4

L’EPISODI DE L’AUSTENITA INDIGNAT

—La qual cosa, de fet —va dir en Cadogan—, ens deixa exactament on érem abans.

Estaven asseguts al bar del Mace and Sceptre, en Fen bevent whisky i en Cadogan, cervesa. El Mace and Sceptre és un hotel gran i bastant lleig que es troba just al cor d’Oxford i que incorpora, sense cap vergonya aparent, quasi tots els estils arquitectònics concebuts des dels temps de l’home primitiu. Contra aquest desavantatge inicial, l’establiment s’esforça amb noblesa per crear una atmosfera familiar i còmoda. El bar és un bon exemple del gòtic florit.

Tot just era un quart de dotze del matí, així que hi havia poca gent bevent. Un jove de nas ganxut i boca ampla conversava amb el cambrer sobre cavalls. Un altre jove, amb ulleres de banya i un coll llarg, estava abstret en la lectura de Nightmare Abbey. I un estudiant pàlºlid, bastant llardós i amb els cabells rogencs esbullats, parlava de política amb una noia d’aire seriós vestida amb un jersei verd fosc.

—Doncs ja ho veus —li estava dient el noi—, és per aquests mitjans que les classes adinerades, jugant a la borsa, arruïnen milions d’inversors pobres.

—Però segurament els inversors pobres també jugaven a la borsa.

—Oh, no, això és del tot diferent…

El senyor Hoskins, més llargarut, llòbrec i detectivesc que mai, estava assegut a una taula amb una noia bruna i bonica que es deia Miriam. Ell prenia un gotet de xerès de color clar.

—Però, rei —deia la Miriam—, seria senzillament terrible que els censors m’enxampessin aquí dins. Ja saps que expulsen les dones si les troben als bars.

—Els censors no hi entren mai als matins —va respondre el senyor Hoskins—. I, en tot cas, no sembles gens una estudiant. Així doncs, no et preocupis. Mira, t’he portat bombons.

Es va treure una capsa de la butxaca.

—Oh, ets un encant…

L’últim ocupant del bar era un home prim amb cara de conill, d’uns cinquanta anys, enfundat en abrics i bufandes, que seia sol i bevia més del que li convenia.

En Fen i en Cadogan havien estat repassant els fets del cas fins allà on sabien, i era el resultat d’aquesta investigació el que havia provocat el comentari d’en Cadogan. Els fets es reduïen a quatre dades descoratjadores:

1. Una botiga d’ultramarins a Iffley Road s’havia convertit en una botiga de joguines durant la nit, i després havia tornat a ser un establiment de queviures.
2. Una certa senyoreta Emilia Tardy havia estat trobada morta allà mateix, i posteriorment el cos havia desaparegut.
3. Una tia rica de l’Emilia Tardy, la senyoreta Snaith, havia mort atropellada per un autobús sis mesos abans, i havia deixat la seva fortuna a la senyoreta Tardy en unes condicions determinades que feien molt probable que la senyoreta Tardy no arribés a assabentar-se mai de la seva herència (si és que en Rosseter deia la veritat).

—I suposo —va dir en Fen— que no el van autoritzar a comunicar-se directament amb cap adreça coneguda de la senyoreta Tardy. A propòsit, volia preguntar-te una cosa: vas arribar a tocar el cadàver?

—Sí, el vaig tocar, en certa manera.

—I com estava?

—Com?

—Sí, sí —va dir en Fen amb impaciència—. Fred? Rígid?

En Cadogan hi va pensar.

—Bé, certament que estava fred, però no crec pas que estigués rígid. De fet, estic segur que no ho estava, perquè li va caure el braç inert quan vaig moure el cos per mirar-li el cap.

Es va estremir una mica.

—Això no és de gaire ajuda —en Fen estava consirós—, però és raonable suposar, en vista del que sabem, que la van matar abans de la important hora de les bruixes, a mitjanit. I això, al seu torn, suggereix que la dona sí que va veure l’anunci i, presumiblement, es va posar en contacte amb el senyor Rosseter. Per tant, també presumiblement, el senyor Rosseter mentia. I això fa que tot l’assumpte sigui d’allò més estrany, perquè en aquest cas és bastant probable que no sigui el senyor Rosseter qui l’ha matat.

—Per què?

—Estàs d’acord amb mi que la persona que et va etzibar un cop al cap era possiblement l’assassí?

—Sí, Sòcrates.

En Fen li va llançar una mirada maliciosa i va prendre un glop de whisky.

—I que, en aquest cas, et va poder veure bé?

—D’acord, d’acord.

