6

L’EPISODI DEL CAMIONER SERVICIAL

—«En Fen intervé» —va dir en Fen—. «El retorn d’en Fen». «Un catedràtic desafia la mort (Un cas per a en Gervase Fen)».

En Cadogan va gemegar i va obrir els ulls. Es va sorprendre en comprovar que aquella acció no li millorava gens la visió, excepte que un dibuix d’estrelles verdes i morades desapareixia i era substituït per un de pilotes de golf ataronjades. El fons era igual de negre. Va tancar els ulls, de manera que les pilotes de golf es van esvair i van tornar les estrelles, i va gemegar de nou, aquesta vegada amb més timidesa. Al seu costat, la veu d’en Fen continuava brunzint. Llavors va prendre consciència, dolorosament, del seu propi cos, centímetre a centímetre; va experimentar movent-ne algunes parts, però no va arribar gaire lluny, ja que tenia les mans i els peus lligats. Aleshores va sacsejar el cap i, de cop i volta, es va sentir molt millor. A més, no s’havia tornat cec, com havia sospitat al principi; en girar-se cap a l’esquerra va distingir una línia estreta de llum blanca.

—«El crim sotja la universitat» —va dir en Fen—. «Sang sobre el birret». «En Fen contraataca».

—Què estàs dient? —va preguntar en Cadogan amb una veu feble i com de nas.

—Benvolgut amic, et trobes bé? Estava inventant títols per a Crispin.

—On som?

—Crec que som a l’armari del final del passadís on ens han atacat. Soc un idiota per no haver adoptat més precaucions. Estàs lligat?

—Sí.

—Jo també. Però deu haver estat una feina bastant precipitada, i no ens hauria de costar gaire deslligar-nos.

—D’acord, Houdini. Endavant.

—Molt bé —va dir en Fen, dolgut—. Pensa alguna manera de sortir d’aquí.

—Fent soroll. Cridant.

—He fet tota mena de sorolls. El problema és que gairebé no hi ha ningú per aquí a prop, especialment a l’hora de dinar. En Wilkes i en Burrows tenen habitacions aquí fora, però en Wilkes és sord i en Burrows sempre volta per Londres. Simplement, haurem d’esperar que vingui algú. Aquesta part del colºlegi està massa isolada perquè ens puguin sentir des de qualsevol altre lloc.

—Tot i així, crec que ho hauríem de provar.

—Que n’ets, de pesat… Bé, què et sembla que fem?

—Hauríem de cridar «Auxili», no trobes? I picar de peus contra la porta.

—Molt bé, però ves amb compte de no etzibar-me una puntada de peu.

Van donar cops i van cridar durant una estona, però sense cap resultat.

—També hauríem d’estalviar energia, suposo —va dir en Cadogan finalment—. Quina hora creus que és?

—Només deuen faltar deu o cinc minuts per a les dues. No he arribat a perdre el coneixement, i he estat més o menys conscient de tot el que passava. He tornat en mi tan bon punt ens han ficat aquí dins.

—Hi ha alguna cosa que se’m clava al cul.

—Això és interessant, saps? —En la foscor, la veu d’en Fen adquiria un to lleugerament pedagògic—. Perquè sembla indicar que, si haguéssim enxampat aquella noia, ens hauria pogut dir alguna cosa important; i Escilºla i Caribdis, òbviament, han sortit a impedir-ho. A més, tinc la desagradable sensació que a hores d’ara deuen estar ocupats silenciant-la… —La veu se li va anar apagant.

Al cap de poc, va continuar dient:

—En Rosseter, o el paio que et va etzibar el cop al cap, els podria haver enviat contra nosaltres. Aposto clarament pel segon.

—En Sharman?

—No… No s’ha mogut del bar després d’estar amb nosaltres. Si t’hagués reconegut (i ho hagués disposat tot per endavant), no hauria parlat amb tanta franquesa. En Sharman queda descartat.

Es va fer un silenci llarg i trist. En la seva posició forçada, els dos homes començaven a tenir formigueig. En Cadogan es notava la boca seca, tenia mal de cap i anhelava una cigarreta.

—Juguem als «Llibres insuportables» —va suggerir.

—D’acord. Ulisses.

—Sí. Rabelais.

—Sí. Tristram Shandy.

