7

L’EPISODI DE LA JOVE BONICA

En Fen es va mantenir alegrement impertorbable per aquella declaració tan decebedora.

—Si vostè era allà quan van matar la senyoreta Tardy…

—Sap qui era, vostè? —el va interrompre la Sally—. S’ha trobat el cos?

—S’ha trobat —va dir en Fen pomposament— i s’ha tornat a perdre. Sí, en sabem alguna cosa, però no gaire. En tot cas, escoltem la seva història… des del principi. —Es va dirigir a en Cadogan—. Suposo que no hi ha cap possibilitat que fos un accident o un suïcidi, oi? Considerant les altres circumstàncies, amb prou feines és probable, però així també podem aplanar el camí tant com puguem.

En Cadogan, traslladant el seu pensament a la sala fosca i gens ventilada d’Iffley Road, va moure el cap.

—Sens dubte no va ser un accident —va dir amb veu pausada—. El cordill que tenia al voltant del coll l’havien nuat amb cura. Pel que fa al suïcidi… per ventura és possible suïcidar-se d’aquella manera? En tot cas, escoltem allò que la senyoreta… la senyoreta…

—Sally Carstairs —va dir la noia—. Diguin-me Sally. Tothom ho fa. Així que volen sentir el que va passar. Caram, és estrany, però sincerament necessito explicar-ho a algú… Tenen una cigarreta?

En Fen va treure el seu portacigarretes i un encenedor. La Sally va romandre en silenci uns instants, corrugant una mica les celles i exhalant fum. El sol de la tarda resplendia sobre els seus cabells rossos i li realçava la barbeta, menuda i enèrgica. Semblava perplexa, però ja no se la veia espantada. En Wilkes va tornar de la seva infructuosa cerca d’alcohol, i, comminat per en Fen a guardar silenci, es va asseure amb una docilitat sorprenent. El senyor Hoskins parpellejava amb els seus ulls grisos, somnolents i malenconiosos. En Cadogan provava de redreçar-se l’embenat. I en Fen va repenjar la seva figura alta i llargaruda contra l’ampit d’una finestra, amb les mans a les butxaques, una cigarreta a la boca, i els seus ulls de color blau pàlºlid vigilant amb interès.

—Veuran, en realitat tot va començar fa més d’un any —va dir la Sally—. Era juliol, crec, feia molta calor, i només faltaven dos dies per a l’inici de la meva quinzena de vacances. També sé que era un dimarts, perquè sempre estic sola a la botiga els dimarts al matí, i només faltaven cinc minuts per tancar i anar a dinar…

Sobre el gran aparador un borinot brunzia amb insistència, com un despertador que es nega a aturar-se. El volum del trànsit a Cornmarket havia disminuït. El sol lluïa sobre la roba interior de color rosa i blau exposada a l’aparador i feia que es descolorís gradualment, però l’interior de la botiga era fosc, cavernós i trist. La Sally, que desava calces de seda negra dins d’una caixa de cartró vermella, es va aturar per apartar-se del front un floc de cabells abans de continuar la seva feina. Era incapaç d’entendre com algú podia posar-se aquelles peces tan espantoses. En tot cas, era gairebé l’hora de dinar, i aquella tarda faria festa; en un parell de minuts podria tancar l’establiment, deixar la clau a la Janet Gibbs al número 27 i anar-se’n a casa a dinar i a gaudir del seu llibre. Després, a la tarda, s’arribaria fins a Wheatley amb en Philip Page, que era un noi inofensiu però també una mica infeliç, i al vespre aniria al cinema amb la Janet. No seria exactament, va pensar, una gran disbauxa, però almenys no seria a la botiga, i en tot cas aviat estaria de vacances i lluny d’Oxford durant una temporada. Confiava ferventment que no se li acudís a ningú d’entrar a comprar alguna cosa a aquella hora. Li comportaria tancar tard, haver d’engolir el dinar i després anar corrent al Lamb and Flag per trobar-se amb en Philip i prendre alguna cosa abans d’anar-se’n, la qual cosa amb prou feines li deixaria temps per…

Un cotxe gros es va aturar a fora, i la Sally va sospirar dintre seu en sentir l’esclafit de la porta de la botiga. Tot i això, va somriure i es va avançar per ajudar l’anciana que entrava de bracet amb el seu xofer. Era indubtablement una vella lletgíssima: per començar, era molt grassa, tenia un nas llarg i la cara colrada apareixia solcada per mil arrugues profundes. Semblava una bruixa, i, a més, tenia el caràcter d’una bruixa, per tal com no es va estar de comentar amb irritabilitat la malaptesa de la Sally i del xofer abans que aconseguissin instalºlar-la en una cadira.