—Doncs bé, ara suposa que el senyor Rosseter és l’assassí. Et reconeix quan entres al seu despatx, sap que has vist el cadàver, i queda horroritzat en sentir-te preguntar per una tia de la dona assassinada i sobre la mateixa víctima. I què fa? Proporciona una descripció detallada de les disposicions del testament, que podem consultar, i llavors, fixa-t’hi bé, diu que no ha tingut cap comunicació amb la senyoreta Tardy, tot i saber que, després del que tu has vist, senzillament no te’l creuràs. Ergo, ell no t’ha reconegut. Ergo, ell no era l’assassí.

—Això és bastant intelºligent —va murmurar en Cadogan de mala gana.

—No és gens intelºligent —va protestar en Fen—. Falla per totes les juntures, com la màquina de tren Emmett. En primer lloc, no sabem si la persona que et va atacar era l’assassí, i segon, tota aquella història sobre el testament pot ser una pila de ximpleries. Hi ha, a més, altres llacunes prominents. És possible que la senyoreta Tardy no fos assassinada a la botiga de joguines. Però, en aquest cas, per què hi van portar el cos, i després se’l van tornar a emportar? Tot plegat és un galimaties i nosaltres, simplement, no en sabem prou per poder formar-nos una opinió.

L’admiració d’en Cadogan va disminuir una mica. Va observar tristament un grup de nouvinguts al bar mentre buidava la seva gerra.

—Què podem fer, doncs?

Les possibles vies d’acció, un cop avaluades, es reduïen a quatre:

1. Intentar seguir el rastre del cadàver (impossible).
2. Tornar a interrogar el senyor Rosseter (qüestionable).
3. Obtenir més informació sobre la senyoreta Alice Winkworth, propietària d’Ultramarins a la Menuda i a l’Engròs de la Família Winkworth (possible).
4. Trucar a un amic d’en Fen que treballava a Somerset House i comprovar els detalls del testament de la senyoreta Snaith (factible i necessari).

—Però, pel que fa a mi —va afegir en Cadogan—, aniré a la policia. Estic fart de córrer amunt i avall, i el cap encara em fa un mal de mil dimonis.

—Bé, podries esperar un moment que m’acabi el whisky —va dir en Fen—. No penso vomitar-lo només per complaure la teva consciència empipadora i mesquina.

Havien estat parlant en veu baixa, així que es va sentir alleujat de poder elevar el to. També havia consumit una notable quantitat de whisky. La seva cara, rogenca i alegre, es va tornar més rogenca i més alegre; els seus cabells es mantenien drets amb inextingible vitalitat; no parava de moure la figura, alta i llargaruda, al seient, arrossegava els peus, i somreia davant el semblant supraciliar i trist, ara particularment abatut, d’en Richard Cadogan.

—… i també hi ha les escoles públiques —refilava el jove dels cabells vermells. El lector atent de Nightmare Abbey va alçar lentament el cap en sentir esmentar aquell tema tan gastat; l’home del nas ganxut, instalºlat a la barra, continuava parlant de cavalls sense parar—. Les escoles públiques generen una mentalitat brutal, privilegiada i burgesa.

—Però que no hi vas anar, tu?

—Sí, però em vaig desprendre de tot allò.

—I els altres no ho fan?

—Oh, no, ells carreguen aquest pes durant tota la vida. Només la gent excepcional se’n pot desfer.

—Ja ho entenc.

—La qüestió és que cal reorganitzar tota la vida econòmica de la nació…

—Au, no et preocupis pels censors. —El senyor Hoskins provava de tranquilºlitzar la seva acompanyant—. No hi ha cap perill. Mengem-nos un altre bombó.

—També podríem jugar a alguna cosa mentre esperem —va proposar en Fen, a qui encara quedava una bona quantitat de whisky dins del got—. Personatges de ficció detestables. Els dos jugadors hi han d’estar d’acord, i cada jugador disposa de cinc segons per pensar un personatge. Si no ho aconsegueix, falla el torn. El primer que falli el torn tres vegades, perd. Han de ser personatges que l’autor pretengui que siguin simpàtics.

En Cadogan va grunyir, i en aquell moment un censor de la universitat va entrar al bar. Els censors es nomenen entre els catedràtics per rotació, i van acompanyats per homes menuts i rodanxons, abillats amb vestit blau i bolet, que són coneguts com «buldogs». Els membres de la universitat en statu pupillari no són autoritzats a entrar als establiments on se serveix alcohol, i, per tant, la seva ocupació principal consisteix a anar tristament d’un bar a l’altre, preguntant a la gent si són membres de la institució, anotant els noms dels qui ho són i, en conseqüència, multant-los. És un procediment que no suscita ni deshonra ni entusiasme.

—Caram! —va exclamar la morena Miriam amb veu prima.

