1

Vaig començar a parlar amb els morts per culpa d’una cadira trencada.

Tal com hauria pogut escriure Kurt Vonnegut, l’any era el 2007 i en John Keller estava escurat. Aquest sóc jo, encantat. Havia fet un curs d’escriptura creativa a la Universitat de Nova York i, si he de ser sincer, donava voltes a les meves il·lusions com una arna atreta per la perillosa resplendor d’una bombeta. Aleshores compartia unes golfes al Lower East Side, a prop de la via del tren, amb un aspirant a fotògraf que es deia Neil Bowman, i em dedicava a enviar cartes llargues i inútils a les revistes literàries amb l’esperança que algun director per fi m’oferís una feina. Però semblava que no n’hi havia cap de prou preparat per fixar-se en la meva categoria.

L’oncle Frank —el germà gran de la mare— s’havia enriquit a mitjans dels anys vuitanta invertint en el sector de la tecnologia de la informació, que en aquell temps començava a injectar esteroides. Era un home que com aquell qui diu acabava d’entrar a la cinquantena, vivia en un pis elegant de l’Upper East Side i en aquella època semblava que només es dediqués a comprar antiguitats i a sortir amb noies guapes. Era ben plantat, lluïa un bronzejat de raigs UVA i sempre anava de vint-i-un botó. De tant en tant em convidava a sopar a casa seva o en algun restaurant, i em feia regals cars que en acabat jo venia a meitat de preu a un paio que es deia Max i que estava conxorxat amb els amos d’uns quants negocis tèrbols de West 14th Street.

Els mobles antics de la seva sala d’estar havien estat adquirits molts anys enrere a Itàlia. Les cadires, de fusta tallada, estaven entapissades amb cuir marró i el pas del temps els donava l’aspecte d’unes galtes arrugades. A més a més, una d’aquelles cadires havia estat de pega i li havia caigut el respatller o havia tingut algun desperfecte semblant —la veritat és que no ho recordo del tot.

El cas és que l’oncle va trucar a un restaurador famós del Bronx que tenia una llista d’espera d’uns quants mesos. Però quan va sentir que en Frank estava disposat a pagar-li el doble si el deixava colar, va agafar la caixa d’eines i va conduir de dret cap al pis de l’oncle; i l’atzar va fer que aquell dia jo també hi fos.

El restaurador era un individu de mitjana edat amb el cap afaitat, les espatlles amples i uns ulls encuriosits. Vestit de color negre, com un sicari, va examinar la cadira trencada, va remugar i va acampar a la terrassa. Feia un dia radiant i els edificis dels carrers setanta de l’East Side semblaven blocs gegantins de quars banyats per la boira del matí. Mentre el restaurador exhibia les seves habilitats, l’oncle Frank i jo preníem cafè i xerràvem de noies.

En Frank va veure que el restaurador havia portat una revista que havia deixat en una taula. Es titulava Ampersand i constava de quaranta-vuit pàgines setinades, a la tercera de les quals, on figuraven els noms dels membres del consell editorial i de redacció, deia que l’amo del grup editorial que la publicava era en John L. Friedman.

L’oncle em va comentar que havia estudiat amb en Friedman a la Universitat de Rutgers. Havien estat força amics, però feia un parell d’anys que no parlaven. I si li trucava, va proposar l’oncle, i li demanava que em fes una entrevista de feina? Jo ja sabia que els contactes —i els diners— eren el que feia girar el món, però llavors encara era prou jove per pensar que me’n podria sortir sol, així que vaig declinar l’oferiment. A més a més, vaig afegir mentre fullejava la revista, aquella publicació era sobre ciències ocultes, fenòmens paranormals i el New Age, coses que no em despertaven gens d’interès i sobre les quals no hi entenia un borrall.

En Frank em va dir que no fos tan tossut. Ell confiava en la visió financera del seu excompany —quan era a la universitat ja treia diners de sota les pedres— i, d’altra banda, un bon periodista havia de saber escriure sobre qualsevol matèria. Al capdavall, va dir a tall de conclusió, era més interessant escriure sobre la Gran Piràmide que no sobre un partit de beisbol o un assassinat rutinari, i en qualsevol cas avui dia tots els lectors eren idiotes.

