3

L’endemà al matí vaig escriure una llista de persones que havia de trobar i, si era possible, havia de convèncer que parlessin amb mi. L’encapçalava la Laura Baines, però no tenia ni idea d’on localitzar-la. Al mateix temps, vaig començar a consultar agendes antigues amb l’esperança de trobar-hi algun contacte o algun vincle amb el departament de policia de West Windsor, la seu del qual encara ocupava al mateix lloc que en el moment del succés, a finals dels vuitanta.

Feia uns quants anys, durant una investigació que havia fet per al Post, havia conegut un paio que es deia Harry Miller. Era un detectiu privat de Brooklyn que s’havia especialitzat en casos de persones desaparegudes. Menut i obès, vestit amb un trajo arrugat i una corbata tan prima que amb prou feines es veia, i amb un cigarret darrere una orella, semblava un personatge tret d’una pel·lícula de cinema negre dels anys quaranta. Vivia a Flatbush i, com que no tenia mai ni cinc, es passava la vida buscant clients solvents. Era un jugador empedreït, apostava tot sovint en les curses hípiques i gairebé sempre hi perdia diners. Li vaig trucar al mòbil i em va contestar des d’una taverna sorollosa on la clientela havia de parlar en veu alta per comunicar-se enmig d’una cançó amb un ritme antic.

—Ei, Harry, com va això? —vaig preguntar.

—Keller? Si en fa, de temps! Jo, aquí: un altre dia al planeta dels simis —va contestar en un to malhumorat—. Intento fer veure que no sóc humà per no acabar en una gàbia. Fes el mateix, tu. Què m’expliques, nano?

Li vaig descriure el cas per sobre, li vaig demanar que s’apuntés dos noms —el d’en Derek Simmons i el de la Sarah Harper— i li vaig explicar el que en sabia. Mentre ell apuntava, vaig sentir l’estrèpit d’un plat que picava contra la taula i en Harry que donava les gràcies a una tal Grace.

—Per a qui treballes, ara? —em va preguntar en un to recelós.

—Per a una agència literària —vaig respondre.

—I des de quan les agències literàries s’embranquen en aquesta mena d’investigacions? Hi deu haver una bona picossada, aquí, oi?

—Doncs la veritat és que sí. En aquest apartat no cal que pateixis. Et puc passar uns quants calés ara mateix. Tinc altres noms, però m’agradaria que comencessis amb aquests dos.

El vaig notar alleujat.

—Faré el que pugui. En Derek sembla fàcil, però de la dona, la tal Sarah Harper, només me n’has dit que va fer un màster de psicologia a Princeton, segurament el 1988. No és gaire, per començar. Et trucaré d’aquí un parell de dies —em va dir, i va penjar després d’haver-me donat les dades del seu PayPal.

Vaig obrir el portàtil, li vaig fer una transferència i vaig tornar a pensar en la Laura Baines.

Feia sis o set mesos, abans que en Flynn hagués començat a treballar en el manuscrit, devia haver passat alguna cosa que l’havia empès en aquella direcció, alguna cosa excepcional i prou significativa per canviar la seva perspectiva respecte als esdeveniments que havien passat el 1987, tal com ell mateix havia insinuat en la carta de la sol·licitud que havia enviat a en Peter. Quan en Peter havia anat a veure la Danna Olsen, era probable que ella se sentís tan trasbalsada per la malaltia de la seva parella que li haguessin passat per alt alguns detalls que podrien tenir molta importància per a la meva investigació. Vaig decidir que la millor manera de començar era parlar amb ella i li vaig trucar al número que m’havia donat en Peter. Com que no em va contestar, li vaig deixar un missatge a la bústia de veu, explicant-li qui era i dient-li que li tornaria a trucar. No ho vaig poder complir perquè al cap d’un parell de minuts va ser ella qui em va telefonar.

Em vaig presentar i vaig saber que en Peter ja li havia parlat de mi per telèfon. L’havia informada que em dedicava a recollir informació sobre la mort d’en Joseph Wieder per escriure un llibre basat en un crim real.