L’autoelegit reorganitzador de les finances de la nació va empalºlidir visiblement.

El senyor Hoskins va parpellejar.

El jove amb ulleres es va refugiar encara més a les pàgines de Nightmare Abbey.

L’home del nas ganxut, en rebre un cop de colze del cambrer, va deixar de parlar sobre cavalls.

Només en Fen va restar impassible.

—És membre d’aquesta universitat, vostè? —va cridar alegrement al censor—. Ei, el del bigoti! És membre d’aquesta universitat, vostè?

El censor es va sobresaltar. Era (com molts catedràtics) un home d’aire juvenil, que s’havia deixat créixer un gran bigoti d’oficial de cavalleria durant la Gran Guerra i que després ja no s’havia vist amb cor d’afaitar-se’l. Va escrutar el local amb ulls vidriosos, prenent cura d’evitar l’esguard d’en Fen, i tot seguit se’n va anar.

—Uuuuf! —va fer la Miriam, deixant anar un llarg sospir d’alleujament.

—No t’ha reconegut, oi? —va dir el senyor Hoskins—. Té, agafa un altre bombó.

—Ho veus? —va dir el jove pèl-roig, indignat—. Fins i tot les universitats capitalistes es regeixen per un sistema de terror.

Amb una mà tremolosa, va aixecar la seva mitja pinta de cervesa.

—Au, comencem el joc —va dir en Fen—. A la una, a les dues… i a les tres!

—Aquells xerraires terribles, Beatrice i Benedick.

—Sí. Lady Chatterley i aquell guardabosc.

—Sí. Britomart, de La Reina Fada.

—Sí. Quasi tots els personatges de Dostoievski.

—Sí. Hum… daixò…

—Ja està! —va dir en Fen triomfalment—. Has fallat el torn. Aquelles vulgars i descarades caçadores de marits d’Orgull i prejudici.

En sentir aquella exclamació exultant, l’abrigat home amb cara de conill que seia a la taula del costat va arrufar les celles, es va posar dret tentinejant i se’ls va acostar.

—Senyor —va dir interrompent el discurs d’en Cadogan, a qui se li havia acudit Richard Federel—, digui’m vostè que no l’he sentit parlar irrespectuosament de la immortal Jane Austen…

—El recolºlector de sangoneres —va dir en Fen, en un tímid intent de continuar el joc. Llavors el va abandonar i es va dirigir al nouvingut—: Escolti, benvolgut senyor, vol dir que no està una mica pet?

—Estic perfectament sobri, gràcies. Moltes gràcies. —L’home amb cara de conill va anar a buscar la seva copa, va arrossegar la cadira i es va asseure entre ells dos. Va aixecar una mà i va tancar els ulls com si tingués mal de cap—. Els prego, si us plau, que no parlin irrespectuosament de la senyoreta Austen. He llegit totes les novelºles que ha escrit moltíssimes vegades. La seva gentilesa, el seu alè d’una cultura bella i superior, la seva aguda anàlisi psicològica… —Es va aturar, sense paraules, i va buidar el got d’un sol glop.

Tenia un rostre feble i prim, amb unes dents de rosegador, els ulls enrogits, les celles pàlºlides i esbullades, i el front escàs. Malgrat la tebiesa del matí, anava vestit de manera estrafolària, amb guants de pell, dues bufandes i (aparentment) uns quants abrics.

Notant que en Cadogan en feia un inventari alarmat, es va explicar:

—Soc molt sensible al fred, senyor —va dir l’home amb cara de conill, procurant guardar la dignitat—. I aquesta fresca autumnal… —Es va interrompre, va treure un mocador i es va sonar amb un so semblant al d’una trompeta—. Espero… espero que no els importi, senyors, que els acompanyi.

—Sí que ens importa —va contestar en Fen, irritat.

—No sigui descortès, li ho prego —va dir l’home amb cara de conill en un to suplicant—. Aquest matí estic molt, molt content. Permetin-me que els convidi a una copa, tinc un munt de diners… Cambrer? —El cambrer va comparèixer a la seva taula—. Dos whiskies dobles i una gerra de cervesa.

—Escolta, Gervase, me n’hauria d’anar de debò —va intervenir en Cadogan, incòmode.

—No marxi, senyor. Quedi’s i alegri’s amb mi. —No hi havia cap dubte que l’home amb cara de conill anava molt torrat. Es va inclinar endavant amb un aire conspirador i va abaixar la veu—. Aquest matí m’he desfet dels meus nois.

—Ah, sí? —va dir en Fen sense demostrar interès—. I què n’ha fet, dels seus petits cadàvers?

L’home amb cara de conill va deixar anar una rialleta.