—Bé, nena —va ordenar—. Ensenya’m mocadors.

Va mirar mocadors; va mirar mocadors fins que a la Sally li van agafar ganes de cridar. A la vella no li agradava res: el teixit d’aquest era de molt mala qualitat, la mida de l’altre el feia semblar un llençol, els farbalans d’aquell altre eren ridículs i excessius, aquests eren tan ordinaris que només servirien per tapar pots de confitura, la vora d’aquells estava mal cosida i es desfaria en un tres i no res, i aquests estarien bé si no fos per les inicials brodades en una cantonada. El rellotge anava corrent, un quart, un quart i mig de dues… El xofer, que semblava avesat a aquell comportament, fitava el sostre. I la Sally, contenint la seva impaciència amb dificultat extrema, somreia, es mostrava educada i corria de les prestatgeries al taulell amb més i més caixes de mocadors. Però ja estava a punt de perdre els nervis quan finalment la vella va dir:

—No, no crec que aquí tinguin res del que vull. Tot això m’ha fatigat molt. M’he de cuidar, per causa del cor, saps? —Aquella exhibició conscient de feblesa va repugnar la Sally—. Jarvis! —El xofer va avançar uns passos—. Vine i ajuda’m a sortir d’aquesta cofurna.

Però quan se n’anava, es va girar de nou cap a la Sally, que ara afrontava el retard addicional de tornar a desar tots els mocadors al seu lloc, i va dir inesperadament:

—Suposo que t’he entretingut terriblement, maca. Deus voler anar a dinar.

—De cap manera, senyora —va dir la Sally, amb un somriure (i amb esforç, cal admetre-ho)—. Em sap greu que no li hagi agradat res.

L’anciana la va observar amb atenció durant un moment.

—Ets una noia amable —va dir—. Amable i considerada. M’agraden les persones que són amables i considerades, i avui dia no n’hi ha gaires. Em pregunto…

La van interrompre unes esgarrapades a l’altra banda d’una porta situada darrere del taulell, i la Sally es va alarmar en veure que la vella se sobresaltava i tremolava amb virulència.

—Què és això? —va xiuxiuejar.

La Sally va retrocedir cap a la porta.

—És només el meu gos —va respondre, espantada, al seu torn, per la violenta reacció de la dona—. En Danny. Suposo que vol el seu dinar.

—Oh. —L’anciana es va asserenar amb una certa dificultat—. Deixa’l entrar, maca.

La Sally va obrir la porta, i en Danny, que aleshores era un cadell de sis mesos, va córrer alegrement cap a ells.

—Vaja, vaja —va dir la vella—. Un quissó clapejat. Jarvis, agafa’l perquè el pugui amanyagar.

El xofer va obeir, i en Danny, que en aquella època sentia un afecte pels éssers humans pràcticament universal, li va llepar el nas efusivament.

—Vet aquí la meva preciositat… —De cop i volta, l’anciana va deixar anar una rialleta—. I tu ets la dama de Ponent —li va dir a la Sally.

La Sally, no sabent què fer, va tornar a somriure.

—Seràs aquí demà, nena, si vinc? Aquesta vegada no et demanaré mocadors.

—Sí. Sí que hi seré.

—Ens veurem demà, doncs. Ara no t’entretindré més estona… Jarvis, agafa’m pel braç.

I, a poc a poc i coixejant, l’anciana va sortir de la botiga.

Allò, de moment, va ser tot. Però l’endemà la vella va tornar, com havia promès, va anotar el nom i l’adreça de la Sally i li va lliurar un sobre.

—Guarda això —va dir— i no ho perdis. Llegeixes l’Oxford Mail cada dia?

—Sí.

—Doncs continua llegint-lo. Mira cada dia sens falta la secció d’anuncis personals. Quan vegis el nom de Ponent (no pas el teu nom de veritat, sinó Ponent) en un anunci, porta aquest sobre al Lloyds Bank i dona’l al director; ell te’n donarà un altre a canvi. Porta’l a l’adreça que figuri a l’anunci. Ho entens?