—Sí. La copa daurada.

—Sí. Rasselas.

—No, aquest m’agrada.

—Déu meu. Doncs Clarissa.

—Sí. Titus…

—Calla un moment. Em sembla que sento que ve algú.

En efecte, se sentien uns passos aproximant-se per l’empedrat de fora… uns passos lleugers i inconstants.

—Ara, tots dos junts —va dir en Fen, enèrgicament—. Una… dues… tres!

Van provocar un enrenou espantós i eixordador.

—«Com un vent» —va citar en Fen pensativament— «que xiscla tota la nit en un erm on no s’aventura ningú…».

Els passos van vacilºlar, es van apropar, es van aturar. La clau va girar dins del pany, la porta de l’armari es va obrir, i un torrent de claror diürna els va enlluernar. Un catedràtic menut, sord i molt vell, vestit amb la seva toga, hi va ficar el cap.

—Una rata! —va cridar dramàticament—. Una rata a les cortines!

Va fer gestos com si els volgués clavar una espasa, i allò va exasperar en Fen.

—Wilkes! —va exclamar en Fen—. Per l’amor de Déu, treu-nos d’aquí.

—Quina en portàveu de cap, eh? —va preguntar en Wilkes.

—Deslliga’ns, vell babau! —li va etzibar en Fen, contrariat.

—Alguna broma infantil, suposo —va continuar en Wilkes sense alterar-se—. Hum. Suposo que algú us ha de rescatar de les conseqüències de les vostres follies. —Amb dits tremolosos però resoluts, va atacar el nus del mocador que empresonava els canells d’en Fen—. Després de tanta recerca, vet aquí el que hi ha. Aquell qui juga amb foc acaba cremant-se, oi?

—Deixa’t estar de refranys… —va remugar en Fen. Va deslligar la corda gruixuda que li envoltava els turmells i es va aixecar encarcaradament per sortir de l’armari—. Quina hora és, Wilkes?

—L’hora del petó i mitja —va dir en Wilkes—. L’hora de besar-se un altre cop!

Va alliberar els canells d’en Cadogan. El rellotge del colºlegi va brunzir i va tocar les dues. En Cadogan es va desenredar i es va posar dret. Se sentia molt atordit.

—Ara escolta’m, Wilkes —va dir en Fen, tot seriós—, perquè això és important…

—No sento res.

—He dit que això és important.

—Què és important?

—Encara no t’ho he dit.

—Ja sé que no ho has dit; per això ho he preguntat. Hum. —En Wilkes es va fregar les mans amb delit i va saltironejar sobre el terra de pedra. En Fen el va mirar amb malícia—. Però no et pensis que no ho sé. És aquella noia que heu estat empaitant. Us he vist.

—Sí, sí. L’has vista?

—Casanova Fen.

—Oh, per la meva pell i els meus bigotis!

—L’he vista —va dir en Wilkes— quan venia cap aquí.

—I què? —En Fen no podia contenir la seva impaciència.

—Se l’han emportat els follets.

—No, de debò, Wilkes. Això és desesperadament urgent…

—Què? —va fer en Wilkes—. Ah. Urgent, oi? No me’n crec ni mitja paraula. En tot cas, la noia era al claustre quan jo venia, parlant amb un parell de pinxos. Semblava que tenien pressa per endur-se-la…

No va continuar; en Fen i en Cadogan havien desaparegut. Mentre corrien per passadissos enrajolats i a través d’arcs gòtics per desembocar al claustre del davant, sota el deteriorat bust de pedra del fundador, en Cadogan, esbufegant i grunyint per l’esforç, va envejar la inesperada capacitat atlètica d’en Fen. Els estudiants que havien dinat al saló tornaven a les seves habitacions, però per allà no es veia cap foraster. Una cursa braç a braç els va dur fins a la porta d’entrada i allà, a l’altra banda del St. Giles, van poder veure la noia, el dàlmata i els dos homes pujant a un sedan Humber negre que els esperava. Van sortir a la calçada, cridant i gesticulant, però això només va servir per precipitar els esdeveniments. Les portes del vehicle es van tancar de seguida, el motor va engegar i el gran cotxe se’n va anar baixant per la carretera de Banbury.

—El Lily Christine! —va dir en Fen, com aquell qui invoca un geni—. On és el Lily Christine? —va preguntar més peremptòriament en no percebre ni rastre del cotxe.