—Ahà! Vostè em vol enxampar. Em refereixo a les meves classes. Soc… era mestre d’escola. Un pobre profe. El pes específic del mercuri és 13,6 —va cantussejar—. Caesar Galliam in tres partes divisit. El participi passat de mourir és mort.

En Fen se’l va mirar amb aversió. El cambrer els va portar les begudes i l’home amb cara de conill les va pagar amb diners que va treure d’una cartera bastant llardosa, a més d’afegir-hi una bona propina.

—A la seva salut, senyors —va dir, aixecant el got. Llavors va fer una pausa—. Però encara no m’he presentat. George Sharman, per servir-los.

Va fer una profunda reverència i va estar a punt d’aconseguir que el got li sortís volant en l’aire; en Cadogan ho va evitar al darrer instant.

—Ara mateix —va dir el senyor Sharman, meditabund—, hauria d’estar ensenyant a quart de batxillerat els fonaments de la composició del llatí en prosa. I saben per què no ho faig? —Es va tornar a inclinar endavant—. Ahir a la nit, senyors, vaig heretar una quantitat enorme de diners.

En Cadogan va fer un bot i en Fen va endurir la mirada. Les herències semblaven l’assumpte de moda, aquell matí.

—Una quantitat de diners molt gran —va continuar el senyor Sharman amb veu pastosa—. I què faig jo? Me’n vaig a veure el director i li dic: «Gra al cul», li dic: «ets un vell borratxo, i ets tirànic, i ja no treballaré més per a tu. Ara soc un senyor de recursos independents», vaig dir, «i me’n vaig a casa a treure’m la pols del guix». —I va somriure complagut amb si mateix.

—Felicitats —va dir en Fen amb amabilitat perillosa—. Felicitats.

—I això no és tot. —La pronunciació del senyor Sharman s’anava enterbolint cada cop més—. No soc pas l’únic afortunat. Ah, no. N’hi ha d’altres. —Va fer un gest ampli—. Molts i molts altres, tots tan rics com Cressus. I un d’ells és una noia molt maca, amb uns ulls blavíssims. El meu amor és com una rosa blava —va cantar amb veu trencada—. Li demanaré matrimoni, encara que només sigui dependenta. Només és la filla d’una dependenta. —Es va girar cap a en Cadogan tot seriós—. L’ha de conèixer.

—M’encantaria.

—Així m’agrada —va dir el senyor Sharman amb aprovació. Va tornar a trompetejar amb el seu mocador.

—Prengui una altra copa amb mi, amic meu —va dir en Fen tot adoptant una actitud de companyonia etílica i donant al senyor Sharman uns copets a l’esquena.

Al senyor Sharman li va venir singlot.

—Convido jo —va dir—. Cambrer…!

Tots tres van rebre les seves begudes.

—Ah —va exclamar en Fen, sospirant fondo—. És un home amb sort, senyor Sharman. Tant de bo un parent meu es morís i em deixés molts calés.

Però el senyor Sharman va fer que no amb el dit.

—No intenti estirar-me la llengua. No li diré res, sap? Mantindré la boca tancada. —Va tancar la boca, ilºlustrativament, i després va tornar a obrir-la per ingerir més whisky—. Estic sorprès —va afegir amb veu plorosa—. Després de tot el que he fet per vostès. Provar d’estirar-me la llengua…

—No, no…

El rostre del senyor Sharman va experimentar un canvi. La veu se li va afeblir, i es va agafar l’estómac.

—Disculpin, senyors —va dir—. Torno en un moment.

Es va posar dret, va restar oscilºlant com l’herba bressolada pel vent, i després es va allunyar amb pas vacilºlant en direcció als lavabos públics.

—No li traurem gran cosa —va observar en Fen amb pessimisme—. Quan un home no vol revelar una cosa, la borratxera només el fa tornar més tossut i desconfiat. Però és una coincidència ben curiosa.

—«L’òliba» —va citar en Cadogan mentre observava la figura oscilºlant i abrigada del senyor Sharman—, «malgrat totes les seves plomes, tenia fred».

—Sí —va dir en Fen—. Com el vell de… Oh, per la meva pell i el meu bigoti!

—Què diantre passa? —va preguntar en Cadogan, alarmat.

En Fen es va aixecar de pressa.

—Fes que aquell home es quedi aquí una estona més —va dir emfàticament— fins que jo torni. Omple’l de whisky. Parla-li sobre Jane Austen. Però no deixis que marxi.

—Però, escolta, jo me n’anava a la policia…

—No siguis tan apocat, Richard. Això és una pista. No tinc idea d’on ens portarà, però ajuda’m, és una pista. No te’n vagis. No trigaré.

I en Fen va sortir del bar a grans gambades.

