3

L’EPISODI DE L’ADVOCAT XERRAIRE

El 229 de New Inn Hall Street va resultar una casa d’hostes modesta i agradable, situada gairebé al costat d’una escola de nenes, i la seva propietària, la senyora Wheatley, una dona d’edat avançada, menuda, tímida i activa, que es cargolava el davantal nerviosament amb les mans mentre parlava.

—Jo m’encarregaré d’això —havia dit en Cadogan a en Fen quan van arribar—. Tinc un pla.

De fet, no tenia cap pla en absolut. En Fen hi havia convingut, però de mala gana. Així que es va dedicar a resoldre els mots enreixats de The Times. Va emplenar els de temàtica literària sense dificultat, però de la resta no en tenia ni idea, així que es va quedar mirant els transeünts de mal humor.

Quan la senyora Wheatley li va obrir la porta, en Cadogan encara es pensava què li diria.

—Suposo que vostè és el senyor que vol veure les habitacions —va dir la dona amb inquietud.

—Exactament. —En Cadogan es va sentir molt alleujat—. Les habitacions.

Ella el va fer passar.

—Estem tenint molt bon temps —va dir, com si fos personalment responsable d’aquell fenomen—. Aquesta és la sala d’estar.

—Senyora Wheatley, temo molt que l’he enganyada. —Ara que era dins la casa, en Cadogan va decidir abandonar el seu estratagema—. No he vingut a veure les habitacions. El cas és que… —es va escurar la gola— no deu tenir vostè una amiga o una parenta, una senyora gran, soltera, de cabells blancs i… daixò… que acostuma a vestir-se amb bruses i xeviot…?

La cara pàlºlida i inquieta de la senyora Wheatley es va ilºluminar.

—No deu voler dir la senyoreta Tardy, senyor?

—Daixò… em pot repetir el nom?

—Senyoreta Tardy, senyor. Emilia Tardy. «Val més tard que mai», li dèiem. Pel seu cognom, ja sap. Doncs bé, l’Emilia és la meva amiga de sempre. —La seva expressió es va torbar—. No passa res, oi, senyor? No li ha succeït cap desgràcia?

—No, no —es va afanyar a dir en Cadogan—. Només que vaig conèixer la seva… hum… amiga fa un quant temps, i em va dir que, si mai anava a Oxford, que no deixés de venir a veure-la a vostè. Malauradament, no en vaig retenir el nom, de la seva amiga, però sí que recordava el de vostè.

—Vaja, això està molt bé, senyor. —La senyora Wheatley va somriure—. I m’alegro molt que hagi vingut; estic molt contenta. Qualsevol amic de l’Emilia és benvingut en aquesta casa. Si vol baixar al meu saló a prendre una tassa de te, li puc ensenyar una fotografia seva per refrescar-li la memòria.

Això era una sort, va pensar en Cadogan mentre seguia la senyora Wheatley cap al soterrani; perquè tenia ben pocs dubtes que l’Emilia Tardy i la dona que havia vist a la botiga de joguines no fossin la mateixa persona. El saló va resultar que estava atapeït de cadires de vímet, periquitos, calendaris antics, reproduccions de Landseer i safates poc atractives on hi havia representats uns fràgils ponts xinesos. En un costat hi havia una cuina enorme, amb una tetera bullint al damunt.

Un cop resoltes les diligències relatives a la preparació del te, la senyora Wheatley es va dirigir apressadament a un calaix i en va treure amb actitud reverent una fotografia sèpia bastant esmorteïda.

—Miri, senyor. És aquesta la senyora que va conèixer?

Indubtablement era ella, si bé la fotografia devia tenir uns deu anys i la cara que ell havia vist estava inflada i descolorida. La senyoreta Tardy somreia amablement i de forma ambigua al fotògraf, amb el pinçanàs fent equilibris sobre la punta del nas i els cabells llisos desarranjats. Però aquell no era pas el rostre d’una conca inútil; desprenia una certa autosuficiència malgrat el somriure ambigu.

En Cadogan va assentir.

