7

En Roy Freeman vivia al comtat de Bergen, a tocar del pont, però com que m’havia dit que havia de baixar a fer uns encàrrecs a la ciutat, vaig reservar taula en un restaurant de West 36th Street.

Era alt i esmerlit, i tenia l’aspecte d’un d’aquells actors eternament escollits per interpretar papers secundaris, el típic poli granadet que fa un esforç ostensible per cobrir les espatlles de l’heroi alfa durant les hostilitats contra els dolents, i que et fa la impressió —encara que no sàpigues per què, ja que només té dues línies de diàleg en tota la pel·lícula— que te’n pots fiar.

Tenia els cabells gairebé blancs del tot, com la barba pulcrament retallada que li cobria la meitat inferior de la cara. Es va presentar i vam començar a parlar. Em va explicar que havia estat casat gairebé vint anys amb una dona que es deia Diana. Tenien un fill, en Tony, però ara amb prou feines el veia. L’ex i el fill s’havien traslladat a Seattle després del divorci, a finals dels anys vuitanta. El fill s’havia llicenciat i ara presentava les notícies en una emissora de ràdio local.

En Freeman no va dubtar a l’hora de dir-me que havia estat l’únic culpable de la ruptura, perquè la feina l’havia absorbit i havia començat a beure massa. Havia estat un dels primers agents de policia de tot Nova Jersey que s’havia incorporat al cos directament des de la universitat, l’any 1969, i al departament n’hi havia que l’hi tenien votada precisament per això, i sobretot perquè era afroamericà. I qui afirmés que a mitjans dels setanta el racisme havia estat erradicat gairebé del tot del cos de policia, sobretot en comissaries de localitats petites, mentia per la gola, va exclamar. Val a dir que fins i tot abans havien començat a fer pel·lícules amb actors negres que interpretaven papers de jutges, fiscals, professors universitaris o comissaris de policia, però la realitat era diferent. Malgrat tot, pagaven un bon sou —en aquella època els agents que patrullaven guanyaven gairebé vint mil dòlars l’any— i des que era un marrec que somiava ser policia.

El departament de policia de West Windsor, em va dir, tenia una quinzena d’agents a començaments de la dècada dels vuitanta, la majoria dels quals devien rondar els quaranta anys. A la comissaria només hi havia una dona —acabada de reclutar— i, a part d’un agent hispanoamericà, en José Méndez, tots els agents eren blancs. Havia estat un període fatídic per a Nova Jersey i Nova York: havia començat l’epidèmia del crac i, encara que Princeton no hagués rebut de valent, la vida dels policies en aquella època no havia estat fàcil. En Freeman havia treballat al departament de policia de Princeton durant una dècada, i el 1979 l’havien traslladat a West Windsor, al comtat de Mercer, en una comissaria inaugurada tot just feia un parell d’anys.

Tenia ganes de parlar amb mi i em va confessar que d’ençà que s’havia jubilat feia una vida força solitària i que per norma general els expolicies no tenien gaires confidents.

—Com és que t’interessa aquest cas, John? —em va preguntar.

Em va proposar que ens diguéssim de tu. Tot i que, sense cap motiu aparent, hi havia alguna cosa en el seu to i el seu aspecte que m’intimidaven una mica, m’hi vaig avenir i li vaig explicar tota la veritat. Estava tip d’inventar-me relats sobre biografies imaginàries i historials panoràmics d’homicidis no resolts, i a més a més estava convençut que l’home que tenia al davant —que havia estat prou amable per acceptar que ens trobéssim sense conèixer-me de res i que havia compartit amb mi detalls dolorosos sobre la seva vida— mereixia la meva sinceritat més absoluta.

Així doncs, li vaig explicar que en Richard Flynn havia escrit un llibre ambientat en aquell període de temps i que l’havia enviat a un agent literari, si bé el que faltava del manuscrit no es trobava enlloc. I com que a mi m’havia contractat precisament aquell agent literari, em dedicava a buscar —o a investigar, també podríem dir— el cas amb la intenció de reconstruir-ne els fets. I tot i que ja havia conversat amb un bon nombre de persones, de moment no havia descobert res concret ni n’havia tret l’aigua clara.

Va assenyalar el sobre gruixut de color beix que havia portat.

—Vaig treure el cap per la comissaria i et vaig fer unes quantes fotocòpies —va dir—. Com que no ens vam començar a informatitzar fins a principis dels noranta, vaig haver de remenar caixes de l’arxiu. No em va costar gaire perquè no n’hi ha cap de confidencial. Emporta’t els papers i llegeix-te’ls —em va instar, i em vaig ficar el sobre a la bossa.

A continuació em va fer cinc cèntims del que recordava: l’arribada amb els de la científica a la casa d’en Wieder, el rebombori als mitjans i l’absència de pistes plausibles que els permetessin elaborar hipòtesis.

—Hi havia molts elements sense solta ni volta en aquest cas —va dir—. El professor tenia una vida plàcida, no es drogava, no anava de putes i no freqüentava antres de mala mort. No acabava de tenir cap conflicte amb ningú, vivia en un bon barri i els seus veïns eren persones honrades: intel·lectuals i peixos grossos del món empresarial que es coneixien els uns als altres des de feia anys. I, ves per on, de cop i volta maten aquest paio a casa seva d’una pallissa. I tot i que la casa era plena d’objectes valuosos, no se’n van endur res, ni les joies ni els diners en metàl·lic. El que sí que recordo és que algú havia escorcollat el lloc a correcuita. Hi havia calaixos oberts i una escampadissa de papers a terra. Tot i així, les úniques empremtes digitals que hi vam trobar eren de persones conegudes: un nano que vetllava per la biblioteca del professor i un treballador que tenia accés a la casa i que hi era sovint.

—Pel que fa als papers escampats —vaig dir—, en van agafar cap com a prova?

—D’aquesta mena de detalls no me’n recordo… Ho trobaràs tot en aquestes fotocòpies. Sí que recordo, en canvi, que vam trobar una petita caixa forta i que, com que ningú en sabia la combinació, la vam fer obrir per un manyà. Però només hi van trobar uns quants diners en efectiu, escriptures, fotografies i coses per l’estil. Res relacionat amb el cas.