La Danna encara era a Nova York, però tenia la intenció de marxar-ne al cap d’una o dues setmanes. Havia decidit no vendre’s el pis i s’havia posat en contacte amb una immobiliària perquè n’hi gestionés el lloguer. De tota manera, havia demanat als de la immobiliària que no el posessin al mercat fins que s’hagués traslladat: no podia sofrir la idea d’altres persones tafanejant pel pis mentre ella encara hi vivia. Havia donat unes quantes coses a beneficència i havia començat a empaquetar les que havia previst endur-se. Un cosí d’Alabama tenia una camioneta i vindria a ajudar-la en el trasllat. Em va explicar tot això com si parlés amb un amic, si bé amb una veu monòtona i robòtica, fent pauses llargues entre paraula i paraula.

La vaig convidar a dinar a fora, però em va dir que s’estimava més que ens trobéssim a casa seva, així que vaig enfilar a peu cap a Penn Station i al cap de vint minuts trucava a l’intèrfon de casa seva.

El pis estava damunt davall, com qualsevol casa poc abans d’un trasllat. El rebedor era ple de caixes de cartró tancades amb cinta d’embalar. Com que el contingut de cada una estava escrit amb retolador negre, vaig veure que en gairebé totes hi havia llibres.

Em va convidar a passar a la sala d’estar i va preparar una mica de te. Ens el vam beure mentre conversàvem de qüestions trivials. Em va explicar la sorpresa que s’havia endut quan, durant l’huracà Sandy, una dona jove se li havia enfrontat mentre feia cua en una gasolinera. A casa seva, a Alabama, li havien explicat històries sobre inundacions i huracans, però havien estat relats èpics sobre veïns que havien arriscat la vida per salvar algú, o sobre policies o bombers heroics que havien rescatat persones confinades a una cadira de rodes en plena catàstrofe. En canvi, en una gran ciutat, em va dir, en aquests casos no sabies si havies de tenir més por de la fúria de la natura o de la reacció de les altres persones.

Lluïa un pentinat bonic i tenia un to de pell saludable, ressaltat pel vestit negre i senzill que duia. Vaig sentir curiositat per saber l’edat que tenia —aparentava menys anys dels quaranta-vuit del seu difunt company—. Posseïa un aire propi de les ciutats petites, en un sentit plaent. Les paraules i els gestos que feia servir traslluïen una educació d’una època en què al matí les persones es preguntaven les unes a les altres com estaven perquè tenien interès a saber-ho.

Des de bon començament em va demanar que la tractés de tu i li vaig fer cas.

—Tu, Danna, coneixies el senyor Flynn molt més bé que jo després d’haver llegit el fragment del seu manuscrit. Et va parlar mai del professor Wieder o la Laura Baines, o de l’època en què es van conèixer a Princeton?

—En Richard no va ser mai una persona gaire oberta. Sempre va ser un home solitari i taciturn, i sovint distant respecte als altres, i és per això que gairebé no tenia vida social ni cap amic de veritat. Amb prou feines veia el seu germà. Va perdre el pare quan estudiava a la universitat i la seva mare es va morir de càncer a finals de la dècada dels noranta. Durant els cinc anys que vam estar junts, no vam rebre cap visita ni nosaltres vam anar a visitar ningú. Les relacions que tenia a la feina eren estrictament professionals i no havia mantingut el contacte amb cap ex-company d’universitat.

Va fer una pausa i va servir més te.

—Una vegada va rebre una invitació d’un acte al Princeton Club de West 43rd Street. Era una mena de reunió d’exalumnes i els organitzadors havien trobat la seva adreça. El vaig intentar convèncer perquè hi anéssim junts, però s’hi va oposar. Em va dir en un to una mica brusc que no guardava cap record agradable de l’època universitària. Deia la veritat. Sí, ja ho sé, jo també he llegit el fragment del manuscrit: en Peter me’n va donar una còpia. Tot i així, podria ser que després de l’episodi amb aquella dona, amb la Laura Baines, en Richard fes un reajustament de tots els seus records, cosa que passa sovint, i que la perspectiva que tenia d’aquella època es tornés més fosca. De fet, no guardava cap objecte, cap foto, cap rampoina com a record d’aquell temps. L’única excepció és l’exemplar de Signature que esmenta al manuscrit, el del número de la revista on havia publicat uns contes i que un conegut de feia temps havia vist per casualitat en una llibreria i l’hi havia regalat. L’he desat en una d’aquestes caixes, però si vols te’l trec. No sóc cap experta en literatura ni pretenc ser-ho, però aquests contes em semblen extraordinaris.