—Sí, és ella.

—Puc preguntar-li si la va conèixer a Anglaterra, senyor?

La senyora Wheatley va mirar per sobre l’espatlla mentre es cargolava tímidament el davantal blau amb les mans.

—No, a l’estranger. —Atesa la forma de la pregunta, valia més no córrer riscos—. I ja fa bastant temps… pel cap baix sis mesos, diria jo.

—Ah, sí. Devia ser l’última vegada que va anar a França. L’Emilia és una gran viatgera, i no arribo a entendre d’on treu el valor per viure entre tots aquells estrangers. Disculpi la meva curiositat, senyor, però ja fa quatre setmanes que no sé res d’ella, i és força estrany, perquè sempre ha estat molt formal a l’hora d’escriure. Temo que li hagi pogut passar alguna cosa.

—Bé, lamento dir-li que en això no la puc ajudar.

Mentre es prenia el te i fumava una cigarreta en aquella estança alegre però lletja, sota l’esguard inquiet de la menuda senyora Wheatley, en Cadogan va experimentar un lleuger malestar per la seva presència allà. Però no hauria servit de res revelar brutalment a la seva amfitriona els detalls del cas, si hagués tingut clar quins eren.

—Així que viatjava… viatja… molt? —va preguntar, seguint la moda tautològica de la conversa moderna.

—Oh, sí, senyor. Sobretot a llocs petits, a França i a Bèlgica i a Alemanya. Unes vegades només s’hi està cosa d’un dia, altres vegades hi passa mesos sencers, segons com li agradi. Vaja, deu fer almenys tres anys des de l’últim cop que va ser a Anglaterra.

—Una existència força agitada, diria jo. No té parents? Em va fer l’efecte que era una persona bastant solitària, he de dir.

—Crec que només tenia una tia, senyor… Permeti’m servir-li una miqueta més de te a la tassa. Així… Es va morir ja fa un temps. Era la senyoreta Snaith, molt rica i excèntrica. Vivia a Boar’s Hill, i li agradaven els poemes humorístics. Però tornant a l’Emilia, a ella li agrada viatjar, sap? Li escau. Té una mica de diners estalviats, i el que no gasta en els infants, s’ho gasta a conèixer gent i llocs nous.

—Els infants?

—Adora els infants, de debò. Dona diners als hospitals i a les llars d’acolliment. És una cosa molt bonica, trobo. Però si em permet preguntar-li, senyor, quin aspecte tenia quan vostè la va veure?

—No gaire bo, em va semblar. En realitat no la vaig veure gaire. Vam coincidir un parell de dies en un hotel… Hi érem els únics anglesos, així que naturalment vam parlar una mica.

En Cadogan no se’n sabia avenir, de la seva eloqüència. No va dir Mencken en algun lloc que la poesia no és més que una mentida consumada?

—Ah —va dir la senyora Wheatley—. Suposo que la seva sordesa el devia incomodar.

—Què? Ah, sí, bastant. Gairebé me n’havia oblidat. —En Cadogan es va preguntar quina mentalitat devia tenir la persona que es va acostar a una dona gran i sorda per darrere, li va etzibar un cop al cap i la va estrangular amb un cordill estret—. Però lamento assabentar-me que no ha rebut notícies seves, vostè.

—Bé, senyor, pot significar que torna a casa des d’algun lloc. És molt bona donant sorpreses: se’t planta a la porta de casa sense previ avís. I sempre s’està amb mi quan és a Anglaterra, i Déu sap que estaria ben perduda a Oxford, perquè només fa dos anys que em vaig traslladar aquí i sé del cert que ella no hi ha estat mai… —La senyora Wheatley es va aturar per respirar—. Però, com que estava preocupada, vaig anar a consultar al senyor Rosseter…

—El senyor Rosseter?

—És l’advocat de la senyoreta Snaith. Vaig creure que, com que l’Emilia és un familiar proper, podia haver sabut alguna cosa quan l’anciana es va morir. Però ell no en sabia res. —La senyora Wheatley va sospirar—. En fi, no es pot vendre la pell de l’os abans de caçar-lo, oi, senyor? No dubto pas que tot va com cal. Una altra tasseta de te?