El senyor Sharman va tornar al seu seient. Estava més sobri que abans, però també més recelós.

—Ha marxat el seu amic? —va preguntar.

—Només un momentet.

—Ah. —El senyor Sharman es va escarxofar amb fruïció—. Gloriosa llibertat. Vostè no es pot ni imaginar com és fer de mestre. He vist homes forts ensorrar-se sota el pes de la professió. És una guerra perpètua. Pots tenir els nois a ratlla durant trenta anys, però al final et guanyen.

—Sembla una cosa terrible.

—És terrible. Tu et fas gran, però ells sempre tenen la mateixa edat. Com l’emperador i la multitud al Fòrum.

Llavors van parlar sobre Jane Austen, un tema complicat per a en Cadogan a causa del coneixement defectuós que tenia d’aquesta autora. Però el senyor Sharman va compensar aquesta deficiència tant en coneixements com en entusiasme. En Cadogan va notar que la seva aversió a aquell home augmentava: aversió als seus ullets lleganyosos, a les seves incisives prominents i a la seva assumpció de cultura pròpia del pedagog; inqüestionablement, el senyor Sharman constituïa un desagradable exemple dels efectes d’una intensa cobdícia sobtadament satisfeta. No va tornar a esmentar la seva herència, ni els «altres» que la compartien amb ell, però va perorar resoludament sobre Mansfield Park. En Cadogan responia amb monosílºlabs, i pensava amb una certa impaciència en el curiós comportament d’en Gervase Fen. A mesura que s’acostava l’hora de dinar, el bar s’anava omplint de clients de l’hotel, actors, estudiants. La fressa de les converses va augmentar de volum, i el sol que entrava a raig per les finestres gòtiques tallava la boira del fum de les cigarretes en triangles d’un to blau pàlºlid.

—L’única solució, em sembla —va dir algú sobtadament i amb convicció—, és el sabó líquid.

Solució per a què?, es va preguntar en Cadogan, tot distret.

—I després fixi’s en el caràcter del senyor Collins —comentava el senyor Sharman. A contracor, en Cadogan va centrar l’atenció en aquell personatge.

Quan faltaven cinc minuts per a les dotze, es va sentir un tro a fora, acompanyat d’un estrèpit metàlºlic com de cassoles en combat. Al cap d’un moment, en Fen va empènyer les portes giratòries de l’hotel coincidint amb una gran detonació. Se’l veia exultant, i portava un llibre de cobertes llampants que mirava amb afecte. Sense fer cas del bar, que tenia a mà esquerra, va continuar cap a l’hotel pròpiament dit, enfilant un passadís de catifa blava cap a la consergeria. En Ridley, el conserge, resplendent amb el seu vestit blau amb galons, el va saludar amb una certa aprensió, però en Fen es va limitar a entrar en una cabina telefònica. I, des d’allà, va fer una trucada a Somerset House.

—Hola, Evans —va dir—. Soc en Fen… Sí, molt bé, gràcies, benvolgut amic, i tu com estàs…? Em preguntava si em podries mirar una cosa…

Es va sentir una crepitació indesxifrable.

—No entenc res del que dius… El que vull són els detalls del testament d’una certa senyoreta Snaith, de Boar’s Hill, Oxford, que va morir fa cosa de sis mesos. No es pot haver comprovat fins fa ben poc… Què? Oh, bé, truca’m tu, d’acord? Sí… Al Mace and Sceptre. Sí. Molt bé… Adeu.

«Em veig sepultat a la pols», va cantar sense gaire humilitat mentre penjava l’auricular, introduïa dos penics més i marcava un número local. Altra vegada, el telèfon va sonar amb estridència al despatx del cap de la policia d’Oxford, a Boar’s Hill.

—Sí? —va fer el dignatari—. Oh, Déu meu, tornes a ser tu? No em deus voler parlar un altre cop d’aquell Cadogan?

—No —va contestar en Fen, dolgut—. En realitat, no. Però haig de dir que crec que t’estàs mostrant molt poc servicial.

—No paga la pena. El botiguer està armant un bon escàndol. Val més que no t’hi fiquis. Ja saps què passa quan comences a maneflejar en les coses.

—Això ara no importa. Et sona una certa senyoreta Snaith que vivia a prop teu?

—Snaith? Snaith? Ah, sí, ja ho sé. Una anciana excèntrica.

—Excèntrica? En quin sentit?

—Oh, estava aterrida per la possibilitat que l’assassinessin pels seus diners. Vivia en una mena de granja fortificada, amb uns mastins ferotges i enormes rondant per allà al voltant. Es va morir fa un quant temps. Per què?

—Vas arribar a coneixe-la?

