3

Vaig començar a treballar a la biblioteca d’en Wieder el cap de setmana següent. Vaig agafar l’autobús a Trinity Station i vaig anar a casa seva sol. Vam beure una cervesa asseguts en un banc vora l’estanyol i em va explicar com volia que li organitzés els milers de llibres que posseïa.

El professor s’havia comprat un ordinador i l’havia posat en una habitació del primer pis. La cambra no tenia finestres i les parets estaven recobertes de llargues lleixes de fusta. Volia un catàleg codificat perquè un cercador li pogués indicar l’emplaçament de cada llibre. Això implicava escriure les dades de cada exemplar —títol, autor, editorial, els número de la Biblioteca del Congrés…— i ordenar els llibres per categories. Vam fer un càlcul aproximat i vam arribar a la conclusió que per enllestir-ho tot necessitaria dedicar-hi cada cap de setmana dels sis mesos següents, tret que hi pogués esmerçar un parell de dies més entre setmana. Jo ja havia començat a redactar la tesi, però tot i així confiava que trobaria una tarda lliure a la setmana per acabar el registre bibliogràfic per al qual en Wieder m’havia contractat.

Em va proposar de pagar-me cada setmana. La quantitat era molt generosa i em va donar per endavant un xec corresponent a les tres primeres setmanes. Em vaig adonar que quan la Laura no voltava a prop, en Wieder no era tan voluble i anava més al gra.

Em va dir que se n’anava a entrenar-se al soterrani, on s’havia muntat un petit gimnàs, i em va deixar al meu aire a la biblioteca.

Em vaig passar dues o tres hores familiaritzant-me amb l’ordinador i amb el programari, i durant aquella estona en Wieder no va tornar. Quan vaig sortir de la biblioteca, el vaig trobar a la cuina, preparant uns sandvitxos. Vam menjar junts i vam parlar de política. Em va sorprendre una mica que tingués unes opinions tan conservadores i que considerés els «liberals» tan perillosos com els comunistes. Aplaudia que Reagan plantés cara a Moscou, perquè segons ell el seu predecessor, Jimmy Carter, s’havia limitat a llepar el cul als russos.

Mentre fumàvem a la sala d’estar i la cafetera rondinava a la cuina, em va preguntar:

—Només sou amics, la Laura i tu?

La pregunta em va agafar desprevingut i haver de formular una resposta em va incomodar d’allò més. Vaig estar a punt d’engegar-li que no n’havia de fer res, de la relació que hi havia entre la Laura i jo. Però com que jo sabia que la Laura valorava molt l’amistat que la unia amb en Wieder, vaig mirar de conservar l’aplom.

—Només —vaig mentir—. La casualitat va voler que es traslladés a la mateixa casa que jo i ens hem fet amics, tot i que no tenim gaires coses en comú…

—Tens parella?

—No, ara mateix estic solter.

—I doncs? És guapa, intel·ligent i atractiva en tots els sentits. I passeu molt de temps junts, pel que m’ha dit…

—No sé què dir… De vegades passa i de vegades no.

Va anar a buscar les tasses de cafè i me’n va allargar una. Tot seguit, es va encendre un altre cigarret i em va clavar una mirada seriosa i penetrant.

—T’ha explicat res sobre mi?

Vaig tenir la sensació que la conversa s’estava tornant cada cop més incòmoda.

—Sé que t’aprecia molt i que li agrada estar amb tu. Tinc entès que esteu treballant en un projecte especial que canviarà d’una manera molt profunda la manera que tenim d’entendre la ment humana, alguna cosa relacionada amb la memòria. Però no en sé res més.

—No t’ha donat cap detall sobre la naturalesa exacta del projecte? —va preguntar de seguida.

—No. Per desgràcia, jo em moc en un terreny diametralment oposat, i la Laura ja ha desistit d’iniciar-me en els misteris de la psicologia —vaig dir, fent un esforç per semblar relaxat—. La idea d’escorcollar la ment de les persones no m’apassiona, les coses com siguin. Ho dic sense intenció d’ofendre, eh?

—Però bé vols ser escriptor, tu, oi? —em va dir en un to irritat—. Com penses desenvolupar els personatges si no tens ni idea del que pensa la gent?

