5

L’EPISODI DEL TESTIMONI IRRELLEVANT

Considerant l’assumpte un quant temps després, mentre el repetia tediosament davant d’audiències avorrides o francament incrèdules, en Cadogan va arribar a la convicció que aquest era, de llarg, l’episodi més extraordinari i improbable de tota la història. És cert que el seu sentit de l’adequació de les coses estava una mica danyat per la cervesa; també és veritat que allò improbable té menys pes a la ciutat d’Oxford que a qualsevol altre indret habitable del planeta. Però tot i així, fins i tot aleshores, li va semblar que un poeta i un catedràtic obstinats a escorcollar els comerços de la ciutat buscant una noia bonica d’ulls blaus amb un quissó clapejat, amb l’esperança que el seu descobriment pogués fer llum sobre la desaparició d’una botiga de joguines d’Iffley Road, difícilment serien considerats membres durant gaire temps d’una societat assenyada i digna. Tanmateix, era evident que en Gervase Fen no experimentava aquests escrúpols; confiava que el senyor Hoskins podria retenir el senyor Sharman durant tota l’estona que se li havia demanat; confiava que l’anunci del senyor Rosseter tenia alguna cosa a veure amb la mort de la senyoreta Tardy, i que ell l’havia interpretat correctament; confiava que una dependenta bonica d’ulls blaus amb un quissó clapejat no se’ls escaparia en una localitat de les dimensions d’Oxford (en Cadogan, en canvi, era de l’opinió que la noia els podia despistar de manera indefinida). I, en tot cas, semblava com si en Fen no tingués altra cosa a fer al món que buscar-la.

El seu pla era que cadascun d’ells baixés per un costat de George Street, entressin a totes les botigues que trobessin pel camí, preguntessin per noies boniques d’ulls blaus i, allà on n’hi hagués una, indaguessin sobre els seus animals de companyia en la mesura en què ho permetessin les circumstàncies. Aquest procediment s’estendria per tot el centre comercial. Plantat a la vorera atapeïda de gent, i escoltant com els rellotges tocaven un quart d’una de la tarda, en Cadogan hi va assentir amb pessimisme; en tot cas, va reflexionar, era gairebé segur que el detindrien abans que pogués arribar gaire lluny.

—El limerick de Ponent és l’únic que alºludeix a una jove —va subratllar en Fen, mirant una mica descoratjat la longitud de George Street—, així que s’ha de referir a la noia de qui parlava en Sharman. Ens trobarem i compararem resultats al final del carrer.

Es van posar en marxa. La primera botiga que li va tocar a en Cadogan era un estanc, administrat per una dona grassa i tenyida, d’edat indeterminada. A en Cadogan li va semblar que les dificultats de l’empresa eren augmentades en gran manera per diverses consideracions: (a) no podien tenir cap certesa sobre els cànons de bellesa femenina adoptats pel senyor Sharman, i (b) costa molt de distingir el color dels ulls d’una persona sense fitar-los de prop. Fingint miopia, es va apropar a la cara de la dona tenyida, la qual va retrocedir precipitadament amb un somriure afectat. En Cadogan va resoldre que els seus ulls havien de ser o blaus o verds.

—En què el puc servir, senyor? —va preguntar ella.

—Té un gos menut i clapejat, vostè?

La dona va deixar anar un xisclet, que va sorprendre tothom, i va exclamar:

—Senyor Riggs! Senyor Riggs!

Un jove granellut i nerviós, empastifat de brillantina i vestit amb un jaqué arrugat, va aparèixer provinent de la rebotiga.

—Què hi ha, senyoreta Blount? —va dir—. Què passa?

La senyoreta Blount va assenyalar en Cadogan amb un dit tremolós i va dir amb veu feble:

—M’ha preguntat si tenia un gos menut i clapejat.

—Francament, senyor…

—Bé, i quin problema hi ha amb això?

—Bé, senyor, no creu que… aquesta pregunta… potser és una mica… vull dir, un xic…?

—Llevat que el vocabulari obscè s’hagi ampliat des de la meva joventut —va dir en Cadogan—, no veig què té de dolent.

I va sortir empipat.