—Oh, hi vaig ensopegar un parell de cops. En realitat no la coneixia. Però què…?

—Per quina mena de coses s’interessava?

—S’interessava? Doncs… per l’educació, crec. Ah, i sempre estava escrivint llibres dolents sobre espiritisme. No sé si va arribar a publicar-ne cap. Espero que no. Però tenia pànic a morir… sobretot que la poguessin assassinar, i suposo que la consolava pensar que hi havia vida més enllà de la mort. Et diré, però, que, si he de tornar després de mort i escriure missatges estúpids en una ouija, m’estimo més no saber-ho per endavant.

—Què més?

—Bé, en realitat era una velleta encantadora i molt sensible a la bondat. Però, com et dic, vivia aterrida per la idea que algú la volgués matar. L’única persona en qui confiava de veritat era un advocat…

—En Rosseter?

—Ara que hi penso, sí que es deia així. Però, escolta, per què…?

—Suposo que no hi ha cap dubte que va morir en un accident…

—Déu meu, no. La va atropellar un autobús. Se li va plantar al davant… No hi havia ningú a prop seu. Ja et pots imaginar que, ateses les circumstàncies, vam dur a terme una investigació molt conscienciosa.

—Viatjava gaire?

—No, gens. Aquesta era una altra peculiaritat. Ficada a Oxford tota la seva vida. Una dona estranya. A propòsit, Gervase, sobre Mesura per mesura…

En Fen va penjar. No estava disposat a parlar sobre Mesura per mesura en aquell moment. Mentre pensava en el que havia esbrinat, el telèfon va trucar a la cabina, i va despenjar l’auricular.

—Digui —va respondre—. Sí, soc en Fen. Ah, ets tu, Evans. Has anat de pressa.

—M’ha estat fàcil de trobar —va dir el portaveu incorpori de Somerset House—. Elizabeth Ann Snaith, «Valhalla», Boar’s Hill, Oxford. Testament datat el 13 d’agost de 1937, amb R. A. Starkey i Jane Lee com a testimonis. Patrimoni, 937.642 lliures… Una xifra ben bonica. Béns mobles, 740.760 lliures. Uns quants llegats petits… per als criats, m’imagino, però el gruix va destinat a «la meva neboda, Emilia Tardy», amb moltes provisions estranyes de posar-li anuncis només en diaris anglesos, sense cap comunicació directa, i Déu sap quin altre galimaties. Ah, i un termini màxim de sis mesos des de la defunció de la Snaith per reclamar el llegat. Pel que sembla, feia tot el que podia per impedir que aquesta dissortada Tardy posés les mans sobre els diners.

—I què passa si no els reclama?

A l’altre costat de la línia es va fer un silenci.

—Espera un segon, és al dors. Ah, sí. En aquest cas, tot va al senyor Aaron Rosseter, de 193A Cornmarket, Oxford. Un paio afortunat. Res més, em sembla.

—Ah. —En Fen va restar pensatiu—. Gràcies, Evans. Moltes gràcies.

—No s’ho val —va respondre el funcionari—. Saluda Oxford de part meva.

I va penjar.

Fora de la cabina, en Fen es va prendre uns instants per meditar. Els hostes de l’hotel passaven pel seu costat i s’aturaven a demanar al conserge horaris, taxis, diaris. En Ridley els atenia amb competència experimentada. Al menjador, hi paraven les taules per dinar, i el cap de cambrers comprovava les reserves en una llista escrita amb llapis al dors d’una carta.

Sens dubte, el senyor Rosseter tenia un motiu excelºlent per assassinar la senyoreta Emilia Tardy. Si era només un dels beneficiaris del testament, no tenia cap possibilitat de deixar la senyoreta Tardy fora de l’herència abstenint-se de publicar l’anunci per a ella. De manera que, quan la dona va comparèixer… En Fen va moure el cap. Allò no encaixava. En primer lloc, amb prou feines era concebible que la senyoreta Snaith hagués posat uns poders tan extraordinaris a les mans del senyor Rosseter, per més que hi confiés; d’altra banda, si el senyor Rosseter havia assassinat la senyoreta Tardy i havia copejat en Cadogan al cap, per què no l’havia reconegut en veure’l? O, si l’havia reconegut, per què els havia proporcionat tanta informació? És clar que no era necessàriament l’assassí el qui havia copejat en Cadogan al cap; possiblement un còmplice… Però, aleshores, per què la botiga de joguines?