En un moment determinat, vam convidar el restaurador a prendre un cafè amb nosaltres i es va incorporar a la conversa. Ens va explicar en veu baixa que estava convençut que els mobles antics conservaven l’energia positiva i negativa dels amos, de les persones que els havien tingut durant anys, i que de vegades, quan ell tocava un objecte, percebia aquesta energia: sentia un formigueig als dits. Jo me’n vaig anar quan en Frank va agafar una ampolla de whisky del moble bar i el restaurador va començar a explicar-li la història d’un bufet que havia portat l’infortuni als seus propietaris.

Al cap de dos dies, en Frank em va trucar al mòbil per comunicar-me que en Friedman m’esperava l’endemà al seu despatx. Només necessitava algú que sabés l’abecedari —el director de la revista, un individu una mica pertorbat, havia omplert la redacció de persones estrafolàries que no sabien escriure—. La revista s’havia estrenat tot just feia un parell de mesos i encara lluitava per alçar el vol.

Però val més que no divagui.

La qüestió és que, com que no em volia enemistar amb l’oncle, vaig anar a veure en Friedman. I, ves per on, em va caure molt bé, i el sentiment va ser mutu. A ell els fenòmens paranormals tant se li’n donaven, i tampoc creia en fantasmes, però el fet és que aquella mena de publicacions tenien un mercat, sobretot entre els fills del baby boom.

Com que em va oferir un sou molt més alt del que m’esperava, vaig acceptar la proposta allà mateix. El primer article que vaig publicar va ser sobre el restaurador, perquè d’alguna manera sentia que li devia el meu debut en la premsa de les ciències ocultes. Vaig treballar a Ampersand dos anys, durant els quals vaig conèixer la meitat dels friquis de la ciutat. Vaig assistir a sessions de vudú a Inwood i vaig visitar cases encantades a East Harlem. Vaig rebre cartes de lectors que semblava que estiguessin més guillats que en Hannibal Lecter i de sacerdots que m’advertien que aniria de pet a l’infern.

Llavors en Friedman va decidir tancar la revista i em va ajudar a trobar una feina de periodista al New York Post, on vaig treballar durant quatre anys, fins que un amic em va convèncer que m’incorporés a una flamant publicació ideada per uns quants inversors europeus. Al cap de dos anys, quan les publicacions digitals van fer bocins els petits rotatius diaris i moria una publicació rere l’altra, em vaig quedar sense feina. Vaig començar un blog, i després un web de notícies, però no em van reportar gairebé cap benefici econòmic i vaig intentar guanyar-me les garrofes fent tota mena de feines com a autònom, rememorant els bons temps amb nostàlgia i sorprès que als trenta anys i escaig ja em sentís com un dinosaure.

Va ser precisament durant aquesta època que un amic meu, en Peter Katz, un agent literari de Bronson & Matters, em va parlar del manuscrit d’en Richard Flynn.

Ens havíem conegut quan jo estudiava a la Universitat de Nova York i ens havíem fet amics. Era un paio força tímid i solitari —dels que es poden confondre amb un ficus a les festes—, però molt culte: algú de qui podies aprendre moltes coses. Havia esquivat amb agilitat totes les trampes subtils que la seva mare li havia parat confabulada amb diverses famílies amb filles per merèixer, i havia acabat sent un solter convençut. A més a més, malgrat la llarga nissaga d’advocats de la qual provenia, ell s’havia decantat per la feina d’agent literari, la qual cosa l’havia convertit en una mena d’ovella negra de la família.

En Peter em va convidar a dinar i vam anar a un lloc d’East 32nd Street que es deia Candice. Feia dies que nevava amb intensitat, tot i que ja érem a començaments de març, i el trànsit era infernal. El cel tenia un color de plom fos i estava a punt de negar la ciutat. En Peter duia un abric tan llarg que cada dos per tres s’entrebancava amb la vora, com un dels set nans de Blancaneu. Traginava un maletí vell de pell que se li gronxava a la mà dreta mentre esquivava els bassals de la vorera.

Mentre menjàvem una amanida cada un, em va explicar la història del manuscrit. En Richard Flynn havia mort feia un mes, i la seva parella, una dona que es deia Danna Olsen, li havia confirmat que no havia trobat ni rastre del manuscrit.

Quan ens van arribar els bistecs, en Peter ja m’havia exposat el seu repte. Ell sabia que jo acumulava prou experiència com a periodista per fer encaixar diverses peces d’informació. Havia parlat amb els seus caps i ells consideraven que, ateses les circumstàncies del mercat, era un projecte amb una perspectiva de vendes elevada. Tanmateix, un fragment d’un manuscrit d’un milió de dòlars no té cap valor.