»De tota manera, entenc que la gent guardés les distàncies respecte a en Richard. Segurament la majoria el tenia per un misantrop i potser segons com ho era. Però quan el coneixies a fons, t’adonaves que sota aquella superfície aparentment inexpugnable que havia construït en el transcurs dels anys, hi havia un home molt bo. Era culte i hi podies parlar de gairebé tot. Era eminentment honest i sempre estava preparat per ajudar qualsevol persona que l’hi demanés. Per això me’n vaig enamorar i em vaig traslladar aquí. No em vaig avenir a viure amb ell perquè em sentís sola ni perquè volgués fugir d’un poble d’Alabama, sinó perquè n’estava enamorada.

»Em sap greu no poder-te ser més útil —va afegir—. T’he explicat moltes coses sobre en Richard, però el que a tu t’interessa és el professor Wieder, oi?

—Abans has dit que havies llegit el manuscrit parcial…

—Sí, l’he llegit. I he intentat trobar la part que en falta, sobretot perquè tinc curiositat per saber què va passar a continuació. Però, per desgràcia, no l’he trobada enlloc. L’única explicació que se m’acut és que al final en Richard canviés d’opinió i l’esborrés de l’ordinador.

—Creus que la dona que li va trucar aquell vespre era la Laura Baines? La dona que, segons el que ell mateix et va dir després, li havia arruïnat la vida?

Va trigar una estona a respondre la pregunta. Estava absorta en els seus pensaments, com si s’hagués oblidat de la meva presència. Va recórrer la cambra amb la mirada, com si hi busqués alguna cosa, i aleshores, sense badar boca, es va aixecar i va anar a l’habitació del costat, deixant oberta la porta de la sala. Va reaparèixer al cap d’un parell de minuts i es va tornar a asseure a la mateixa butaca de la qual s’havia aixecat.

—Potser et podré ajudar i tot —va dir en un to tirant a formal que no havia fet servir fins llavors—. Però m’has de prometre una cosa: que quan escriguis el que acabis escrivint no atemptaràs contra la memòria d’en Richard, independentment dels resultats de la teva investigació. Pel que tinc entès, tu estàs interessat en en Wieder, i per tant no cal que en Richard, com a personatge, tingui un paper preponderant. Podries ometre alguns aspectes que l’afectessin exclusivament a ell. M’ho promets?

No sóc cap sant i de vegades com a periodista he mentit descaradament per obtenir alguna dada necessària per publicar una notícia. Però en aquest cas vaig decidir que ella es mereixia una resposta sincera.

—Danna, com a periodista que sóc, és gairebé impossible que et prometi una cosa com aquesta. Si descobrís res important sobre la vida o la carrera professional d’en Wieder que estigués directament relacionat amb en Richard, no ho podria ometre. No oblidis, de tota manera, que ell va escriure sobre aquests fets, i per tant tenia la intenció de difondre’ls públicament. Dius que potser va canviar d’opinió i va prémer el botó d’eliminar. Discrepo. Jo penso que és més probable que amagués el manuscrit en algun lloc. Era una persona pràctica. Dubto que s’hagués passat setmanes treballant com un escarràs en un manuscrit, setmanes que devia aprofitar per analitzar cada aspecte susceptible de veure’s afectat per la seva decisió, i que ho acabés esborrant tot així com així. Estic gairebé convençut del tot que el manuscrit és en algun lloc i que fins l’últim moment la intenció d’en Richard va ser veure’l publicat.

—Potser tens raó, però el cas és que a mi no me’n va dir res, d’aquest projecte. Em podries tenir al corrent de les novetats, si més no? No m’agrada molestar i, de fet, marxaré de la ciutat, però podríem parlar per telèfon.

Li vaig prometre que l’avisaria si descobria res transcendent sobre en Flynn i ella va treure un paperet arrugat d’una llibreta, el va allisar, el va deixar damunt la taula, entre les nostres tasses, i el va assenyalar.

