9

L’EPISODI DE LA MÈDIUM MALÈVOLA

—És ben mort —va dictaminar en Fen, inclinat sobre el cos del senyor Rosseter—. Una bala al clatell… deu haver estat amb una mena de rifle Express, diria jo. Els xantatgistes de vegades acaben així. En tot cas, val més ell que nosaltres.

En Cadogan ni tan sols se sentia alleujat per aquella salvació miraculosa; ho va interpretar, correctament, com la conseqüència del fet que no havia arribat a creure realment que el matarien. Però en Fen no li va concedir gaire temps per meditar sobre aquestes qüestions.

—El tret ha entrat horitzontalment —va dir—, la qual cosa significa que deu haver vingut de les finestres superiors de la casa del davant. De fet, el nostre amic haurà de sortir d’allà. Travessem el carrer.

En Fen va recuperar la seva pistola i va treure la clau de la porta del despatx de la butxaca del senyor Rosseter.

—No hauríem de telefonar a la policia?

—Més tard. Més tard —va contestar en Fen, tot estirant en Cadogan fora de l’habitació—. No servirà de res trucar a la policia si l’assassí s’escapa.

—És clar que s’escaparà. —En Cadogan va ensopegar amb una barnilla que subjectava la catifa de l’escala i va estar a punt de caure—. No deus pensar que s’està allà dret esperant-nos, oi? —Però no va obtenir resposta a aquesta pregunta.

Els semàfors de Carfax retenien el trànsit en una direcció, així que van travessar Cornmarket sense demora. Tanmateix, van perdre un cert temps buscant l’accés al pis del davant, i quan el van trobar, en un carreró darrere dels comerços, va resultar que la porta estava tancada.

—Si això també és propietat de la senyoreta Alice Winkworth —va dir en Fen—, em posaré a cridar. —I va semblar que es disposava a fer-ho.

Un agent de policia apostat a la vorera del davant observava les seves peripècies amb una certa curiositat, però en Fen era tan aliè a aquest fet rellevant que havia obert una finestra i s’hi enfilava abans que en Cadogan li ho pogués impedir. El policia es va afanyar a travessar el carrer i es va dirigir amb indignació a en Fen, la figura del qual ja desapareixia a l’interior de l’immoble.

—Ei, vostè! —va cridar—. Què es pensa que fa?

Després d’haver aconseguit esquitllar-se per la finestra, en Fen es va girar en rodó i hi va treure el cap. Va parlar com un clergue adreçant-se a la seva congregació des del púlpit.

—Han matat d’un tret un home al pis del davant —va respondre—. I li han disparat des d’aquí. És motiu suficient, per a vostè?

L’agent va mirar en Fen amb una expressió molt semblant a com Balaam devia haver mirat la seva burra^[005].

—Què diu? Fa broma? —va preguntar.

—És clar que no faig broma —va dir en Fen, implacable—. Vagi a comprovar-ho vostè mateix, si no em creu.

—Déu del cel! —va exclamar el policia, i va tornar a travessar Cornmarket.

—Quin home més ximple —va comentar en Cadogan—. Si fos per ell, podries robar aquesta casa tranquilºlament.

—És buida, tros d’ase —va replicar en Fen abans de desaparèixer.

Al cap de poc, va tornar a la finestra.

—No hi ha ningú —va dir—. Però he vist una sortida d’incendis que condueix a una placeta que hi ha a la cantonada, i sembla que han forçat la finestra annexa. Déu sap on és el rifle… En tot cas, ara no tenim temps de buscar-lo.

—Per què no?

En Fen va passar a través de la finestra i va saltar a la vorera al costat d’en Cadogan.

—Perquè, benvolgut cuquet meu, no vull perdre el temps prestant declaració a aquell policia. Hauríem d’anar a la comissaria, i això implicaria una hora, pel cap baix.

—Però, escolta, no comença a ser moment que la policia intervingui en aquest assumpte?

—Sí —va dir en Fen amb sinceritat—. Ja és hora. I si jo fos un ciutadà amb sentit cívic, això seria el que faria. Però no soc un ciutadà amb sentit cívic, i de tota manera considero que aquest afer és cosa nostra. En primer lloc, la policia no ens creuria si els exposéssim el cas; nosaltres hem fet tota la investigació i nosaltres hem corregut tots els riscs. Considero que tenim tot el dret a continuar i a enllestir l’assumpte a la nostra manera. De fet, em sento bullir la sang. Tinc una vena romàntica —va afegir amb un aire pensatiu—. Soc un aventurer manqué: he nascut a l’època equivocada.

