2
L’EPISODI DEL CATEDRÀTIC PROBLEMÀTIC
D’aquella llum grisenca en va resultar un matí daurat. Les fulles començaven a caure dels arbres als parcs i a St. Giles, però encara oferien un fabulós espectacle de bronzes, grocs i marrons de cervesa de malt. El laberint gris d’Oxford —vist des de l’aire, res no s’assembla tant a un laberint— començava a agitar-se. Les estudiants eren les primeres a sortir, pedalant pels carrers en grups nombrosos, vestides amb togues ridícules i aferrant carpetes incòmodes, o rondant a prop de les biblioteques fins que obrissin les portes i les deixessin entrar una vegada més per estudiar els misteris divins que es desprenen de l’element cristià del Beowulf, de la data de l’Urtristan (si és que en té), de les complexitats de la hidrodinàmica, de la teoria cinètica dels gasos, de la llei d’ofenses i greuges, o de la situació i les funcions de la glàndula paratiroide. Els homes es llevaven amb més prudència, es posaven uns pantalons, una jaqueta i una bufanda sobre el pijama, travessaven els claustres arrossegant els peus per firmar les llistes i se’n tornaven al llit. Sorgien després els estudiants d’art, els quals es mortificaven les carns en l’afany de trobar una bona llum, fugissera i gairebé tan inabastable com el mateix Grial. També l’Oxford comercial es despertava; les botigues obrien i els autobusos circulaven; els carrers s’omplien de trànsit. Arreu de la ciutat, als colºlegis majors i als campanars, el mecanisme dels rellotges xerricava, repicava i tocava les nou, en una síncope enfollidora i abrupta de tempo i timbre contraposats.
Un objecte vermell va baixar disparat per Woodstock Road.
Era un cotxe esportiu molt petit, sorollós i malmès. Sobre el capó hi duia escrites amb lletres blanques i grosses les paraules LILY CHRISTINE III. Un nu cromat de natges generoses s’inclinava endavant en un angle perillós des de la tapa del radiador. El vehicle va arribar a la intersecció dels carrers Woodstock i Banbury, va girar bruscament a l’esquerra i va entrar al camí privat que passa pel costat del colºlegi major de St. Christopher, patró dels viatgers (en benefici dels no iniciats, caldria dir que el St. Christopher es troba al costat del St. John). Després va franquejar un reixat de ferro forjat i va enfilar a més de seixanta quilòmetres per hora una curta pista de grava vorejada de gespes i rododendres que s’acabava en una mena de baga en forma de mig cor on era impossible de girar un cotxe amb comoditat. Era evident que el conductor tenia un control imperfecte sobre el seu vehicle. Es barallava desesperat amb les palanques. El cotxe va anar directament cap a la finestra on el president del colºlegi, un home prim i caut de gustos una mica epicuris, prenia el sol. Percebent el perill que corria, l’home va retrocedir pres de pànic. Però el cotxe va esquivar la paret del seu allotjament i va continuar cap al final de la pista, on el conductor, amb un furiós cop de volant i algun desperfecte a les vores de la gespa, va aconseguir fer-lo girar en rodó. En aquell instant semblava que res no li impediria tornar per on havia vingut, però malauradament, en adreçar el volant, el va accelerar un pèl massa, i el vehicle va travessar com un tro una franja de gespa, va enterrar el morro en un rododendre voluminós, es va ofegar, es va aturar i va emmudir.
El conductor va baixar del cotxe i se’l va mirar amb una certa severitat. Mentre ho feia, el motor va petardejar de sobte: un soroll terrible, un petardeig com cap altre. L’home va arrufar les celles, va agafar un martell del seient del darrere, va obrir el capó i va copejar alguna cosa de dins. Després va tancar el capó i va tornar a ocupar el seu seient. El motor es va engegar, el cotxe va recular amb una sacsejada colossal i va començar a córrer marxa enrere cap a la residència del president. Aquest darrer, que havia tornat a la finestra i observava l’escena amb fascinació horroritzada, es va retirar de nou, amb no menys precipitació que abans. El conductor va mirar per sobre l’espatlla i va veure la residència del president dreçant-se damunt seu, com un transatlàntic sobre una llanxa. Sense dubtar-ho, va posar la primera marxa i va prémer l’accelerador. El cotxe va proferir un xiscle terrible, es va estremir com un home assetjat per la febre i es va aturar; al cap d’un moment va emetre el seu inexplicable petardeig de comiat. Amb dignitat, el conductor va posar el fre de mà, va baixar i va agafar una cartera del seient del darrere.
