2

L’endemà al vespre vaig quedar per sopar amb la meva parella, la Sam. Era cinc anys més gran que jo, s’havia llicenciat en literatura anglesa a UCLA i, després d’haver treballat en diverses televisions de la costa Oest, s’havia traslladat a Nova York. Com que era productora de les notícies del matí a l’NY1, normalment la seva jornada començava a les cinc del matí i acabava a les vuit del vespre, hora en què queia rodona tant si jo era a casa com si no. Amb prou feines podíem parlar més de cinc minuts seguits sense que em digués que havia de contestar una trucada important i es posés a l’orella l’auricular de mans lliures.

Havia estat casada tres anys amb un paio que es deia Jim Salvo, un presentador de telenotícies d’un petit canal de Califòrnia, un d’aquells faldillers que quan arriben als quaranta només tenen vicis i un fetge negat de teixit adipós. Vet aquí per què la Sam em va deixar clar des de bon començament que no tenia cap intenció de tornar-se a casar abans dels quaranta i que fins llavors no volia cap mena de lligam.

Entre trucades, retrets a la cambrera perquè no s’afanyava a prendre’ns nota i l’explicació d’una discussió que havia tingut amb els seus caps, la Sam va escoltar la meva història sobre el manuscrit d’en Richard Flynn i va semblar força engrescada.

—John, això podria causar sensació —va dir—. Té un punt de Truman Capote, oi? Aquestes coses les devoren, els lectors.

Era el millor veredicte que la Sam podia emetre sobre qualsevol qüestió. Per a ella, qualsevol cosa que no tingués la possibilitat de «causar sensació» no tenia raó de ser, tant si era una notícia de la tele, la proposta d’un llibre o tenir relacions sexuals.

—Sí que en podria causar, sí, però només si localitzés el manuscrit o alguna explicació sobre l’assassinat.

—I, si no, escrius un llibre basat en la part que tens. No és així com heu quedat amb en Peter?

—Sí, sí, però jo no sóc cap expert en aquest camp.

—Els temps canvien i les persones s’han d’adaptar als canvis —va dir ella en un to sentenciós—. Et penses que la televisió d’avui dia té res a veure amb la de fa quinze anys, quan vaig trepitjar per primera vegada un plató de notícies? Tots ens hem acabat veient obligats a fer coses que no havíem fet mai. Si vols que et sigui sincera, m’agradaria que no trobessis el manuscrit. D’aquesta manera, d’aquí un any aproximadament veuria el teu nom a la coberta d’un llibre a l’aparador de la Rizzoli.

En sortir del restaurant, me’n vaig anar al cau i em vaig posar a treballar. Els meus pares s’havien mudat a Florida feia un parell d’anys, i la meva germana gran, la Dathy, s’havia casat amb un paio de Springfield, Illinois, i s’hi havia traslladat després d’haver-se llicenciat. Jo vivia a Hell’s Kitchen, o Clinton, tal com ara s’estimen més anomenar el barri els agents immobiliaris, al pis de tres habitacions on vaig créixer. L’edifici era antic i les habitacions, petites i fosques, però era meu i com a mínim no havia de patir pel lloguer.

Vaig començar rellegint-me el manuscrit parcial, subratllant-ne els fragments que em semblaven importants amb fluorescents de colors diferents: blau per a en Richard Flynn, verd per a en Joseph Wieder i groc per a la Laura Baines. Vaig subratllar el nom d’en Derek Simmons amb un bolígraf blau perquè cap al final en Richard sostenia que havia tingut un paper clau en el cas. Vaig redactar una llista separada de tots els altres noms que s’esmentaven en el manuscrit, els quals amb una mica de sort es podrien convertir en fonts d’informació. Com a periodista havia après que a gairebé tothom li encanta parlar del seu passat, encara que tendeixin a embellir-lo.

Vaig establir tres vies principals d’investigació.

La primera, la més senzilla, consistia a rastrejar el profund llac que era internet per comprovar el que hi podia pescar sobre l’homicidi i les persones involucrades.

