6

Algú va dir que el principi i el final de les històries en el fons no existeixen. Només són moments que el narrador escull d’una manera subjectiva perquè el lector observi un esdeveniment que va començar en algun moment del passat i que s’acabarà en algun moment del futur.

La meva perspectiva va canviar al cap de vint-i-sis anys. Va ser llavors quan vaig descobrir la veritat sobre els fets que s’havien esdevingut durant aquells mesos. No va ser una revisió buscada, sinó que més aviat em va tocar com si fos una bala esgarriada.

Després d’allò, em vaig passar una temporada barrinant sobre el moment exacte en què s’havia ensorrat la meva relació amb la Laura, i de retruc potser la meva vida, o si més no la vida que sempre havia somiat tenir fins llavors. D’alguna manera, va ser quan va desaparèixer de casa, sense acomiadar-se —i ja no la vaig tornar a veure mai més— el matí de l’endemà de l’assassinat d’en Wieder.

Però, de fet, les coses s’havien començat a espatllar immediatament després del vespre que vaig sopar a casa el professor.

Com en una muntanya nevada on un soroll o una roca que cau pot desencadenar una allau descomunal que s’endú tot el que troba pel camí, un fenomen aparentment banal va esmicolar tot el que em pensava que sabia sobre la Laura i, en definitiva, sobre mi mateix.

Aquell cap de setmana jo havia decidit anar a Nova York amb un amic, en Benny Thorn, que m’havia demanat que l’ajudés a traslladar una part de les seves coses i que em quedés a dormir a casa seva. Anava a viure a un pis moblat d’una sola habitació i s’havia de desempallegar d’uns quants objectes personals que li sobraven i que no havia pogut vendre. La Laura m’havia dit que, com que no volia passar la nit sola, se n’aniria a casa d’una amiga i aprofitaria per treballar en la tesi. L’amiga es deia Sarah Harper i vivia a Rocky Hill. Pel que feia a la feina a la biblioteca d’en Wieder, com que avançava més de pressa del que havia previst, vaig pensar que em podia permetre el luxe de no anar-hi el cap de setmana abans de Nadal.

Però, ves per on, en Benny va relliscar en una placa de gel, va caure i es va trencar la cama mentre carregava les seves coses en una furgoneta llogada, quan només faltava una hora perquè em passés a recollir. Per tant, no em va venir a buscar ni va despenjar el telèfon quan li vaig trucar. Li vaig deixar un missatge i me’n vaig tornar a casa a esperar que em truqués. Al cap d’una hora, quan els metges ja li havien enguixat la cama, em va telefonar des de l’hospital i em va dir que hauríem d’ajornar el viatge i recórrer al pla B, que incloïa llogar un traster a prop de l’aeroport i portar-hi les seves coses.

Vaig trucar a l’empresa de trasters i vaig descobrir que en podies llogar un per vint dòlars al mes, així que em vaig passar una bona part del que quedava del dia carregant caixes a la furgoneta i portant-les al traster. I en acabat vaig tornar la furgoneta a l’empresa on l’havia llogada. Mentrestant, en Benny havia arribat a casa amb taxi i jo li vaig assegurar que tot estava controlat. També li vaig prometre que aquell vespre li duria uns quants queviures.

Com que la Laura no havia deixat el número de telèfon de la seva amiga, no li vaig poder dir que s’havia ajornat el viatge a Nova York. La vaig buscar a la universitat, però ja se n’havia anat. No podia fer altra cosa que tornar a casa. Tanmateix, quan hi vaig arribar, vaig decidir anar a casa en Wieder i vaig deixar una nota per a la Laura, no fos cas que tornés. Les claus de la casa del professor eren al bufet, dins un pot, amb una mica de xavalla, monedes de cinc i vint-i-cinc centaus, i quan ja estava a punt d’anar-me’n van trucar al timbre.

En obrir la porta, vaig veure un home que devia tenir aproximadament la meva edat, alt, prim i demacrat. Malgrat que feia molt fred i nevava, només duia una jaqueta de tweed i una bufanda llarga de color vermell que li conferien un aire de pintor francès. Va semblar que el sorprenia que fos jo qui hagués obert, i durant uns moments no va dir res i es va limitar a mirar-me amb les mans entaforades a les butxaques dels pantalons de pana.

—Et puc ajudar? —vaig preguntar, convençut que s’havia equivocat d’adreça.