—L’has deixat fora del Mace and Sceptre —li va recordar en Cadogan.

—Oh, per les meves potes de conill! —va exclamar en Fen, contrariat.

Va mirar el carrer, a dreta i esquerra. Si hi hagués hagut un cotxe aparcat, segurament l’hauria robat, però no n’hi havia cap. I l’únic vehicle que anava en la direcció de Banbury era un voluminós camió de vuit rodes. En tot cas, en Fen li va fer un signe, i el camió, bastant sorprenentment, es va aturar.

—Vaja —va dir el conductor a en Cadogan—. Vostè és el guillat que vaig portar ahir a la nit. Els pals de telègraf. —I va deixar anar una rialla suau en recordar-se’n.

—Hola —va respondre en Cadogan—. Hem d’atrapar aquell Humber negre…, miri, encara es veu.

El camioner va mirar.

—Valga’m Déu —va dir—. Què es pensa que és, això? Un esportiu vermell? De totes maneres —va afegir amb modèstia—, sempre el puc posar a bona marxa si no els fa res trencar-se uns quants ossos.

En Cadogan va mirar desesperadament carrer amunt, però no s’hi veia cap més vehicle. Es va adonar que en Fen estava embrancat en un altercat amb el vell Wilkes, que acabava de sortir corrent.

—No, no, Wilkes —li deia—. Només faries moltíssima nosa. Torna-te’n a les teves habitacions.

I va agitar les mans a la cara d’en Wilkes, per fer-lo fora.

—Per l’amor de Déu, marxem —va dir en Cadogan amb impaciència— o no els atraparem mai.

Amb no poques raons, tots tres van pujar a la cabina com van poder, i el camió es va posar en marxa.

Aquella andròmina tremolava de valent. L’efecte era semblant a rebre un massatge vibroelèctric entre dues pedres de molí.

—Ara va buit —va explicar el conductor quan l’indicador de velocitat ranejava els seixanta-cinc quilòmetres per hora. Van passar sobre un sot, l’home va saltar en l’aire i va deixar anar un renec—. Aquell cotxe del dimoni s’ha perdut de vista. No l’agafarem mai.

En Fen semblava disposat a admetre-ho. A causa de les exigències d’espai a la cabina del camió, es veia obligat a portar en Wilkes assegut a la falda, i no havia deixat cap mena de dubte sobre els seus sentiments envers tal disposició. L’evident plaer que a en Wilkes li provocava la situació no contribuïa a millorar l’humor d’en Fen. En Cadogan havia començat a enyorar el dinar un altre cop. El camioner estava relativament impassible, com si considerés aquelles invasions de la seva cabina un fet habitual de la feina de cada dia. Constituïen una escena ben estranya.

—No se m’acut per què havies de venir, Wilkes —va remugar en Fen amargament—. No fas més que destorbar.

—Bah —va respondre en Wilkes amb desdeny—. Què és tot això? Eh? Expliqueu-m’ho. Eh? —Va picar de cap contra el sostre—. Maleït sigui —va fer—. Maleït, maleït, maleït, coi!

Les cases de la carretera de Banbury passaven volant a ambdós costats. Ara van sortir a camp més obert, i el camió estava arribant als vuitanta per hora, malgrat el límit de velocitat. Tot i així, com en Fen es va encarregar de recordar-los, de vegades és més honrosa la infracció que l’observança.

—Quines possibilitats hi ha que el cotxe hagi abandonat la carretera en algun moment? —va afegir.

—Com de cent contra u, m’imagino —va contestar en Cadogan—. Però, de tota manera, és un passeig ben agradable.

—Què? —va fer en Wilkes.

—He dit que és un passeig ben agradable.

—M’alegro que pensis això —va dir en Wilkes, malhumorat—. Si tu tinguessis clavats els genolls ossuts d’aquest home, no estaries tan content.

Van arribar a una intersecció on hi havia un home de l’Associació d’Automobilistes, i el conductor va alentir la marxa.

—Ei, mestre! —va cridar—. Ha vist passar un Humber negre per aquí?

—La bòfia el pararà —va dir l’home de l’AA—. La bòfia el pararà si va a aquesta velocitat. I trencarà el camió.