La segona consistia a intentar localitzar les persones esmentades en el manuscrit, sobretot la Laura Baines, i convèncer-les que m’expliquessin el que sabien sobre el cas. En Peter havia mencionat en els seus apunts que la companya d’en Richard Flynn li havia dit que, poc abans de la seva mort, en Richard havia tingut una acalorada conversa telefònica amb una dona que es deia Laura, la qual segons ell li havia arruïnat la vida i un dia l’hi faria pagar. Era la mateixa Laura del manuscrit?

I la tercera consistia a arribar-se al comtat de Mercer, concretament a West Windsor, on hi havia l’arxiu de la policia, i provar de donar una ullada a les declaracions, els expedients i les notes sobre els interrogatoris que havien dut a terme els detectius. En Wieder era una víctima destacada i era molt probable que les indagacions, encara que haguessin acabat sent infructuoses, s’haguessin dut a terme segons dicta la llei. La meva condició de periodista autònom no m’ajudaria gaire, però si quedava encallat la meva intenció era demanar a la Sam que avisés la cavalleria, donant per sobreentesa la força del canal NY1.

Així doncs, vaig començar amb en Richard Flynn.

La informació que ja en tenia concordava amb la que en vaig trobar a la xarxa. Havia treballat per a Wolfson & Associates, una petita agència de publicitat, i al web de l’empresa hi vaig trobar una breu biografia d’en Richard que confirmava alguns elements del manuscrit. Havia estudiat literatura anglesa a Princeton, on s’havia llicenciat el 1988, i al cap de dos anys havia acabat un màster a Cornell. Després d’un parell de feines com a becari, l’havien ascendit a una categoria mitjana. En altres webs vaig descobrir que en Flynn havia donat diners tres vegades al Comitè Nacional Demòcrata, que havia estat soci d’un club de tir i que, l’any 2007, havia expressat la seva enorme insatisfacció amb el servei ofert per un hotel de Chicago.

Quan sant Google va acabar de repartir regals sobre en Flynn, em vaig concentrar a buscar dades sobre la Laura Baines i, sorprenentment, no en vaig trobar cap, o gairebé cap. Hi havia unes quantes persones amb el mateix nom, però no vaig trobar informació sobre cap dona que encaixés amb la que buscava. La vaig localitzar entre els llicenciats en matemàtiques de la Universitat de Chicago el 1985, i entre els estudiants del màster en psicologia a Princeton el 1988. Però, a part d’això, no hi havia cap pista sobre on vivia o a què es dedicava. Era com si s’hagués evaporat. Se’m va acudir que potser s’havia casat i s’havia canviat el cognom, possibilitat que m’empenyia a buscar una altra via per localitzar-la, donant per fet que encara fos viva.

Tal com m’havia imaginat, la font d’informació més fèrtil va ser el professor Joseph Wieder. Tenia una pàgina molt exhaustiva a la Viquipèdia i la seva biografia ocupava un lloc d’honor entre les eminents figures que havien impartit classes a Princeton. Al Google Acadèmic hi vaig descobrir més de vint mil referències als seus llibres i escrits. Hi havia llibres seus que encara es venien i es podien adquirir en llibreries digitals.

Entre tot el que vaig llegir, vaig descobrir, per exemple, que en Joseph Wieder havia nascut l’any 1931 a Berlín, en una família judeoalemanya de classe mitjana. Havia declarat en diverses entrevistes que el seu pare, que era metge, havia estat apallissat per uns guàrdies d’assalt davant la seva dona embarassada la primavera del 1934, i que havia mort poc després.

Al cap d’un any, després de la mort de la seva germana, tots tres s’havien traslladat als Estats Units, on tenien parents. D’entrada havien viscut a Boston, però s’havien acabat instal·lant a Nova York. La seva mare s’havia tornat a casar amb un arquitecte que es deia Harry Schoenberg, catorze anys més gran que ella. El tal Schoenberg havia adoptat els fills d’ella, els quals tanmateix havien conservat el cognom del pare biològic com a senyal de respecte a la seva memòria.

Malauradament, en Joseph i la seva germana, l’Inge, s’havien quedat orfes tot just al cap de deu anys, després de la Segona Guerra Mundial, quan en Harry i la Miriam Schoenberg havien mort durant un viatge a Cuba. En Harry era un entusiasta de la navegació i el veler en què viatjaven amb una altra parella de Nova York s’havia perdut enmig d’una tempesta. No en van trobar mai els cossos.