—No, de veritat, gràcies, senyora Wheatley. —En Cadogan es va aixecar, amb l’acompanyament d’un fort cruixit de la seva cadira de vímet—. Me n’he d’anar. Ha estat molt acollidora i molt amable.

—No té importància, senyor. Si arriba l’Emilia, qui li he de dir que m’ha vingut a veure?

En Fen estava d’un humor atrabiliari.

—Hi has estat una eternitat, allà dins —va grunyir mentre tornava a posar en marxa el Lily Christine III.

—Però ha valgut molt la pena —va respondre en Cadogan. I li va fer un resum del que havia descobert, el qual va durar gairebé tot el trajecte de tornada fins al St. Christopher.

—Hum… —va murmurar en Fen pensativament—. Ja és alguna cosa, ho admeto. Al mateix temps, no veig en absolut què hi podem fer. Costa molt abordar un assassinat de segona mà, i sense corpus delicti. Devia haver-hi una furgoneta gran per allà a prop quan estaves inconscient. Em pregunto si algun veí ha vist o sentit alguna cosa.

—Sí, ja entenc què vols dir: per traginar les joguines, els mobles i els queviures. Però tens raó, saps? El problema és: per quins set sous havien de transformar aquell lloc en una botiga de joguines?

—No estic segur que això estigui ara una mica més clar —va dir en Fen—. La teva senyora Wheatley t’ha dit que la senyoreta Tardy s’hi perdria, a Oxford. Així que si algú la volgués portar a un lloc que no fos capaç de tornar a trobar…

—Però de què serviria, això? Si la volen matar, no importa el que vegi.

—Ah —va fer en Fen sense entendre res—. No, no té importància, oi? Oh, per les meves potes de conill^[003]! —Va aturar el cotxe a l’entrada principal del St. Christopher i va provar inútilment d’allisar-se els cabells—. La qüestió és: qui és el seu hereu? Has dit que tenia uns ingressos, oi?

—Sí, però no és gran cosa, m’imagino. Crec que devia ser una mena de conca a l’estil Osbert Sitwell, vivint modestament en pensions, rondant per la Riviera… Però, en tot cas, no era prou rica perquè valgués la pena assassinar-la pels seus diners. —Es va sentir una violenta detonació que venia del tub d’escapament—. La veritat, hauries de portar aquesta andròmina a un taller de reparació.

En Fen va moure el cap.

—La gent mata per quantitats extraordinàriament petites. Però he de confessar que no puc entendre el propòsit de fer desaparèixer el cos després de cometre el crim. Pot ser que l’assassí volgués esperar fins a assegurar-se de la mort, però això sembla estrany. Aquesta senyora Wheatley no tenia idea que la dona fos a Anglaterra?

—Cap idea —va dir en Cadogan—. I, pel que he deduït, si hi havia algú en aquest món que pogués saber-ho, era ella.

—Sí. Una dona solitària la desaparició de la qual no suscitaria gaire sorpresa. Saps què? —La veu d’en Fen va adoptar un to pensatiu—. Crec que aquest assumpte és bastant lleig.

Van baixar del cotxe i van entrar al colºlegi major per una porteta oberta en el gran portal de roure. A l’interior un grup d’estudiants romancejava, amb les togues posades, observant els atapeïts taulers d’anuncis, que donaven testimoni d’una abundosa i caòtica activitat cultural. A mà dreta hi havia la consergeria, amb una mena de finestra oberta on es recolzava el conserge, com una princesa encantada a l’interior d’una fortalesa medieval. En realitat era així, tret de l’aspecte, ja que en Parsons era un homenàs formidable amb ulleres de banya, una marcada propensió als maltractaments, i la inalterable convicció que en la jerarquia del colºlegi ell estava per sobre de la llei, dels profetes, dels catedràtics i del president mateix.

—Hi ha res per a mi? —li va cridar en Fen quan passaven.