—Això no té cap importància, amic meu —va replicar el camioner—. Què me’n diu, d’aquell Humber? L’ha vist?

—Fa un parell de minuts —va admetre l’home de l’AA de mala gana—. Conduïa com un boig. Ha girat a l’esquerra.

Satisfet, el camioner va girar en rodó i van sortir en la direcció indicada. No van trigar a deixar enrere totes les construccions, llevat d’alguna casa de camp o una granja. Els camps s’estenien plans a ambdós costats, amb una filera de turons baixos sobre l’horitzó del nord. Unes quantes vegades van passar sobre ponts estrets i arquejats que salvaven rierols serpentejants, vorejats de salzes i verns. Les tanques de bardissa apareixien blanques i esponjoses per les clemàtides i fosques per les mores madures. El sol d’aquell deliciós estiuet de Sant Martí refulgia intensament des de dalt i el cel, d’un blau de porcellana, no tenia ni un trist núvol.

—La civilització industrial —va dir el conductor inesperadament— és la perdició dels nostres dies. —En Cadogan el va fitar—. Hem perdut la relació amb la natura. Estem tots lívids. —Va observar amb severitat el semblant rubicund d’en Fen—. Hem perdut la relació —va fer una pausa amenaçadora— amb el cos.

—No pas jo —va dir en Fen amb aspresa, clavant una empenta a en Wilkes.

En Cadogan se’n va recordar de sobte.

—Encara llegeix Lawrence? —va preguntar.

—I tant —va contestar el camioner afirmativament—. Això mateix. —Va buscar a les palpentes i va treure un exemplar llardós de Fills i amants, perquè tothom el veiés, i després el va tornar a guardar—. Hem perdut la relació —va continuar— amb el sexe… la gran energia primitiva; la fosca i misteriosa font de vida. No és pas —va afegir en un to confidencial— que hagi sentit exactament això cada vegada (amb perdó) que m’he enllitat amb la parenta. Però és perquè la civilització industrial em té atrapat a les seves urpes.

—Oh, jo no diria tant.

El camioner va aixecar una mà en senyal d’advertència.

—Però és així. Una màquina sense ànima, això és tot el que soc… res més que una màquina sense ànima… —Es va interrompre—. Bé, ara què fem?

S’aproximaven a una bifurcació, la primera cruïlla que trobaven d’ençà que havien deixat enrere l’home de l’AA. A mà esquerra hi havia una casa de camp, ben enretirada de la carretera, però no es veia cap ésser humà al qual poguessin preguntar sobre el Humber negre. Era una disjuntiva desesperada.

—Anem a l’esquerra —va suggerir en Cadogan—. Al capdavall, aquest llibre el publica Gollancz. Em pregunto…

No van arribar a saber mai què es preguntava. Perquè, en aquell moment, van sentir un tret procedent de la casa de camp pel costat de la qual passaven.

—Pari, conductor! —va cridar en Cadogan, emocionat—. Pari en nom de Lawrence!

El camioner va frenar de cop, i van estar a punt de sortir disparats dels seus seients. En Wilkes va llançar els braços al coll d’en Fen.

—Aferrat —es va queixar en Fen—, com el Vell de la Mar…

Però no va continuar. Alguna cosa va travessar l’espessa tanca de bardissa i va sortir a l’herba del marge. Era un dàlmata, i tenia una taca vermella en un costat. Va fer uns quants passos tremolosos cap a ells, va bordar una vegada, i després va emetre un gemec, es va ajeure de cantó i morí.