En Fen va sospirar fondo i va tustar el llibre que duia sota el braç. Estava d’un humor d’allò més voluble, i en aquell moment se sentia una mica deprimit. Va saludar en Ridley i se’n va tornar cap al bar. En Cadogan i el senyor Sharman havien arribat a un carreró sense sortida en la conversa; a hores d’ara en Sharman ja havia abocat totes les seves opinions sobre Jane Austen, i a en Cadogan no se li acudia cap tema nou. Però, ara mateix, en Fen tenia la intenció d’evitar-los. Es va adreçar al malenconiós i ossut senyor Hoskins.

El senyor Hoskins no era de cap manera un estudiant problemàtic: complia amb la seva feina amb eficiència, si bé amb no gaire entusiasme; s’abstenia d’emborratxar-se, i es comportava amb educació. La seva única característica remarcable era la inesgotable fascinació que semblava exercir sobre les noies. Ara mateix estava assegut davant del seu segon gotet de xerès de color clar mentre instava la morena Miriam a continuar menjant bombons.

Després de disculpar-se amb la noia, que el va mirar amb una mena de temor reverencial, en Fen es va emportar el senyor Hoskins a fora.

—Senyor Hoskins —va dir en Fen amb severitat—, no preguntaré per què dedica les hores daurades de la seva joventut al consum ilºlegal de xerès en aquesta imitació de la catedral de Chartres…

—Li estic molt agraït, senyor —va respondre el senyor Hoskins sense cap pertorbació anímica particular.

—Només desitjo preguntar-li —va continuar en Fen— si em faria vostè un favor.

El senyor Hoskins va parpellejar i va assentir en silenci.

—Li interessen les novelºles de Jane Austen, senyor Hoskins?

—Sempre m’ha semblat, senyor —va dir en Hoskins—, que els personatges femenins estaven mal traçats.

—Bé, ja hauria de saber-ho —va dir en Fen, somrient—. En tot cas, allà dins hi ha un paio pesat i sòrdid que sent veritable passió per Jane Austen. El podria entretenir aquí durant cosa d’una hora?

—Res de més senzill —va contestar el senyor Hoskins amb benigna autoconfiança—. Però crec que val més que abans acomiadi la meva jove acompanyant.

—És clar, és clar —va dir en Fen, afanyant-se.

El senyor Hoskins va saludar de nou, va tornar al bar i va reaparèixer poc després, conduint la Miriam amb explicacions tranquilºlitzadores fins a la porta. Allà li va estrènyer la mà efusivament, li va dir adeu i va tornar al costat d’en Fen.

—Digui’m, senyor Hoskins —va demanar en Fen, assetjat per una curiositat tan sobtada com desinteressada—, com explica vostè l’extraordinària atracció que exerceix sobre les dones? No contesti si creu que soc impertinent.

—En absolut. —Feia l’efecte que el senyor Hoskins trobava aquella pregunta molt gratificant—. En realitat és molt senzill: els apaivago les pors i els dono coses dolces per menjar. Pel que sembla, no falla mai.

—Oh —va exclamar en Fen, una mica desconcertat—. Ja ho veig. Bé, moltes gràcies, senyor Hoskins. I ara, si vol tornar a entrar al bar… —i va començar a donar-li instruccions.

En Cadogan va quedar encantat que el senyor Hoskins l’alliberés de la seva vigília. Quan ell i en Fen abandonaven el bar, el senyor Hoskins i el senyor Sharman ja conversaven com si fossin dos bons amics.

—Bé, què passa? —va preguntar en Cadogan quan van sortir. Estava una mica emboirat després de cinc gerres de cervesa, però ja gairebé no li feia mal el cap.

En Fen el va portar pel passadís i es van asseure al costat de la recepció, en dues cadires de fusta dura amb un disseny imprecisament assiri. En Fen li va parlar de les trucades telefòniques.

—No, no —va dir sorrut, tallant en sec la protesta espantada d’en Cadogan sobre l’assumpte del senyor Rosseter—. No crec que ho pugui haver fet ell. —I va exposar les seves raons.

—Això només són evasives —va respondre en Cadogan—. El que passa és que encara tens fantasies romàntiques sobre aquell anunci…

—Aquí volia arribar —va dir en Fen amb malvolença. Es va interrompre per observar una rossa jove i sofisticada que passava pel seu costat, embolcallada en pells i amb uns talons molt alts—. Perquè, en efecte, hi ha una relació entre aquell anunci i la senyoreta Snaith.

—I quina és?

—Aquesta. —I, amb un moviment elegant amb la mà, en Fen va exhibir el llibre que havia portat; ho va fer amb l’aire d’un fiscal que disposa d’una prova particularment decisiva per revelar.

En Cadogan el va examinar sense comprendre gaire bé de què es tractava. Duia el títol El llibre dels disbarats, d’Edward Lear.

—Potser recordaràs —va continuar en Fen, agitant l’índex en l’aire amb gest didàctic— que la senyoreta Snaith estava interessada en poesia humorística. Això —va tustar el llibre amb autoritat— és poesia humorística.