—Doncs… no, senyor —va dir en Parsons, donant un cop d’ull als casellers—. Però… ah, senyor Cadogan…

—Sí?

El conserge semblava intranquil.

—Em pregunto… —Va llançar una llambregada als estudiants ociosos—. Em pregunto si pot entrar un moment, senyor.

Desconcertat, en Cadogan hi va anar, i en Fen el va seguir. L’aire de la consergeria era sufocant per l’escalfor d’una gran llar de foc elèctrica, dissenyada amb poca traça per representar uns carbons encesos. Hi havia penjadors de claus, anuncis estranys, una fogona, un calendari universitari, una llista de colºlegis majors, recomanacions per a la prevenció d’incendis i dues cadires incòmodes.

En Parsons es comportava d’una manera francament conspiradora. En Cadogan es va sentir com si es disposés a iniciar-se en un ritu satànic.

—L’han vingut a buscar, senyor —va dir en Parsons, respirant fondo—. De la comissaria de policia.

—Oh, Déu meu.

—Eren dos agents i un sergent. Han marxat fa cosa de cinc o deu minuts, quan han comprovat que vostè no hi era.

—És per les maleïdes llaunes que m’he emportat —va dir en Cadogan. El conserge el va observar amb interès—. Gervase, què puc fer?

—Confessar-ho tot —va respondre en Fen despietadament— i posar-te en contacte amb el teu advocat. No, espera un moment —va afegir—. Trucaré al cap de la policia. El conec.

—No vull que em detinguin.

—Això hauries hagut de pensar-ho abans. Molt bé, Parsons, gràcies. Vine, Richard. Anem al meu despatx.

—Què els dic si tornen, senyor? —va preguntar en Parsons.

—Convida’ls a cervesa i despatxa’ls amb promeses capcioses i altisonants.

—Molt bé, senyor.

Van travessar els claustres nord i sud, ensopegant només un estudiant endarrerit que es dirigia cap al bany amb una bata de color taronja viu, i van tornar a pujar l’escala fins al despatx d’en Fen. Un cop allà, en Fen va despenjar el telèfon mentre en Cadogan fumava amb un aire llòbrec i s’examinava les ungles. A la casa de Sir Richard Freeman, a Boar’s Hill, va sonar el telèfon. L’home va despenjar l’aparell amb cara de pomes agres.

—Digui? —va fer—. Què? Què! Qui és…? Ah, ets tu.

—Escolta, Dick —va dir en Fen—, els teus maleïts esbirros estan assetjant un amic meu.

—Et refereixes a en Cadogan? Sí, m’he assabentat que està escampant badomeries.

—No són badomeries. Hi havia un cadàver. Però, en tot cas, no es tracta d’això. L’encalcen per una cosa que ha fet en una botiga d’ultramarins.

—Valga’m Déu, aquest paio deu estar com un llum. Primer botigues de joguines i ara d’ultramarins. Bé, no em puc ficar en els assumptes de la policia local.

—De veritat, Dick…

—No, no, Gervase, no és possible. Els procediments legals, tal com estan, no es poden parar amb trucades teves.

—Però es tracta d’en Richard Cadogan. El poeta.

—Per mi, com si és el papa de Roma… A més, si és innocent, no li passarà res.

—Però és que no és innocent.

—Ah, bé, en aquest cas només el podrà salvar el ministre d’Interior… Gervase, se t’ha acudit pensar que Mesura per mesura^[004] tracta en realitat del problema del Poder?

—No m’atabalis ara amb banalitats —va dir en Fen, molest, i va penjar.

—Bé, això ha resultat molt útil —va dir en Cadogan amargament—. Potser que vagi directament a la comissaria de policia a lliurar-m’hi.

—No, espera un moment. —En Fen va mirar cap al claustre—. Com es deia aquell advocat… el que va anar a veure la senyora Wheatley?

—Rosseter. Què li passa?

En Fen va fer tamborinar els dits amb impaciència sobre l’ampit de la finestra.