Després d’haver heretat una gran fortuna, els dos orfes havien anat a viure a casa el seu oncle, a la zona nord de l’estat, i havien emprès dues vides molt diferents. En Joseph havia estat un alumne molt aplicat i havia estudiat a Cornell i, més endavant, a Cambridge i a la Sorbona. L’Inge havia estat model i havia obtingut un cert renom a finals dels anys cinquanta, abans de casar-se amb un acabalat empresari italià i de traslladar-se a Roma, on s’havia establert de manera permanent.

En el decurs de la seva trajectòria professional, en Joseph Wieder havia publicat onze llibres, un dels quals tenia un contingut eminentment autobiogràfic. Es titulava Recordar el futur: deu textos sobre un viatge a mi mateix i havia estat publicat l’any 1984 per Princeton University Press.

També vaig trobar un munt d’articles sobre l’assassinat.

La persona que havia trobat el cadàver d’en Wieder havia estat en Derek Simmons —segons la notícia, l’empleat de manteniment que treballava a casa de la víctima i un dels sospitosos—. A les 6.44 del matí del 22 de desembre del 1987, en Simmons havia trucat al 911 des de la casa del professor i havia explicat a l’operadora que havia trobat en Wieder a la sala, estirat enmig d’un bassal de sang. Els sanitaris que havien arribat al lloc dels fets no havien pogut fer res per salvar-lo i un auxiliar de forense de seguida n’havia certificat la defunció.

L’autòpsia havia revelat que en Wieder havia mort pels volts de les dues de la matinada i el forense havia determinat com a causa de la mort l’hemorràgia interna i externa provocada pels cops d’un objecte contundent, probablement un bat de beisbol, propinats per un únic agressor pels volts de la mitjanit. Segons les deduccions de l’equip de forenses, la víctima hauria rebut el primer cop mentre seia al sofà de la sala d’estar, i l’assassí se li hauria acostat per darrere després d’haver entrat per la porta principal. El professor, que estava en bones condicions físiques, s’hauria pogut aixecar del sofà i hauria intentat fugir cap a la finestra que donava a l’estanyol, mentre pugnava per esquivar els cops que li havien fracturat tots dos avantbraços. Llavors s’hauria girat al mig de la sala amb la intenció de defensar-se i durant la baralla amb l’agressor el televisor hauria caigut a terra. En aquell moment el professor hauria rebut el cop fatal a la templa esquerra. (Els investigadors havien deduït d’aquest fet que probablement l’assassí era dretà). En Wieder havia mort al cap de dues hores a conseqüència d’un atac de cor i de les greus lesions cerebrals causades pel cop definitiu.

En Derek havia declarat que, quan l’endemà al matí havia arribat a la casa del professor, tant la porta principal com les finestres estaven tancades i no li havia semblat que hi hagués res forçat. Ateses les circumstàncies, havien arribat a la conclusió que l’homicida tenia accés a les claus de la casa, que hauria fet servir per entrar-hi —cosa que hauria agafat desprevingut en Wieder— i que hauria tancat la porta des de fora després d’haver comès el crim. Tanmateix, abans d’anar-se’n, hauria escorcollat la sala d’estar, tot i que el mòbil del robatori havia quedat descartat. El professor portava un Rolex al canell esquerre i lluïa una pedra preciosa a l’anular de la mà dreta. A més a més, la policia havia trobat uns cent dòlars en efectiu en un calaix que no estava tancat amb clau, i tampoc no s’havien endut de la casa cap de les valuoses antiguitats que contenia.

A la sala, els detectius hi havien trobat dos gots acabats de fer servir, cosa que deixava entreveure que aquell vespre la víctima havia begut amb algú altre. L’auxiliar de forense havia descobert que el professor havia consumit una quantitat considerable d’alcohol abans de l’assassinat —li havien trobat una taxa d’1,1 grams per litre de sang—, però no hi havia indicis de narcòtics ni de medicació en l’organisme. En Josep Wieder no havia tingut cap relació coneguda amb cap dona. No tenia cap parella ni amant, no sortia amb ningú i cap dels seus amics i col·legues no li recordaven cap relació recent. Per tant, els detectius consideraven improbable la hipòtesi d’un crim passional.