—Estic disposat a parlar amb la senyoreta Olsen i a arribar-hi a un acord —em va dir, esguardant-me amb aquells ulls miops—. Em sembla que és una dona pragmàtica i estic convençut que les negociacions seran complicades, però m’estranyaria que rebutgés una bona oferta. En Flynn li ha deixat totes les propietats i els efectes personals, tret de quatre coses que ha deixat al seu germà, l’Eddie. Des d’un punt de vista legal, l’acord amb la senyoreta Olsen ens protegiria, eh que m’entens?

—I com t’imagines que el localitzaré, el manuscrit? —vaig preguntar—. Et penses que descobriré un mapa secret al revers d’un tovalló? O volaré fins a una illa del Pacífic i faré un forat sota les palmeres bessones que creixen mirant al nord-oest?

—Va, home, no siguis així —va dir ell—. El fragment d’en Flynn ja proporciona moltes pistes. Coneixem els personatges principals, l’escenari i el marc temporal. Si no trobes el manuscrit, pots reconstruir el que queda del trencaclosques, i el fragment s’incorporarà a un altre llibre escrit per tu o per un negre. Ben mirat, el que despertarà l’interès dels lectors és l’assassinat d’en Wieder i no pas un desconegut que es digui Richard Flynn. La clau és reconstruir els fets que van tenir lloc durant els últims dies d’en Wieder, eh que m’entens?

Aquell vici d’elocució que tenia —la repetició constant de la falca «eh que m’entens?»— em va causar la desagradable sensació que posava en dubte la meva intel·ligència.

—Sí que t’entenc —li vaig assegurar—. Però tot plegat podria acabar sent una pèrdua de temps. En Flynn segurament sabia el que volia comunicar al públic quan es va posar a escriure el llibre, però jo no en tinc ni idea, del que busquem. Intentarem resoldre un homicidi que es va cometre fa més de vint anys!

—És probable que la Laura Baines, un altre dels personatges protagonistes, encara sigui viva. La podries localitzar. I estic convençut que el cas encara és als arxius policials. És un cas fred, com diuen els policies, però estic segur que encara en guarden l’expedient.

Llavors em va fer una picada d’ullet enigmàtica i va abaixar el to, com si tingués por que ens poguessin sentir.

—Sembla que el professor Wieder participava en uns experiments psicològics secrets. Imagina’t el que podries descobrir!

Va pronunciar l’última frase adoptant el to d’una mare que prometia al seu fill cabut que anirien a Disneyland si feia els deures de matemàtiques.

Jo estava intrigat, però encara em costava decidir-me.

—T’ha passat pel cap, Pete, que aquest paio, el tal Flynn, s’ho hauria pogut inventar tot? No m’agrada criticar els morts, però s’hauria pogut empescar una història sobre la mort d’algú famós per vendre el projecte abans de morir-se. Amb l’afegitó que no va tenir temps d’enllestir-la.

—Sí que hi he pensat, en aquesta possibilitat. Però només la podem descartar si portem a terme una investigació. Pel que he pogut recopilar fins ara, en Richard Flynn no era un mentider patològic. Va conèixer en Wieder i va treballar per a ell, tenia les claus de casa seva i durant una temporada el van incloure entre els sospitosos. Tot això ho he trobat a internet. Però necessito algú tan bo com tu perquè descobreixi el que falta de la història.

Gairebé m’havia convençut del tot, però el vaig fer gruar una mica més. Per postres només vaig demanar un cafè, i ell va menjar tiramisú.

Em vaig acabar el cafè i no el vaig fer patir més. Li vaig dir que acceptava la proposta, vaig signar el contracte —amb clàusula de confidencialitat inclosa— que ell havia portat i, tot seguit, va treure un feix de papers del maletí. Me’l va allargar i em va dir que era una còpia del primer tros del manuscrit d’en Richard Flynn, a més de les notes que havia pres mentre l’escrivia, i que tot plegat em proporcionaria el punt de partida per a la investigació. Juntament amb la meva còpia del contracte, em vaig entatxonar els fulls a la cartera que m’acompanyava sempre des de l’època de periodista, equipada amb tota mena de compartiments i butxaques.

Vaig caminar fins al metro, vaig anar a casa i em vaig passar tota la tarda llegint el manuscrit d’en Richard Flynn.