—El professor havia acabat d’escriure un llibre, però sembla que el manuscrit es va esfumar.

—Dels efectes personals se’n va encarregar la germana. Va arribar al cap d’un parell de dies des d’Europa. La recordo perfectament. Es comportava com una estrella de cine o alguna cosa semblant. Duia un abric de pells molt car i un munt de joies, com una diva, i parlava amb accent estranger. Feia goig, les coses com siguin. Li vam fer un parell de preguntes, però a grans trets va dir que el seu difunt germà i ella no tenien una relació gaire estreta i que no estava gens al cas de la seva vida.

—Es diu Inge Rossi —vaig dir—. Fa molt de temps que viu a Itàlia.

—Potser sí… Ves que no el tingui ella, el manuscrit de què parles, o potser se’l va endur algú altre. Al cap d’un parell de dies vam treure totes les nostres coses de la casa. La germana no hi va trobar a faltar res o, si més no, no es va queixar, tot i que dubto que estigués gaire al cas del que el seu germà hi guardava. Ja t’he dit que em va comentar que feia més de vint anys que cap dels dos no visitava l’altre. Ella també tenia molta pressa per deixar-ho tot enllestit com més aviat millor, i de fet va tocar el dos immediatament després del funeral.

—Sé que entre els sospitosos hi va haver un noi jove, un tal Martin Luther Kennet, que al cap d’un temps va ser condemnat per l’assassinat d’una parella d’avis.

—Els Easton, sí, un assassinat espantós… Va ser condemnat a cadena perpètua, en Kennet, i de fet encara és a la presó de Rikers Island. Però no el van acusar pas, de l’homicidi del professor…

—Sí, ja ho sé, però durant un temps el van tractar com el sospitós principal del cas Wieder, oi?

Es va arronsar d’espatlles.

—Ja saps el pa que s’hi dona de vegades… En Wieder era una persona coneguda i la premsa es va abraonar sobre aquella història, que durant una temporada va adquirir una repercussió nacional, i per tant notàvem la pressió perquè resolguéssim el cas al més aviat possible. També vam treballar amb l’oficina del xèrif, i la fiscalia del comtat de Mercer va assignar el cas a un detectiu d’homicidis, un paio que es deia Ivan Francis. Era un trepa, ja saps què vull dir, oi?, i tenia un suport polític molt sòlid. Nosaltres, en canvi, els policies locals, érem vuits i nous, i en realitat els que movien els fils eren aquest paio i el fiscal.

»La meva opinió, que no vaig tenir por d’expressar ni tan sols llavors, era que aquell nano, en Kennet, no havia tingut cap relació ni amb l’assassinat dels Easton ni amb el cas d’en Wieder, i ho dic molt seriosament. El fiscal, com tu mateix acabes de dir, també pretenia convertir-lo en el principal sospitós del cas Wieder, així que totes les altres pistes es van anar abandonant d’una manera més o menys gradual. Però allò era un disbarat, i tots ho sabíem. Potser aquell nano no era cap llumenera, però tampoc era tan ruc per intentar vendre les joies que presumptament havia robat a les víctimes a una casa de préstecs que tot just devia ser a uns tres quilòmetres de l’escenari del crim. Per quins set sous ho hauria d’haver fet, eh? Per què no va anar a Nova York o a Filadèlfia? Era un traficant de pa sucat amb oli, d’acord, però no tenia antecedents de violència. A més a més, va aportar una coartada per a la nit de l’assassinat del professor, i per tant la possibilitat que fos l’homicida del cas Wieder ni tan sols s’hauria d’haver valorat.

—En vaig llegir alguna cosa als diaris, però vols dir que…?

—Va ser tal com t’ho explico: havia estat en una sala de jocs recreatius. En aquella època no hi havia càmeres de seguretat, però hi va haver dos o tres paios que d’entrada ja van confirmar que l’havien vist en l’espai de temps en què s’havia comès l’assassinat. Però llavors l’Ivan Francis els va anar a veure i van modificar la seva declaració. A més a més, l’advocat d’ofici d’en Kennet era un imbècil que no volia discutir amb ningú. Ja m’entens, oi?

—Per tant, la línia d’investigació que afectava en Richard Flynn també es va descartar força aviat?

—Ah, sí, també hi havia aquesta. Però no va ser l’única que es va descartar «força aviat», com tu dius. No en recordo tots els detalls, però em sembla que va ser l’última persona que va veure el professor viu, i per tant el vam interrogar unes quantes vegades, però no el vam poder enxampar per enlloc. Va reconèixer que aquell vespre havia estat a la casa, però va declarar que n’havia marxat dues o tres hores abans del crim. Confessa res al llibre?

—Falta una bona part del manuscrit, ja t’ho he dit, i per tant desconec quin camí volia fer agafar a la història. El que no vas saber llavors, perquè en Richard Flynn i en Derek Simmons, els altres testimonis, no en van dir ni ase ni bèstia, era que una alumna de postgrau que es deia Laura Baines hauria pogut ser a la casa aquella nit. L’empleat de manteniment m’ha dit que en Flynn i ella hi havien estat amb el professor i que havien discutit.

En Roy va somriure.

—No infravaloris mai cap policia, John. Sé que hi ha qui es pensa que només són una colla d’idiotes que mengen dònuts i que no se sabrien trobar la polla dins dels pantalons. Ho sabíem tot sobre la noia de qui parles, per descomptat, la que presumptament cohabitava amb el professor, però a la llarga no es va poder demostrar res. També la vaig interrogar, però tenia una coartada sòlida per a tota la nit, si la memòria no em falla, o sigui que no hauria pogut ser a l’escenari del crim: un altre carreró sense sortida.

—Però l’altre individu, l’empleat de manteniment…

—Pel que fa a la declaració de l’empleat de manteniment…, en fi… Com es deia?

—Simmons. Derek Simmons.

Va callar de sobte i va estar un parell de segons amb la mirada perduda. Llavors es va treure un flascó petit de la butxaca, el va destapar i va engolir una píndola verda amb un glop d’aigua. Semblava incòmode.