—Saps què? He vist aquest nom escrit en algun lloc fa poc, però no puc recordar on. Rosseter, Rosseter… Era… oh, per les meves orelles i els meus bigotis! —Va caminar a grans gambades fins a una pila de papers i va començar a regirar-los—. Ja ho tinc. Era alguna cosa en la secció d’anuncis de l’Oxford Mail d’ahir… o era el d’abans-d’ahir? —Es va embolicar inextricablement entre pàgines de diaris—. Ja està. Era abans-d’ahir. M’hi vaig fixar perquè era molt estrany. Mira.

Va allargar la pàgina a en Cadogan assenyalant-li un lloc precís a la llista d’anuncis.

—Bé —va dir en Cadogan—. No veig en què ens pot ajudar, això. —Va llegir l’anunci en veu alta—: «Ponent, Bari, Fortuna, Alcanó, Xangai. Aaron Rosseter, advocat, 193A Cornmarket». Molt bé, i quina conclusió n’hem de treure?

—No ho sé exactament —va contestar en Fen—. I, no obstant això, crec que n’hauria de deduir alguna cosa. Holmes l’hauria esmicolat… Era molt bo amb les seccions d’anuncis. Alcanó, Alcanó. A propòsit, què és Alcanó? —Va anar cap a l’enciclopèdia i en va treure un volum. Després d’una cerca ràpida—: «Alcanó» —va llegir—. «Etimologia desconeguda, possiblement de l’àrab “al-kainon” (fogar, lloc on fan foc). Hom pot suposar, també, lloc on feien foc àrabs i cristians i d’aquí vingué el seu nom». Et suggereix alguna cosa?

—Res de res. Segons la meva opinió, són tots noms propis.

—Bé, potser sí. —En Fen va tornar el llibre al seu lloc—. Però, si és així, es tracta d’una sèrie singular. Alcanó, Alcanó —va afegir, en un to de reprovació lleugera.

—I, en tot cas —va continuar en Cadogan—, seria una coincidència extraordinària que tingués alguna cosa a veure amb la nostra senyoreta Tardy.

—No parlis de coincidència d’una manera tan despreocupada —va advertir en Fen amb severitat—. Ja et conec. Dius que la troballa més innocent en una novelºla detectivesca és injusta i, al mateix temps, proclames a crits que has conegut a l’estranger una persona que viu al poble del costat i ho justifiques dient que «el món és petit». La meva ferma convicció —va afirmar amb grandiloqüència— és que aquest anunci té alguna relació amb la mort de l’Emilia Tardy. Encara no tinc ni idea de què és. Però proposo que anem a veure aquest Rosseter.

—Molt bé —va respondre en Cadogan—. Amb la condició que no hi anem amb aquella teva cosa infernal vermella. A propòsit, d’on carai l’has tret?

En Fen es va mostrar dolgut.

—El vaig comprar a un estudiant que van expulsar. Què li passa? Corre molt de pressa —va afegir persuasivament.

—Ja ho sé.

—Ah, d’acord, doncs; hi anirem caminant. No és pas lluny.

En Cadogan va remugar. Estava ocupat arrencant l’anunci de Rosseter i guardant-se’l a l’agenda.

—I si no en traiem res —va dir—, acudiré directament a la policia i els explicaré tot el que sé.

—Sí. A propòsit, què n’has fet, d’aquelles llaunes que has robat? Tinc una mica de gana.

—Són al cotxe. I deixa les llaunes en pau.

—No hauries de disfressar-te?

—Au, no siguis estúpid, Gervase… El que m’importa no és que em detinguin. Segurament es limitaran a posar-me una multa. És la molèstia d’explicar-ho, concertar una fiança i comparèixer davant del jutge… Bé, som-hi, doncs, si creus que servirà d’alguna cosa.