Aprofitant articles de premsa, vaig reconstruir per sobre els esdeveniments posteriors a l’assassinat.

Els diaris ni tan sols esmentaven la Laura Baines, mentre que el nom d’en Richard Flynn hi sortia unes quantes vegades. Gràcies al manuscrit parcial, jo sabia que durant un temps havien inclòs en Flynn entre els sospitosos, un cop van haver eliminat en Derek Simmons de la investigació perquè tenia una «coartada sòlida». Tampoc no es feia cap referència a la participació d’en Wieder en cap experiment psicològic clandestí. En canvi, es recalcava constantment que en Wieder ja era una figura coneguda pel departament de policia de Nova Jersey i Nova York, ja que en qualitat d’expert havia hagut d’avaluar la salut mental de diverses persones acusades de delictes greus.

Precisament aquesta condició d’expert en judicis de casos delictius havia estat una de les pistes que els detectius havien seguit des del principi. Havien repassat els casos en què en Wieder havia declarat, sobretot els que havien tingut un desenllaç desfavorable per a l’acusat. Però aquella via de seguida va acabar en un atzucac. Cap dels condemnats arran del testimoni d’en Wieder no havia sortit en llibertat durant aquell temps, tret d’un home que es deia Gerard Panko, que havia sortit de la presó estatal de Bayside tres mesos abans de l’assassinat. Però, quan feia molt poc que l’havien posat en llibertat, en Panko havia tingut un atac de cor; i com que havia sortit de l’hospital tot just una setmana abans de l’assassinat del professor, els metges havien arribat a la conclusió que no hauria pogut cometre un atac que exigís gaire esforç físic i havien descartat la hipòtesi.

Pel que feia a en Richard Flynn, l’havien interrogat diverses vegades, tot i que mai no l’havien considerat sospitós d’una manera oficial ni li havien imputat cap delicte. Havia contractat un advocat que es deia George Hawkins, el qual havia acusat els agents de policia d’assetjament i havia insinuat que intentaven convertir en Flynn en un boc expiatori i, de retruc, ocultar la incompetència del cos.

Al començament, en Flynn no havia esmentat que la Laura Baines li havia presentat en Wieder. S’havia limitat a dir que havia estat una «coneixença mútua» qui li havia presentat el professor, ja que en Wieder buscava algú adequat per treballar a temps parcial en la catalogació d’un fons bibliogràfic. En Flynn havia treballat a la biblioteca Firestone del campus i en Wieder buscava algú que li pogués ordenar la biblioteca amb un sistema informàtic. El professor havia donat un joc de claus a en Flynn per si li venia de gust anar a treballar quan ell no fos a casa, perquè era un home que viatjava sovint fora de la ciutat. En Flynn havia fet servir les claus un parell de cops per entrar a casa del professor quan ell no hi era. Dues o tres vegades, en Wieder l’havia convidat a quedar-se a sopar, sempre a soles. Un divendres, en Flynn havia jugat a pòquer amb el professor i amb dos dels seus col·legues. (Aquest episodi no figurava en el manuscrit). Havia conegut en Derek Simmons i havia estat el mateix Wieder qui li havia explicat la història d’en Derek.

No havia tingut cap mena de conflicte amb el professor, amb qui l’unia una relació que es podria descriure com a «cordial i amistosa». El professor no li havia dit mai que se sentís amenaçat per res ni per ningú. En Wieder gairebé sempre havia demostrat un tarannà espontani i havia estat amic de la broma. També havia parlat amb il·lusió del seu pròxim llibre, que s’havia de publicar l’any següent, i que segons ell seria un gran èxit tant en l’aspecte acadèmic com en l’econòmic.

En Flynn havia tingut la desgràcia de no disposar de cap coartada per a la nit de l’assassinat. Segons el que havia escrit al final del manuscrit, havia marxat cap a casa del professor uns vint minuts després de la visita d’en Timothy Sanders, la qual cosa equivaldria als voltants de les sis de la tarda. Ho vaig calcular i hauria trigat vint minuts més a arribar-hi pel cap baix, considerant el temps que feia, i si fa no fa el mateix temps a tornar. Ell, en canvi, havia dit als investigadors que havia anat a casa en Wieder cap a les nou del vespre perquè volia comentar amb el professor alguna qüestió relacionada amb la biblioteca abans de començar les vacances de Nadal. També havia dit que havia tornat a casa a les deu de la nit, després de la conversa amb el professor, i que no havia trigat gaire estona a anar-se’n al llit. Havia mentit durant la investigació o quan havia escrit el manuscrit? O era la memòria que l’enganyava?