—Això és com dir que has de ser geòleg per passar-t’ho bé fent escalada —vaig dir—. Em sembla que no m’has entès bé, Joe. —Ell havia insistit que m’hi adrecés amb el nom de pila, tot i que a mi encara se’m feia una mica estrany—. De vegades m’assec en una cafeteria només per observar la gent, per estudiar-ne els gestos i les expressions. I de vegades provo d’imaginar-me què oculten aquells gestos i expressions. Però això es redueix al que ells volen revelar, tant si és conscientment com si no, i…

No em va deixar acabar la frase.

—Per tant, et penses que sóc una mena de voyeur que es dedica a mirar pel forat del pany? Doncs no. Ni de bon tros. Les persones sovint necessiten ajuda per entendre’s més bé a elles mateixes, i per tant tu has de saber donar-los aquest cop de mà, sense el qual la seva personalitat es començaria a desintegrar. En qualsevol cas, l’objectiu és ben diferent. Et deus haver adonat…, i si no te n’has adonat m’hauràs de creure…, que un projecte de recerca com aquest s’ha d’abordar amb la màxima discreció, fins al moment que jo en divulgui els resultats. Ja he signat un contracte amb una editorial, però com que és externa a la universitat hi ha hagut una mica d’enrenou a la junta. Em sembla que no cal que et parli de les enveges que afecten el món acadèmic. Has estat alumne prou temps per saber com funciona. També hi ha un altre motiu pel qual de moment cal que s’imposi la discreció, però encara no te’l puc revelar. Com van les coses a la biblioteca?

Canviar bruscament de tema era molt propi del seu estil, com si sempre em volgués enxampar in fraganti. Li vaig dir que ja m’havia familiaritzat amb l’ordinador i el programari, i que em semblava que no hi havia cap problema.

Al cap d’un quart hora, quan estava a punt d’anar-me’n, em va aturar a la porta principal i em va dir que em volia comentar una altra cosa.

—Des que em vas venir a veure la setmana passada, hi ha hagut algú que t’hagi preguntat res sobre el meu projecte? Algun company? Algun amic? Un desconegut, potser?

—No. Sobretot perquè, a part de la Laura, no ho he explicat a ningú, que vaig venir.

—Ah, molt bé. No ho diguis a ningú, a partir d’ara, tampoc. L’assumpte de la biblioteca és exclusivament entre tu jo. Per cert, com és que no ha vingut, la Laura, avui?

—És a Nova York amb una amiga. Li va prometre que anirien a veure una obra, i passarà la nit a casa els pares de l’amiga. Tornaran demà al matí.

Em va mirar fixament durant uns quants segons.

—Perfecte. Tinc curiositat per saber què li ha semblat aquesta obra. Com es diu l’amiga?

—Dharma, si no m’equivoco.

—Noms com Daisy o Nancy no els feien prou peça, als hippies de fa vint anys, oi? Va, adéu, Richard. Ens veurem després d’Acció de Gràcies. T’hauria convidat a passar el dia amb mi, però demà me’n vaig a Chicago i no tornaré fins divendres. La Laura té un joc de claus de recanvi que pots fer servir. Ja saps el que has de fer i, si tens temps, pots venir mentre jo sigui fora. Cuida’t molt.

En comptes d’enfilar directament cap a la parada d’autobús, vaig vagar una estona pels carrers que envoltaven la casa, fumant i pensant en la nostra conversa.

Per tant, la Laura tenia un joc de claus de casa en Wieder. Ho vaig trobar estrany perquè fins llavors no havia estat conscient que tinguessin un lligam tan estret. Si jo ho havia entès bé, en Wieder havia insinuat que la Laura m’havia mentit quan m’havia dit que anava al teatre amb una amiga. I en Wieder havia estat molt circumspecte quan m’havia interrogat sobre la mena de relació que jo tenia amb ella.

Vaig arribar a casa de mala lluna i vaig desar el xec en un calaix de l’armari de la meva habitació amb la desagradable sensació que era un pagament a canvi d’una transacció sospitosa. No ho entenia. Per primer cop des que havia conegut la Laura, passaria un dissabte al vespre sol, i la casa semblava fosca i hostil.