—Sí, ho entenc, però…

—És una fotesa. —El tarannà de l’anciana era curiosament emfàtic—. No val més que uns quants xílings, però t’ho vull deixar a tu en el meu testament. Té per a mi un gran valor sentimental. Bé, em promets que ho faràs?

—Sí, li ho prometo. És molt amable…

—Me’n dones la teva paraula d’honor?

—Li’n dono la meva paraula d’honor.

I aquella va ser l’última vegada que la Sally va veure la vella.

Va guardar el sobre sense obrir dins d’un calaix, i només se’n recordava quan mirava la secció d’anuncis personals de l’Oxford Mail. Allò va esdevenir una mena de ritual sense sentit, però tot i així va continuar fent-ho, ja que no li comportava cap molèstia i li costava molt poc temps. Fins que, un dia, es va sorprendre en comprovar que s’havia oblidat de llegir-lo i, pensant-se que havien llençat el diari al foc, es va posar molt nerviosa, la qual cosa era absurda, naturalment; tot plegat s’assemblava massa a un conte de fades padrines per ser veritat, i, en el fons, va arribar a la conclusió que aquella vella devia estar boja.

I aleshores, un dia, al cap de més d’un any, va sortir l’anunci en qüestió: «Ponent, Bari, Fortuna, Alcanó, Xangai. Aaron Rosseter, advocat, 193A Cornmarket». La Sally es va sorprendre tant que durant uns moments no va poder fer res més que fitar l’anunci; després es va refer i va consultar el seu rellotge. Aviat seria l’hora de dinar i tancaria la botiga, i llavors acudiria al banc directament. És clar que se sentiria una mica estúpida si resultava que tot plegat només era una broma, però havia d’arriscar-s’hi. En tot cas, la Sally tenia massa curiositat per deixar les coses com estaven.

I l’assumpte va resultar exactament com l’anciana havia dit: a canvi del seu sobre, al banc li’n van donar un altre de color marró, gran i voluminós, i va sortir al bullici de Carfax sentint-se atordida, envaïda per una sensació d’irrealitat onírica. Se’n va anar de dret a l’adreça esmentada a l’anunci, però l’oficina estava tancada per dinar, així que va haver de tornar-hi a la tarda.

Va agafar antipatia al senyor Rosseter només veure’l i li va lliurar el sobre amb una desconfiança considerable. L’home es va mostrar molt atent, molt servil; li va preguntar per la seva feina, la seva família, els seus ingressos. I finalment va dir:

—Bé, tinc una notícia molt bona per a vostè, senyoreta Carstairs: la senyoreta Snaith li ha deixat una gran suma de diners en el seu testament.

La Sally el va fitar.

—Es refereix a l’anciana que…?

El senyor Rosseter va moure el cap.

—Temo que no estic assabentat de les circumstàncies en què va conèixer la senyoreta Snaith. En tot cas, la veritat és aquesta. Hauran de passar sis mesos perquè es liquidi l’herència, però pot confiar que em tornaré a comunicar amb vostè tan aviat com pugui.

La Sally va dir:

—Però hi deu haver algun error.

—No hi ha cap error, senyoreta Carstairs. Aquests documents proven el seu dret. Per descomptat, hi haurà algun petit retard fins que rebi efectivament els diners, però no tinc cap dubte que mentrestant el banc li avançarà qualsevol quantitat que pugui menester.

—Miri —va dir la Sally, desesperada—, només he vist aquella senyoreta… senyoreta Snaith dos cops a la meva vida. Va entrar a la botiga com a clienta. Caram, no em deu estar dient que m’ha deixat uns diners només perquè va mirar uns quants mocadors i no en va comprar cap?

El senyor Rosseter es va treure les ulleres, les va netejar amb el seu mocador i se les va tornar a posar sobre el nas.

—La meva difunta clienta era una anciana molt excèntrica, senyoreta Carstairs… d’allò més excèntrica. Els seus actes rara vegada coincidien amb el que la majoria de la gent consideraria assenyat.

—Què em diu ara! —va fer la Sally—. Però, de tota manera, a què treu cap tot aquest assumpte dels sobres i l’anunci? Per què no es limitava a deixar-m’ho pel procediment ordinari?