—Em sap greu, és que… Daixò, sí, Derek Simmons, es deia. Ara no recordo què va declarar, però tampoc en podíem aprofitar gaire res, de la seva declaració. Resulta que estava malalt, tenia amnèsia, i em sembla que no hi acabava de ser tot, eh què m’entens? El cas és que, a banda de les xafarderies, no teníem cap prova que demostrés que el professor i aquella noia eren amants, i la coartada d’ella era consistent.

—Recordes qui la va confirmar?

—Ho posa als fulls que t’he donat. Em sembla que era una companya d’estudis, una noia.

—La Sarah Harper?

—Ja t’he dit que no en recordo tots els detalls, però en aquests papers hi trobaràs tots els noms.

—La Laura Baines tenia un nòvio, en Timothy Sanders. Potser estava gelós perquè es pensava que la seva nòvia i el professor tenien una aventura. El va interrogar algú?

—La Laura Baines no va figurar mai entre els sospitosos, ja t’ho he dit. Per què l’hauríem d’haver interrogat, el seu nòvio? Has descobert alguna cosa sobre ell?

—Res que tingui relació amb el cas. El van tirotejar fa uns quants anys a Washington DC. Un atracament que va acabar en assassinat, van dir.

—Ostres, quin greu.

Vam acabar de menjar i vam demanar cafè. En Freeman feia cara de cansat i d’absent, com si a causa de la nostra conversa se li haguessin gastat les piles.

—Però, per què no el van imputar oficialment, en Flynn? —vaig continuar.

—No me’n recordo, però em sembla que un oportunista com en Francis tenia bons motius per no portar-lo davant del tribunal. Al capdavall, era un estudiant amb un historial immaculat que no es ficava en embolics. Si la memòria no em falla, ni es drogava, ni bevia ni era agressiu, i per tant no encaixava en el perfil de l’homicida. Ah, sí, i va passar la prova del polígraf, ho sabies? Aquesta mena de gent no surt al carrer i de cop i volta comet un assassinat, encara que estigui sotmesa a una pressió emocional molt forta. Senzillament hi ha persones que no són capaces de matar ningú, ni tan sols si s’hi juguen la vida. Fa uns quants anys vaig llegir un article sobre un estudi que havia arribat a la conclusió que la majoria dels soldats que van participar en la Segona Mundial disparaven més a l’aire que no pas contra els alemanys o els japonesos. Matar algú amb un bat de beisbol és complicadíssim, no és com a les pel·lícules. Encara que et pensis que el paio en qüestió ha violat la teva filla. Dubto molt que fos el nostre home.

—I creus que ho hauria pogut fer una dona? Em refereixo sobretot a la força física.

Hi va rumiar un moment.

—Esclafar el cap d’un home amb un bat de beisbol? Ho dubto molt. Les dones maten molt menys sovint que els homes, i gairebé mai cometen assassinats tan violents com aquell. Les dones, quan maten, recorren a verins o a altres mètodes sense sang. A una pistola, a tot estirar. D’altra banda, en les ciències forenses hi ha models recurrents, però no hi ha veritats absolutes, i per tant els detectius no haurien d’excloure cap hipòtesi. Si no ho recordo malament, en Wieder era un home fornit, estava en forma i era prou jove per contraatacar, si calia. És veritat, això sí, que havia begut poc abans de ser assassinat. La taxa d’alcoholèmia pot revelar moltes coses sobre la condició de les víctimes en el moment d’una agressió, però no ho pot revelar tot. Amb el mateix contingut d’alcohol en l’organisme, hi ha persones que tenen els reflexos gairebé intactes, mentre que d’altres segurament no es podrien defensar. Varia segons l’individu.

—El van considerar mai sospitós, en Simmons?

—Qui és en Simmons? Ai, sí, em sap greu, el de manteniment, el que li faltava un bull…

—Exacte. En el passat l’havien acusat de l’assassinat de la seva dona, però havien adduït demència transitòria i l’havien declarat no culpable. Per què no el van considerar sospitós?

—Sempre va estar disposat a col·laborar i, a més a més, tenia una coartada. És per això que només el vam considerar com a possible sospitós al principi, com tothom que d’alguna manera estava relacionat amb la víctima. El vam interrogar un parell de cops, però ens va semblar inofensiu i el vam descartar.

Com que en Roy havia vingut amb tren, el vaig acompanyar a casa, a Nova Jersey, amb cotxe. Mentre jo conduïa, em va parlar de la vida dels policies en aquella època. Vivia al final d’un camí de terra, no gaire lluny de l’autopista, en una casa vella de planta única envoltada de pins. Abans d’anar-me’n, em va demanar que el tingués al corrent de la investigació, i li vaig prometre que de seguida que descobrís alguna cosa interessant l’hi faria saber. Però jo llavors ja tenia coll avall que ho deixaria córrer.

Malgrat això, al vespre vaig llegir els papers que m’havia portat, però no hi vaig trobar gairebé res que no sabés.

Havien interrogat en Richard tres vegades, i sempre havia donat respostes clares i directes. I tal com en Freeman havia dit, fins i tot havia accedit a sotmetre’s a la prova del polígraf, que havia passat satisfactòriament.

El nom de la Laura Baines només s’esmentava en un informe general sobre les relacions i les coneixences d’en Wieder. No l’havien citada com a sospitosa ni com a testimoni, i només l’havien interrogada un cop. Semblava que hi havia sospites respecte a la presència, el mateix vespre dels fets, de la Laura a l’escenari del crim, del qual hauria marxat pels volts de les nou, quan en Richard hi havia arribat. Però tant en Richard com la Laura ho havien negat. En Flynn i el professor havien pres una copa junts, però el primer havia manifestat que la Laura no els acompanyava.

Més tard, mentre buscava més informació a la xarxa, amb el cervell mig absent, vaig pensar en la Sam: en els somriures que em feia, en el color canviant dels seus ulls, en la petita marca de naixement que tenia a l’espatlla esquerra. Vaig tenir l’estranya sensació que els records que en guardava ja s’havien començat a enterbolir i que s’amagaven d’un en un a la cambra secreta de les oportunitats perdudes, una cambra de la qual llançaves la clau perquè els records que hi havia darrere aquella porta eren massa dolorosos.