—Quina ximpleria.

—Bé, queda’t fora, si vols. Endavant, ves a parlar amb la policia. Al capdavall, et ficaran a la garjola per haver robat aquells queviures.

—Sembles oblidar que em trobo malament.

—D’acord —va dir en Fen, amb una despreocupació fingida—. Fes el que vulguis. No m’importa. Me’n sortiré sense tu.

—És ridícul que adoptis aquesta actitud…

—Benvolgut company, ho entenc molt bé. No em diguis res més. Al capdavall ets un poeta, i era d’esperar.

—Què era d’esperar? —va exclamar en Cadogan amb fúria.

—No res. No volia dir res. Bé, me n’he d’anar abans no torni el policia.

—És clar que, si insisteixes a comportar-te com una criatura, em sentiré obligat a acompanyar-te.

—Ah, sí? M’atreviria a dir que només series un destorb.

—De cap manera.

—Fins ara només has estat un destorb.

—Això és molt injust… Compte, ja ve aquell policia un altre cop.

El carreró descrivia una corba darrere de l’edifici i desembocava en el seu extrem més allunyat a Market Street, que confluïa amb Cornmarket més o menys davant de l’oficina del senyor Rosseter. Fou aquí on en Fen i en Cadogan van sortir amb cautela; el policia, de moment, s’havia perdut de vista.

—Al mercat —va dir en Fen amb brusquedat.

I, després de recórrer el carrer apressadament, van girar a la primera cantonada a mà dreta.

El mercat d’Oxford és de grans dimensions i es troba a l’angle recte format per High Street i Cornmarket. Aquí podien confiar que eludirien els afanys del policia, en el cas que optés per seguir-los, encara que, com en Fen va assenyalar, difícilment podia fer-ho fins que arribés algú més per vigilar l’oficina del senyor Rosseter. Hi havia dos passadissos principals flanquejats de parades que venien carn, fruita, flors, verdures, i en van enfilar un, sacsejat per mestresses de casa que es llançaven sobre les gangues com hordes d’escarabats. L’aire feia una olor deliciosa de productes crus i, després del sol de l’exterior, aquell gran edifici semblant a un graner proporcionava frescor i penombra.

—L’únic que dic —va continuar en Fen— és que aquesta presa és nostra i de ningú més. Pot ser que sigui la glòria d’una època respectuosa amb la llei que, literalment, no s’hagin d’entaular les pròpies batalles, però això fa que la vida sigui tediosa. En realitat, en tenim tot el dret. Hem descobert un crim i estem buscant el criminal, i si la policia decideix ficar-hi el nas, és el seu problema. —De sobte es va cansar d’aquelles sofisteries—. La veritat és que m’importa un rave si hi tinc dret o no. Aquí hi ha un bar. Entrem-hi a prendre un te.

El bar era petit i primitiu, però estava net. En Cadogan es va beure el te amb avidesa i va recuperar l’interès per les coses. Mentrestant, en Fen havia sortit a buscar un telèfon i estava parlant amb el senyor Hoskins, que ocupava les seves dependències.

—El senyor Spode se n’ha anat —deia el senyor Hoskins— poc després que marxessin en Cadogan i vostè… No sé on anava, però se’l veia una mica incòmode; en un sentit social, vull dir. La Sally i el doctor Wilkes encara hi són.

—Bé. Li agradarà saber que han eliminat Rosseter davant nostre mateix. Però ha dit que ell no va matar la senyoreta Tardy.

—Valga’m Déu. —El senyor Hoskins es va mostrar palesament trasbalsat per aquella informació—. I vostè suposa que deia la veritat?

—Jo diria que sí. Es proposava matar-nos quan hagués acabat de parlar, així que no tenia gaires motius per mentir. Algú li ha disparat amb un rifle des del pis del davant… algú que estava… Oh, per la meva pell i els meus bigotis!

—Es troba bé? —va preguntar el senyor Hoskins.