—Ah, aquí ha destapat un altre aspecte de la seva excentricitat. La senyoreta Snaith vivia dominada per un pànic constant que algú l’assassinés. Era una mania seva. Va adoptar les precaucions més complexes, i vivia creient-se perseguida, fins i tot pels seus propis criats i familiars. Què podia ser més natural que deixar diners a desconeguts que no sabessin res de l’assumpte per endavant? Així, encara que tinguessin una propensió homicida, no se sentirien temptats a… diguem-ne… precipitar les coses.

—Això és cert —va admetre la Sally, fent memòria—. Em va dir que només em deixava una fotesa. Quina vella més estranya que devia ser… sento compassió per ella, la veritat. —Va fer una pausa—. Escolti, senyor Rosseter: no voldria semblar tafanera, però encara no entenc…

—Què hi tenen a veure els sobres? És molt senzill. La senyoreta Snaith va optar per deixar els seus diners en forma de fideïcomís secret, és a dir, que en el testament em va nomenar a mi com el seu hereu. Després, els hereus reals, com vostè, havien de reclamar-me la seva herència a mi. Els documents que ha obtingut, dels quals tenen còpies al banc, s’han redactat per assegurar que jo no intenti enganyar-la per desposseir-la de la seva herència.

El senyor Rosseter es va permetre una rialleta discreta.

—Ah —va dir la Sally, perplexa—. Ah, ara ho entenc. —Va agafar la seva bossa i ja es disposava a anar-se’n, quan se li va acudir una altra cosa—. I quants diners heretaré?

—Al voltant de cent mil lliures, senyoreta Carstairs.

—Jo… crec… que no ho he sentit bé…

El senyor Rosseter va repetir la xifra. La Sally va quedar esbalaïda: mai de la vida no havia somiat amb res semblant. Cent mil! Era una suma astronòmica, increïble. La Sally no era egoista ni inclinada a consentir-se, però quina noia, en un moment com aquell, no hauria tingut una visió beatífica plena de vestits, de cotxes, viatges, comoditat i luxe? En tot cas, la Sally la va tenir. I s’havia esperat cent lliures, a tot estirar.

Va tornar a asseure’s, bastant precipitadament, mentre pensava: això és un somni.

—Una fortuna considerable —va continuar el senyor Rosseter, amb afabilitat—. La felicito, senyoreta Carstairs. Per descomptat, necessitarà algú que administri els seus assumptes. Em permet que li ofereixi els meus serveis?

—Jo… sí, suposo que sí. Tot això és un gran trasbals, sap?

És clar que era un trasbals: fins al punt que, quan la Sally va sortir del despatx del senyor Rosseter, va haver de recordar-se a si mateixa que, al capdavall, aquella trobada havia estat real. Era com provar de convèncer algú d’alguna cosa que no es creuria que fos veritat i, al mateix temps, ser aquella altra persona incrèdula. Un curiós i irracional sentiment supersticiós li impedia dir-ne res, ni tan sols a la seva mare, perquè la Sally ja havia tingut alguna experiència anterior de vendre blat abans que sigui al sac i del desencís que se’n derivava sovint. Així doncs, de moment va continuar la seva vida normal.

L’endemà al matí, li va arribar una carta. L’adreça de l’encapçalament era 193A Cornmarket, i exceptuant la firma estava escrita a màquina. Deia:

Era possible; i la Sally va anar aquell vespre a l’estació, tal com li havien demanat.

Al saló de la casa de camp, la noia va aixecar els ulls per mirar els qui l’escoltaven.

—No sé si ho estic embolicant tot terriblement —va dir excusant-se.

—Gens ni mica —va respondre en Fen, sorrut—. Determinades coses han quedat clares com l’aigua cristalºlina.

—Canalla —va exclamar en Wilkes en un sorprenent rampell de fervor ètic. En Cadogan li havia resumit la situació mentre el senyor Hoskins exercia els seus ardits.

—Què n’ha fet, d’aquella carta? —va preguntar en Fen.

—Temo que la vaig cremar —va dir la Sally amb impotència—. No creia que fos important, sap?

—Oh —va dir en Fen—. Bé, no s’hi pot fer res. Vull estar una mica més segur sobre les dates, sap? Avui és cinc d’octubre… Només serà un moment. —Va desaparèixer al rebedor, on el van poder sentir parlant per telèfon, i al cap de poc va tornar—. Ja m’ho pensava —va dir—. He estat parlant amb l’Oxford Mail perquè comprovessin els seus arxius. La senyoreta Snaith va deixar aquesta vall de llàgrimes fa exactament sis mesos i un dia, és a dir, el quatre d’abril d’aquest any.