A les botigues que va visitar posteriorment no va tenir més èxit. O no hi havia noies boniques d’ulls blaus, o bé no tenien gossos menuts i clapejats. Va ser rebut alternativament amb fúria, diversió, perplexitat i cortesia gèlida. Ara i adés veia en Fen sortir de l’altra banda del carrer, dirigir-li un senyal negatiu a través del flux de trànsit i tornar a desaparèixer. Es va desanimar i va començar a comprar coses a les botigues on entrava: un tub de pasta de dents, cordons de botes, un collar de gos. Quan finalment es va trobar amb en Fen als semàfors on George Street desemboca a Cornmarket, anava tan carregat que semblava un arbre de Nadal.

—Què diantre fas amb totes aquestes coses? —va preguntar en Fen, i llavors, sense esperar resposta, va dir—: Això ens donarà molta feina, saps? No res al meu cantó del carrer. Una dona s’ha pensat que li proposava matrimoni.

En Cadogan es va passar dolorosament un cistell de vímet, la més important de les seves compres, d’un braç a l’altre. Va grunyir. En realitat, tenia el cap ocupat per la convicció virtual que algú els observava. Dos homes fornits, amb vestits foscos, havien estat seguint els seus moviments i ara els tenien plantats a prop al xamfrà del davant, entretinguts en un esforç prolongat per encendre’s una cigarreta. No era possible que fossin policies; en conseqüència, havien de tenir alguna cosa a veure amb la mort de l’Emilia Tardy. Però, quan es disposava a assenyalar la presència dels dos homes a en Fen, va notar de sobte que l’agafaven pel braç.

—Mira! —va exclamar en Fen.

En Cadogan va mirar. Una noia acabava de sortir d’un carreró que passava per darrere d’una de les botigues de Cornmarket. Tenia uns vint-i-tres anys, era alta, amb un cos ben proporcionat de membres àgils, cabells rossos naturals, uns ulls grossos, blaus i francs, pòmuls prominents i una barbeta modelada amb fermesa. La boca escarlata li va dibuixar un somriure entremaliat quan cridava algú al carreró. Duia brusa i corbata, jaqueta i faldilla de color marró fosc i sabates de cuir i caminava amb la gràcia ondulant i despreocupada que denota una salut perfecta.

I al seu costat trotava un dàlmata.

—No és gaire menut —va observar en Fen mentre la noia caminava cap a ells.

—Bé, potser ha crescut —va dir en Cadogan. L’alleujament per no haver d’entrar a més comerços el feia alçar la veu amb imprudència—. Aquesta ha de ser la noia.

Ella ho va sentir, els va veure i es va aturar. El somriure se li va esvair dels llavis vermells. Amb una expressió com de pànic als ulls, va canviar de direcció i va travessar el carrer, baixant tan de pressa per Broad Street que gairebé corria, mentre mirava per sobre l’espatlla.

Després d’un moment d’estupefacció inicial, en Fen va subjectar en Cadogan per la màniga i el va instar a travessar el carrer darrere la noia, sense fer cas del canvi de semàfor ni de l’inquietant carrisqueig de les marxes dels cotxes que esperaven per avançar. Van atènyer la vorera contrària tal com Orestes, assetjat per les fúries, devia endinsar-se tentinejant a l’arbreda d’Ifigènia, a la Tàurida. De cua d’ull, en Cadogan va veure que els dos homes dels vestits foscos es movien darrere seu. Per un instant la noia es va perdre de vista rere els aparadors d’una gran botiga de porcellana, però no van trigar a veure-la de nou, obrint-se pas amb afany entre la multitud que caminava per la vorera. De mutu acord, van arrencar a córrer seguint-la.

Broad Street fa honor al nom i és un carrer força ample; però també és bastant curt i recte. Al centre hi ha una parada de taxis i al final es pot veure el Hertford College, la llibreria del senyor Blackwell, el Sheldonian Concert Hall (amb una filera de caps de pedra d’emperadors romans, severs i admonitoris com els tòtems d’una tribu primitiva) i la Bodleian Library. El sol del migdia, càlid i agradable, arrencava estelles blaves i daurades als cendrosos murs de pedra. Infatigablement, les estudiants pedalaven cap a les seves últimes tasques del matí. I en Fen i en Cadogan corrien, cridant «Ei!» amb veu forta.