No em vaig adormir gairebé fins a trenc d’alba. Sentia la respiració fonda de la ciutat, on milions de somnis i històries s’entreteixien per crear una pilota gegant que s’enlairava a poc a poc cap al cel, a punt de rebentar-se en qualsevol moment.

Durant aquelles dues setmanes havia intentat comunicar-me unes quantes vegades amb la Sarah Harper. Finalment va ser ella qui em va trucar, l’endemà de la meva trobada amb en Freeman, quan m’estava mentalitzant per trucar a en Peter i dir-li que abandonava la investigació. La Sarah Harper tenia una veu agradable i em va dir que em volia veure com més aviat millor, perquè estava a punt de marxar de la ciutat i seria fora durant una temporada. Recordava la conversa que feia un parell de setmanes havia tingut amb en Harry Miller i volia saber per què la buscava.

Si he de ser sincer, no tenia gaires ganes de quedar-hi. Ja havia parlat amb massa persones que només m’havien explicat històries contradictòries, i la ruptura amb la Sam era un trasbals massa gran que no em deixava concentrar en un episodi que havia passat feia molts anys, uns fets que gairebé ja no em despertaven interès ni curiositat. Tot d’una, els esdeveniments s’havien convertit en dibuixos sense fons, com les il·lustracions d’un llibre infantil, bidimensionals i incapaços de suscitar-me gens d’entusiasme. No em venia gens de gust arribar-me fins al Bronx per conèixer una ionqui que segurament es despenjaria amb unes quantes mentides més amb l’esperança d’obtenir una recompensa ràpida per poder-se drogar.

Però, ves per on, es va oferir a venir-me a veure a la ciutat, i hi vaig accedir. Li vaig donar l’adreça d’un pub que hi havia a la cantonada de prop de casa i em va dir que hi seria al cap d’una hora i que la reconeixeria per la bossa de viatge verda que portaria.

Va arribar deu minuts tard, mentre em bevia el cafè. La vaig saludar amb la mà i se’m va acostar, vam fer una encaixada i es va asseure.

Tenia un aspecte del tot diferent del que li havia atribuït la meva imaginació. Era baixeta i prima, tenia un cos gairebé d’adolescent i una pell molt blanca que li combinava molt bé amb els cabells de color albercoc. Duia roba informal —uns texans, una samarreta de màniga llarga amb la frase «Life is Good» estampada i una caçadora texana gastada—, però semblava molt polida i desprenia la fragància subtil d’un perfum car. La vaig voler convidar a prendre alguna cosa, però em va dir que feia un any que no tastava l’alcohol, després de l’últim ingrés en una clínica de rehabilitació. Em va assegurar que també feia el mateix temps que no consumia drogues. Llavors es va assenyalar la bossa, que havia deixat a la cadira del costat.

—Com t’he dit per telèfon, seré fora durant una temporada —va dir—. I he pensat que valia més que parlés amb tu abans de marxar.

—On vas?

—A Maine, amb el meu nòvio. Viurem en una illa. Ha acceptat una feina en una fundació que vetlla per les reserves naturals. Feia molt de temps que em venia de gust fer una cosa com aquesta, però no me’n volia anar sense estar segura del tot que em trobava bé i m’hi veia amb cor, no sé si m’entens… Trobaré a faltar Nova York. Hi he viscut gairebé tota la vida, però serà com començar de zero, oi?

Tot i que ens acabàvem de conèixer, semblava còmoda parlant amb mi, i vaig pensar que encara devia assistir a teràpies de grup de l’estil d’Alcohòlics Anònims. Tenia la cara gairebé neta d’arrugues, però feia unes ulleres molt fondes que li resseguien la parpella inferior d’uns ulls turquesa.

—Gràcies per haver acceptat de parlar amb mi, Sarah —vaig dir, després d’haver-li resumit el manuscrit d’en Richard Flynn i la meva investigació sobre aquells fets de finals del 1987—. Abans que res, m’agradaria advertir-te que l’agència que m’ha contractat no té un pressupost gaire elevat per a aquesta mena d’investigacions, o sigui que…

Em va interrompre fent un gest amb la mà.

—No sé què t’ha explicat en Miller, però no em calen els teus diners. Darrerament he pogut estalviar una mica i allà on vaig no en necessitaré gaires. Si he acceptat que ens veiéssim, ha sigut per un altre motiu. Té a veure amb la Laura Baines, o Westlake, com es fa dir ara. He pensat que valia més que en sabessis algunes coses.

—Vaig a buscar un altre cafè —vaig dir—. En vols un?

—Un caputxino descafeïnat, sisplau, gràcies.

Em vaig acostar a la barra, vaig demanar els cafès i vaig tornar a la taula. Era divendres a la tarda i el pub es començava a omplir de gent cridanera.

—Estaves parlant de la Laura Baines —vaig dir.

—Fins a quin punt la coneixes?

—Amb prou feines la conec. Vam parlar durant mitja hora, i un parell de cops per telèfon, res més.

—I quina impressió et va fer?

—Doncs una de no gaire bona, la veritat. Vaig tenir la sensació que em mentia quan em responia les preguntes sobre el que havia passat. Només va ser un pressentiment, però em sembla que m’amagava alguna cosa.

—La Laura i jo vam ser bones amigues; vam compartir pis durant un temps, fins que se’n va anar a viure amb el nòvio. Encara que fos de l’Oest Mitjà, la Laura era un esperit lliure, era extraordinàriament culta i tenia un encís que la feia atractiva no tan sols als ulls dels nois, sinó també als de les noies. De seguida va fer molts amics, la convidaven a totes les festes i estava molt ben considerada entre el professorat. Era l’estudiant més popular de la nostra classe.

—Quina relació hi tenia, exactament, amb en Wieder? En saps alguna cosa? Hi ha persones que m’han dit que estaven embolicats, i també és el que en Richard Flynn insinua en el manuscrit. Ella, en canvi, nega rotundament que tinguessin cap relació sentimental.

La Sarah hi va rumiar durant uns segons, mossegant-se el llavi de baix.