La Sally Carstairs detestava la vida… i encara més perquè fins aleshores la vida l’havia tractada sempre molt bé. No pas econòmicament, és clar; ella i la seva mare havien tingut ben poc per tirar endavant des de la mort del pare. (Però d’alguna manera se n’havien sortit, i havien format una llar confortable, i mantenien una bona relació, tret d’algunes petites baralles sense importància). Ni tampoc, d’altra banda, en forma de diversió llicenciosa i dies feliços; treballar a la merceria Lennox amb prou feines es podia considerar una ocupació ennoblidora o creativa. Però, fora d’aquests desavantatges, la vida gairebé estava obligada a tractar bé la Sally Carstairs. La noia se la prenia amb filosofia, i no es desanimava ni es deixava abatre pels petits dubtes i desficis que afligeixen hoi polloi; de fet, mancava absolutament d’afectació, mostrava un interès no fingit pel món i pels altres, i tenia una superabundància d’aquella vitalitat natural sobre la qual (si bé ella no ho sabia) un camioner sermonejava en aquell mateix moment dos catedràtics i un insigne poeta anglès. «Ets una poltra noble», li havia dit una vegada un home d’edat mitjana. «Caram, això és un insult», havia respost la Sally, mentre apartava amb fermesa les mans d’aquell home de la direcció en què s’escapaven. Però hi havia una part de veritat en tal afirmació; la Sally posseïa aquella intensa energia nerviosa i un aire de genètica física de primera classe que costa de trobar en qualsevol estrat de la societat, però que es dona més sovint en allò que eufemísticament es denomina les classes baixes, i si no tenia pretensions d’alimentar la intelºligència, això era una cosa que bàsicament no feia al cas. La vida havia estat bona i amable amb ella… fins a la nit passada.

Va recórrer amb la mirada el petit saló de la casa de camp. Era lleig i estava mal moblat… tot el contrari del salonet de casa seva. Les cadires, la taula i els armaris eren de fusta barata, pintats d’un marró apagat i depriment; les fundes i les cortines eren d’un verd pàlºlid i estaven molt gastades, i els quadres de les parets provaven una religiositat trista: sant Sebastià travessat per sagetes, el desventurat Jonàs caient per la borda, i (de manera més sorprenent) una voluptuosa Susanna divertint-se davant l’esguard avorrit de dos ancians. La Sally es va estremir amb afectació, i després, en prendre consciència que tremolava de veritat, es va asseure amb la bossa a la falda i va provar d’asserenar-se mirant a través de la bruta vidriera emplomada el descurat jardí exterior. A l’habitació del costat, podia sentir els dos homes conversant en veu baixa. Tant de bo no estigués tan sola i indefensa… Però no havia gosat dir res a la mare.

Amb el pensament va repassar els successos d’aquell dia. No tenia la intenció d’assistir a l’assaig de la Handel Society, tot i que sabia que ho havia de fer: havia estat massa preocupada per tenir ganes de cantar. Però aquell home d’ulls freds li havia cridat alguna cosa, i això l’havia atemorit. Al capdavall, podien haver estat policies. I aleshores, quan el més alt de tots, el qual recordava confusament haver vist per la ciutat, va resultar ser el professor Fen, s’havia espantat encara més, si bé recordava que al mateix temps l’havia sorprès una mica que un home les gestes detectivesques del qual eren tan conegudes pogués tenir un aspecte tan afable. No obstant això, més tard es va dir: «Ximpleta! Què esperaves?». La persecució havia estat un malson, fins i tot quan es va fer palès que no eren policies (si ho haguessin estat, de ben segur que haurien aturat l’assaig del cor). Però després va anar a la capella del St. Christopher, i sabia que, si la seguien fins allà, tindria la possibilitat d’esquivar-los al final de l’ofici; en tot cas, estava tan espantada que no havia estat capaç de pensar en res més. En aquell moment no s’havia preguntat de què li serviria aquella fugida precipitada; havia estat una reacció instintiva, i ara se sentia inclinada a creure que també havia resultat absurda. Tot i això…

Després hi havia els dos altres homes, els que l’acompanyaven en aquell moment. L’havien enxampada just després de sortir de la capella, quan creia que els havia desorientat un altre cop. Però, malgrat el seu aspecte —«com sortits d’una novelºla de suspens dolenta», es va dir a si mateixa—, els havia posat una certa confiança. Per començar, parlaven amb educació, i la Sally confiava instintivament en la cortesia. El més vell de tots dos —el del nas aixafat, que era visiblement el cap— havia dit:

—Disculpi, senyoreta, però em sembla que aquells dos homes la molesten. No deixarem que la incomodin: no són de la policia, sap?, ni tenen cap informació sobre el que va succeir la nit passada.

Ella es va girar bruscament cap a l’home.

—Saben vostès…?

—Una mica, senyoreta. Xangai ens ho ha explicat… Es recorda de Xangai? —Ella va fer que sí amb el cap—. I en realitat, senyoreta, ha estat ell qui ens ha enviat a buscar-la. Sembla que ahir a la nit va descobrir alguna cosa que la deixa fora de tota sospita. Vol que la portem a parlar amb ell ara mateix.