També la noia va arrencar a córrer en veure que se li acostaven, amb el gos flanquejant-la a mig galop. Però tant en Fen com en Cadogan eren homes vigorosos i actius, i l’haurien atrapat en un minut o menys si no els hagués barrat el pas de manera sobtada una figura prominent amb l’uniforme de la policia d’Oxford.

—Molt bé —va dir la figura convencionalment—. Què és tot això?

En Cadogan es va deixar endur pel pànic, però al cap d’un segon es va adonar que l’agent no l’havia reconegut i simplement expressava la seva desaprovació envers el que semblava la persecució d’uns sàtirs.

—Aquella noia! —va exclamar en Fen, enfurismat, assenyalant-la amb el dit—. Aquella noia.

L’agent es va gratar el nas.

—Molt bé —va dir—. Tots ens podem enamorar impulsivament, però hem de ser justos, saben? L’un darrere l’altre, i sense córrer. Valdria més que anessin a dinar —va afegir amb amabilitat. Era evident que suposava que allò constituiria una mena d’antiafrodisíac.

—Oh, Déu meu! —va exclamar en Fen, disgustat—. Anem, Richard. És inútil provar de seguir-la ara.

Vigilats per l’ull benèvol de la llei, van travessar el carrer cap al Balliol College i van passar pel portal gòtic amb un aire de dignitat. Però, una vegada a dins, van creuar apressadament els claustres i van entrar al recinte del Trinity, que és al costat. Una ràpida llambregada des de les portes de ferro forjat els va mostrar l’agent de policia, tranquilºlitzat en veure que renunciaven a la persecució, allunyant-se cap a Cornmarket d’esquena a ells, i la noia vacilºlant a l’exterior del Sheldonian Theatre. També van poder veure els dos homes dels vestits foscos rondant davant de l’aparador d’una sastreria a la vorera contrària. En Cadogan els va assenyalar a en Fen i li va exposar les seves sospites.

—Hum —va murmurar en Fen pensativament—. Crec que ens aniria bé despistar-los, si és possible. D’altra banda, no ens podem arriscar a perdre la noia al mateix temps. Val més que la seguim tan de pressa com puguem i confiem en la sort. Òbviament, qui fos el qui et va donar un cop al cap la nit passada, deu estar interessat a vigilar-te, però no sembla que pretenguin res més que seguir-te. —Estava ben eufòric pel curs dels esdeveniments—. Molt bé, som-hi.

Quan van tornar a sortir a Broad Street, la noia els va veure i, al cap d’un instant d’indecisió, es va girar i va entrar al Sheldonian, deixant el gos a fora. Pacient, l’animal es va asseure a esperar-la. En Fen i en Cadogan van acuitar el pas. Els dos homes dels vestits foscos, el coneixement de la topografia d’Oxford dels quals era visiblement limitat, no es van conformar a observar-los i van començar a seguir-los fins que gairebé van ser a les portes del Sheldonian.

Aquest edifici, dissenyat per Sir Christopher Wren, consisteix en una sala circular alta, amb galeries, un orgue i un sostre pintat (a més d’uns quants passadissos misteriosos i laberíntics al voltant de la circumferència). Aquí s’hi fan concerts; aquí s’hi atorguen els títols universitaris i s’hi celebren cerimònies acadèmiques; aquí hi assagen les grans corals i orquestres. Precisament ara hi tenia lloc un d’aquests assajos, de la Handel Society, sota l’exaltada direcció del preternaturalment prim i enèrgic doctor Artemus Rains. Quan en Fen i en Cadogan van pujar els graons de pedra i van travessar l’enrajolat cap a la porta, una ràfega de fatalisme hölderlinià, interpretat a l’estil de Brahms i traduït pel reverend J. Troutbeck, els va sacsejar les orelles. «Cegament», cantava el cor, «sense veure-hi gens al final morirem». L’orquestra els acompanyava amb uns arpegis accelerats i uns acords de metall àcids i ferotges.