Em vaig dutxar, vaig demanar una pizza i vaig veure un episodi de Married with Children, sense trobar cap moment de diversió en les fites de la família Bundy. Sentia l’olor de la Laura com si estigués asseguda al meu costat al sofà. Només feia unes quantes setmanes que ens havíem conegut, però jo tenia la impressió que ens coneixíem des de feia anys: ja formava part de la meva vida.

Vaig escoltar un casset de B. B. King, vaig fullejar una novel·la de Norman Mailer i vaig pensar en ella i en el professor Wieder.

Ell m’havia tractat amb amabilitat i m’havia ofert una feina, per la qual cosa jo li hauria d’estar agraït. Era una figura prominent dins del món acadèmic i per tant m’hauria de considerar afortunat només pel fet que s’hagués fixat en mi, encara que fos per un suggeriment de la seva protegida. Tot i així, malgrat les aparences, li vaig detectar alguna cosa fosca i estranya en la conducta, un tret que encara no sabia identificar, però que hi era, rondant darrere la seva afabilitat i aquell devessall de paraules gairebé constant.

Però el pitjor del cas era que jo havia començat a dubtar que la Laura em digués la veritat. Em vaig imaginar tota mena de situacions que em poguessin ajudar a corroborar la veracitat del que m’havia dit, però llavors ja era massa tard per agafar un tren a Nova York. A més a més, m’hauria sentit ridícul espiant-la des de lluny, com en una mala pel·lícula de sèrie B.

Mentre aquestes idees em venien al cap, em vaig quedar adormit al sofà, fins que em vaig despertar a mitja nit i vaig pujar a dormir a dalt. Vaig somiar que era al costat d’un llac enorme amb la riba recoberta de joncs. En vaig observar l’aigua fosca i, de cop i volta, vaig tenir una sensació aguda de perill. Vaig veure la imatge fugissera d’un caiman escatós, enfangat i immens que em perseguia a través de la vegetació. Però quan el rèptil va obrir els ulls i me’ls va clavar, vaig veure que eren del mateix blau esblaimat que els del professor Wieder.

La Laura va tornar l’endemà a la tarda. M’havia passat el dia passejant pel campus amb dos amics i a l’hora de dinar havia anat a casa seva, a Nassau Street, a menjar pizza i a escoltar música. Quan vaig sentir que el seu cotxe arribava, m’estava preparant una tassa de cafè.

Feia ulleres i cara de cansada. Em va fer un petó amb un punt de timidesa i va sortir disparada cap a la seva habitació per canviar-se i dutxar-se. Mentre l’esperava, vaig emplenar dues tasses de cafè i em vaig estirar al sofà. Quan va baixar, em va donar les gràcies pel cafè, va agafar el comandament a distància i va començar a fer zàping. Com que no semblava que tingués gaires ganes de xerrar, la vaig deixar tranquil·la. En un moment determinat va suggerir que sortíssim a fumar.

—L’obra era una parida —em va dir, i va fer una pipada voraç al cigarret—. I els pares de la Dharma es van passar el vespre donant-nos la tabarra. I per acabar-ho de rematar hi ha hagut un accident al túnel, una mica més endavant d’on érem, i m’he hagut d’esperar mitja hora aturada en un embús. I llavors aquella carraca ha començat a fer un soroll estrany. Em sembla que hauré de demanar a algú que li doni un cop d’ull.

A fora plovisquejava i les gotes li espurnejaven als cabells com diamants.

—Com es titulava, l’obra? —li vaig preguntar—. Si algú m’ho pregunta, li faré estalviar trenta dòlars.

—Starlight Express —va respondre de seguida—. Ha tingut bones ressenyes, però no hi vaig anar amb la predisposició adequada.

Com que la Laura sabia que jo havia anat a veure en Wieder, em va preguntar com m’havia anat i si havíem arribat a un acord respecte a la biblioteca. Li vaig dir que m’havia donat un xec que faria servir per pagar el lloguer i que ja havia treballat unes quantes hores.

Quan ja havíem tornat a entrar i ens havíem assegut al sofà, em va preguntar:

—Ha passat alguna cosa, Richard. Et ve de gust parlar-ne?

Vaig decidir que ocultar-ho no treia cap a res, i vaig dir:

—En Wieder em va fer preguntes sobre la nostra relació. I…

—Quina mena de preguntes?

—Preguntes estranyes… I també em va demanar si algú m’havia preguntat res sobre el vostre projecte.

—Ah.