Ella va dubtar, debatent-se entre un alleujament sobtat i aclaparador i una inquietud irracional.

—Jo… On és? És lluny?

—No, senyoreta, és camí de Banbury. Tenim un cotxe a fora, i no trigarem ni deu minuts. —En veure-la vacilºlar, afegí—: Au, vinga, senyoreta, no hi ha cap raó per creure que li vulguem fer mal, oi? Pel que tinc entès, ja està ficada en un embolic tan gros que no hi ha res que ho pugui empitjorar. I miri-s’ho d’aquesta manera: encara que Xangai fos l’assassí (que no és cert), l’última cosa que voldria fer seria perjudicar l’única persona que no té una coartada irrecusable. No li sembla?

Ella va fer una ganyota, però aquell raonament semblava lògic, així que al final va assentir.

—I què hi ha d’aquells dos homes que em seguien?

L’home més jove va somriure.

—No es preocupi, senyoreta. Els hem deixat una pista falsa. A hores d’ara ja deuen ser ben lluny.

De manera que havia anat amb ells. Algú els havia cridat quan pujaven al cotxe, però havien arrencat amb tanta celeritat que no havia pogut veure qui era. I ara… bé, ara havien arribat, i semblava estrany que no hi hagués ningú per rebre’ls. Els homes havien dit que es devia retardar, i li havien suggerit que esperés; aleshores s’havien excusat i havien anat a parlar a fora. I ara ella ja no volia esperar, estava neguitosa, i odiava l’espantosa saleta que ocupava.

—Danny! —va cridar.

El dàlmata, que havia estat vagarejant inquiet per l’habitació, es va apropar i li va posar el cap sobre la falda. Ella el va amanyagar i li va donar uns copets, i llavors va prendre la decisió que havia de sortir d’allà a tot preu. Poc abans havia obert les finestres i havia comprovat que tenien reixes; així que l’única sortida era a través del diminut rebedor on els dos homes estaven parlant. La seva desconfiança havia crescut tant, que quan va obrir la porta ho va fer amb molta lentitud i vacilºlació. Va copsar alguns mots, com ara «Sempre poden esbrinar de qui és aquest lloc», i llavors es van girar a mirar-la.

No eren els mateixos homes, excepte per fora. La seva actitud havia canviat del tot. Va veure que el més jove li avaluava el cos amb avidesa, i a l’esguard de l’altre hi havia alguna cosa encara pitjor.

—Crec… crec que me n’he d’anar —va dir ella amb veu feble, i així que ho hagué dit va saber que era inútil—. Em tornen a portar a Oxford?

—No, senyoreta. No crec que se’n pugui anar, encara. De fet, no se’n podrà anar durant un quant temps —va dir l’home més vell—. S’haurà de quedar aquí una bona estona.

Ella es va abalançar sobre la porta, però l’home més jove va ser més ràpid. La va envoltar amb el braç i li va tapar la boca. La Sally va mossegar, espeternegar i lluitar furiosament, perquè no era la mena de noia que es desmaia davant d’un perill físic. El gos va grunyir i bordar, al mateix temps que mossegava l’home als turmells.

—Per l’amor de Déu! —va cridar el jove al seu company—. Treu-me aquesta bèstia del damunt!

De cop i volta, es va sentir una explosió violenta i el gos va xisclar de dolor. Per un moment, la Sally va poder alliberar la boca.

—Maleïts! —va exclamar mig asfixiada—. Danny… ves-te’n! Ves-te’n, Danny!

Llavors aquella mà calenta i suosa li va tornar a ofegar les paraules. El gos va dubtar, i després es va esquitllar cap a la part posterior de la casa.

—Atura aquell animal! —va bramar l’home més jove—. No… vine a ajudar-me amb aquesta guilla.

Entrellaçats, tots tres van tentinejar pel reduït rebedor. La força de la Sally anava minvant, i li havien doblegat el braç esquerre dolorosament a l’esquena. Va fer un darrer intent per deseixir-se, i aleshores va notar una mà que li estrenyia el coll. En pocs instants tot es va tornar negre.