—Físicament sí, però no pas mentalment. Acabo d’adonar-me d’una cosa, i ara ja és massa tard. No importa, ja li ho explicaré tot després. Mentrestant, em pregunto si li seria possible esbrinar la identitat d’un sospitós: Xangai. És un metge, i desacostumadament prim. Sembla fàcil, però en la pràctica pot resultar força complicat.

—Veuré què hi puc fer. Però hauré de deixar anar la Sally. Diu que ja fa hores que hauria hagut de tornar a la botiga.

—S’ha de quedar a les meves dependències. En Wilkes la vigilarà. És una llàstima que estigui tan robust i que sigui tan susceptible en el seu repapieig, però és un risc que ella haurà de córrer.

—Ve ara cap aquí, vostè? On el puc localitzar si trobo aquell home?

—Seré al Mace and Sceptre cap a un quart de set. Truqui’m allà. —En Fen va abaixar la veu i va començar a donar instruccions.

Quan va tornar a la taula, en Cadogan s’havia acabat els brioixos amb mantega i es menjava un tros de pa de pessic.

—«L’episodi del bard golut» —va dir en Fen mentre s’encenia una cigarreta—. Em pots etzibar una puntada de peu si vols… No —va continuar de mal humor—. No m’emprenyis, és només una figura retòrica. Suposo que la senectut m’està emboirant el cervell.

—Què passa? —va dir en Cadogan amb la boca plena.

—No crec que hagis de fer unes queixalades tan grans tot alhora… La qüestió és on ha anat el nostre amic homicida després de sortir del pis.

—Bé, i on ha anat?

—Evidentment, al despatx d’en Rosseter. No recordes que la informació que el comprometia era dins de la cartera d’en Rosseter? No servia de res matar-lo si l’assassí no se n’apoderava. I jo estava tan puerilment emocionat que ho he deixat allà.

—Déu meu —va fer en Cadogan, impressionat—. I podríem haver aclarit tot l’assumpte a l’acte allà mateix.

—Sí. En tot cas, ja és massa tard. O ho té l’assassí o ho té la policia. Un element complementari que m’interessa és com l’assassí s’ha emportat el rifle. Crec que devia ser petit, potser fins i tot un de 22 milºlímetres, però hauria hagut d’emprar algun objecte d’aspecte innocu, com ara una bossa de golf, per amagar-lo. —En Fen va sospirar profundament.

—I ara què fem?

—Crec que hem d’anar a buscar la senyoreta Alice Winkworth.

Una dona asseguda a la taula del costat es va aixecar i se’ls va acostar.

—Han esmentat el meu nom? —va dir.

En Cadogan va fer un bot, i fins i tot en Fen va perdre momentàniament la seva equanimitat. Aquella interrupció anava més enllà de tota lògica, i, tanmateix, considerat tot plegat, no hi havia cap motiu de pes pel qual la senyoreta Alice Winkworth no pogués estar berenant a la mateixa cafeteria que ells. A en Fen i a en Cadogan els va resultar estrany; a ella, sens dubte, també li ho devia semblar; però un observador extern hauria restat del tot impassible davant aquella coincidència.

La dona els va observar amb una desaprovació palesa. Tenia la cara grossa, la pell groguenca i marcada de verola, amb un bigoti negre incipient, un nas gruixut i els ulls menuts i porcins: el rostre d’una dona avesada a exercir una autoritat egotista. Estava emmarcat per una cabellera canosa, recollida en trosses sobre les orelles, i coronat per un barret negre brodat amb una multitud de lluentons de color morat i vermell. Al dit anular de la mà dreta hi duia un ostentós anell de diamants, i portava un abric i una faldilla negres d’aspecte car, però que no li esqueien.

—Parlaven sobre mi? —va repetir.

—Segui —va dir en Fen amablement— i xerrarem una mica.

—No tinc cap intenció de seure amb vostès —va replicar la senyoreta Winkworth—. Suposo que són el senyor Cadogan i el senyor Fen. M’he assabentat pels meus treballadors que els han importunat amb preguntes sobre mi i que vostè, senyor Cadogan, s’ha pres la llibertat de robar mercaderies de la meva propietat. Ara que els he localitzat, aniré de dret a la policia i els informaré que són aquí.

En Fen es va posar dret.

—Segui —va dir novament, però el seu to ja no era amable.

—Com s’atreveix…?