En cessar el soroll, el president s’havia apropat a la finestra de bell nou. Ara la va obrir de bat a bat.
—Benvolgut Fen —el va amonestar—, celebro que ens hagis deixat un trosset de colºlegi per continuar la nostra activitat. Temia que l’esfondressis del tot.
—Ah, sí? Això creies? De veritat? —va dir el conductor. Parlava amb veu alegre i nasal—. No et calia passar ànsia, senyor president. El tenia perfectament controlat. Li passa alguna cosa al motor, res més. No entenc per què fa aquest soroll després de parar. Ho he provat tot.
—I no veig cap necessitat real —va dir el president amb displicència— que entris amb el teu cotxe a la finca.
Va tancar la finestra de cop, però sense veritable enuig. Les excentricitats d’en Gervase Fen, catedràtic de Llengua i Literatura Anglesa i membre del consell del St. Christopher, no s’adeien amb la conducta tradicional del professorat. Però eren suportades de més o menys grat pels seus colºlegues, els quals sabien que tractar en Fen jutjant-lo per les aparences acabava en general deixant-los en mal lloc.
En Fen va travessar la gespa amb pas enèrgic, va franquejar una porta oberta en un mur de maons contra el qual, quan era temporada, florien els préssecs i va entrar al jardí principal del colºlegi. Era un home alt i llargarut, d’uns quaranta anys, amb un rostre alegre, magre, rogenc i ben afaitat. Els cabells foscos, diligentment repentinats amb aigua, li eriçaven crestes a la coroneta. Duia posada una gavardina enorme i portava un barret extraordinari.
—Ah, senyor Hoskins —va dir a un estudiant que es passejava per la gespa envoltant amb el braç la cintura d’una noia atractiva—, ja veig que s’hi esforça de valent.
El senyor Hoskins, corpulent, ossat i malenconiós, semblant a un gos de Thurber, va parpellejar lleugerament.
—Bon dia, senyor —va dir. En Fen va passar de llarg—. No t’espantis, Janice —va dir el senyor Hoskins a la seva acompanyant—. Mira què tinc per a tu. —Va buscar a la butxaca de la seva jaqueta i en va treure una capsa de bombons.
Mentrestant, en Fen va accedir a un passadís obert, pavimentat amb pedra, que conduïa dels jardins al claustre sud del colºlegi, va girar en una porta a la dreta, va passar per les dependències del mestre organista, va pujar corrent un tram d’escales encatifades fins a la primera planta i va entrar al seu despatx. Era una sala llarga i lluminosa que donava al claustre Inigo Jones per un costat i als jardins per l’altre. Les parets estaven pintades de color vainilla i les cortines i la catifa eren d’un to verd fosc. Hi havia fileres de llibres a les prestatgeries baixes, miniatures xineses a les parets i unes quantes plaques bastant desmarxades i bustos d’escriptors anglesos sobre la lleixa de la xemeneia. Un escriptori, enorme i desordenat, amb dos telèfons, estava a tocar de les finestres del mur nord.
I en una de les luxoses butaques hi seia en Richard Cadogan, que feia la cara d’un home assetjat.
—Hola, Gervase —va dir amb veu apagada—. Ha passat molt de temps des que vam ser companys d’estudi.
—Valga’m Déu —va dir en Fen, sorprès—. Si és en Richard Cadogan!
—Sí.
—Naturalment que sempre ets benvingut, però has arribat en un moment una mica delicat…
—Ets tan mal educat com sempre.
En Fen es va asseure a la vora del seu escriptori, amb una expressió eloqüent de sorpresa compungida al rostre.
—Això que dius és ben extraordinari. No he pronunciat mai cap mot descortès.
—Vas ser tu el qui va escriure sobre els primers poemes que vaig publicar: «Vet aquí un llibre que tothom es pot estalviar de tenir».
—Ha! —va riure en Fen, complagut—. Ja veus que era molt concís en aquella època. Bé, com estàs, benvolgut company?
—Fatal. És clar que encara no eres catedràtic l’última vegada que et vaig veure. La universitat tenia més sentit comú que ara.