Va sospirar i em va dedicar una mirada afligida.

—Em sembla que no…

—Només hi ha una manera de saber-ho.

—Em dic Timothy Sanders —va dir—. Busco la Laura.

Llavors vaig ser jo qui no va saber què fer. Diverses opcions em van passar rabents pel cervell. La primera va ser tancar-li la porta als morros; la segona, escridassar-lo abans de tancar la porta; i l’última, convidar-lo a entrar, tenir-lo entretingut, trucar dissimuladament a la policia i acusar-lo d’assetjament quan arribés la patrulla.

Però, per més sorprenent que em semblés, em vaig limitar a dir:

—La Laura no hi és, però passa, si vols. Sóc en Richard, la seva parella.

—Em sembla que… —va començar a dir. Llavors va deixar anar un altre sospir, va donar una ullada al voltant (començava a fosquejar) i, després d’haver picat de peus al pelut de l’entrada per espolsar-se la neu de les botes, va entrar.

Es va aturar al mig de la sala d’estar.

—Està bé, aquest lloc —va dir.

—Vols cafè?

—No, gràcies. Et molesta que fumi?

—A dins no fumem, però podríem anar al pati del darrere. També em ve de gust, a mi, un cigarro.

Vaig obrir la porta de vidre i em va seguir a fora, regirant-se les butxaques a la recerca d’un cigarret. A la fi va pescar un paquet rebregat de Lucky Strikes, en va treure un i es va inclinar per encendre’l.

—Per cert —vaig fer—, la Laura m’ha parlat de tu.

Em va mirar amb aire de resignació.

—Ja m’ho imaginava.

—M’ha parlat de la vostra relació i s’ha queixat que l’assetjaves. Sé que vas venir fa uns quants dies, quan jo no hi era.

—No és veritat —va dir amb una veu cautelosa.

Feia unes pipades tan fondes que amb quatre o cinc gairebé ja es va haver acabat el cigarret. Tenia unes mans excepcionalment blanques, amb uns dits llargs i delicats, com si fossin de cera.

—I també sé que vau estar junts a Nova York —vaig afegir, però ell ho va negar amb el cap.

—Hi deu haver hagut algun malentès, perquè no hi hem estat mai, a Nova York, junts. Si vols que et sigui sincer, no hi he estat des de l’estiu passat. M’he barallat amb els pares i ara m’he d’espavilar sol. He estat dos mesos a Europa.

Ho va dir mirant-me fixament als ulls. Parlava en el mateix to neutre, com si constatés un fet que hauria d’haver estat evident per a tothom, com ara que la Terra no era plana.

Tot d’una vaig tenir el convenciment absolut que deia la veritat i que la Laura m’havia mentit. Em va envair una sensació nauseabunda i vaig apagar el cigarret.

—Val més que me’n vagi —va dir, mirant cap a la cuina.

—Sí, potser sí —vaig contestar, adonant-me que, malgrat la temptació, no estava preparat per a la humiliació d’arrencar-li informació.

El vaig acompanyar fins a la porta. Al llindar es va aturar i va dir:

—Em sap molt de greu. Em sembla que m’he ficat de peus a la galleda. Estic segur que només quedarà en un malentès fàcil d’aclarir.

Vaig mentir i li vaig dir que jo també ho pensava. Ens vam acomiadar i quan ja s’allunyava vaig tancar la porta.

Me’n vaig tornar al pati, on vaig encadenar un parell de cigarrets més sense notar el fred i sense poder pensar en res que no fos la cara de la Laura mentre em deia totes aquelles mentides. No sé per què, però vaig recordar un dels primers vespres que vam passar com a amants: sèiem al sofà i jo li passava els dits pels cabells, sorprès per aquella suavitat. Ara, en canvi, em consumia la ràbia i només pensava en la manera de descobrir on vivia la tal Sarah.

Aleshores, de cop i volta, vaig tenir el convenciment que la Laura havia anat a casa en Wieder i que la història de la nit que havia passat a casa de l’amiga era una altra mentida.

Val a dir, però, que no s’havia endut les claus de casa el professor. Jo mateix les havia trobades al bufet i me les havia ficades a la butxaca abans que en Timothy Sanders hagués trucat al timbre. No sé per què, però estava fermament convençut que era a casa en Wieder, que si hi hagués anat els hi hauria trobat a tots dos; que tot, absolutament tot, havia estat una fal·làcia enorme i que m’havien utilitzat per a algun propòsit que jo no era capaç de desentrellar; que potser només era una víctima d’un experiment pervers i ignominiós que ella havia ordit amb el professor.