Vaig esperar que ella continués, però no va afegir res més.

—I, a més a més, em va insinuar que m’havies mentit i que havies anat a Nova York per un altre motiu.

No va dir res durant una estona, i llavors em va preguntar:

—I te’l vas creure?

Em vaig arronsar d’espatlles.

—Ja no sé què pensar. No sé si tinc dret a demanar-te el que fas o el que deixes de fer. No em pertanys pas i em sembla que no sóc dels que malpensen.

Sostenia la tassa fent cassoleta amb les mans, com si estigués a punt d’alliberar un ocell.

—D’acord. Vols que aclarim les coses, doncs?

—Sí.

Va deixar la tassa a la taula i va apagar la tele. Tot i que havíem decidit que no fumaríem dins de casa, va encendre un cigarret. Ho vaig considerar una circumstància excepcional, així que la normativa va quedar provisionalment suspesa.

—Molt bé, anem a pams. Quan em vaig traslladar aquí, ni tan sols m’havia passat pel cap la possibilitat d’embarcar-me en una relació, ni amb tu ni amb ningú. Cap al final de primer, vaig començar a sortir amb un noi que estudiava econòmiques. Vam passar l’estiu separats: cada un se’n va anar a casa seva. Llavors, a la tardor, vam reprendre la relació, i durant una temporada va semblar que tot anava com una seda. Jo n’estava enamorada, o si més no m’ho pensava, tot i que també era conscient que el sentiment no era mutu: ell era més aviat inconstant i no es volia comprometre emocionalment. Vaig intuir que sortia amb altres noies i m’enrabiava amb mi mateixa per tolerar-ho.

»Això va coincidir amb l’època que vaig començar a treballar per a en Wieder. D’entrada només era una voluntària, com vint o trenta estudiants més, però al cap de no gaire vam començar a parlar de la seva feina i em sembla que li vaig caure bé. La meva participació en el projecte va augmentar. Em vaig convertir en una mena d’ajudant seva, com si diguéssim. El xicot que et deia es va tornar gelós. Va començar a seguir-me i a interrogar-me sobre la meva relació amb en Wieder. El degà va rebre una carta anònima en què se’ns acusava, al professor i a mi, de ser amants.

—Com es diu, aquest paio?

—Segur que ho vols saber?

—Sí, segur.

—Timothy Sanders. Encara volta per aquí, està fent un màster. Te’n recordes, del dia que vam anar al Robert’s Bar de Lincoln, quan feia molt poc que ens coneixíem?

—Sí que me’n recordo.

—Doncs ell hi era amb una noia.

—D’acord, continua.

—Quan aquella carta va arribar al degà, en Wieder es va posar fet una fúria. Jo tenia moltes ganes de continuar treballant amb ell, i de fet ja formava part del seu programa de recerca. Era la meva oportunitat per promoure’m en aquest camp, i no toleraria de cap manera que en Timothy me l’esguerrés.

»Li vaig confessar a en Wieder que sospitava qui podia haver enviat la carta. Em va fer prometre que ho deixaria córrer amb en Timothy, cosa que jo ja pensava fer de totes maneres. En Timothy i jo vam parlar i li vaig dir que no volia que continuéssim sortint junts. I vaig tenir la sensació, per més irònic que pugui semblar, que va ser en aquell moment que es va enamorar de mi. Em seguia a tot arreu i m’enviava unes cartes llargues i dramàtiques en què m’advertia que estava sospesant seriosament la possibilitat del suïcidi i que jo hauria de viure eternament amb el sentiment de culpabilitat. M’enviava flors a casa i a la universitat, i em suplicava que quedéssim encara que només fos cinc minuts. M’hi vaig mantenir ferma i em vaig negar a parlar-hi. En Wieder em va tornar a preguntar un o dos cops si aquell noi encara formava part de la meva vida, i va semblar satisfet quan li vaig explicar que havia trencat per sempre la relació amb en Timothy i que, passés el que passés, no pensava canviar d’opinió.

»Llavors en Timothy va adoptar una tàctica diferent i va començar a proferir amenaces velades i insinuacions obscenes. Semblava que estigués absolutament obsedit. Un dia, el vaig veure espiant fora la casa d’en Wieder, assegut al cotxe, que estava aparcat sota el fanal de la cantonada. Ell és el motiu pel qual em vaig traslladar aquí.