Cornmarket és un dels carrers més transitats d’Oxford, però no es pot dir que sigui el més atractiu. Té les seves compensacions: la façana proporcionada i descolorida del vell Hotel Clarendon, el tranquil pati empedrat del Golden Cross, i una bona perspectiva de la carbassa allargassada que és la Tom Tower, però bàsicament és un carrer de botigues grans. Al damunt d’una hi havia el 193A, el despatx del senyor Aaron Rosseter, advocat, tan llòbrec, sever i incòmode com la majoria dels despatxos d’advocats. En Cadogan es va preguntar què era el que feia els advocats tan curiosament insensibles als encants d’aquest món.

Un escrivent d’aspecte lleugerament dickensià, amb ulleres de muntura metàlºlica i colzeres cosides a les mànigues de la jaqueta, els va fer passar. L’aparença del senyor Rosseter, si bé asiàtica, no responia a les suposicions semítiques que es podien deduir del seu nom de pila. Era un home menut i olivenc, amb un exagerat prognatisme a la mandíbula, front alt, coroneta calba, ulleres de banya i uns pantalons que li anaven massa curts. Era de maneres brusques, i tenia la desconcertant mania de treure’s les ulleres de cop, netejar-les ràpidament amb un mocador que es treia de la màniga, i tornar a posar-se-les sobre el nas amb idèntica brusquedat. Semblava un advocat sòrdid, i es podia sospitar que les seves capacitats professionals eren mediocres.

—Molt bé, senyors —va dir—, puc saber el motiu de la seva visita?

Va observar la presència més aviat aclaparadora d’en Gervase Fen amb lleus indicis d’inquietud.

En Fen li va somriure.

—Aquesta persona —va dir, assenyalant en Cadogan— és cosí segon de la senyoreta Snaith, per a qui crec que vostè va treballar mentre vivia.

El senyor Rosseter estava gairebé tan sobtat per aquella espectacular declaració com en Cadogan.

—En efecte —va respondre, fent tamborinar els dits molt ràpidament sobre l’escriptori—. En efecte. Estic encantat de conèixer-lo, senyor. Faci’m l’honor de seure.

Mirant en Fen amb una expressió de retret, en Cadogan va obeir, si bé no tenia gaire clar quin honor podia fer al senyor Rosseter acomodant el seu darrere sobre una butaca de pell.

—Havia perdut el contacte amb la meva cosina —va anunciar— durant els últims anys de la seva vida. En realitat no es pot dir pròpiament que fos una cosina segona. —En aquest punt en Fen el va mirar amb malvolença—. La meva mare, dels Cadogan de Shropshire, es va casar amb el meu pare… No, no volia dir això exactament, o més ben dit, de fet… Tant se val, el meu pare era un de set fills, i la seva tercera germana, Marion, es va divorciar d’un cert senyor Childs, que posteriorment es va tornar a casar i va tenir tres fills: Paul, Arthur i Letitia, un dels quals (he oblidat quin) es va casar, ja de gran, amb un nebot (o potser una neboda) d’una certa senyoreta Bosanquet. Temo que és tot molt complicat, com en una novelºla de Galsworthy.

El senyor Rosseter va arrufar les celles, es va treure les ulleres i les va netejar amb celeritat. Era evident que allò no li semblava divertit.

—Potser tindria la bondat d’explicar-me què vol, senyor —va etzibar.

Per a alarma d’en Cadogan, en aquell moment en Fen va esclafir en un sorollós esclat de rialles.

—Ha, ha! —va cridar, aparentment superat per la diversió—. Haurà de disculpar el meu amic, senyor Rosseter. És un home molt graciós, però no té sentit del negoci, gens ni mica. Ha, ha, ha! Una novelºla de Galsworthy, eh? Això és molt i molt divertit, company. Ha, ha! —Va aconseguir dominar-se amb una dificultat aparent—. Però no hem de fer perdre al senyor Rosseter el seu valuós temps d’aquesta manera, no trobes? —va concloure bruscament.

Reprimint el dimoniet trapella que duia a dins, en Cadogan va fer que sí amb el cap.

—Li demano disculpes, senyor Rosseter. El cas és que de vegades escric coses per a la BBC i m’agrada provar-les amb antelació i amb persones. —El senyor Rosseter no va respondre; els seus ulls foscos mostraven recel—. Sí —va dir en Cadogan feixugament—. En fi, senyor Rosseter: l’únic que vaig saber de la meva cosina és que s’havia mort. Espero que tingués un final plàcid.