Potser s’havien rigut de mi des de bon començament, mentre m’examinaven com una mena de conillet d’Índies amb un cervell diminut. I potser l’assumpte de la biblioteca també havia estat una altra enganyifa, un pretext perquè fos allà per alguna raó recargolada. Tot d’una veia la història des d’una altra òptica. Devia estar cec per no adonar-me que tot el que ella m’havia dit —sense ni tan sols esforçar-se gaire perquè semblés real— eren mentides.

Vaig tornar a entrar a casa i vaig trucar a un taxi. I llavors em vaig dirigir a casa el professor enmig de la nevada, cada cop més intensa.

El manuscrit parcial s’acabava aquí. Vaig aplegar els fulls i els vaig deixar a la tauleta. El rellotge de la paret marcava la 1.46 a.m. Havia estat llegint ininterrompudament durant més de dues hores.

Què pretenia ser el llibre d’en Richard Flynn?

Era una confessió tardana? M’acabaria assabentant que havia estat ell qui havia mort en Wieder, que havia esquivat les sospites de la policia i que ara havia decidit confessar? En la sol·licitud que havia enviat per correu electrònic havia esmentat que el manuscrit sencer tenia 78 000 paraules. També devia haver passat alguna cosa important després de l’assassinat: l’homicidi no era el final del llibre, sinó més aviat els primers capítols.

M’havia perdut una mica en la cronologia dels fets, però semblava que el fragment, tant si era d’una manera deliberada com si no, acabava en el moment que ell enfilava cap a casa el professor, convençut que la Laura li havia mentit, fins i tot respecte al tipus de relació que tenien, la mateixa nit que aquell home havia mort assassinat. Encara que en Flynn no ho hagués fet, el cas és que havia anat a casa en Wieder la nit de l’homicidi. Els havia enxampat junts? Havia estat un crim passional?

O potser ell no l’havia mort, però havia resolt el misteri al cap d’una pila d’anys, i el manuscrit pretenia desemmascarar el culpable, independentment de qui fos. La Laura Baines?

Valia més que no m’embalés, vaig pensar, sobretot perquè no trigaria gaire a treure’n l’aigua clara precisament gràcies al mateix autor. Em vaig acabar el cafè i me’n vaig anar al llit, decidit a demanar a en Flynn que m’enviés el manuscrit sencer. Els llibres sobre crims reals eren molt populars, sobretot si estaven ben escrits i abordaven casos singulars i misteriosos. En Wieder havia estat un personatge cèlebre en la seva època i, segons m’havia informat Google, continuava sent una figura important en la història de la psicologia nord-americana, i a més a més en Flynn escrivia amb un estil fluid que enganxava. Així doncs, estava gairebé convençut del tot que tenia entre mans una bona adquisició a canvi de la qual algun editor estaria disposat a pagar una xifra considerable.

Però, malauradament, les coses no van sortir com m’hauria agradat que sortissin.

L’endemà al matí, anant cap a la feina, vaig enviar un correu electrònic, el del meu compte personal, a en Richard Flynn. Aquell dia no em va contestar, però vaig pensar que potser havia aprofitat el cap de setmana llarg del Dia de Martin Luther King per fer unes petites vacances i que no devia haver mirat el correu.

Després de no haver-ne rebut cap resposta durant un parell o tres de dies, li vaig trucar al mòbil que m’havia adjuntat a la carta. Em va contestar la bústia de veu, però no li vaig poder deixar cap missatge perquè era plena.

Van transcórrer un parell de dies més sense que jo rebés cap resposta i, després d’uns quants intents de comunicar-m’hi per telèfon —ara tenia el mòbil desconnectat— vaig decidir presentar-me a l’adreça que havia posat a la carta, a prop de Penn Station. Era una situació excepcional —em refereixo al fet d’empaitar un autor—, però de vegades si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma ha d’anar a la muntanya.

El pis era un segon d’un edifici a East 33rd Street. Vaig trucar a l’intèrfon i al cap d’una estona va contestar una veu de dona. Li vaig dir que em deia Peter Katz i que estava buscant en Richard Flynn. Em va informar en un to sec que el senyor Flynn estava indisposat. Li vaig dir que era agent literari i li vaig resumir els motius de la meva visita.