—Així que els drets de la senyoreta Tardy van prescriure ahir a la mitjanit —va intervenir en Cadogan.

—Sí… ahir a la mitjanit. Però l’aspecte més interessant és que l’anunci d’en Rosseter, que hauria hagut de sortir avui, es va publicar abans-d’ahir, no és veritat? —La Sally va assentir—. En efecte, dos dies abans. Continuï, Sally. Encara no hem arribat a la part més important, oi? Tingui una altra cigarreta.

—Ara no, gràcies. —La Sally va corrugar les celles—. No, el pitjor encara ha de venir. Vaig esperar el tren, saben?, vaig trobar la senyoreta Tardy sense dificultat i li vaig explicar que hi havia anat de part del senyor Rosseter. Em va fer l’efecte que ho trobava ben normal. Vam agafar un taxi i vam anar fins a Iffley Road… A propòsit, el tren va arribar deu minuts tard i, naturalment, a aquella hora ja era bastant fosc. La senyoreta Tardy em va caure simpàtica; havia viatjat d’allò més i explicava moltes coses interessants dels seus viatges, i també, sobre alguns hospicis infantils en els quals tenia interès. Però no li vaig dir res sobre el testament.

»Bé, el pis del senyor Rosseter es trobava just a sobre d’una botiga de joguines molt petita, i hi vam entrar per la porta de l’establiment i vam pujar per l’escala del darrere, com ell m’havia indicat, per accedir a la sala del davant. Semblava un lloc força polsegós i deshabitat, i ens va sorprendre molt que no hi hagués ningú. Però vaig pensar que ens havíem equivocat d’habitació, així que vaig demanar a la senyoreta Tardy que s’assegués uns moments. La pobra dona no tenia una salut gaire bona, i aquelles escales costerudes l’havien deixat esgotada. Vaig anar a la porta del costat i hi vaig trucar. Llavors vaig tenir un gran ensurt, perquè en va sortir un home amb la cara tota embenada: no sé qui era. Em va explicar que havia patit un accident i s’havia cremat el rostre i que el senyor Rosseter encara no havia tornat. A més, es va disculpar per l’estat en què es trobava el pis. Va dir que s’havia rebentat un dipòsit a casa del senyor Rosseter i que havia hagut de traslladar-se temporalment allà. Després va afegir que el senyor Rosseter li havia demanat que entretingués la senyoreta Tardy fins que arribés ell i es va presentar com el senyor Scadmore. Així doncs, el vaig portar amb ella i al cap de poc vaig marxar. O, més ben dit, vaig fer veure que marxava. En realitat, tot allò em semblava força estrany… Tenia una mena d’intuïció, suposo, i volia assegurar-me que la senyoreta Tardy sortia d’aquella casa sense perill. Així que vaig tancar la porta de la botiga de cop (que també grinyolava) i vaig optar per esperar-me una estona allà dins. Era un lloc molt sinistre i jo no sabia què hi feia realment, però per alguna raó estava preocupada.

»La primera cosa que vaig comprovar era que hi havia altra gent a la casa a més de la senyoreta Tardy i l’home que es feia dir senyor Scadmore. Vaig sentir un munt de passos i converses i, després, un silenci llarg, fins que al cap d’uns vint minuts es va produir un gran xivarri. Vaig voler veure què passava, així que vaig pujar l’escala discretament. I llavors, abans que pogués esquitllar-me, el senyor Rosseter va baixar les escales, acompanyat d’un home i una dona, tots dos amb la cara tapada amb una màscara.