—En realitat —va dir el senyor Rosseter—, no. —La seva figura menuda, darrere de l’antiquat escriptori de tapa rodadora, es retallava contra una finestra que donava a Cornmarket—. Malauradament, la va atropellar un autobús.

—Com Savonarola Brown —va intervenir en Fen, interessat.

—De debò? —va fer el senyor Rosseter amb aspresa, com si sospités que li posaven un parany per enxampar-lo en una confessió perjudicial.

—Lamento sentir-ho —va dir en Cadogan, provant d’injectar-se una mica de llàstima a la veu—. Però, fixi’s —va afegir, adonant-se del fracàs del seu intent—, només vaig coincidir amb ella una o dues vegades, així que no es pot dir que estigués exactament abatut per la seva mort. «No ploris més per mi quan sigui mort i sentis les llòbregues i tristes campanes»… Vostè ja m’entén.

—És clar, és clar —va sospirar en Fen sense cap necessitat.

—No, seré franc amb vostè, senyor Rosseter —va dir en Cadogan—. La meva cosina era una dona rica i tenia pocs… parents. Pel que fa al testament… —Es va interrompre amb delicadesa.

—Ja ho entenc. —El senyor Rosseter semblava una mica alleujat—. Bé, temo que en això el decebré, senyor… daixò… Cadogan. La senyoreta Snaith va deixar la totalitat de la seva molt considerable fortuna al seu parent més proper: la senyoreta Emilia Tardy.

En Cadogan va alçar els ulls bruscament.

—Conec aquest nom, per descomptat.

—Una fortuna molt considerable —va enunciar el senyor Rosseter amb delit—. Al voltant d’un milió de lliures. —Va mirar els seus visitants complagut per l’efecte que els havia causat—. Una bona quantitat, naturalment, se’n va anar en impostos de successió i serveis funeraris, però va quedar bastant més de la meitat de la suma inicial. Malauradament, la senyoreta Emilia Tardy ja no es troba en situació de reclamar-la.

En Cadogan el va fitar.

—Que no es troba en situació…?

—Les condicions del testament són peculiars, per no dir res més. —El senyor Rosseter es va netejar les ulleres de nou—. No tinc cap inconvenient a compartir-les amb vostès, senyors, ja que el testament s’ha comprovat i en poden consultar els detalls a Somerset House. La senyoreta Snaith era una anciana excèntrica… hauria de dir molt excèntrica. Tenia un fort sentit de… dels llaços familiars i, a més, havia promès deixar el seu patrimoni al parent viu més proper que tenia, la senyoreta Tardy. Però al mateix temps era una dona de… d’opinions antiquades, i desaprovava la mena de vida que duia la seva neboda, viatjant i residint gairebé sempre al continent. En conseqüència, va afegir al testament una clàusula curiosa: jo havia de posar anuncis destinats a la senyoreta Tardy als diaris anglesos, amb una certa regularitat especificada, però no pas als continentals; i si en el termini de sis mesos des de la defunció de la senyoreta Snaith la senyoreta Tardy no havia comparegut per reclamar la seva herència, aleshores perdria automàticament tot el dret a rebre-la. D’aquesta manera, la senyoreta Snaith es proposava venjar-se de l’estil de vida de la senyoreta Tardy i de la desatenció a la seva tia, amb la qual, segons crec, no havia mantingut comunicació durant molts anys, i d’altra banda no faltaria a la lletra de la seva promesa.

»Doncs bé, senyors, el termini de sis mesos va concloure ahir a mitjanit, i encara no he rebut cap mena de comunicació de la senyoreta Tardy.

Es va fer un silenci prolongat, fins que en Fen va dir:

—I el patrimoni?

—Es destinarà íntegrament a beneficència.

—A beneficència? —va exclamar en Cadogan.