Va vacil·lar un moment, però llavors el pany va cedir amb un brunzit. Vaig agafar l’ascensor fins al segon pis. Ella ja m’esperava a la porta del pis. Em va dir que es deia Danna Olsen.

La Danna era una quarantina amb una d’aquelles cares que normalment s’obliden al cap de poc d’haver-les vistes per primer cop. Duia una bata blava i tenia els cabells negres, segurament tenyits, recollits enrere amb una diadema de plàstic.

Vaig deixar l’abric al penjador del rebedor i vaig entrar a la sala d’estar, petita però molt endreçada. Em vaig asseure en un sofà entapissat de cuir. Semblava més el pis d’una dona soltera que no el d’una parella, sobretot pels colors de les catifes i les cortines, i per les galindaines que hi havia a pertot.

Quan li vaig haver tornat a explicar la meva història, ella va respirar fondo i va parlar atropelladament:

—En Richard va ingressar a l’All Saints Hospital fa cinc dies. L’any passat li van diagnosticar un càncer de pulmó que ja havia entrat en la tercera etapa i, per tant, era inoperable. Tot i així, va haver de començar a fer quimioteràpia. Durant una temporada, va reaccionar bé al tractament, però fa dues setmanes va agafar una pneumònia i el seu estat va empitjorar de cop. Els metges no li donen gaires esperances.

Vaig pronunciar els tòpics intranscendents que et sents obligat a expressar en aquestes circumstàncies. Ella em va dir que no tenia família a la ciutat. Era d’algun lloc d’Alabama i havia conegut en Richard feia un parell d’anys en un seminari de màrqueting. S’havien escrit durant una temporada, havien viatjat junts al Grand Canyon i, arran de la insistència d’en Richard perquè se n’anessin a viure junts, ella s’havia traslladat a Nova York. Em va confessar que la ciutat no li agradava i que la feina que havia trobat en una agència de publicitat era inferior a la seva formació. Només l’havia acceptada per en Richard. Si ara perdia el seu company, tenia la intenció de tornar-se’n a casa.

Durant uns minuts va plorar en veu baixa, sense sanglotar, eixugant-se els ulls i el nas amb mocadors de paper que treia d’una capsa de la tauleta. Un cop asserenada, va insistir a preparar-me una tassa de te i em va demanar que li fes cinc cèntims del manuscrit. Semblava que no estava al corrent que la seva parella hagués escrit un llibre sobre el seu passat. Va anar a la cuina, va preparar una mica de te i el va portar amb una safata, acompanyat d’unes tasses i una sucrera.

Li vaig resumir la part del manuscrit que havia rebut per correu electrònic. Com que jo portava una còpia de la carta d’en Richard, l’hi vaig ensenyar i ella la va llegir amb deteniment. Semblava cada cop més sorpresa.

—No me n’ha dit res, en Richard —va dir en un to amarg—. Segurament abans volia saber la teva resposta.

—No sé si sóc l’única persona a qui ha escrit —vaig dir—. Hi ha cap altre agent o editor que s’hagi posat en contacte amb tu?

—No. El dia que el van ingressar, vaig contestar a les trucades d’en Richard amb el meu mòbil, però després ho vaig deixar córrer. L’Eddie, el seu germà, que viu a Pennsilvània, i els companys de feina estan al cas del seu estat, però tenen el meu número de telèfon. Tampoc sé la contrasenya del seu compte de correu electrònic, o sigui que no li he pogut llegir els missatges.

—Per tant, no saps on és l’altra part del manuscrit? —li vaig preguntar, i ella em va dir que no.

Malgrat tot, em va convidar a donar un cop d’ull al portàtil que en Richard tenia a casa. Va treure d’un calaix un model petit de la marca Lenovo, el va endollar i el va encendre.

—Ho deu considerar important si et va enviar una carta i tot —va comentar mentre esperava que les icones apareguessin a l’escriptori del portàtil—. Evidentment, encara que trobi el manuscrit, m’imagino que entens que l’hi hauré de consultar abans de donar-te’l…

—Per descomptat.

—Què suposaria, això, econòmicament parlant? —em va demanar, i jo li vaig explicar que l’agent només era un intermediari i que era l’editor qui prenia les decisions relacionades amb els avançaments i els drets d’autor.