La Sally va recuperar el coneixement; se sentia menys malparada del que podria haver esperat. És cert que li feia mal el cap i que es notava el cos com si no fos d’ella, però aquestes dues molèsties semblaven anar minvant ràpidament. El primer que va fer va ser assegurar-se que la faldilla li cobria decorosament els genolls; el segon va ser dir «Caram!» amb un fil de veu.

Es va trobar de nou al saló, estirada sobre un sofà que feia olor de naftalina. Al seu voltant, en diverses fases d’inactivitat, hi havia quatre homes, dos dels quals ja havia vist abans. En Gervase Fen, amb els cabells drets sobre la coroneta com les pues d’un porc espí, examinava el quadre de Susanna i els vells amb atenció; en Richard Cadogan l’observava preocupat amb l’embenat tort, que li conferia l’aspecte d’un emperador romà després d’una bacanal prolongada i impetuosa; en Wilkes estava dret en un segon pla, servint whisky en un got per beure-se’l; i el conductor del camió, respirant amb dificultat, deixava anar alguna fanfarronada.

—… els malparits —estava dient—. M’hauria d’haver imaginat que hi havia un camí al darrere. Inútil provar d’aturar-los, és clar; a més, un d’ells tenia una pistola. —Es disposava a escopir fastiguejat, però, en veure que la Sally tenia els ulls oberts, va desistir—. Bé, senyoreta —va dir—, com es troba ara?

—Caram —va fer la Sally, i es va incorporar. Veient que allò no tenia conseqüències doloroses, va guanyar confiança—. M’han rescatat vostès?

—Jo no diria tant —va respondre en Cadogan—. Els nostres dos amics han desaparegut amb el seu cotxe quan ens han vist venir. L’hem trobat estirada al rebedor. Es troba bé?

—Jo… sí, crec que estic bé, gràcies.

En Fen va concloure la seva inspecció de Susanna i es va girar.

—Crec que han fet el mateix… —Es va interrompre—. Molt bé, Wilkes, para de beure whisky!

—No n’hi ha gaire —va dir en Wilkes en to de retret.

—I no és això encara més motiu perquè no en beguis gens, coi de vell golafre i alcohòlic?

—No passa res, de debò —va dir la Sally—. I, de tota manera, detesto el whisky.

—Aleshores doni-me’n una mica —va dir en Fen.

—En Danny. —L’esguard de la Sally mostrava inquietud—. Què li ha passat? Al meu gos, vull dir.

—Temo que ha mort —va dir en Cadogan—. D’un tret.

Ella va assentir, i per un moment hi hagué un indici de llàgrimes als seus ulls.

—Ja ho sé.

—Si no hagués estat per ell, no hauríem sabut que vostè era aquí.

Però en Cadogan va pensar que allò no era cert: el tret els hauria conduït fins allà de totes maneres. Però no calia donar-hi més voltes; el gos havia complert la seva missió.

—I ara —va dir en Fen amablement—, ens explicarà què és tot plegat?

Però aquí, inesperadament, van topar de cap contra un mur de pedra. La Sally era una noia molt espantadissa. Aquell dia ja havia confiat en un grup de persones, i no estava disposada a repetir el mateix error, per més que aquestes semblessin desitjar-li el bé. I, a més, allò que tenia per dir, havia jurat guardar-ho en secret per sempre més… en benefici propi. Ni en Fen, ni en Cadogan, ni en Wilkes (que, certament, no feia gaire servei), ni el camioner ni cap combinació d’ells no van poder arrencar-li ni mitja paraula. Advertències, consols i falagueries també van resultar inútils. Estava agraïda, va admetre, molt agraïda, però no els podia dir res; i això era tot. Al final, en Fen, murmurant per a si mateix, va sortir al petit rebedor i va trucar al Mace and Sceptre.

—Senyor Hoskins? —va dir quan va establir comunicació—. Li parla en Fen. Tinc una altra feina per a vostè, si està disponible.

—Sí, senyor? —va dir la veu malenconiosa d’en Hoskins.

—Estic amb una jove molt atractiva a qui no podem convèncer perquè confiï en nosaltres. Pot fer-hi alguna cosa?

—És possible.