»Va desaparèixer durant una temporada i el vaig tornar a veure, com t’acabo de dir, aquell vespre al Robert’s. Després se’m va acostar al campus i vaig cometre l’error d’accedir a anar a fer un cafè amb ell. Jo estava convençuda que ja havia paït que havíem acabat, sobretot perquè feia una bona temporada que no m’atabalava.

—Em sap greu interrompre’t —vaig dir—, però per què no vas trucar a la policia?

—No volia merder. En Timothy no era violent. No m’havia alçat mai la mà i per tant jo no m’havia sentit mai amenaçada. I dubto que la policia hagués demostrat gaire interès per un nano enfavat que enyorava una estudiant de postgraduat, sobretot si no havia incomplert la llei. Però el cas és que, després d’aquell cafè, hi va tornar. Em va dir que estava convençut que encara l’estimava i que em resistia a acceptar la idea, però que tard o d’hora me n’adonaria. Que la nostra separació l’havia afectat tant que estava anant al psicòleg a Nova York. I a mi em feia patir que es plantés aquí i muntés un sidral, i que tu t’enfadessis.

»En resum, em vaig avenir a acompanyar-lo a una de les sessions per demostrar al psicòleg que jo era una persona de carn i ossos i no un producte de la seva imaginació, una mena de nòvia inventada, tal com ell intuïa que el psicòleg havia començat a creure. Per això he anat a Nova York. Ell ja havia descobert la meva nova adreça. Després de la visita amb el psicòleg, vaig quedar amb la Dharma i vaig passar la nit a cals seus pares, tal com et vaig dir. I ja està. En Timothy m’ha promès que faria un esforç per no localitzar-me mai més.

—I per què no em vas dir la veritat? No hauria sigut més fàcil?

—Perquè t’hauria d’haver explicat tot el que t’acabo d’explicar, i no em venia de gust. Aquest tio només és una ombra del meu passat, que és precisament on m’agradaria que es quedés, amb totes les altres ombres. Richard, tots tenim coses que ens estimaríem més oblidar i no hi podem fer res. I les coses del passat no s’haurien d’exhibir en públic perquè tothom les veiés, perquè de vegades tenen un significat massa enrevessat o massa dolorós. En la majoria dels casos val més que quedin ocultes.

—I ja està? Vau anar a la consulta del psicòleg, hi vau parlar i després cada un se’n va anar per la seva banda?

Em va mirar sorpresa.

—Sí, tal qual, ja t’ho he dit.

—I què va dir el psicòleg?

—Ell estava convençut que en Timothy s’havia inventat la història de la nostra relació. Que la seva ex era una mena de projecció que s’havia creat per a si mateix i que probablement no tenia cap vincle amb cap persona real que es digués Laura. Tenia alguna cosa a veure amb el fet que l’hagués pujat una madrastra que no l’estimava. Això feia que no pogués sofrir la idea del rebuig. Però, com és que t’interessa tota aquesta merda?

S’estava fent fosc però cap dels dos no es va aixecar a encendre el llum. Sèiem en la penombra, com en un quadre de Rembrandt titulat Laura suplicant el perdó de Richard.

La desitjava, em moria de ganes de despullar-la i de sentir el seu cos contra el meu, però al mateix temps em sentia enganyat i traït. Em sentia en un atzucac i no sabia què havia de fer per continuar avançant.

—I n’estava al corrent de tot, en Wieder? —li vaig preguntar—. Ho sabia, ell, per què anaves a Nova York?

Em va dir que sí.

—I per què va sentir aquesta necessitat de fer-me estar alerta?

—Perquè és el que fa normalment —va dir la Laura, enrabiada—. Perquè segurament no li agrada que tinguem una relació. Potser està gelós i no es va poder estar d’encendre la metxa, perquè és el que sap fer més bé: manipular, jugar amb la ment dels altres. Ja t’ho vaig advertir, que en el fons no saps com és.

—Però si me l’has descrit com un geni, com una mena de semideu, i m’has dit que sou bons amics. I ara…

—Doncs resulta que de vegades fins i tot els genis poden ser uns pallussos integrals.

Vaig fer la pregunta següent tot i l’enorme risc que era conscient que assumia:

—Laura, t’has embolicat mai amb en Wieder?

—No.