»Es va aturar en sec quan em va veure i va dir amb veu tremolosa: “Oh, encara és aquí, eh? Ha estat molt imprudent quedant-se. Val més que pugi i vegi què ha passat”. Jo estava morta de por, però vaig pensar que valia més anar a comprovar com estava la senyoreta Tardy. La… la vaig trobar estirada a terra, tota blava i inflada, amb un cordill al voltant del coll. L’home de la cara embenada estava inclinat sobre ella. El senyor Rosseter va dir: “L’han assassinada, com pot veure, però vostè no en parlarà mai amb ningú. Tingui la boca tancada i rebrà els seus diners sense que la importunin. Sap què?, vostè només obtindria els diners si ella no els reclamava abans de mitjanit, i l’han assassinada abans que pogués fer una reclamació legal formal”. Parlava molt de pressa, amb veu apagada i monòtona, i suava a raig fet. Tots els altres no em treien els ulls de sobre, i no es movia ningú. Jo estava enravenada i bruta després d’haver-me passat tota aquella estona a la botiga de baix, i tenia gratera, com si un eixam d’insectes se m’enfilessin pel cos. —La Sally es va esgarrifar—. Ell va dir: “Potser l’ha matada vostè. No ho sé. Aquesta circumstància la beneficia enormement, i la policia en voldrà conèixer tots els detalls, sobretot tenint en compte que vostè l’ha portada aquí”. Jo vaig replicar: “Però m’ho ha demanat vostè”. Ell va dir: “Ho negaré, i no la creurà ningú. Diré que jo no li he enviat aquella carta, i vostè no podrà demostrar que ho he fet. Totes aquestes persones juraran que vostè sabia perfectament que la duia a la mort. Jo no en trec cap benefici: vostè sí. Em creuran a mi abans que a vostè. Així doncs, val més que calli. Nosaltres ens ocuparem de tot. L’únic que ha de fer és marxar a casa i oblidar-se d’ella i de nosaltres”. Aleshores… jo… jo…

—Aleshores se’n va anar a casa seva —va intervenir en Fen en veu baixa—. I va actuar amb prudència.

—He estat una gran covarda —va dir la Sally.

—Ximpleries. Jo, al seu lloc, hauria sortit del país. Va succeir res més?

—No, això va ser tot. Ho he explicat molt malament. Ah, crec que l’home amb la cara embenada era metge, i un dels altres el va anomenar «Xangai». És un dels noms de l’anunci, sap? Aquells homes que vostès han foragitat m’han dit que ell havia trobat alguna cosa que m’exculparia. Havia d’anar amb ells. Recordo que era molt prim.

En Fen va assentir amb el cap.

—Què me’n diu, dels altres dos?

—En realitat estava massa espantada per fixar-m’hi gaire. La dona era rodoneta i tirant a vella, i l’home era un ésser menut i desnerit. Per descomptat, no els vaig poder veure les cares.

—En Sharman? —va suggerir en Cadogan.

—Segurament —va dir en Fen—. Això explica Xangai, i Alcanó, i Bari… probablement la dona, i Ponent: vostè, Sally, i només deixa fora Fortuna. Ens pot dir alguna cosa sobre les hores?

La Sally va moure el cap.

—Em sap greu. Devia ser entre les onze i les dotze… Vaig sentir que tocaven les campanades de mitjanit quan caminava cap a casa.

Va seguir un silenci prolongat. Llavors en Cadogan va preguntar a en Fen:

—Què creus que va passar?

En Fen va arronsar les espatlles.

—Ben evidentment, un complot orquestrat per alguns dels altres legataris, instigats per en Rosseter, per matar la senyoreta Tardy i impedir que reclamés la seva herència. Una vegada morta, es desfarien del cadàver, de ben segur que ja ho han fet, i tot sortiria com s’havia planejat. Vostè, Sally, havia de portar la senyoreta Tardy a la botiga de joguines, per evitar que qualsevol dels veritables conspiradors es veiessin ni de lluny implicats en cas de sospita. I després… —va somriure amb tristesa—, bé, vostè ni tan sols s’atreviria a pensar-hi, veritat? Si ho fes, en Rosseter negaria que li va escriure aquella carta, ho negaria tot. Ateses les circumstàncies, i sense corpus delicti ni botiga de joguines, quina acusació es podria formular contra ningú, i per quin delicte? Malauradament, tot es va girar: (a) vostè es va quedar a la botiga en comptes d’anar-se’n; (b) en Cadogan hi va ficar el nas i va trobar el cadàver; i (c) més tard van veure en Cadogan empaitant-la amb la intenció evident d’obtenir informació. En aquesta situació, no podien deixar que vostè rondés en llibertat; també havia de desaparèixer. I va estar-hi a punt. L’única cosa que m’intriga és per què en Rosseter es va mostrar tan nerviós i per què havia de sospitar que vostè havia matat la dona. Això més aviat suggereix… No, no sé què suggereix. En tot cas, tornaré a Oxford per mantenir una altra conversa amb en Rosseter… i pel camí passaré pel colºlegi a agafar una pistola.