—Bé. Vingui de seguida. Agafi el Lily Christine III; és davant l’hotel. Segueixi la carretera de Banbury fins que arribi a una intersecció on hi ha un home de l’AA. Allà giri a l’esquerra, vagi recte i passarà sobre tres ponts fins que arribarà a una bifurcació. Just abans, a mà esquerra, hi ha una casa de camp, i nosaltres hi som dins. No té pèrdua.

—Molt bé, senyor. I pel que fa al senyor Sharman…

—Ah, sí. Què hi ha?

—Estan a punt de tancar, senyor, i haurem d’anar-nos-en. Ara bé, sembla que ha gaudit de la meva companyia —el senyor Hoskins gairebé no es podia creure que això fos possible— i m’ha donat la seva adreça, perquè pugui anar a veure’l.

—Esplèndid. Abandoni el senyor Sharman a la seva sort, doncs. Està gaire borratxo?

—Molt borratxo.

—Bé, adeu-siau.

—Adeu-siau.

En Fen es disposava a deixar el telèfon quan se li va acudir una idea, i es va girar per marcar el número del cap de la policia.

—Digui.

—Hola. Soc jo un altre cop.

—Ai, Senyor, que no hi ha justícia en aquest món…? Ara què passa. Escolta, Gervase, no deus estar protegint aquest cert Cadogan, oi?

—Com pots imaginar una cosa així…? Vull saber qui és el propietari d’una casa de camp.

—Per a què?

—No n’has de fer res.

—I com es diu?

—Com es diu? —va cridar en Fen en direcció al saló.

—Com es diu què? —va respondre en Cadogan.

—Aquesta casa.

—Ah… The Elms, ho he vist al camí d’accés.

—The Elms —va dir en Fen al telèfon.

—No cal que cridis tant. M’has clavat un bon ensurt. A quina carretera és?

—A la B-507, just on desemboca a la B-309. A mig camí entre Tackley i Wootton.

—Entesos. Ja et trucaré.

—Em pensava que tenies una línia privada amb la comissaria. No la pots fer servir?

—Oh, sí que la tinc, me n’havia oblidat. Espera un moment. —Va seguir una pausa prolongada, i per fi—: Ja està. La casa pertany a la senyoreta Alice Winkworth. Estàs satisfet?

—Sí —va dir en Fen pensativament—. Crec que ho estic. Gràcies.

—Gervase, l’opinió més comuna és que Mesura per mesura tracta sobre la castedat…

—Sí, és molt comuna —va dir en Fen—. I del tot censurable. Adeu-siau. —I va penjar.

Una vegada al saló, va anunciar discretament que un mitjà de transport venia de camí; en sentir això, el camioner, que havia estat mostrant signes d’impaciència els últims minuts, va dir que se n’havia d’anar.

—Si romancejo aquí gaire més estona —va explicar—, perdré la feina. Vet aquí el que passarà. —Tothom li va donar les gràcies—. És un plaer —va dir amb despreocupació—. Si no fos perquè segurament estan tots masegats. En tot cas, bona sort en aquest assumpte, sigui el que sigui. —Va fer l’ullet a en Cadogan—. Gossos —va afegir, i se’n va anar rient per sota el nas.

Com que no hi havia res per dir o per fer, van romandre drets o asseguts pràcticament en silenci fins que un soroll devastador, seguit d’una única explosió virulenta, va anunciar l’arribada del senyor Hoskins.

El jove va estar soberg. Va oferir un bombó a la Sally, i va acomodar la seva corpulenta figura en una cadira amb un aire que va inspirar confiança fins i tot a en Cadogan. Tots es van retirar discretament de l’estança (la necessitat d’explicar les coses a en Wilkes fou estalviada pel fet que s’havia acabat el whisky i havia sortit a buscar-ne més). I, en menys de deu minuts, el senyor Hoskins els va anar a buscar, i tots van tornar per descobrir els ulls blaus de la Sally espurnejant i els seus llavis corbats en un somriure.

—Caram, he estat una beneita —va dir—. No els ho volia explicar a vostès… sincerament… però és tan horrible i he estat tan amoïnada… Ahir a la nit van assassinar una senyora gran. —Es va estremir una mica abans de continuar amb precipitació—: Jo no la vaig matar.

—Molt bé —va dir en Fen—. Qui ho va fer, doncs?

La Sally va alçar els ulls per mirar-lo.

—Això és el més terrible —va contestar—. No en tinc ni la més petita idea.