Vaig agrair que em donés una resposta directa, sense cap indici d’indignació hipòcrita ni el (quasi) inevitable «com se’t pot haver acudit una cosa com aquesta?».

Així i tot, al cap d’una estona va afegir:

—Em sap greu que t’hagi passat pel cap una idea com aquesta, Richard. Però, ateses les circumstàncies, ho entenc.

—Em va sobtar una mica saber que tenies un joc de claus de casa seva. M’ho va dir en Wieder.

—Si m’ho haguessis preguntat, també t’ho hauria dit. No és cap secret. Viu sol, no té parella. Hi ha una dona que li va a netejar a casa cada divendres, i un expacient seu que viu a prop va a donar-li un cop de mà quan se li espatlla alguna cosa. Em va donar un joc de claus per si em convenia. Encara no l’he fet servir mai, creu-me. Sempre que hi he anat, ell hi era.

En la penombra de la sala d’estar amb prou feines se li veia la cara, i em vaig preguntar qui era en realitat la Laura Baines, la Laura Baines que havia conegut tot just feia unes setmanes i de qui ben mirat no sabia res. Jo mateix em vaig respondre la pregunta: era la dona de qui estava enamorat, i allò era l’única cosa important.

Aquell vespre, després d’haver acordat que no tornaríem a parlar d’aquell episodi —jo encara era prou jove per fer promeses impossibles de complir—, la Laura em va fer cinc cèntims dels experiments que en Wieder estava portant a terme. Ni tan sols ella estava al cas de tots els detalls.

Els vincles del professor amb les autoritats s’havien començat a establir uns set anys enrere, la primera vegada que l’havien convocat com a expert en un cas d’assassinat. L’advocat defensor insistia que el seu client no podia ser jutjat per demència transitòria. En aquests casos, va dir la Laura, es reuneix un equip format per tres especialistes que elabora un informe sobre la condició psicològica de l’acusat, i en acabat el tribunal decideix si les al·legacions de la defensa estan justificades o no. Si els experts ratifiquen que l’acusat té una malaltia mental que l’incapacita per entendre la naturalesa dels càrrecs que li imputen, el traslladen a un frenopàtic o, en alguns casos, si el jutge l’absol, fins i tot surt en llibertat.

En Wieder, que en aquella època feia de professor a Cornell, havia defensat que un tal John Tiburon, un individu de quaranta-vuit anys acusat d’haver assassinat un veí, fingia amnèsia, mentre que els altres dos experts opinaven que era un cas psicòtic afectat d’esquizofrènia paranoide, i que la seva pèrdua de memòria era real.

Finalment s’havia demostrat que en Wieder tenia raó. Els investigadors havien descobert un dietari del tal Tiburon en què descrivia els seus actes fil per randa. El veí no havia estat la seva única víctima i, a més a més, en Tiburon s’havia dedicat a recopilar informació sobre els símptomes de diverses psicosis que podien constituir una bona base per a una possible exculpació. En altres paraules, s’havia assegurat que si l’enxampaven podria interpretar un paper prou convincent per persuadir els experts que tenia una malaltia mental.

Després d’aquell cas, havien continuat comptant amb en Wieder com a assessor, alhora que augmentava el seu interès en l’estudi de la memòria i en l’anàlisi dels records reprimits, un apartat en plena efervescència després de la publicació de Michelle Remembers, un llibre escrit per un psiquiatre i una presumpta víctima d’abús ritual satànic durant la infantesa. En Wieder havia examinat centenars de casos anàlegs, servint-se fins i tot de la hipnosi per documentar-se més a fons. Havia visitat presons i clíniques mentals per parlar amb criminals perillosos i havia estudiat una infinitat de casos d’amnèsia.

A la fi, havia arribat a la conclusió que alguns casos de records reprimits, sobretot quan els subjectes han experimentat traumes psicològics greus, s’esdevenen quan hi intervé una mena de sistema autoimmunitari, el qual senzillament suprimeix els records traumàtics o els pal·lia per fer-los tolerables, de la mateixa manera que un glòbul blanc ataca un virus que ha envaït un organisme. És com si proporcionessin una paperera de reciclatge al nostre cervell.