En Fen i en Cadogan hi van treure el cap. L’orquestra ocupava el fossat de la sala. Al seu voltant, disposat en rengleres, hi havia un cor de tres-centes persones o més, amb les partitures alçades, els ulls alternant inquiets entre la música impresa i els gestos frenètics del doctor Rains, obrint i tancant les boques en una pantomima unànime. «Però l’home no es pot demorar», cantaven, «car no troba repòs enlloc». Entre els alts, que udolaven taciturns com vaixells enmig de la boira del Canal —que és com sonen els alts d’arreu del món—, en Cadogan va albirar la noia que buscaven. Va etzibar un cop de colze a en Fen i la va assenyalar. En Fen va assentir, i van entrar a la sala.

O, més aviat, van provar de fer-ho. Malauradament, en aquell moment crucial van veure com els barrava el pas una estudiant senzilla però molt decidida, que portava ulleres i mirava una mica guerxo.

—Els seus carnets de soci, si us plau! —els va demanar amb un xiuxiueig escènic.

—Només venim a escoltar —va dir en Fen amb impaciència.

—Xxt! —La noia es va posar un dit als llavis. L’enrenou darrere seu va augmentar de volum—. No es permet entrar a ningú, professor Fen, excepte als membres del cor i de l’orquestra.

—Oh. Sí, és clar —va dir en Fen. Va assenyalar en Cadogan—. Però el cas és que aquest és el doctor Paul Hindemith, l’eminent compositor alemany.

—Encantat de coneixe-la —va xiuxiuejar en Cadogan amb accent estranger—. Sehr vergnugt. Wie geht’s Ihnen?

—Això ara no importa —va intervenir en Fen—. Sé que el doctor Rains estarà encantat de veure’ns.

I, sense esperar cap més protesta, es van obrir pas cap a l’interior.

La noia dels ulls blaus i els cabells rossos estava encastada enmig dels alts, i no hi havia manera d’arribar-hi excepte a través dels baixos, que estaven drets just darrere l’orquestra. En conseqüència, es van obrir pas a empentes entre els instrumentistes, sota l’esguard enverinat del doctor Artemus Rains. El segon corn, un home ros i molt menut, va desafinar amb indignació. Brahms va retrunyir i trompetejar a les seves orelles. «Cegament», va rugir el cor, «sense veure-hi gens d’una hora de basarda a l’altra». Van tombar el faristol del timbaler, que suava per l’esforç de comptar els compassos, i que no va poder efectuar la seva última entrada.

Un cop assolit el port dels baixos, es va presentar un cúmul de dificultats noves. El Sheldonian no és un indret particularment espaiós, i els membres d’un cor nombrós s’han d’atapeir en unes condicions que no s’allunyen gaire de les dels presos del Forat Negre de Calcuta. Quan en Fen i en Cadogan, suant i generant una considerable confusió localitzada, s’havien endinsat a empentes un bon tros entre els baixos (en Cadogan s’havia anat desfent del cistell de vímet, dels cordons de botes i del collar de gos pel camí), literalment ja no van poder anar més lluny. Estaven encallats, i fins i tot la via per la qual havien vingut estava ara tancada i precintada de manera irrevocable. Tothom els mirava fixament. Per acabar-ho d’adobar, un vell que feia cinquanta anys que cantava al cor de la Handel Society els va llançar una partitura de Brahms. Va ser una solució desafortunada, ja que en Fen, no veient cap possibilitat de moure’s i satisfet d’estar allà aturat, des d’on podia vigilar la noia que anaven buscant, va decidir contribuir a aquell moment brillant sumant-se als càntics; i la veu d’en Fen, si bé potent, no era pas harmoniosa ni precisa.

—No restem aturaaaats —va intervenir de sobte—, sinó que vaguem pel móóóón. —Uns quants baixos que tenia al davant es van girar bruscament com si algú els hagués donat un cop a l’esquena—. Nosaltres pecadors —va continuar Fen, despreocupat—, mortals pecadoooors!

Allò ja va ser massa per al doctor Artemus Rains. Va picar el faristol amb la seva batuta, i el cor i l’orquestra van emmudir. Hi hagué un murmuri general de comentaris interessats i tothom observava amb atenció.