—Com sap molt bé, la nit passada van assassinar una dona. Necessitem una determinada informació que vostè ens pot proporcionar.

—Quina ximpleria: em nego…

—La van assassinar a la seva propietat i amb el seu consentiment —va continuar en Fen implacable—, i vostè es beneficia de la seva mort.

—No pot demostrar res.

—Al contrari: puc demostrar moltes coses. En Rosseter ha parlat. Ell també és mort, com ja deu saber. I vostè es troba en una situació ben delicada. Valdria més que ens expliqués tot el que sap.

—Aniré a veure el meu advocat. Com s’atreveix a insultar-me d’aquesta manera? Faré que els tanquin a tots dos a la garjola per calúmnies.

—Deixi’s de romanços —va dir en Fen abruptament—. Vagi a la policia, si vol. La detindran a l’acte per conspiració en un assassinat, si no ho fan com a autora material de l’assassinat mateix.

El dubte i la por van aparèixer als ullets cobdiciosos d’aquella dona.

—En canvi —va continuar en Fen—, si ens explica allò que sap, és possible que en quedi al marge. Només dic que és possible: no ho sé del cert. Ara, vol prendre una decisió?

De cop i volta, la senyoreta Winkworth es va deixar caure feixugament sobre una cadira i va treure un mocador de punta que feia olor d’espígol amb el qual es va eixugar la suor de les mans.

—Jo no la vaig matar —va dir en veu baixa—. No la vaig matar. No vaig voler matar-la en cap moment. —De sobte va mirar al seu voltant—. No podem parlar aquí.

—No veig cap motiu per no fer-ho —va afirmar en Fen.

De fet, l’establiment estava gairebé buit. Una sola cambrera es recolzava contra una columna a tocar de la porta, amb una expressió absent a la cara i un drap de cuina a la mà. El propietari manejava amb poca traça una tetera molt lluent.

—Molt bé —va dir en Fen bruscament—. Respongui les meves preguntes.

Van tenir grans dificultats per obtenir una història coherent de la senyoreta Winkworth, però a la fi els trets generals van quedar traçats amb prou claredat. Va confirmar el relat del senyor Rosseter sobre el pla d’intimidació, afegint-hi algun detall sense importància; però quan li van preguntar si coneixia les identitats dels altres dos homes implicats, va moure el cap.

—Anaven emmascarats —va dir—. Jo també hi anava. Fèiem servir els noms que ens havia posat la vella.

—Com va arribar a conèixer la senyoreta Snaith?

—Soc mèdium. Vident. Tinc poders. La vella volia posar-se en contacte amb el més enllà; tenia por de morir. —Un indici de sornegueria se li va reflectir als ulls i a la comissura de la boca—. Per descomptat, no pots establir-hi contacte sempre que vols, així que de vegades havia d’arranjar la situació perquè aquella dona no quedés decebuda. Aleshores rebíem missatges molt consoladors, la mena de coses que ella volia sentir.

—Així que la pobra dona, enredada per vostè, li va deixar diners per fingir ectoplasmes. Continuï. Vostè és propietària de la botiga d’Iffley Road i de la de Banbury Road, oi?

—Sí.

—Va ser la responsable de canviar la mercaderia?

—Sí. Vaig baixar les joguines de Banbury Road a Iffley Road amb el meu cotxe. No va costar gaire. Vam posar tots els queviures al darrere de l’altra botiga i vam deixar les joguines al seu lloc. Les persianes estaven abaixades als dos locals perquè els transeünts no s’adonessin del canvi.

—Saps què? —va dir en Fen a en Cadogan—, hi ha un aspecte ben còmic en la mentalitat d’aquests llunàtics criminals que traginen joguines i queviures amunt i avall en plena nit. Estic d’acord amb en Rosseter: difícilment et pots imaginar un pla més infantil.

—Però va funcionar, oi? —va dir la dona amb malícia—. La policia no es va creure el seu amic quan els va explicar la història de la botiga de joguines.

—Va funcionar, però no gaire temps. Una botiga de joguines que roman al seu lloc és un element poc sospitós, però una que es mou… Déu del cel! Això demana a crits una investigació. A propòsit, com es va assabentar de la visita que en Cadogan va fer a la policia?

—El senyor Rosseter ho va descobrir. Em va trucar per dir-m’ho.