Però si aquests processos es produïssin d’una manera espontània, se’n podria desxifrar el mecanisme perquè un psiquiatre el pogués activar i dominar? Considerant que l’activació espontània del mecanisme solia provocar danys irreversibles i que els records benignes es podien eliminar juntament amb els traumàtics, l’intent dels pacients per esquivar el trauma es podia traduir en un altre trauma que en alguns casos seria més greu que l’original. Seria com resoldre el problema d’una cicatriu d’aquelles lletges o una cremada tallant el braç sencer.

En Wieder havia continuat fent recerca i entretant havia aprofitat per traslladar-se a Princeton.

Va ser allà on els representants d’una agència, tal com ell mateix ho havia explicat enigmàticament en una conversa amb la Laura, l’havien anat a veure i li havien ofert el càrrec de supervisor d’un programa desenvolupat per la mateixa institució. La Laura no en sabia res més, però pressentia que el projecte incloïa la supressió o «ordenació» de records traumàtics en soldats i agents secrets. En Wieder es resistia a parlar-ne. No havia estat precisament una bassa d’oli i la relació entre ells i el professor s’havia agrit.

El que la Laura m’explicava em va fer estremir. Se’m va fer estrany descobrir que el que jo estava convençut que eren fragments de realitat poguessin ser el resultat de la perspectiva subjectiva que jo adoptava respecte a una cosa o una situació. Segons el que ella va dir, els nostres records no eren altra cosa que una mena de bobina de pel·lícula que un editor traçut podia muntar com li vingués de gust, o com una mena de gelatina que es podia modelar fins que adoptés qualsevol forma.

Jo li vaig comentar que em costava combregar amb una teoria com aquella, però ella em va contradir:

—No has tingut mai la impressió que ja havies experimentat alguna cosa, que ja havies estat en algun lloc i que després t’adones que no hi havies estat mai, i que només n’havies sentit alguna història, posem per cas, quan eres petit? Doncs la teva memòria només havia esborrat el record de quan t’havien explicat aquella història i l’havia substituït per un esdeveniment.

Llavors vaig recordar que durant molt de temps havia estat convençut que havia vist la Super Bowl del 1970 a la tele, que havia presenciat el triomf dels Kansas City Chiefs contra els Minnesota Vikings. Però la veritat és que només tenia quatre anys i que em pensava que l’havia vista, però només perquè havia sentit el pare explicant històries sobre aquella final un fotimer de cops.

—Ho veus? I un exemple recurrent és la dificultat que tenen els investigadors a l’hora de gestionar declaracions de testimonis oculars. Gairebé sempre ofereixen informacions contradictòries, fins i tot en detalls que haurien de ser evidents: el color del cotxe que ha fugit després d’un accident, per exemple. N’hi ha que diuen que era vermell i n’hi ha que estan disposats a jurar que era blau, i al final resulta que era groc. La nostra memòria, Richard, no és una càmera que filma tot el que passa davant l’objectiu, sinó més aviat la combinació d’un guionista i un director que creen les seves pel·lícules a partir de bocins de realitat.

No sé per què, però aquell vespre vaig parar més atenció del que era habitual a les seves paraules. Quan va haver acabat de parlar, les intencions d’en Wieder m’importaven ben poc. En canvi, tenia dubtes sobre la veracitat de la història d’en Timothy Sanders.

La Laura l’havia encertat de ple quan havia parlat de la força dels noms, i és per això que gairebé al cap de trenta anys encara recordo el d’en Timothy. Aquell vespre també em vaig tornar a preguntar si la relació entre la Laura i el professor havia estat estrictament professional. L’assetjament sexual s’havia convertit en una de les conductes de moda durant els anys vuitanta, i les universitats no eren immunes als escàndols. De vegades amb una acusació n’hi havia prou per destruir una carrera professional, o si més no per sembrar suspicàcies. És per això que em costava creure que una figura amb la reputació d’en Wieder fos capaç d’arriscar-ho tot per una aventura sòrdida amb una estudiant, per més atracció que ella li pogués suscitar.

Aquella nit vam dormir junts al sofà de la sala d’estar i, quan ja feia una bona estona que ella dormia, jo encara estava despert i li mirava el cos nu, les cames llargues, la corba de les cuixes, les espatlles rectes. Dormia com una criatura, amb els punys closos. Vaig optar per creure-la: de vegades senzillament necessitem creure que podem treure l’elefant del barret.