—Professor Fen —va dir el doctor Rains amb àrdua contenció. Es va fer el silenci—. Crec que vostè no és membre d’aquest cor. En tal cas, em faria el favor d’anar-se’n?

Però en Fen no es deixava avergonyir fàcilment, ni tan sols per la presència de quatre-cents músics més o menys hostils.

—Aquesta em sembla una reacció d’allò més intolerant, Rains —va contestar a través de les files de coristes bocabadats—. Intolerant i descortesa. Només perquè he comès un petit error a l’hora de cantar un passatge summament difícil…

El doctor Rains va inclinar la seva figura aracnoide sobre el faristol.

—Professor Fen… —va començar a dir amb veu vellutada.

Però no va poder acabar la frase. La noia dels ulls blaus, aprofitant aquella distracció sobtada, s’havia obert pas entre els alts i ara es dirigia ràpidament cap a la porta. Desconcertat per aquesta nova interrupció, el doctor Rains es va girar a mirar-la traient foc pels ulls. En Fen i en Cadogan es van tornar a posar en moviment amb celeritat, obrint-se pas a través dels baixos i l’orquestra sense cap cerimònia ni restricció. Però aquest procés els va endarrerir, i la noia ja havia sortit de la sala almenys mig minut abans que ells. El doctor Rains els va veure marxar amb una expressió d’interès burleta.

—Ara que la Facultat de Llengua Anglesa ens ha deixat —li va sentir dir en Cadogan—, tornarem a la lletra L.

L’assaig va començar altra vegada.

Eren prop de la una, així que quan van sortir de nou, amb força precipitació, a la llum del sol, Broad Street estava relativament buida. Per un moment, en Cadogan no va poder veure la noia; llavors va albirar el dàlmata corrent carrer amunt per on havien vingut, amb la noia uns passos al davant. A l’altra vorera, els dos homes amb vestits foscos examinaven el contingut de l’aparador del senyor Blackwell.

En Fen els va assenyalar.

—Veig que Escilºla i Caribdis encara ens segueixen —va comentar amb un cert delit—. Però ara no tenim temps per a ells. Aquella noia ha de tenir alguna cosa molt important dins del cap per fugir de dos perfectes desconeguts en un carrer ple de gent. Per descomptat, si tu no haguessis bramat: «Aquesta ha de ser la noia»…

—Potser m’ha reconegut —va dir en Cadogan—. Potser va ser ella qui em va etzibar el cop al cap.

—Hem d’afegir més llenya a aquest foc.

—Què?

—Oh, tant se val.

Així que la persecució va començar de nou, però aquesta vegada d’una manera més prudent. En Fen i en Cadogan van seguir la noia, i Escilºla i Caribdis van seguir en Fen i en Cadogan. Van girar a la dreta per l’arbrada de St. Giles, van travessar l’aparcament i l’entrada a Beaumont Street i van passar per la porta del St. John.

I aleshores la noia es va ficar al St. Christopher, cosa que va sorprendre en Cadogan.

És una tradició inveterada i incòmoda del colºlegi major de St. Christopher que s’hi dini a dos quarts de dues i que les matines d’entre setmana tinguin lloc a la una. Per tant, tot just acabava de començar el servei quan en Fen i en Cadogan van arribar. El conserge, en Parsons, a més d’informar-los que la policia havia tornat un altre cop i se n’havia anat, els va poder dir que la noia havia entrat a la capella feia un moment, i a tall de prova va assenyalar el dàlmata, que s’esperava a fora. I cap a la capella es van dirigir en Fen i en Cadogan.

Aquella part del colºlegi es va acabar de restaurar a les acaballes del segle passat. Els escarabats de la mort hi estarien fora de lloc, però al mateix temps no sembla desagradablement nova. Els vitralls són plaents però més aviat mediocres; els tubs de l’orgue, pintats de color daurat, es disposen en un patró geomètric simple i atractiu, i els extrems dels bancs —com a la majoria de les capelles dels colºlegis, els bancs estan davant per davant, com els seients d’un compartiment de tren— no són ni grollerament florits ni simples i vulgars. L’únic tret poc usual és un espai separat per a les dones, localment conegut com la Cuina de les Bruixes, que disposa d’una entrada pròpia.