Durant aquells anys, tal com el mateix Flynn confirmava en el manuscrit, l’índex de criminalitat a Nova Jersey era força elevat, sobretot després de l’arribada imprevista de la metadona i el crac a la perifèria. Al cap d’un parell de dies de la mort d’en Wieder, entre el dia de Nadal i el de Cap d’Any, s’havia comès un doble homicidi a dos carrers de la casa. Una parella gran, el senyor i la senyora Easton, de setanta-vuit i setanta-dos anys respectivament, havien mort assassinats a casa seva. Els detectius havien descobert que el criminal hi havia entrat a les tres de la matinada, havia mort la parella i s’havia endut el que havia pogut. Les armes de l’homicida havien estat un ganivet de carnisser i un martell. Considerant que l’assassí s’havia emportat els diners i les joies que havia trobat a la casa, era evident que el mòbil havia estat el robatori, i de fet els paral·lelismes amb el cas d’en Wieder eren més aviat escassos.

Tot i així, allò no havia representat cap entrebanc per a la policia, que al cap d’una setmana havia aprofitat la detenció d’un sospitós mentre intentava vendre les joies robades de la parella d’avis en una casa de préstecs de Princeton. Així doncs, en Martin Luther Kennet, un afroamericà de vint-i-tres anys amb antecedents penals i un historial com a drogoaddicte, s’havia convertit oficialment en el principal sospitós de la investigació de l’assassinat d’en Joseph Wieder.

Des d’aquell moment —això va passar a primers de gener del 1988— en Richard Flynn només s’esmentava de passada en els articles de premsa referents a l’homicidi. La germana d’en Wieder, l’Inge Rossi, havia heretat tots els béns del professor, llevat d’una petita quantitat de diners que el difunt havia deixat a en Simmons quan havia fet testament. «ES VEN CASA ENCANTADA» era el titular d’un article publicat el 20 d’abril del 1988 al Princeton Gazette amb referència a la casa del difunt professor Wieder. El periodista afirmava que després de la tragèdia la propietat havia adquirit una reputació sinistra, i que al barri hi havia un parell de persones disposades a jurar que havien vist llums i ombres estranyes que es movien a l’interior de la casa, que en conseqüència segurament costaria molt de vendre.

En Martin Luther Kennet havia rebutjat l’acord proposat per la fiscalia del comtat de Mercer —li haurien estalviat la pena de mort si s’hagués declarat culpable— i s’havia declarat innocent fins a les últimes conseqüències. Havia admès que era un camell d’estar per casa que voltava per la zona del campus universitari i per Nassau Street, i que un dels seus clients esporàdics —de qui no sabia el nom— li havia deixat les joies robades als Easton com a garantia a canvi d’una quantitat de maria. No tenia cap coartada per a la nit de l’assassinat de la parella perquè l’havia passada sol a casa, mirant cintes de vídeo que havia llogat el dia abans. Quan l’home que li havia deixat les joies no havia tornat per reclamar-les-hi, ell (que no sabia que eren robades) les havia portades a la casa de préstecs. Si hagués sabut d’on provenien, a qui se li acut que hagués sigut prou beneit per intentar vendre-les a plena llum del dia en una botiga que precisament era famosa perquè ho xerrava tot a la poli? Pel que feia a en Wieder, ni tan sols n’havia sentit a parlar. Si no li fallava la memòria, el vespre de l’assassinat del professor, ell havia estat en una sala de jocs recreatius, d’on no havia sortit fins l’endemà de bon matí.