—Em vaig fer catedràtic —va respondre en Fen amb fermesa— gràcies a les meves facultats acadèmiques i al meu intelºlecte agut i perspicaç.
—Em vas escriure aleshores que tot era qüestió de tocar uns quants fils arnats.
—Oh, de debò? —va exclamar en Fen, incòmode—. Bé, ara tot això no té importància. Has esmorzat?
—Sí, al menjador.
—Doncs té una cigarreta.
—Gràcies… Gervase, he perdut una botiga de joguines.
En Gervase Fen el va fitar. Mentre li allargava l’encenedor, la cara li va adoptar una expressió de màxima cautela.
—Et faria res explicar-me aquesta curiosa declaració? —va preguntar.
En Cadogan va obeir. Es va explicar una bona estona. I ho va fer amb un sentit de justa indignació i frustració d’esperit.
—Hem escorcollat tot el veïnat —va dir amargament—. I, saps què?, no hem trobat cap botiga de joguines enlloc. Hem interrogat gent que ha viscut allà tota la vida i no han sentit a parlar de res semblant. I, malgrat tot, estic segur que era el lloc correcte. Una botiga d’ultramarins, què et sembla! Hi hem entrat, i en efecte allò era una botiga d’ultramarins. I la porta ni tan sols grinyolava; però, és clar, sempre s’hi pot posar oli. —Es va referir a aquesta substància amb no gaire convicció—. I, d’altra banda, hi havia la porta del darrere just allà on jo l’havia vist. Ara bé, m’he assabentat que totes les botigues d’aquell carrer es van construir exactament sobre el mateix plànol.
»Però el pitjor de tot ha estat la policia —es va queixar a la fi—. No és que fossin desagradables ni res d’això. Han estat espantosament amables, com es fa amb la gent a qui no li queda gaire temps de vida. Quan es pensaven que no els sentia, parlaven d’una commoció cerebral. El problema, saps?, és que a la llum del dia tot semblava ben diferent, i suposo que he vacilºlat, he expressat dubtes, he comès errors i m’he contradit. Al final m’han tornat a portar amb cotxe a St. Aldate i m’han aconsellat que anés a veure un metge, així que els he deixat allà i he vingut a esmorzar. I aquí em tens.
—Suposo —va dir en Fen tot dubtant— que quan has anat a aquella botiga d’ultramarins no has pujat al pis de dalt…
—Ah, sí, m’he oblidat d’esmentar-ho. Sí que hi hem pujat. No hi havia cap cadàver, per descomptat, i tot era ben diferent. És a dir, l’escala i el passadís tenien catifa, tot es veia net i ventilat, els mobles els havien cobert amb guardapols i la sala d’estar era molt diferent de l’habitació on havia estat abans. I em sembla que llavors la policia s’ha convençut que m’havia tornat boig. —En Cadogan començava a pensar que havia comès un error intolerable.
—Bé —va dir en Fen amb cautela—, suposant que aquest relat no sigui el producte d’una ment trasbalsada…
—Estic perfectament sa!
—No cridis, benvolgut amic. —En Fen es va mostrar dolgut.
—Per descomptat, no blasmo pas la policia per creure que estava boig —va dir en Cadogan en un to de reprensió virulenta.
—I suposant —va continuar en Fen amb una serenitat enutjosa— que les botigues de joguines d’Iffley Road no tinguin la capacitat d’esvair-se en l’èter sense deixar un buit al seu darrere, què podria inspirar algú a canviar una botiga de joguines per una d’ultramarins en plena matinada?
En Cadogan va ruflar.
—És ben evident. Sabien que jo havia vist el cadàver, i volien fer creure a la gent que estava boig quan els en parlés, cosa que han aconseguit. Potser em van etzibar el cop al cap per justificar les meves alºlucinacions. I van deixar la porta del guarda-roba oberta premeditadament, perquè pogués sortir.
En Fen el va fitar amb amabilitat.
—Molt bé, sembla coherent tal com ho expliques —va dir—. Però això no justifica el misteri fonamental de l’assumpte: per què, primer de tot, van convertir la botiga d’ultramarins en una de joguines.
En Cadogan no hi havia pensat.
—Mira —va continuar en Fen—, no podien saber que tu hi ficaries el nas. Ets la mosca que cau a la mel. Van retirar els queviures, i els van substituir per les joguines, per raons completament diferents. De qualsevol manera, després sempre havien de tornar a canviar-ho tot.