—Estic pensant com ho puc expressar d’una manera clara… No crec que hi hagués res físic entre ells, però sí que n’estaven molt l’un de l’altre. El professor no semblava dels que tenien debilitat per les jovenetes. Això sí, irradiava molta energia. Tots l’admiràvem i n’estàvem molt. Les seves classes eren genials. Tenia un gran sentit de l’humor i senties que dominava la matèria i que no es limitava a fer una feina remunerada, sinó que volia que aprenguessis coses. Et donaré un exemple. Una vegada, durant uns focs artificials de tardor —hi havia tota mena de rituals estúpids en aquella època, i n’hi ha que encara deuen durar— gairebé tota la classe havia anat amb un parell de professors al camp que hi havia davant del Museu d’Art, on esperàvem que es fes fosc i comencés l’espectacle. Al cap de mitja hora encara no, gairebé tots els alumnes ens havíem aplegat al voltant d’en Wieder, tot i que ell ni tan sols parlava.

—Entre els seus antics col·legues n’hi ha que el titllen de faldiller i de bevedor.

—Ho dubto, i la Laura no me’n va dir mai res. M’inclino per pensar que només eren rumors. De tota manera, la Laura tenia nòvio en aquella època…

—En Timothy Sanders?

—Sí, em sembla que sí. Sempre m’ha costat molt retenir els noms, però em sembla que sí que es deia així. Semblava que la Laura l’estimava de debò, si era capaç d’estimar algú, esclar… Però, a banda de la relació que tenia amb aquest noi o amb en Wieder, la Laura m’havia començat a ensenyar una altra cara, una cara que cada cop em feia més por.

—Què vols dir? —li vaig preguntar.

—Era enormement… enormement… voraç. Voraç i tenaç, aquesta és la paraula, però alhora molt calculadora. A aquella edat, cap de nosaltres…, em refereixo als estudiants…, es prenia la vida gaire seriosament. Per a mi lligar era més important que el meu futur laboral, per exemple. Jo perdia moltes hores en coses intranscendents, comprant rampoines o anant al cine, i em passava moltes nits desperta fent-la petar amb amics.

»Però la Laura era diferent. Una vegada em va dir que havia deixat l’atletisme als divuit anys perquè s’havia adonat que amb les marques que havia fet fins llavors no en tenia prou per assegurar-se un lloc en l’equip olímpic de Los Angeles, i que al cap de quatre anys seria massa gran perquè la seleccionessin per als jocs següents. Li vaig demanar què tenia a veure una cosa amb l’altra i la meva pregunta la va deixar parada. “De què serveix esforçar-te de valent si no tens l’oportunitat de demostrar que ets la millor?”, em va dir. Eh que m’entens? Per a ella l’esport només era un mitjà per assolir un objectiu: el reconeixement públic. Vet aquí el que anhelava per damunt de tot, o potser l’única cosa que ha volgut mai: que els altres la reconeguessin com la millor. Pel que em va semblar deduir, des que era ben petita havia tingut el sentit de la competitivitat extremament desenvolupat, i a la llarga es va convertir en una obsessió. Havia de ser la millor en tot el que feia. I amb independència del que volgués, ho havia d’aconseguir com més aviat millor.

»I ni tan sols n’era conscient. Ella, de fet, es considerava una persona oberta, generosa i disposada a sacrificar-se pels altres. Però qualsevol persona que s’interposés en el seu camí es convertia en un obstacle del qual s’havia de desfer.

»Em sembla que és per això que la relació amb en Wieder tenia tanta importància per a ella. L’afalagava que el professor més carismàtic, aquell geni admirat per tothom, s’hagués fixat en ella. L’atenció que li dedicava la feia sentir especial: era l’escollida, única entre aquella colla de noies que veien en Wieder com un déu. En Timothy només era un noi que la seguia com un gosset i amb qui ella es ficava al llit de tant en tant.

La Sarah semblava esgotada per l’esforç de parlar, li havia aparegut una taca vermella a cada galta i s’escurava la gola constantment, com si la tingués seca. Com que ja s’havia acabat el cafè, li vaig demanar si en volia un altre, però em va dir que ja estava bé.

—Em sembla que és per això que al principi es va voler fer amiga meva. Encara que jo hagués nascut i m’hagués educat a la ciutat, era una ingènua i ella em deixava bocabadada, la qual cosa li va servir per espolsar-se els complexos propis d’una noia de províncies que acabava d’arribar a la costa Est. Em vaig convertir en la seva protegida, com si diguéssim. Com si fos Sancho Panza, la seguia tant si plovia com si feia sol, enfilada al meu ruc, mentre ella cavalcava a tota brida cap a la fama i la glòria. Val a dir que no tolerava cap gest d’independència, per més petit que fos. Una vegada em vaig comprar unes sabates sense dir-n’hi res i em va acabar convencent que eren les sabates més lletges del món i que només algú sense el més mínim sentit estètic gosaria portar-les. Me’n vaig desempallegar.

—D’acord, era una malparida freda i calculadora, però de persones com ella n’hi ha a cabassos. El que m’agradaria saber és si creus que hauria pogut estar involucrada en la mort d’en Wieder. Quin motiu hauria pogut tenir per estar-ho?

—El llibre que havia escrit en Wieder —va dir ella—. Aquell coi de llibre.

Em va explicar que la Laura havia ajudat el professor en l’elaboració d’un llibre i que en Wieder s’havia aprofitat dels coneixements matemàtics d’ella per crear models que servissin per avaluar canvis de comportament originats per episodis traumàtics.

La Sarah tenia la impressió que la Laura considerava que la seva contribució al llibre havia estat infravalorada. De fet, estava convençuda que si ella no hagués ajudat en Wieder, el professor no hauria pogut acabar el projecte. És per això que li havia demanat de constar com a coautora del llibre, petició a la qual el professor —tal com la mateixa Laura havia explicat exultant a la Sarah— havia accedit. En aquells moments en Timothy era a Europa, fent recerca a no sé quina universitat, i la Laura s’havia traslladat a la casa que va compartir amb en Richard Flynn, després d’haver passat una temporada curta en un estudi llogat per la Sarah. Al cap d’un temps, la Laura havia explicat a la Sarah que en Flynn, el seu nou company de pis, era un il·lús i un somiatruites, i que estava perdudament enamorat d’ella, cosa que a la Laura li feia gràcia.