—Ja ho entenc. Qui va ser el responsable de tornar a portar després les joguines a l’altra botiga?

—El mateix que es va desfer del cadàver.

—I va ser…?

—No ho sé —va contestar la dona sorprenent-los—. S’ho van fer a la sort.

—Què?

—Ja li ho he dit: s’ho van fer a la sort. Era una tasca perillosa, i no s’hi va oferir voluntari ningú. S’ho van fer a la sort.

—Això està passant de comèdia a farsa —va dir en Fen amb ironia—. I no hi ha ni un gram de seny. A qui li va tocar el rebre?

—No ho podien dir. No ho sé. Aquell a qui li toqués s’havia d’emportar també les joguines. Jo vaig deixar el meu cotxe i les claus dels dos locals. Havien de deixar el cotxe en un lloc determinat… L’he trobat aquest matí… i m’han tornat les claus per correu certificat. Després me’n vaig anar. No sé qui es va quedar al darrere.

—Quina hora era?

—Suposo que vaig marxar cap a dos quarts d’una de la matinada.

—Ah —va dir en Fen. Es va girar cap a en Cadogan—. I tu vas ficar el nas in medias res poc després de la una. Devies clavar un bon ensurt al traginer del cadàver.

—Me’l va clavar ell a mi —va grunyir en Cadogan.

Van deixar de parlar quan la cambrera es va acostar per endur-se els estris del te i portar-los el compte. Quan s’havia retirat:

—I qui exactament estava implicat en aquest assumpte? —va preguntar en Fen.

—El senyor Rosseter i jo i els dos homes anomenats Alcanó i Xangai.

—Com eren?

—Un d’ells era… bé, esquifit; l’altre era molt prim. Aquest… el que anomenàvem Xangai… era metge.

—Molt bé. —En Fen va sacsejar la cendra de la cigarreta dins d’un platet que feia servir de cendrer—. Expliqui’ns exactament què va passar.

La senyoreta Winkworth es va mostrar adusta.

—No els penso dir res més. No m’hi poden obligar.

—No? En aquest cas, acompanyi’ns a la policia. Ells sí que l’hi obligaran, segur.

—Tinc els meus drets…

—Un delinqüent no té drets en una societat assenyada. —En Cadogan no havia vist mai en Fen tan rude; era un aspecte nou i desconegut del seu caràcter. O era només una actitud apropiada?—. Creu vostè que després de la seva mesquina conspiració per assassinar una dona sorda i indefensa algú es preocuparà pels seus drets? Valdrà més que s’aparti… i no ens posi a prova.

La senyoreta Winkworth es va posar el mocador al seu nas gruixut i es va mocar.

—No teníem la intenció d’assassinar-la —va dir.

—Un de vostès ho va fer.

—No vaig ser jo, ja li ho he dit!

La dona va aixecar tant la veu que el propietari de la cafeteria els va mirar.

—Això ho decidiré jo —va respondre en Fen—. Parli en veu més baixa si no vol que se n’assabenti tothom.

—Jo… jo… No voldran posar-me en destret, oi? Jo no volia fer mal a ningú. No li havíem de fer mal. —La seva veu era un gemec petit i emmetzinat—. Jo… crec que era un quart d’onze quan vam acabar de preparar la botiga. Llavors vam pujar tots al pis de dalt. El senyor Rosseter, Alcanó i jo vam anar a una de les habitacions del darrere, i l’home anomenat Xangai es va quedar a fora per rebre la dona. Duia la cara embenada perquè després no el reconeguessin. El senyor Rosseter era el qui ho dirigia tot… Va dir que ens explicaria què havíem de fer i com fer-ho. Li pagàvem diners pel seu ajut.

La memòria d’en Cadogan va tornar a aquell indret petit, fosc i lleig; el passadís amb el terra de linòleum i la taula tronada on havia deixat la llanterna; les dues habitacions del darrere; les dues sales del davant; les escales estretes, costerudes i sense moqueta; l’olor de resclosit i la sensació sorrenca que la pols deixava a les puntes dels dits; les finestres amb cortines; l’aparador econòmic i les butaques de pell; la calor enganxosa, la tènue olor de sang i la cara blavenca i inflada del cos estirat a terra…