L’esperit d’en Cadogan començava a retrobar una cosa semblant a l’alleujament. Durant una estona gairebé s’havia plantejat si de debò no patia d’alºlucinacions. Deixant de banda totes les aparences externes, en Fen tenia alguna cosa que el feia molt i molt digne de confiança. En Cadogan va ajuntar les celles supraciliars en una expressió sorruda.
—Però… per què? —va preguntar.
—Se m’acuden unes quantes bones raons —va contestar en Fen amb pessimisme—. Però segurament són totes errònies.
En Cadogan va apagar la cigarreta i es va palpar cercant-ne una altra. Quan ho feia, els seus dits van entrar en contacte amb el paper que havia collit del terra al costat del cadàver. Es va sorprendre en adonar-se que se n’havia oblidat del tot fins llavors.
—És aquí! —va cridar emocionat, traient-se’l de la butxaca—. Mira! Una prova tangible. He trobat això al costat del cos. No em recordava que ho tenia. Potser val més que torni a anar a la policia.
Es va mig aixecar, amb un cert nerviosisme, de la butaca.
—Benvolgut amic, tranquilºlitza’t —va dir en Fen, prenent-li el paper—. I, en tot cas, de què és una prova tangible, això? —Va llegir els números escrits amb llapis—. 07691. Un número de telèfon, pel que sembla.
—Probablement el número de la dona que han assassinat.
—Benvolgut Richard, quina extraordinària manca de perspicàcia… Ningú no porta el seu propi número de telèfon a sobre.
—Podia haver-lo escrit a algú. O potser no era el seu.
—No. —En Fen va mirar el paper, consirós—. Per tal com sembla que has oblidat moltes coses, suposo que no has ensopegat la seva bossa i has mirat a dins…
—Estic segur que no hi era. Òbviament, és el primer que hauria fet.
—Amb els poetes no se sap mai. —En Fen va sospirar i va tornar a l’escriptori—. Bé, només hi ha una cosa que es pot fer amb aquest número, i és trucar-hi.
Va despenjar l’auricular, va marcar el 07691 i va esperar. Al cap d’uns moments va rebre resposta.
—Digui. —Una veu de dona, més aviat tremolosa.
—Hola, senyora Scott —va dir en Fen alegrement—. Com està? Fa gaire que ha tornat del Belutxistan?
En Cadogan el va observar atònit.
—Em sap greu —va dir la veu—, però no soc la senyora Scott.
—Ah. —En Fen va observar l’aparell amb gran consternació, com si esperés que caigués a trossos en qualsevol moment—. Amb qui parlo, si us plau?
—Soc la senyora Wheatley. Temo que s’ha equivocat de número.
—Vaja, em sembla que sí. Que en soc, d’estúpid. Lamento haver-la molestat. Adeu. —En Fen va agafar la llista de telèfons i va passar els fulls—. Wheatley —va murmurar—. Wheatley… Ah, és aquí. Wheatley, senyora J. H., 229 New Inn Hall Street, Oxford 07691. Aquesta senyora semblava gaudir de bona salut. I suposo que t’adones, estimat Cadogan, que aquesta podria ser una trucada entre mil.
En Cadogan va assentir amb un aire cansat.
—Sí, ja ho sé. És desesperant, certament.
—Escolta, has anat a la part posterior de la botiga amb la policia? Al lloc per on vas sortir?
—En realitat, no.
—Bé, doncs ho farem ara. De totes maneres vull donar una llambregada a l’indret. —En Fen es va aturar a pensar—. Tinc una tutoria a les deu, però això es pot ajornar. —Va gargotejar un missatge al dors d’un sobre i el va deixar sobre la lleixa de la xemeneia—. Som-hi —va dir—. Hi anirem amb el meu cotxe.
Ho van fer. Anar amb el cotxe d’en Fen no era agradable per a un home en les condicions d’en Cadogan. Van baixar sense problemes per St. Giles, perquè St. Giles és un carrer enormement ample on resulta bastant difícil xocar contra res, llevat dels vianants que el travessen sense parar com si fossin gallines espantades, en una cursa frenètica i perillosa cap a la mort. Però van estar a punt d’estavellar-se contra una furgoneta de repartiment a Broad Street malgrat l’amplitud del carrer, es van saltar el semàfor a King’s Arms just quan canviava i van travessar Holywell Street i Long Wall Street, tot en força menys d’un minut. En Richard Cadogan descriu la posterior irrupció a l’atapeïda High Street com l’episodi més horripilant de tota la seva vida, ja que en Fen no era un home que esperés per ningú ni per res. En Cadogan es va tapar els ulls i les orelles i va provar de meditar sobre les veritats eternes. Però, d’alguna manera, ho van aconseguir, van enfilar el Magdalen Bridge i, per tercera vegada aquell matí, es va trobar a Iffley Road.
