho faria l’endemà mateix.

—Només t’ho volia recordar —va dir—. No hi ha pressa. De fet, d’aquí uns dies podria agafar un vol, venir una setmaneta i fer-ho jo mateixa. Estàs bé?

Cada cop que li sentia la veu tenia la sensació que només feia uns quants dies que ens havíem separat. Li vaig dir que estava bé, que ja li aconseguiria el certificat, que m’havia fugit del cap i tot just me n’havia recordat ara. I llavors vaig entendre el motiu real de la trucada.

—T’ha trucat en Matt, oi? —li vaig preguntar.

No va dir res durant un parell de segons.

—Aquell bocamoll no tenia cap dret a…

—És veritat, Roy? No pot ser un error? Has buscat una segona opinió? Et puc ajudar en alguna cosa?

Em sentia molt incòmode, com si la Diana hagués descobert algun fet vergonyós del meu passat. Li vaig dir que no podria acceptar la seva compassió. I que pensava que el que més li convenia no era precisament passar els últims anys de vida amb un zombi que ni tan sols recordaria com es deia.

—No en vull parlar, Dee. Ni ara ni mai.

—De tota manera, m’agradaria venir un parell de dies. No tinc res a fer, a part d’emplenar aquest coi de formulari, i fins i tot això pot esperar.

—No.

—Sisplau, Roy.

—Visc amb algú, Dee.

—No m’ho havies dit mai.

—Es va traslladar la setmana passada. Ens vam conèixer fa dos mesos. Es diu Leonora Phillis, és de Louisiana.

—Leonora Phillis de Louisiana… Com si haguessis dit «Minnie Mouse de Disneyland»… No et crec, Roy. Has viscut sol des que ens vam separar.

—Ho dic de veritat, Dee.

—Per què ho fas, això, Roy?

—Ara he de penjar, em sap greu. Ja te l’aconseguiré, el certificat, t’ho prometo.

—Penso venir, Roy.

—No, Dee. Sisplau.

Vaig penjar i em vaig estirar al sofà; vaig tancar les parpelles amb força, fins que em van fer mal, i se’m van començar a humitejar els ulls.

Les parelles interracials no eren habituals a començaments de la dècada dels setanta, ni tan sols al nord-est del país. Recordo les mirades que ens llançaven quan entràvem en un bar: n’hi havia d’hostils i n’hi havia d’indignades. També en rebíem de complicitat, com si la Diana i jo ens haguéssim enamorat per demostrar alguna cosa. Tots dos ho havíem hagut de gestionar tan bé com havíem sabut, i com a mínim jo tenia el consol de no haver hagut de passar cap Nadal amb els sogres a Massachusetts. Però després jo havia començat a beure i ho havia perdut tot. Quan bevia no era només groller, sinó també mesquí. M’agradava ofendre-la, carregar-li les culpes de tot, dir-li coses que sabia que li doldrien de debò. I malgrat el temps que havia passat, quan recordava la meva conducta d’aquella època, l’estómac encara se’m regirava de fàstic.

Oblidar tot allò seria l’únic aspecte positiu que m’aportaria la malaltia: no pensaria més en aquells anys perquè ni tan sols recordaria que haguessin existit.

Havia deixat la beguda tres anys després del divorci gràcies a moltes sessions d’Alcohòlics Anònims i a una estada en una clínica d’Albany. També m’havia hagut de sobreposar a dues recaigudes. Malgrat tot, jo sabia que era un alcohòlic i que ho seria fins al final. Sabia que tan bon punt entrés en un bar i demanés una cervesa ben fresqueta o un trago de Jack Daniel’s, no tindria aturador. Havia estat a punt de caure en la temptació unes quantes vegades, sobretot quan m’acabava de jubilar, quan pensava que ja no hi havia res que tingués importància. Però cada cop em convencia que seria el mètode de suïcidi més desagradable de tots; n’hi havia d’altres de més ràpids i més nets.

Em vaig vestir i vaig anar a fer un volt pel parc, que era a menys de cent metres de casa. Ocupava un turonet i al bell mig hi havia una clariana extensa amb tot de bancs de fusta on m’agradava seure. Des d’allà podia veure totes les llums de la ciutat: em sentia com si flotés per damunt de les teulades.

M’hi vaig estar mitja horeta, observant les persones que passejaven el gos o agafaven la drecera que duia a la parada de l’autobús, al peu del turó. En acabat, vaig tornar a casa tot xino-xano, preguntant-me si no havia comès la ximpleria més gran del món quan havia demanat a la Diana que no em vingués a veure.