Però un dia la Laura, que anava sovint a casa el professor, havia trobat una còpia de la proposta que en Wieder havia enviat a l’editorial. El nom d’ella no figurava enlloc, i per tant es va adonar que el professor li havia dit una mentida i no tenia cap intenció de convertir-la en coautora del llibre.

Va ser en aquell moment, va dir la Sarah, que la seva amiga havia començat a ensenyar el seu costat més desagradable. No havia tingut atacs d’histèria, ni havia trencat res, ni havia xisclat, si bé totes aquestes reaccions haurien estat preferibles. En canvi, havia demanat a la Sarah si es podia quedar a dormir a casa seva, i un cop allà s’havia passat una hora o dues asseguda, amb els ulls perduts a l’infinit, sense dir res; i en acabat havia començat a ordir una estratègia de combat, com un general decidit a aniquilar l’enemic.

La Laura s’havia assabentat de les discrepàncies que havien sorgit entre el professor i les persones que s’havien dedicat a treballar en un projecte secret, i havia començat a marejar-lo, fent-li creure que el seguien i que li entraven a casa quan no hi era. Però la veritat era que l’autora de tot allò era la Laura, que en una mena de joc sàdic li regirava les coses i deixava indicis subtils d’escorcolls a la casa.

D’altra banda, la Laura havia fet creure al professor que estava enamorada d’en Richard Flynn, a qui ella mateixa li havia presentat en un intent d’engelosir-lo. Mentrestant, continuava lluitant perquè en Wieder endarrerís el lliurament del manuscrit, alhora que intentava convèncer-lo que tornés a acceptar l’acord anterior.

El professor, va dir la Sarah, segurament considerava que la reclamació de la Laura era ridícula. Ni tan sols havia acabat el màster i figuraria als crèdits d’una obra acadèmica rellevant; mentre que a ell li plourien les crítiques i la seva carrera quedaria greument perjudicada.

Vaig recordar el que en Flynn havia escrit al manuscrit sobre la primera trobada amb en Wieder. Si la Sarah Harper deia la veritat, en Flynn només havia estat un passerell l’únic paper del qual havia consistit a engelosir el professor: un titella en l’espectacle de la Laura.

—La nit que van assassinar el professor, la Laura va venir al meu pis —va continuar explicant la Sarah—. Devien ser cap a les tres de la matinada. Jo me n’havia anat a dormir d’hora perquè l’endemà me’n tornava a casa per passar-hi les vacances de Nadal i un amic s’havia ofert a acompanyar-me a Nova York amb cotxe.

»Semblava espantada i em va dir que s’havia barallat amb en Richard Flynn, que en Richard s’havia pres les seves insinuacions massa seriosament i s’havia obsessionat amb ella. La Laura havia agafat totes les seves coses de la casa i les havia ficades al maleter del cotxe, que havia deixat aparcat a fora. De totes maneres, en Timothy havia tornat feia un parell de dies i anirien a viure junts altre cop.

—Segons en Richard, la Laura li havia dit que tenia la intenció de passar aquell dia amb tu i de quedar-se a dormir al teu pis.

—Ja t’he dit que va arribar ben entrada la matinada. No en tinc ni idea, d’on va ser fins aquella hora. Això sí, em va suplicar que si algú m’ho preguntava digués que havíem passat tot el vespre juntes. I com que jo em pensava que es referia a en Richard Flynn, l’hi vaig prometre.

—On vivies llavors, Sarah?

—A Rocky Hill, a uns vuit quilòmetres del campus.

—I quant de temps calcules que hauria trigat la Laura per arribar-hi des de la casa que compartia amb en Flynn?

—No gaire, tot i que era de nit i feia molt mal temps. Vivien en algun lloc de Bayard. Uns vint minuts, calculo.

—I hauria trigat mitja hora per anar de la casa del professor, a West Windsor, fins a la d’en Flynn, tenint en compte el temps que feia. Més una altra hora per fer les maletes: dues hores en total, posem-hi. I si la informació de què disposo és correcta i aquella nit va tornar a casa en Wieder, en devia marxar cap a la una de la matinada, i no cap a les nou del vespre, tal com en Flynn va declarar a la policia. En altres paraules, després de l’agressió a en Wieder…

—Fins i tot llavors ja vaig saber que alguna cosa no rutllava i que la Laura mentia. Normalment era una persona molt segura d’ella mateixa, però aquella nit estava espantada, la paraula és espantada. M’acabava de despertar i, com que només tenia ganes de tornar-me’n al llit, no vaig voler sentir tots els detalls de la seva història. La veritat és que llavors ja ens havíem distanciat i jo no tenia gens de ganes de tornar a ser amiga seva. Li vaig preparar el sofà perquè dormís i, després d’haver-li dit que me n’anava de bon matí, me’n vaig tornar al llit. Però quan em vaig llevar a les set, ella ja no hi era. Vaig trobar una nota que deia que se n’havia anat amb en Timothy.

»Me’n vaig anar cap a les vuit i vaig descobrir el que havia passat quan ho vaig sentir a la ràdio del cotxe del meu amic. Li vaig demanar que sortís un moment de la carretera, érem a l’autopista de Jersey, i recordo que vaig baixar del cotxe i vaig vomitar. De seguida vaig pensar en la possibilitat que la Laura estigués implicada d’alguna manera en la mort del professor. El meu amic em volia portar a l’hospital. Vaig mirar de tranquil·litzar-me i, un cop a cals pares, em vaig passar les vacances al llit. La policia em va trucar entre Nadal i Cap d’Any, i vaig tornar a Nova Jersey per declarar. Els vaig dir que aquell dia la Laura havia estat amb mi des de l’hora de dinar fins a l’endemà al matí. Per què vaig mentir per ella si era conscient que podia estar involucrada en un fet tan greu? No ho sé. Em sembla que em tenia dominada i que no era capaç de negar-li res.

—Hi vas parlar després?

—Just després que m’interrogués la policia, vam quedar per prendre un cafè. Em va donar les gràcies un munt de vegades i em va assegurar que no havia tingut res a veure amb l’assassinat. Em va dir que m’havia demanat que testifiqués perquè la policia i els periodistes no l’atabalessin. A més a més, em va explicar que el professor per fi havia acceptat la seva contribució al llibre i li havia promès que el seu nom hi figuraria com a coautora, cosa que em va semblar una mica estranya. Per què de cop i volta hauria hagut de canviar d’opinió? I precisament abans de morir assassinat?