Aquell matí en concret, el president del colºlegi, isolat com un germen al seu banc privat, estava de mal humor. Per començar, les imprevisibles maniobres anteriors d’en Fen amb el Lily Christine III l’havien alterat més del que li hauria agradat admetre; segon, el Sunday Times s’havia negat a publicar-li un poema que els havia enviat; tercer, avesat des de la infància a dinar a la una en punt, no s’havia acostumat mai des del seu nomenament a posposar-lo fins a dos quarts de dues. Quan començava el servei a la una, l’estómac ja li rugia de fam; a la segona lectura, el seu patiment gastronòmic ja havia assolit el punt àlgid, i durant la resta del temps es resignava a un sofriment trist i angoixant, molt perjudicial per a la seva devoció. Com a conseqüència, va arrufar les celles quan una jove de cabells rossos i ulls blaus va entrar a la Cuina de les Bruixes durant el primer himne; les va arrufar encara més quan, moments després, van arribar en Fen i en Cadogan, xiuxiuejant sorollosament, i la seva irritació es va fer palesa quan, al cap d’un breu parèntesi, van aparèixer dos homes amb vestits de color blau fosc que evidenciaven tenir un coneixement de la litúrgia anglicana inequívocament superficial.

Per tal d’apropar-se a la noia tant com poguessin, en Fen i en Cadogan es van arribar fins a un banc públic a tocar del cor. Escilºla i Caribdis es van acomodar a prop seu. La cerimònia va seguir el seu curs sense incidents i, fins que no va concloure, no es va moure ningú. En Fen, que desaprovava els cants congregacionals, es va entretenir observant qualsevol que obrís la boca. En Cadogan, renunciant a pensar en la successió d’esdeveniments en què estava ficat, es va unir al president en un silenciós anhel de dinar (per una desafortunada coincidència, la primera lectura versava àmpliament sobre els queviures preferits entre els antics jueus). La noia resava discretament. Escilºla i Caribdis s’aixecaven i s’asseien amb un desassossec palès. Només el parenostre va semblar que els feia efecte, i tot i així no estaven assabentats que s’havia suprimit una part de l’oració, i per això van dir «Perquè teu és el regne…» quan tothom ja deia amén.

Però els problemes de veritat no es van presentar fins al final. Hi ha unes estrictes normes de prioritat que regeixen la sortida de la capella del St. Christopher, i són els uixers, escollits entre els estudiants per rotació, els qui s’encarreguen de fer-les complir rigorosament. Les dones, ja segregades com en un serrall asiàtic, marxen per la seva porta. El cor i el capellà es dirigeixen cap a la sagristia de l’extrem est, mentre tothom resta dempeus. I el gruix de la congregació surt per la porta oest per ordre de proximitat, començant pel president i els professors. El procediment es demora encara més per l’hàbit de la genuflexió. Qualsevol que no conegui aquestes coses farà bé de romandre al seu seient mirant de fer veure que escolta l’orgue voluntàriament, fins que hagi marxat tothom.

El problema, en aquest cas, era el que segueix: mentre que la noia dels ulls blaus se’n podia anar de seguida, i sense retard, ni Escilºla i Caribdis, que es trobaven força lluny de la porta, ni en Fen i en Cadogan, que estaven encara més allunyats, no podien esperar ser fora en menys de tres minuts; com que en Fen no seia amb els altres professors, no podia obrir-se pas a empentes per arribar-hi. Òbviament, la noia n’estava al cas. Si hagués marxat durant l’ofici, els seus perseguidors haurien pogut fingir una indisposició i sortir darrere seu de manera immediata. Però una vegada acabat el servei, ni tan sols un atac d’apoplexia no els permetria abandonar l’edifici excepte en l’ordre correcte.