El vaig agafar i hi vaig veure escrits un nom i un número de mòbil.

—La nit que en Richard va rebre la trucada que et vaig comentar, vaig esperar fins que es va haver adormit i li vaig mirar el registre de trucades del mòbil. Vaig apuntar el número que corresponia a l’hora de la trucada. Estava fent de nòvia gelosa i me n’avergonyia, però també m’havia amoïnat molt veure’l en aquell estat.

»L’endemà vaig trucar a aquest número i em va contestar una dona. Li vaig dir que era la parella d’en Richard Flynn i que li havia de dir una cosa important en nom d’ell, una cosa que no es podia comentar per telèfon. D’entrada va dubtar, però va acabar acceptant la proposta i vam quedar per dinar en un restaurant, no gaire lluny d’aquí. Se’m va presentar com a Laura Westlake. Li vaig demanar perdó per haver-la abordada d’aquella manera i li vaig dir que, després d’haver vist l’actitud que havia adoptat en Richard arran de la conversa que havien tingut per telèfon, estava preocupada per ell.

»Em va dir que no em preocupés: en Richard i ella es coneixien de l’època de Princeton i havien tingut una discrepància poc important sobre un fet del passat. Em va explicar que havien compartit pis durant uns quants mesos, però que només havien sigut amics. No em vaig veure amb cor de reproduir-li les paraules que en Richard havia pronunciat sobre ella després de la conversa que havien tingut, però sí que li vaig comentar que m’havia dit que havien sigut amants. I ella em va respondre que en Richard devia tenir una imaginació desbordant, o que potser la memòria li jugava males passades, i em va reiterar que la relació que havien tingut no havia passat de platònica.

—Et va dir on treballava?

—És professora de psicologia a Colúmbia. Llavors vam sortir del restaurant, cadascuna va agafar un camí diferent i ja està. Si després en Richard hi va tornar a parlar, jo no me’n vaig assabentar. El número de telèfon encara podria ser vigent.

Li vaig donar les gràcies i, després d’haver-li promès altra vegada que la tindria al corrent del paper que havia tingut en Richard en tot allò, me’n vaig anar.

Vaig dinar en una cafeteria de Tribeca, aprofitant-ne el wifi per connectar-hi el portàtil. Aquesta vegada Google va ser molt més generós.

La Laura Westlake era professora al Medical Center de la Universitat de Colúmbia i coordinava un programa de recerca conjunt amb la Universitat de Cornell. Havia obtingut un màster a Princeton el 1988 i al cap de quatre anys s’havia doctorat a Colúmbia. A mitjans dels anys noranta havia fet classes a Zuric i en acabat havia tornat a Colúmbia. La seva biografia contenia molts detalls tècnics sobre formació especialitzada i programes de recerca que havia dirigit en el decurs dels anys, i incloïa un prestigiós guardó que li havien concedit el 2006. En altres paraules, era un peix gros del camp de la psicologia.

Vaig provar sort i vaig trucar al seu despatx tan bon punt vaig sortir de la cafeteria. Em va contestar una professora ajudant que es deia Brandi i em va dir que en aquell moment la doctora Westlake no s’hi podia posar, però em va apuntar el nom i el número de telèfon. També li vaig demanar que digués a la doctora Westlake que el motiu de la meva trucada feia referència al senyor Richard Flynn.

Em vaig passar el vespre al cau amb la Sam, fent l’amor i parlant-li de la investigació. Més tard la va envair una mena de nostàlgia; volia més atenció que de costum i tenia prou paciència per escoltar tot el que li havia de dir. Fins i tot va silenciar el mòbil, cosa gens habitual, i se’l va ficar a la bossa, que era a terra, al costat del llit.

—Potser només era una farsa, la història d’en Richard —va dir—. Ves que no hagués aprofitat un episodi verídic per novel·lar els fets que l’envoltaven, com en Tarantino a Maleïts malparits, te’n recordes?

—És possible, però els periodistes es regeixen pels fets —vaig dir—. I de moment m’he d’aferrar al supòsit que tot el que va escriure és veritat.