—No la vas creure, doncs?

—No. Però jo estava desfeta, tant físicament com psicològicament, i només volia tornar-me’n a casa i oblidar-ho tot. Vaig decidir agafar un any sabàtic i no vaig tornar a classe fins a la tardor del 1988, i per tant llavors la Laura ja no hi era. Durant aquell període em va trucar unes quantes vegades a casa, però jo no hi volia parlar. Vaig mentir als meus pares: els vaig parlar d’una ruptura traumàtica amb un nòvio i els vaig dir que anava al psiquiatre. El curs següent, quan vaig tornar a Princeton, la història de l’assassinat d’en Wieder ja era aigua passada i gairebé ningú no en parlava. Des de llavors no m’havien tornat a demanar res sobre el cas.

—L’has tornada a veure, a ella, o hi has tornat a parlar?

—No —va respondre—. Però l’any passat, per casualitat, vaig trobar això.

Va descordar la cremallera de la bossa, en va treure un llibre de tapa dura i me’l va acostar fent-lo lliscar per la taula. Era de la doctora Laura Westlake. A la sobrecoberta, damunt d’una breu biografia, hi havia una foto en blanc i negre de l’autora. La vaig observar i em vaig adonar que no havia canviat gaire durant aquelles dues dècades: les mateixes faccions unides tan sols per una expressió de determinació que ja li conferia un aspecte molt madur.

—El vaig trobar a la biblioteca del centre de rehabilitació on vaig estar. Es va publicar el 1992. En vaig reconèixer la foto i vaig deduir que s’havia canviat el nom. Va ser el seu primer llibre. Més tard vaig saber que havia estat aclamat unànimement i que li havia servit de base per a la carrera que s’ha bastit des de llavors. No tinc cap dubte que és el llibre que en Wieder estava a punt de publicar.

—M’ho he preguntat sovint, per què no es va acabar publicant aquell llibre —vaig dir—. És com si el manuscrit s’hagués evaporat després de l’homicidi.

—No sé si es pot establir un vincle directe entre això i l’assassinat del professor, però el cas és que vaig suposar que havia robat el manuscrit al qual s’havia referit abans de l’homicidi. Potser havia manipulat en Flynn perquè cometés el crim i havia robat el llibre. Per això vaig fer una altra cosa…

Va agafar un tovalló del portatovallons que hi havia a la taula, es va eixugar la boca deixant un rastre de pintallavis i es va tornar a escurar la gola.

—Vaig trobar l’adreça d’en Flynn. No va ser fàcil perquè vivia a la ciutat i n’hi ha un fotimer, de Flynns, aquí, però com que sabia que havia estudiat literatura anglesa a Princeton i que s’havia llicenciat el 1998, el vaig acabar localitzant. Vaig ficar un exemplar del llibre en un sobre i l’hi vaig enviar sense cap carta de presentació ni res.

—Segurament no sabia que la Laura havia robat el manuscrit d’en Wieder i encara es devia pensar que tot plegat havia estat un triangle amorós que havia acabat malament per a tothom.

—Jo també ho penso, això. Llavors vaig descobrir que en Flynn havia mort. No sé si va ser el fet que li enviés el llibre el que el va empènyer a plasmar tota la història en paper, però potser va ser la seva manera de venjar-se de la Laura per haver-lo enganyat.

—Per tant, la Laura en va sortir impune gràcies a tu i a en Richard, que la vau protegir. —Sabia que la frase era contundent, però era la veritat.

—Era una d’aquelles persones que sempre saben com aprofitar-se dels sentiments de les persones que les estimen. En fi, fes el que vulguis amb la informació que t’he donat, però que consti que no estic disposada a fer cap declaració oficial.

—No crec que calgui —vaig dir—. Mentre no aparegui la resta del manuscrit d’en Flynn, és com si tot plegat només hagués estat un miratge.

—I em sembla que val més així —va dir ella—. Només és una història antiga que ja no interessa a ningú. Ni tan sols a mi, si vols que et sigui sincera. Ja en tinc, jo, d’històries per pensar els pròxims anys…

Em vaig acomiadar de la Sarah Harper i vaig pensar en com era d’irònic que hagués trobat el desllorigador del cas just en el moment en què havia deixat de tenir importància per a mi.

No m’interessava garantir que s’imposés la justícia. No he estat mai un fanàtic al servei de la presumpta veritat i ja era prou despert per saber que la veritat i la justícia no sempre són sinònimes. Almenys en una opinió coincidia amb la Sam: gairebé tothom prefereix les històries boniques i senzilles a les veritats enrevessades i inútils.

En Joseph Wieder havia mort feia gairebé trenta anys i en Richard Flynn també descansava a tres metres sota terra. Era probable que la trajectòria professional que la Laura Baines s’havia forjat recolzés sobre mentides i potser sobre un assassinat. Però sempre s’han venerat i s’han qualificat d’herois persones tallades amb el mateix patró: només cal donar una ullada als llibres d’història per constatar-ho.

Tornant cap a casa, em vaig imaginar la Laura Baines regirant la casa a la recerca del manuscrit, mentre en Wieder jeia a terra enmig de la seva sang. Però, què havia fet mentrestant en Richard Flynn, qui sap si després d’haver empunyat el bat de beisbol? S’havia quedat allà o se n’havia anat? Havia intentat desempallegar-se de l’arma homicida? Però, si ho havia fet per la Laura, per què l’havia deixat a l’estacada, ella? I, donant per fet aquest supòsit, per què l’havia continuada protegint, ell?

O ves que aquesta cadena d’esdeveniments només hagués existit en la ment de la Sarah Harper, una dona que s’havia anat enfonsant pas a pas, mentre la seva examiga es forjava una trajectòria espectacular. Quants n’hi ha entre nosaltres que s’alegrin de veritat dels èxits dels altres i que en secret no desitgin que tard o d’hora paguin un preu per tot el que han aconseguit? Només cal donar un cop d’ull a les notícies!