La noia es va aixecar, de fet, tan bon punt es va impartir la benedicció, just quan l’organista emprenia l’anomenada Tocata dòrica, i just quan en Fen i en Cadogan prenien consciència clara del problema que afrontaven. Tres minuts concedirien a la jove prou temps per perdre’s en algun lloc dels intricats recintes del colºlegi, i pel que ells sabien era ben possible que ja no tornessin a veure-la mai més. Els uixers, molt seriosos i musculats, impedien qualsevol conat de desordre. Només es podia fer una cosa i, després de les instruccions xiuxiuejades per en Fen, la van dur a terme. Es van afegir als últims del cor i, amb el capellà porprat tancant la comitiva, van sortir amb ells. De cua d’ull, en Cadogan va veure que Escilºla i Caribdis s’aixecaven dels seients i eren retinguts per un dels uixers. L’altre no s’havia adonat d’aquella sortida anormal, i no va fer cap moviment fins que ja era massa tard. Amb els ulls clavats en el coll esquàlid i en el sobrepellís que cobria l’esquena del baix dels cantoris que el precedia, en Cadogan va avançar cap a la sagristia arrossegant els peus a un pas pausat i solemne.

Una vegada a dins, tant ell com en Fen es van obrir pas ràpidament entre els riallers nois del cor i van sortir per la porta que donava al claustre nord. El capellà els va mirar amb les celles corrugades.

—Silenci! —va dir als nois, i va pronunciar una última oració. Tot seguit, li va venir un pensament—: I preguem al Senyor —va afegir— perquè insufli en els professors d’aquesta universitat antiga i noble el degut sentit de la dignitat de la seva casa i de la seva pròpia. Amén.

Al claustre no hi havia ni rastre de la noia. En Parsons no l’havia vista, ni tampoc un dels dos estudiants ociosos que en Fen va interrogar. El St. Giles estava buit en ambdues direccions.

—No hi ha una cosa —va dir en Cadogan— que els advocats anomenen testimoni material? Doncs bé, sembla que aquesta noia sigui un…

En Fen el va interrompre. El seu rostre magre i rogenc mostrava un aire perplex, i duia els cabells més drets que mai.

—Deu ser en algun lloc dins del colºlegi, però al mateix temps no veig com podem escorcollar totes les dependències de l’edifici… Anem al claustre sud.

La sort no els va fer costat. El claustre sud, amb la seva font rococó al centre i la columnata de l’època de Jaume I, estava desert, llevat d’un jove escarxofat, propietari de tots els grans a l’epidermis, d’una corbata fluixa de color vermell i d’uns pantalons verds de pana. Del seu torbat quequeig adolescent, no en van obtenir cap informació útil.

—Bé, sembla que l’hem perduda —va dir en Cadogan—. Què et sembla si anem a dinar?

Detestava saltar-se els àpats.

—Per descomptat, aquest pot ser un altre cas del lloc més evident —va respondre en Fen, desatenent aquella crida a les cassoles—. És a dir, la capella. Tornem allà.

—Estaria molt bé dinar alguna cosa.

—Maleït sigui, no pot haver anat gaire lluny. Anem, i para de gemegar pel menjar com un animaló. És desagradable.

Així que van tornar a la capella. A dins, no hi van trobar res ni ningú. Ni tampoc a la sagristia. Des de la sagristia discorre un passadís molt fosc que porta a una mena de sala enrajolada, on un o dos professors tenen les seves dependències. Hi ha un interruptor, però no el pot trobar ningú, i per tant ningú no es pren la pena d’encendre’l. Fou sense cautela que en Fen i en Cadogan van accedir a aquella gola de llop. Massa tard, en notar un braç subjectant-li la cintura per darrere com un cep d’acer i en sentir de sobte una exclamació ofegada d’en Fen, en Cadogan es va recordar d’Escilºla i Caribdis. Tot d’una, aquells ornaments sense importància de la seva persecució havien emergit de la boira d’un comentari faceciós per esdevenir una realitat perillosa. Un polze i un índex van pressionar amb força i perícia les dues branques de l’artèria caròtida d’en Cadogan. Va provar de cridar, però no va poder. Durant els pocs instants que van transcórrer abans que perdés el coneixement, va percebre una batussa tènue, ridículament tènue, que es produïa al seu costat. Va girar el cap a banda i banda, en un intent va de fugir d’aquell estrenyiment irat, fins que tot es va tornar negre.