—Aleshores la noia va fer entrar la dona i se’n va anar… o això vam creure. Vam sentir que l’home anomenat Xangai parlava amb aquella dona una estona, i després ell va tornar on érem nosaltres. Llavors el senyor Rosseter va dir que havia d’enraonar amb la dona i que ens esperéssim. Això em va semblar curiós, perquè ell no duia màscara, però no en vaig dir res. Abans de sortir ens va dir que valia més que ens separéssim i esperéssim en habitacions diferents. L’home anomenat Alcanó va preguntar per què… havia estat bevent i es mostrava agressiu… però l’altre li va dir que callés i fes el que li manaven; va afegir que ja havia parlat de tot amb el senyor Rosseter i que era essencial per al pla. Vaig pensar que el senyor Rosseter semblava una mica sorprès en sentir això, però va fer que sí. Xangai va anar a l’altra sala del davant, jo em vaig quedar allà on era i Alcanó va entrar a la segona habitació. Al cap d’una estona, Xangai va entrar on era jo i, una mica després, ho va fer el senyor Rosseter…

—Esperi un moment —va interrompre en Fen—. On va estar en Rosseter tot aquell temps?

—Va estar amb la dona. Li hi vaig veure entrar.

—Vivia ella quan ell en va sortir?

—Sí, li vaig sentir la veu, li va dir alguna cosa quan tancava la porta.

—Va entrar algú més mentre ell era allà dins?

—No. Jo tenia la porta oberta i ho podia veure.

—I quan ell va sortir, va venir directament a la sala que ocupava vostè?

—Això mateix. Ens va dir a Xangai i a mi que ens costaria d’esporuguir-la, i ell i Xangai van discutir una mica sobre alguna cosa, i jo vaig dir que si no tancaven la porta la dona els sentiria. Així que la van tancar.

—Aleshores devia ser en Sharman el qui la va matar —va intervenir en Cadogan.

—Espera un moment —va dir en Fen—. Sobre què discutien?

—Era un tema jurídic, alguna cosa relacionada amb testimonis. No ho vaig entendre. Llavors, al cap d’uns cinc minuts, l’altre home, Alcanó, va entrar i va dir que li semblava que hi havia algú que rondava al voltant de la botiga i que valia més que calléssim una estona, i això vam fer. Em vaig preguntar si mentrestant la dona no s’escaparia, però el senyor Rosseter va xiuxiuejar que no passava res, perquè ella encara no estava espantada, i que ell li havia dit que havia de redactar uns papers que podien requerir un temps. Doncs bé, vam estar callats una bona estona, i recordo que cap al final vaig sentir que un dels rellotges de la ciutat tocava un quart de dotze. A l’últim, el senyor Rosseter i Xangai van començar a discutir un altre cop, i van dir que tot era una falsa alarma, i el senyor Rosseter va donar a l’home anomenat Alcanó una pistola i un document legal i li va dir que hi anés i ho fes d’una vegada.

—Un moment. Tots vostès van estar junts en aquella sala des que Alcanó va entrar per dir-los que algú rondava per allà fora?

—Sí.

—No en va sortir ningú, ni tan sols un instant?

—No.

—Quant de temps diria vostè que van esperar allà dins?

—Cosa d’uns vint minuts.

—Molt bé. Continuï.

—Em va semblar que aquell home, Alcanó, era el que havien triat per fer la feina. Va dir que ens cridaria quan ens necessités, i llavors se’n va anar. Però al cap d’un minut va tornar i va dir que no hi havia llum a la sala on era la dona. Algú havia tret la bombeta. Creia que la dona havia marxat, i anava a les palpentes buscant una espelma que sabia que era allà quan va caure sobre el cos, estirat a terra. Vam tornar allà amb una llanterna i la dona era morta, tota inflada i amb un cordill al voltant del coll. L’home anomenat Xangai va dir que era metge i es va inclinar a examinar-la. El senyor Rosseter estava pàlºlid i espantat. Va dir que ho devia haver fet algú de fora i que valia més que anéssim a mirar a la botiga de baix. Quan ho vam fer, hi vam veure una noia amagada. El senyor Rosseter li va mostrar el cadàver, li va dir alguna cosa que la va espantar i després la va fer fora. Allò no ens va agradar, però ell va dir que anàvem emmascarats, que la noia no ens podria reconèixer i que mantindria silenci pel seu propi bé. Xangai es va incorporar després d’examinar el cos, ens va mirar amb una expressió estranya i va dir de sobte: «Això no ho ha fet cap de nosaltres». El senyor Rosseter va replicar: «No sigui beneit. Qui més podria haver-ho fet? Tots vostès seran sospitosos si s’arriba a saber». Llavors Alcanó va dir: «Hem de mantenir-ho en secret», i hi vam estar d’acord. Va ser aleshores quan van decidir fer a la sort qui havia de desempallegar-se del cadàver.