En Fen va fer aturar tremolosament el Lily Christine III a poca distància de la situació de la botiga fantasma de joguines.
—Ja has estat aquí abans —va assenyalar—. Algú et podria reconèixer. —El cotxe va petardejar—. Tant de bo no fes això… Aniré a inspeccionar el terreny. Espera’t fins que torni. —I va baixar.
—D’acord —va dir en Cadogan—. Ho trobaràs fàcilment. És davant d’aquella església.
—Quan torni, anirem a la part posterior de la botiga.
En Fen es va allunyar amb la seva energia acostumada.
Les compres matinals encara no havien començat, i l’establiment d’Ultramarins a la Menuda i a l’Engròs de la Família Winkworth estava desert, exceptuant el mateix botiguer, un home gras embotit en un davantal blanc eclesiàstic, amb una cara rodona i alegre. En Fen hi va entrar fent molt soroll, però es va fixar que la porta no grinyolava.
—Bon dia, senyor —va dir el botiguer afablement—. En què el puc servir?
—Oh —va dir en Fen, que mirava amb curiositat al seu voltant—. Vull una lliura de… —es va esprémer el cervell buscant alguna cosa adequada— de sardines.
El botiguer es va mostrar una mica desconcertat.
—Temo, senyor, que no les venem a pes.
—Doncs una llauna d’arròs. —En Fen va arrufar les celles de manera acusatòria.
—Perdoni, senyor?
—És vostè el senyor Winkworth? —En Fen va renunciar acuitadament al pretext de les compres.
—Què? No, senyor. Només soc l’encarregat. La propietària de la botiga és la senyoreta Winkworth…, la senyoreta Alice Winkworth.
—Ah. La puc veure?
—Temo que no és a Oxford ara mateix.
—Oh. Aleshores no viu aquí al damunt?
—No, senyor. —L’home el va mirar amb estranyesa—. Aquí al damunt no hi viu ningú. I ara, tornant a les seves compres…
—Crec que les deixaré per a més tard —va dir en Fen tímidament—. Molt més tard —va afegir.
—Aquí em tindrà per al que hagi de menester, senyor —va respondre el botiguer amb grandiloqüència.
—Una llàstima… —En Fen va mirar l’home amb fixesa—. Una llàstima que no venguin joguines.
—Joguines? —va exclamar el botiguer, i semblava evident que la seva sorpresa era autèntica—. Però, senyor, és força improbable que trobi joguines en una botiga d’ultramarins, no li sembla?
—Oh, sí que ho és, oi? —va dir en Fen, alegre—. I també cadàvers. Bon dia tingui.
I va sortir.
—Mal assumpte —va dir a en Cadogan, que estava assegut al Lily Christine III intentant ajustar-se l’embenat i mirant al seu davant—. Estic convençut que aquell home no en sap res. Tot i que ha actuat d’una manera una mica estranya quan he preguntat pel propietari de la botiga. La senyoreta Alice Winkworth, pel que sembla.
En Cadogan va grunyir de forma ambigua en rebre aquesta informació.
—Bé, anem a la part del darrere, si creus que pot servir d’alguna cosa.
El seu to indicava poca confiança.
—A propòsit —va afegir en Fen quan enfilaven el carreró estret i costerut que portava a la part posterior de les botigues—, hi havia algú quan has vingut amb la policia aquest matí?
—A la botiga, vols dir? No, ningú. La policia hi ha entrat amb claus mestres. A aquella hora la porta estava tancada.
Van comptar les tanques de fusta amb creosota que delimitaven el petit jardí.
—És aquesta —va dir en Cadogan.
—I algú ha vomitat aquí —va observar en Fen amb cara de fàstic.