—Em deixes parat.

—I poesia humorística del nivell més alt, a més. —De cop i volta, en Fen va abandonar la seva actitud instructiva i es va mostrar ofès—. Fins i tot hi ha gent que s’imagina que Lear era incapaç de fer acabar els seus limericks de manera diferent dels primers; però, en realitat…

—Sí, sí —va fer en Cadogan amb impaciència mentre treia el retall de diari de la seva cartera—. Ja entenc el que vols dir. «Ponent, Bari, Fortuna, Alcanó, Xangai». Un mètode enginyós per designar gent fent servir limericks.

—Hum. —En Fen va escodrinyar les pàgines del llibre—. I d’alguna manera sospito que el nostre senyor Sharman és un d’ells. Mira això: «Això era un senyor d’Alcanó que minvava quan feia gelor; amb bufandes i pell es ficà en un farcell per combatre-la millor». A la ilºlustració, sembla una mena d’os esfèric. No hi encaixa?

—Sí, però…

—A més, el senyor Sharman va rebre un important llegat la nit passada. Com també alguns altres, pel que sembla.

—Ponent, Bari, Fortuna i Xangai.

—Exactament. Com recordaràs, «això era un senyor de Fortuna que portava un vestit color pruna…».

—I n’hi havia un altre, oi?, un que era incapaç de trobar cap descans.

—Sí, però el feien girar sobre el nas i la barbeta, la qual cosa no té res d’especial, però potser es proposa ser terapèutic.

—Ah. —En Cadogan va callar i va pensar que havia begut massa—. Què me’n dius, de Ponent?

—«Això era una dama, a Ponent» —va llegir en Fen després de buscar una mica—, «que es lligava els cordons amb esment; amb esclops just firats i uns quissons clapejats, se solia mostrar per Ponent». En realitat, no és estrany que la gent es lligui els cordons amb esment, i amb prou feines es veuen esclops. Així que només ens queden els quissons clapejats.

—De Xangai sí, que me’n recordo.

—Jo també. «Això era un vellard de Xangai que era l’home més prim que heu vist mai…». —Per primera vegada, en Fen va dubtar—. Tot això sembla una mica estrany, no trobes?

—Bé, quina idea tens?

—En realitat, cap ni una. —En Fen va rumiar—. És només aquesta precària successió de correspondències. La senyoreta Snaith… els versos humorístics… en Rosseter… l’anunci… l’herència d’en Sharman. Però confesso que m’havia passat pel cap que en Sharman i els «altres» de què ha parlat podrien ser els legataris si la senyoreta Tardy no reclamava la seva herència.

—Però ells no ho són. Ho és en Rosseter.

—Aparentment, sí. —En Fen va agafar una cigarreta d’un portacigarrets daurat i a poc a poc se’l va posar a la boca—. Hi ha una cosa que són els fideïcomisos secrets, saps? Deixes els teus diners a una persona i li manes que els lliuri a una altra… amb determinades garanties per assegurar que ho faci. D’aquesta manera, la gent en general no pot esbrinar qui els rep.

—Però… per què diantre havia de recórrer la senyoreta Snaith a un galimaties com aquest?

—No ho sé. —En Fen es va encendre la cigarreta i va intentar formar una anella amb el fum—. M’atreviria a dir que en Rosseter ens ho podria explicar, però no ho farà. Quin truà —va afegir, deixant-se arrossegar per la seva propensió a emprar mots arcaics i passats de moda.

—Ni en Sharman tampoc —va apuntar en Cadogan amb pessimisme. Se li va ilºluminar la cara en veure una novelºlista cèlebre ensopegant quan entrava a l’ascensor—. I això que ho he intentat.

—Oh, no deus haver regat fora del test, oi? —va dir en Fen amb interès—. Ets un males mans. Bé, de tota manera, estava del tot convençut que no xerraria res.

—A propòsit, per què l’has encolomat a aquell estudiant?

—Sobretot per mantenir-lo vigilat mentre jo parlava amb tu.

—D’acord. Bé, només ens cal trobar un home amb un vestit color pruna, un home que és desacostumadament prim, una noia amb uns quissons clapejats, i… escolta, què passa amb Bari?

—«Això era una dama de Bari amb el cap ple de grans de rosari…».

—Benvolgut Gervase —va dir en Cadogan—, tot plegat és de bojos i absolutament inútil.

Però en Fen va moure el cap.

—No pas del tot —va dir—. Sempre que puguem trobar una dependenta bonica d’ulls blaus que tingui un quissó clapejat… Comencem ara!

—Començar? Ara?

Van començar.