Es va posar unes ulleres i va començar a rastrejar el contingut de l’ordinador. Com que em vaig adonar que arribava tard a una altra cita, vaig trucar a la persona amb qui havia quedat, li vaig demanar disculpes i li vaig proposar de veure’ns en un altre moment.

La Danna Olsen em va informar que el manuscrit no semblava que fos ni a l’escriptori ni en cap carpeta: havia comprovat tots els arxius amb independència del nom amb què s’havien desat. Tampoc no hi havia cap arxiu protegit amb contrasenya. Amb tot, va afegir, hi havia la possibilitat que el document fos al despatx d’en Richard o en un llapis de memòria. N’hi havia uns quants al mateix calaix del portàtil. Com que estava a punt d’anar a veure en Richard a l’hospital, em va prometre que li preguntaria on guardava el manuscrit. Es va gravar el meu número de telèfon al mòbil i em va dir que em trucaria tan bon punt ho sabés.

Em vaig acabar el te i li vaig tornar a donar les gràcies. Quan ja em preparava per marxar, la Danna va dir:

—Fins fa tres mesos, en Richard no m’havia explicat res sobre aquesta història. Sobre la Laura Baines, vull dir. Però llavors, un vespre, li van trucar al mòbil i vaig sentir que discutia. Com que va anar a la cuina, no vaig poder seguir la conversa, però em va sorprendre el seu to perquè en Richard no és dels que perden els nervis. Treia foc pels queixals. No l’havia vist mai d’aquella manera. Quan va tornar a la sala d’estar, li tremolaven les mans. Li vaig preguntar amb qui havia parlat i em va dir que amb una antiga companya de l’època de Princeton, una tal Laura… que li havia arruïnat la vida i que un dia l’hi faria pagar.

Cinc dies després d’aquella visita, la Danna Olsen em va trucar per comunicar-me que en Richard havia mort. Em va donar l’adreça de la funerària per si me’n volia acomiadar. Quan la Danna havia arribat a l’hospital, el mateix dia de la nostra conversa, el seu company ja estava inconscient a causa dels sedants, i no havia trigat gaire a entrar en coma, per la qual cosa no li havia pogut fer cap pregunta sobre el manuscrit. La Danna també havia comprovat els llapis de memòria i els disquets que havia arreplegat per casa, però no havia trobat res que contingués el manuscrit. Durant els dies següents, l’empresa on en Richard havia treballat li faria arribar els objectes personals que encara eren al despatx, i per tant ella també els podria examinar.

Vaig assistir al funeral. Es va oficiar un divendres a la tarda. La ciutat estava colgada de neu, com el dia de finals de desembre en què la mort havia sorprès el professor Joseph Wieder.

Les poques persones que acompanyaven el difunt estaven assegudes en una renglera de cadires davant del fèretre, on les despulles mortals d’en Richard Flynn descansaven en un taüt tancat. Al costat del taüt hi havia una fotografia emmarcada amb un crespó negre en un angle. S’hi veia un home de quaranta anys i escaig que dedicava un somriure apesarat a la càmera. Tenia una cara allargada amb un nas prominent i uns ulls agradables, els cabells una mica ondulats i entrades al front.

La Danna Olsen em va agrair l’assistència a l’acte i em va explicar que la foto era la preferida d’en Richard. Ella no sabia qui l’hi havia feta ni quan. En Richard l’havia tingut desada a l’escriptori, al calaix de baix de tot que ell, en to de broma, anomenava el «cau del llop». També em va dir que li sabia molt de greu no haver trobat el que quedava del manuscrit, que devia tenir molta importància per a en Richard, sobretot considerant que hi havia invertit els últims mesos de vida. Llavors va assenyalar un home d’aspecte compungit i me’l va presentar com l’Eddie Flynn. L’acompanyava una dona menuda i vital que lluïa un barret poca-solta damunt d’uns cabells d’un roig flamíger. La dona em va estrènyer la mà i em va dir que era la Susanna Flynn, la dona de l’Eddie. Vam conversar durant un parell de minuts, a poques passes del fèretre, i vaig tenir l’estranya sensació que ens coneixíem des de feia temps i que els acabava de retrobar després d’una llarga absència.

Quan me’n vaig anar, vaig pensar que no coneixeria mai el desenllaç d’aquella antiga història. Amb independència del que en Richard hagués volgut revelar, tot apuntava que s’havia endut el secret a la tomba.