La dona va callar de cop. El relat li havia comportat un gran esforç físic, però en Cadogan no li va advertir cap senyal de valoració moral dels actes que havia estat descrivint. Parlava d’un assassinat com aquell qui parla del temps: massa egoista, insensible i poc imaginativa per veure les conseqüències tant d’aquell fet últim i irrevocable com de la seva situació personal.

—Ens anem apropant al quid de la qüestió —va dir en Fen distretament—. Personatges: Alcanó (equival al nostre senyor Sharman), Xangai (el metge, sense identificar), Bari (aquesta senyora que tenim aquí), Ponent (la Sally) i Fortuna… Em pregunto d’on deu haver sortit aquest enigmàtic Fortuna. Va reclamar la seva herència? En Rosseter no n’ha dit res. La impressió que es té és que hi ha hagut una bona dosi de vacilºlació i errors en tot aquest assumpte… excepte en un cas concret, per descomptat. Déu sap quina ximpleria va dir en Rosseter a en Sharman i al metge, o en què consistia el seu pla esplèndid; de tota manera, això no té cap importància, ara. Suposo que en realitat tampoc no importa com en Rosseter es proposava perpetrar l’assassinat i orquestrar la incriminació; això també se’n va anar en orris. La clau no és qui tenia la intenció de matar aquella dona, sinó qui ho va fer. Confesso que m’interessaria esbrinar a què es referia el metge quan va dir que no podia haver-ho fet cap dels presents… Té relació amb les paraules d’en Rosseter sobre un crim impossible. —Es va girar de nou cap a la dona, que aspirava pel nas pólvores d’un flascó groc de carbonat d’amoni; en Cadogan es va fixar que tenia les ungles brutes—. Hauria estat possible que algú s’amagués al pis o a la botiga abans no arribessin vostès?

—No. Estava tancat amb clau, i, de tota manera, ho vam mirar a consciència.

—Podia ser que algú hagués entrat per la finestra de la sala on hi havia la senyoreta Tardy?

—No, estava clavada. Totes les finestres ho estaven. Fa un any que no faig servir aquell pis.

—La qual cosa descarta Fortuna —va concloure en Fen—. Si algú hagués entrat per la botiga, la Sally ens ho hauria dit, i no hi ha cap altra via per pujar al pis més que l’escala que surt de la botiga, m’equivoco?

—No.

—No hi ha una escala d’incendis, per exemple?

—No. Jo crec —va dir la dona sobtadament— que ho va fer aquella noia.

—Pel que tenim fins ara, és una possibilitat —va admetre en Fen—. Només —va afegir dirigint-se a en Cadogan— que no crec que hagués estat tan disposada a explicar-nos coses si ho hagués fet ella. Un bluf semblant hauria requerit uns nervis d’acer, i en tot cas no tenia cap necessitat de dir-nos res. Ja ho veurem. —Va consultar el seu rellotge—. Un quart i cinc de sis… Hem de marxar. Vull assegurar-me que la Sally està bé, i després anar al Mace and Sceptre a esperar un missatge del senyor Hoskins. Haurem de tornar fent marrada; si aquell agent ha fet bé la seva feina, a hores d’ara mig cos de la policia d’Oxford ens deu estar buscant.

Es va aixecar.

—Escolti —va dir la dona, peremptòria—. Mantindrà el meu nom al marge de tot això, oi? Oi?

—Déu del cel, és clar que no —va respondre en Fen, que semblava haver recuperat la seva jovialitat habitual—. El seu testimoni és massa important. Però no crec pas que hagi pensat realment que ho faré, oi?

—Malparit —va exclamar ella—. Desgraciat malparit.

—Vigili aquesta llengua —va dir en Fen benèvolament—. A propòsit, no intenti abandonar Oxford; només faria que l’enxampessin. Bona tarda.

—Escolti’m…

—Bona tarda tingui.