—Hauria de dir a diverses institucions benèfiques. —El senyor Rosseter, que havia estat dret tota l’estona, es va deixar caure sobre la cadira giratòria que hi havia darrere del seu escriptori—. De fet, estava ocupat amb els detalls de l’administració quan han entrat vostès; la senyoreta Snaith em va designar el seu testamentari.

En Cadogan es va sentir buit. Llevat que en Rosseter mentís, els havien sostret un mòbil excelºlent davant mateix dels ulls. Les institucions benèfiques no assassinen senyores solteres grans per tal d’obtenir donacions.

—Així doncs, aquesta és la situació, senyors —va concloure el senyor Rosseter bruscament—. I ara, si em disculpen… —va fer un gest—, tinc molta feina…

—Una cosa més, si és tan amable —el va interrompre en Fen—. O, ben mirat, dues coses. Ha arribat a conèixer la senyoreta Tardy?

A en Cadogan li va fer l’efecte que l’advocat evitava de mirar en Fen als ulls.

—Una vegada. Una persona de caràcter fort i amb principis.

—Ja ho entenc. I vostè va posar un anunci a l’Oxford Mail abans-d’ahir…

El senyor Rosseter va esclafir a riure.

—Ah, allò… No tenia res a veure amb la senyoreta Snaith ni amb la senyoreta Tardy, li ho asseguro. No soc tan impopular —va somriure amb malícia poc convincent— per tenir només un client, sap?

—Un anunci ben curiós…

—Ho era, oi que sí? Però temo que violaria una confidencialitat si li ho expliqués. I ara, senyor, si en un altre moment els puc servir en alguna cosa…

L’escrivent dickensià els va acompanyar fins a la porta. Quan sortien, en Cadogan va comentar irònicament:

—La meva única cosina segona, milionària. I no m’ha deixat res; ni tan sols un llibre de versos humorístics —va afegir, recordant el comentari de la senyora Wheatley sobre aquesta inclinació de la senyoreta Snaith—. En fi, la vida és dura.

Va ser una llàstima que no es girés després de dir això. Perquè el senyor Rosseter l’estava observant amb una expressió estranya al rostre.

A fora, el sol tebi resplendia sobre el carrer transitat. Estudiants amb bicicleta s’obrien pas entre els embussos de cotxes i autobusos, i les mestresses de casa d’Oxford es concentraven a comprar.

—Què? —va dir en Cadogan—, creus que ens ha dit la veritat?

—Hauríem pogut saber-ho —va contestar en Fen, irritat, mentre avançaven per les voreres repletes de gent— si no haguessis començat comportant-te com algú que acaba de sortir d’un manicomi.

—Bé, i tu no hauries d’encolomar-me aquelles impostures de cop i volta. Hi ha una altra cosa: el centre d’interès sembla haver-se desplaçat de la senyoreta Tardy a la senyoreta Snaith i els seus milions.

—Tal com jo ho veig, s’ha desplaçat al senyor Rosseter.

—Què vols dir?

—Mira… —en Fen va xocar contra una dona que s’havia aturat sobtadament davant seu per mirar un aparador—, mira, qualsevol advocat normal, si dos perfectes desconeguts irrompessin al seu despatx i li exigissin detalls dels assumptes privats dels seus clients, de ben segur que els engegaria a pastar fang. Per què el senyor Rosseter ha estat tan sincer, tan obert i tan aclaridor? Perquè ens deixava anar una pila de mentides? Però, com ell mateix ha indicat, podem comprovar el que ha dit a Somerset House. En tot cas, no em refio del senyor Rosseter.

—Bé, doncs acudiré a la policia —va dir en Cadogan—. Si hi ha una cosa que detesto al món, són els llibres en què els personatges no recorren a la policia quan no tenen cap maleïda raó per deixar de fer-ho.

—Tu tens una maleïda raó per no fer-ho de seguida.

—Quina és?

—Que els pubs ja han obert —va dir en Fen, com aquell qui veu apuntar el dia darrere les muntanyes al final d’una llarga nit—. Anem a prendre una copa abans no cometem una imprudència.