—Siguem sincers —va replicar ella—. Els fets són el que els directors o els productors decideixen publicar als diaris o emetre a la ràdio o la televisió. Sense nosaltres, a ningú li importaria un rave que s’estiguessin matant a Síria, que un senador tingués una amant o que s’hagués comès un assassinat a Arkansas. No en tindrien ni idea, que aquestes coses estan passant. Al públic no li ha interessat mai, la realitat, John. Al públic li interessen les històries. I potser en Flynn només pretenia escriure una història.

—La qüestió és que només hi ha una manera d’esbrinar-ho, oi?

—Ni més ni menys.

Va rodolar damunt meu.

—Saps què? Avui una companya de feina m’ha dit que acaba de saber que està embarassada. Estava tan contenta! He anat al lavabo i he plorat durant deu minuts. No podia parar. M’he imaginat vella i sola, malgastant la vida en coses que d’aquí vint anys no valdran res, mentre sóc incapaç de veure el que és important.

Va recolzar el cap sobre el meu pit i li vaig amoixar els cabells amb suavitat. Em vaig adonar que somicava fluixet. Aquell canvi d’actitud em va agafar desprevingut i no vaig saber com reaccionar.

—Potser ara m’hauries de dir que no estic sola i que m’estimes, ni que sigui una mica —va dir—. És el que passaria en una novel·la chick lit.

—Tens raó. No estàs sola i t’estimo una mica, reina.

Va alçar el cap del meu pit i em va mirar fixament als ulls. Li vaig notar l’alè calent a la barbeta.

—Ai, John Keller, menteixes per la gola. En una altra època t’haurien penjat al primer arbre que haguessin trobat per això que has dit.

—Eren temps difícils, senyora.

—Molt bé, ja m’he refet, em sap greu. La veritat és que sembla que t’ha ben atrapat, aquesta història.

—Vet aquí un altre motiu pel qual m’haurien penjat, oi? No ho vas dir tu mateixa, que era una bona història?

—Sí que ho vaig dir, però t’arrisques a acabar, d’aquí un parell de mesos, en alguna casa vella i tapiada al mig del no-res, sense haver tret l’entrellat de la situació. Hi has pensat, en això?

—Només és una feina temporal, i la faig perquè m’ho ha demanat un amic. Potser no trobaré res espectacular, res que causi sensació, com t’agrada dir a tu. Un home es va enamorar d’una dona, però per diverses raons li van anar mal dades i va haver de viure el que li quedava de vida amb el cor trencat. I van assassinar un altre home però ni tan sols sé si les dues històries estan tan connectades. Malgrat tot, com a periodista, he après a escoltar les intuïcions i a seguir el meu instint, i cada cop que no ho he fet l’he cagada. Potser aquesta història és com una d’aquelles nines russes que s’amaguen les unes dins les altres. Una mica absurd, tot plegat, oi?

—Totes les bones històries són una mica absurdes. Ja ho hauries de saber, això, a la teva edat.

Ens vam quedar abraçats durant una bona estona, sense fer l’amor, ni tan sols xerrant, cada un immers en les seves cabòries, fins que la foscor es va ensenyorir del pis i el brogit del trànsit vespertí semblava que vingués d’un altre planeta.

La Laura Baines em va trucar l’endemà al matí, mentre jo conduïa. Tenia una veu plaent i una mica rogallosa de la qual et podies enamorar sense ni tan sols haver-ne vist la propietària. Jo sabia que tenia més de cinquanta anys, però per la veu n’aparentava molts menys. Em va dir que havia rebut el missatge i em va preguntar qui era i quina relació tenia amb en Richard Flynn. S’havia assabentat que s’havia mort feia poc.

Em vaig presentar i li vaig comentar que l’assumpte que li volia exposar era massa privat per parlar-ne per telèfon, així que li vaig proposar que ens trobéssim.

—Em sap greu, senyor Keller, però no tinc el costum de quedar amb desconeguts —va dir—. No tinc ni idea de qui és vostè ni del que pretén. Si vol que ens veiem, haurà de ser més específic.

Vaig decidir explicar-li la veritat.