Però el tribunal li havia assignat un advocat d’ofici amb un nom escaient per a un valerós lluitador contra la injustícia: Hank Pelican. Com que tothom havia volgut enllestir-ho com més aviat millor per estalviar diners a l’Estat, el jurat només havia trigat un parell de setmanes a declarar l’acusat culpable i el jutge a condemnar-lo a cadena perpètua. En aquella època la pena de mort encara era vigent a Nova Jersey —no la van abolir fins al 2007—, però el jutge, segons els periodistes, havia tingut en compte l’edat d’en Kennet a l’hora de desestimar la petició de pena de mort del fiscal. Vaig pensar que les proves que la fiscalia havia presentat al jutge Ralph M. Jackson, un ex-pistoler amb una experiència dilatada com a magistrat, no el devien haver convençut ni de bon tros. Lamentablement, les proves sí que havien estat prou consistents per als membres del jurat.

En qualsevol cas, la fiscalia havia decidit no acusar en Kennet de l’homicidi d’en Wieder. No s’havien trobat més pistes. Els mitjans es van concentrar en altres notícies i de mica en mica el cas va anar acumulant pols. L’assassinat de West Windsor havia quedat irresolt.

Vaig mirar les notícies de les onze de la nit a l’NY1, un costum que havia adquirit en la meva època de periodista, i en acabat em vaig fer una tassa de cafè i me la vaig beure vora la finestra, mirant de fer lligar la informació del manuscrit d’en Flynn amb el que havia trobat a la xarxa.

La relació entre el professor Wieder i la seva protegida, la Laura Baines, potser només havia estat professional. De tota manera, els professors del departament de psicologia la devien conèixer de primera mà, i per això em sorprenia que la policia no els hagués interrogat. Hauria pogut aconseguir un altre joc de claus en qualsevol moment, encara que aquell vespre el que li havia donat el professor fos a les mans d’en Richard Flynn. Però feia l’efecte que ningú no havia portat a col·lació el seu nom davant de la policia ni de la premsa: ni en Flynn, ni els col·legues del professor, ni els companys de la mateixa Laura, ni en Derek Simmons, que també havia estat interrogat un parell de vegades. Era com si la relació que havien tingut s’hagués d’ocultar tant sí com no a l’opinió pública.

El professor havia estat un home fort que quan era jove havia fet exercici i havia boxejat. Havia sobreviscut a la primera contusió i havia intentat enfrontar-se amb l’agressor fins i tot amb els braços fracturats. Si l’atacant hagués estat una dona, hauria d’haver tingut una força extraordinària per resistir el contraatac d’un home com aquell, que havia lluitat tota la vida. D’altra banda, la brutalitat de l’homicidi semblava apuntar que l’assassí havia estat un home. Era poc probable que la Laura Baines —a qui en Flynn havia descrit com una dona més aviat prima que en aquella època no estava gens en forma— fos culpable. A més a més, i per damunt de tot, quins motius hauria pogut tenir per fer-ho? Per què hauria volgut assassinar l’home que l’havia ajudada i de qui segurament encara depenia la seva carrera professional?

No obstant això, en Flynn havia dit a la seva companya que la Laura li havia arruïnat la vida i que un dia l’hi faria pagar. La qüestió era si la considerava sospitosa d’assassinat o si només li retreia haver-lo deixat plantat mentre ell passava per l’adreçador. Malgrat tot, els actes d’en Flynn no em semblaven gaire lògics. Si la Laura l’havia deixat a l’estacada, per què no se n’havia venjat ell durant la investigació, quan l’havien considerat sospitós i ni tan sols tenia una coartada? Per què no l’havia posada en evidència davant la premsa ni havia intentat desviar ni que fos una part de la culpa cap a ella? Per què l’havia protegida llavors i havia canviat d’opinió al cap de gairebé tres dècades? Per què pensava que la Laura li havia destruït la vida? Bé s’havia acabat escapolint de les urpes de la fiscalia. Havia passat res més després?

Em vaig adormir donant voltes a tot plegat, mig convençut que sota la superfície d’aquell cas s’amagava alguna cosa molt més fosca i misteriosa del que en Flynn revelava en el manuscrit parcial o del que la policia havia descobert. Agraïa de tot cor a en Peter que m’hagués confiat aquella investigació.

També hi havia un altre detall que em cridava vagament l’atenció: una data, un nom, alguna cosa que no encaixava. Però estava tan baldat que em vaig adormir i no el vaig acabar d’identificar. Va ser com quan detectes alguna cosa de cua d’ull durant una fracció de segon i després no estàs segur de si l’has vist o no.