—Sí, he estat jo. —En Cadogan va escodrinyar el que hi havia a l’altra banda del reixat. L’interior del jardí, descurat i ple de males herbes, que tan sinistre havia resultat a la tènue llum de l’alba, semblava ara d’allò més corrent—. Veus aquella finestreta? —va preguntar—. A la dreta de la porta? Allà hi ha aquella mena de guarda-roba del qual he fugit.
—De debò? —va replicar en Fen pensativament—. Anem a donar-hi un cop d’ull.
La finestreta continuava oberta, però estava més alta respecte al terra del que en Cadogan recordava, i ni tan sols en Fen, que tenia una estatura considerable, no arribava a veure l’interior. Una mica decebuts, van anar a provar la porta del darrere.
—Almenys està oberta —va dir en Fen. En Cadogan va ensopegar amb una galleda de les escombraries que hi havia al costat—. Per l’amor de Déu, procura no fer tant soroll!
Va entrar amb cautela, i en Cadogan el va seguir. No tenia gaire clar què havien de fer. Hi havia un passadís curt, amb una mena de cuina, abandonada, a l’esquerra, i la porta del guarda-roba, mig oberta, a mà dreta. Des de la botiga del davant arribava un murmuri de veus i el dring de la campaneta de la caixa enregistradora.
Però el guarda-roba ja no contenia articles de neteja. Al seu lloc, hi havia piles de queviures i provisions. I a en Cadogan, tot d’una, el va assetjar un dubte. I si tot plegat no havia estat més que una alºlucinació? No era tot massa fantàstic per ser real? Al capdavall, no era impossible que hagués caigut de camí cap a Oxford, s’hagués donat un cop al cap i hagués somiat tot l’assumpte… En resum, semblava un malson. Va mirar parpellejant al seu voltant. Va parar l’orella. I després, alarmat, va estirar en Fen per la màniga.
No hi havia cap dubte. Uns passos s’aproximaven al guarda-roba.
En Fen no va vacilºlar ni un instant.
—Campi qui pugui —va dir.
Va pujar sobre una pila de caixes i va saltar per la finestra. Malauradament, en fer-ho, va tirar les caixes amb gran estrèpit, la qual cosa va tallar la via de retirada a en Cadogan. No tenia temps de tornar a apilar-les, i la porta del darrere quedava descartada: el pom del guarda-roba ja estava girant. En Cadogan va agafar una llauna de mongetes cuites amb la mà dreta i una de pastís de ronyons amb l’esquerra i va esperar, tot adoptant un aspecte amenaçador.
Amb una gran expectació, el botiguer va entrar al recambró. Va fer uns ulls com unes taronges i va quedar bocabadat d’estupefacció quan va veure l’intrús, però no va fer cap gest agressiu, cosa que va sorprendre en Cadogan. En comptes d’això, va aixecar les dues mans per sobre del cap, com un imam invocant Alºlà, va cridar «Lladres! Lladres! Lladres!» amb una veu teatral i va fugir tan de pressa com li ho permetia el seu volum. Evidentment, estava molt més espantat d’en Cadogan que en Cadogan d’ell.
Però en Cadogan no es va aturar a pensar-hi. La porta del darrere, el jardí descurat, el reixat i el carreró van marcar les etapes de la seva retirada frenètica. En Fen estava assegut al Lily Christine III, llegint The Times amb fingida concentració, i una petita multitud, distretament interessada, s’havia congregat davant de l’establiment en sentir els crits continus del botiguer. En Cadogan va travessar la vorera i va pujar al darrere del cotxe, on es va estirar a terra. El vehicle es va posar en marxa amb una estrebada.
Un cop passat el Magdalen Bridge, en Cadogan es va incorporar.
—I doncs? —va preguntar amb un cert ressentiment.
—Sauve qui peut —va dir en Fen despreocupadament… o tan despreocupadament com era possible entre l’espantós baluern del motor—. I recorda: tinc una reputació per mantenir. Era el botiguer?
—Sí.
—L’has bastonejat?
—No, ha fugit mort de por… Però si en soc, de ruc! —va exclamar en Cadogan, amb els ulls esbatanats—. M’he emportat un parell de llaunes.
—Bé, ens les menjarem per dinar. Això si no et detenen abans per furt. T’ha vist la cara?
—Sí… Però et diré una cosa, Gervase.
—Quina?
—Vull arribar al fons d’aquest assumpte. Em bull la sang. Anem a veure aquella senyora Wheatley.
Així que es van dirigir cap a New Inn Hall Street.