—Resulta que, abans de morir, el senyor Flynn va escriure un llibre sobre l’època en què va estudiar a Princeton i sobre els esdeveniments que van tenir lloc la tardor i l’hivern del 1987. Ja deu saber de què parlo. Els protagonistes de la seva història són vostè i el professor Josep Wieder. I a instàncies de l’editorial del llibre estic investigant la veracitat del que es narra en el manuscrit.

—Per tant, he de donar per fet que ja hi ha una editorial que ha adquirit els drets del manuscrit?

—Encara no: hi ha una agència literària que el vol comprar, però…

—I vostè, senyor Keller, representa que és un detectiu privat o alguna cosa semblant?

—No, sóc periodista.

—I a quin diari treballa?

—Fa dos anys que sóc autònom, però havia treballat al Post.

—Li sembla que esmentar el nom d’aquest tabloide és una referència gaire positiva?

Parlava en un to perfectament serè i mesurat, gairebé desproveït d’entonació. L’accent de l’Oest Mitjà que en Flynn esmentava en el manuscrit s’havia esvaït del tot. Me la vaig imaginar a l’aula, adreçant-se als alumnes, amb les mateixes ulleres de muntura gruixuda que havia portat quan era jove, amb els cabells rossos recollits en un monyo, confiada i arrogant. Era una imatge atractiva.

Vaig callar perquè no se m’acudia com reprendre la conversa, i ella va aprofitar per preguntar:

—Ha fet servir noms reals, en Richard, al llibre, o ha sigut vostè qui ha deduït que es refereix a en Joseph Wieder i a mi?

—Ha fet servir noms reals. Això sí, en el seu cas, amb el cognom de soltera: Laura Baines.

—Quina sensació més estranya que em provoca sentir aquest nom, senyor Keller. Feia molts anys que no el sentia. Pel que fa a l’agent literari, el que l’ha contractat a vostè, ja és conscient que amb una demanda n’hi podria haver prou per aturar la publicació del manuscrit d’en Richard si el contingut em pogués causar danys morals o materials?

—Què li fa pensar que el manuscrit del senyor Flynn li podria causar aquests danys, senyora Westlake?

—No faci l’espavilat, amb mi, senyor Keller. L’única raó per la qual estic parlant amb vostè és perquè sento curiositat per saber què va escriure en Richard en aquest llibre. Recordo que en aquella època el seu somni era ser escriptor. D’acord, doncs, miri, li proposo un tracte: faci’m arribar una còpia del manuscrit i jo accepto que ens veiem i xerrem un parell de minuts.

Si m’hi avenia, incompliria la clàusula de confidencialitat del contracte que havia signat amb l’agència. Si declinava l’oferiment, estava segur que em penjaria. Em vaig decantar per l’opció que en aquell moment em va semblar menys perjudicial.

—Entesos —vaig dir—. Però ha de saber que l’agència només m’ha proporcionat una part del manuscrit d’en Richard en paper: els primers capítols. La història comença quan vostès dos es van conèixer. Hi deu haver unes setanta pàgines.

Hi va rumiar una estona.

—D’acord —va dir a la fi—. Sóc al Medical Center de Colúmbia. Li va bé venir d’aquí una hora, a dos quarts d’onze? I podria portar aquestes pàgines, oi?

—Sí, i tant, ara vinc.

—Vagi al McKeen Pavilion i demani per mi a recepció. Fins ara, doncs, senyor Keller.

—Fins ara, i…

Va penjar abans que li pogués donar les gràcies.

Vaig enfilar corrents cap a casa, maleint els ossos d’en Peter per no haver-me donat el manuscrit en format electrònic. Vaig agafar els fulls de casa i vaig començar a buscar una copisteria fins que en vaig trobar una a tres illes de distància.

Mentre un paio mig adormit amb un anell de plata al nariu esquerre i uns avantbraços atapeïts de tatuatges copiava les pàgines en una Xerox antiga, jo avaluava estratègies per adreçar-me a la Laura. M’havia semblat una persona freda i pragmàtica, i no havia d’oblidar en cap circumstància que es dedicava a furgar en la ment dels altres, una advertència que ella mateixa havia fet a en Richard amb referència al professor Wieder feia una pila d’anys.