Però les meves preguntes i tots els altres detalls ja no tenien importància. Potser només em venia de gust creure que la Laura Baines, aquella dona freda i calculadora, havia executat una d’aquelles caramboles de billar en què una bola en toca una altra, que al seu torn en toca una altra, i així successivament. Per a la Laura, en Richard Flynn, en Timothy Sanders i en Jospeh Wieder no havien estat altra cosa que boles de billar que picaven les unes contra les altres fins que va assolir el seu objectiu.

I el súmmum de la ironia hauria estat que algú com en Wieder, un home que per damunt de tot fruïa furgant dins la ment dels altres, hagués acabat vençut per un escac i mat mortal executat per una de les seves alumnes. En aquest cas, la Laura Baines hauria merescut de totes totes l’èxit que havia obtingut, ja que s’hauria erigit en una dissectora de la ment humana més hàbil que el seu mentor.

L’endemà vaig quedar amb en Peter a Abraçeo, a l’East Village.

—Com va, això? —em va preguntar—. Fas cara de cansat. Que ha passat res?

Li vaig dir que havia acabat la feina que m’havia encomanat i li vaig donar un informe escrit. Es va limitar a guardar el sobre en aquell maletí tan ridícul que duia sense parar-hi gaire atenció. També li vaig donar un exemplar del llibre de la Laura Baines.

Com que semblava que en Peter tenia el cap ocupat en altres qüestions i no em va preguntar res més, li vaig començar a explicar una possible versió del que havia passat durant la tardor i l’hivern del 1987. Em va escoltar amb posat absent mentre joguinejava amb un sobret de sucre i de tant en tant feia un xarrup de te.

—Potser tens raó —va dir quan vaig haver acabat—. Però ets conscient de les dificultats que comporta publicar alguna cosa sense proves consistents, oi?

—Jo no he parlat de publicar res —vaig dir, i va fer cara d’alleujat—. He confrontat el capítol de la proposta que en Wieder va enviar a Allman & Limpkin amb el primer del llibre de la Laura. Són gairebé idèntics. Evidentment, això podria demostrar que ella va robar el manuscrit al professor, o bé que havien treballat junts en el llibre i que la contribució d’ella havia sigut notable. En qualsevol cas, no demostraria que el va matar per robar-li el manuscrit ni que en Richard Flynn va ser el seu còmplice. Una declaració escrita d’en Flynn sí que hauria canviat les coses.

—Em costa de creure que l’home que em va enviar el manuscrit fos un assassí —va dir en Peter—. No dic que no hagués pogut cometre el crim, però… —Va desviar la mirada—. Penses que el manuscrit era una confessió?

—Doncs sí. No li quedaven gaires dies de vida, tant li feia la reputació que deixaria i no tenia hereus. Potser la Laura Baines l’havia enganyat i l’havia manipulat perquè matés en Wieder, i després l’havia deixat sol perquè aguantés el xàfec, mentre ella es bastia una carrera gràcies al resultat de l’homicidi que havia comès ell. Quan en Flynn va rebre el llibre i per fi es va assabentar del pa que s’hi havia donat, va ser conscient del que havia passat durant aquells mesos. S’havia destruït la vida per una mentida. L’havien entabanat des del principi. Potser ella fins i tot li havia promès que tornaria amb ell, que la ruptura només era una mesura de precaució per no aixecar més suspicàcies.

—D’acord, és una història interessant, però el manuscrit ha desaparegut i no et veig preparat per escriure un llibre —va dir en Peter, tornant a la qüestió que teníem entre mans.

—Sí, les coses són així. Em sembla que t’he fet perdre el temps.

—No pateixis. Si vols que et sigui sincer, m’estranyaria que algun editor estigués disposat a afrontar tots els entrebancs legals que comportaria la publicació d’un projecte com aquest. Per com pinta tot plegat, els advocats de la Laura Baines els farien xixines.

—Hi estic d’acord. Ah, i gràcies pel cafè.

Me’n vaig tornar a casa, vaig arreplegar tots els documents relacionats amb la investigació que havia dut a terme aquelles últimes setmanes, els vaig guardar en una caixa i els vaig entaforar en un armari. En acabat, vaig trucar a la Danna Olsen i li vaig dir que no havia esbrinat res nou i que havia decidit deixar-ho córrer. Ella em va dir que valia més així: als morts se’ls hauria de deixar descansar en pau i als vius se’ls hauria de deixar continuar vivint. Vaig pensar que aquelles paraules semblaven un epitafi per al difunt Richard Flynn.

Aquell vespre vaig anar a veure l’oncle Frank a l’Upper East Side i li vaig explicar tota la història.

I sabeu què em va dir després d’haver-me escoltat amb atenció durant una hora? Que havia desaprofitat la història més interessant que havia sentit mai. Val a dir, però, que ell sempre havia pecat d’entusiasta.

La vam fer petar, ens vam beure un parell de cerveses i vam mirar un partit de beisbol a la tele. Vaig fer un esforç per oblidar la Sam i totes aquelles històries sobre llibres perduts. Va semblar que funcionava perquè aquella nit vaig dormir com un nen.

Al cap d’un parell de mesos, un antic col·lega del Post que s’havia traslladat a Califòrnia em va trucar i em va oferir una feina de guionista per a una nova sèrie de televisió. Vaig acceptar l’oferta i vaig decidir llogar el pis abans d’anar-me’n a la costa Oest. Mentre intentava fer espai als armaris, vaig trobar els papers del cas d’en Wieder i vaig telefonar a en Roy Freeman per demanar-li si els volia. Em va dir que tenia novetats.

—Gràcies per haver pensat en mi. Jo també estava a punt de trucar-te —va dir—. Sembla que tenim una confessió.

Em va fer un salt el cor.

—Què vols dir? Va ser la Laura Baines, oi? Ha confessat?

—Doncs, pel que jo sé, no va ser ella. Mira, per què no vens i fem un cafè? Porta els papers i t’explicaré tota la història.

—D’acord. A quina hora?

—Quan vulguis. Sóc a casa i no tinc la intenció d’anar enlloc. Te’n recordes, d’on visc? Sí, oi? I no et descuidis els papers, eh? Hi ha una cosa que encara em grinyola.