CAPÍTOL NOU
Tres dies més tard
Assumpte: Preguntes pendents
Hola, Leo. Encara que no fas gest de dir res més, penses respondre’m? Quant de temps? Quan te’n vas a Boston? Molt amistosament, Emmi.
Nou hores més tard
Fw:
Bona nit, Emmi. Pensa que estic més embolicat del que voldria, enmig dels preparatius per al trasllat a Amèrica. Agafo l’avió el 16 de juliol, d’aquí a quinze dies. Bé, t’ho torno a dir: seria bo que ens poguéssim veure abans d’anar-me’n. Si encara dubtes, et demano que ho facis per mi. En tinc moltes ganes i em donaries una alegria immensa dient que sí! Sé que després em sentiré més bé. I estic segur que la trobada també serà bona per a tu.
Dotze minuts més tard
Re:
Leo, que no ho entens? Tenint en compte que es tracta d’una «trobada de comiat», per a mi només serà bona si aleshores resulta que ets diferent de com et dónes a conèixer per escrit des de fa un any (exceptuant alguns dels darrers emails, d’una fredor que fa por). I si ets «diferent», la trobada serà una gran decepció i després només em sentiré bé perquè al capdavall no n’hi haurà cap altra. Si estàs tan segur que m’anirà bé, el que em dius indirectament és: la trobada en si serà frustrant. I aleshores et repeteixo per segona vegada: per què he d’anar a una trobada que serà un desengany?
Vuit minuts després
Fw:
Crec que per a tu no ha de ser pas frustrant, sinó que després et sentiràs molt més bé que ara mateix, per exemple.
Un minut més tard
Re:
Com em sento ara mateix? I tu què saps?
50 segons més tard
Fw:
Ara no estàs bé, Emmi.
30 segons més tard
Re:
I tu?
35 segons més tard
Fw:
Tampoc.
25 segons més tard
Re:
Per què?
45 segons més tard
Fw:
Pel mateix motiu que tu.
50 segons més tard
Re:
Però és culpa teva, Leo. Ningú no t’obliga a desaparèixer de la meva vida.
40 segons més tard
Fw:
I tant que sí!
40 segons més tard
Re:
Qui?
Vuit minuts més tard
Re:
Qui?
L’endemà al matí
Assumpte: Jo Jo!
Jo m’hi obligo. Jo i la raó.
Una hora i mitja després
Re:
I qui es vol trobar amb mi una vegada abans d’anar-te’n? També tu i la raó? O tu i la desraó? O la mera desraó? O (la pitjor variant): la raó pura?
20 minuts més tard
Fw:
Jo, la raó, els sentiments, les mans, els peus, els ulls, el nas, les orelles, la boca, tot. Tot el que tinc es vol trobar amb tu, Emmi.
Tres minuts després
Re:
La boca?
Quinze minuts més tard
Fw:
És clar, per parlar.
50 segons més tard
Re:
Ah, ja.
Dos dies més tard
Assumpte: Entesos
Hola, Leo. Per mi, arrisquem-nos-hi, trobem-nos, ja tant se val. Tens temps, aquesta setmana?
Mitja hora després
Fw:
Quan et vagi bé a tu. Dimecres, dijous, divendres?
Un minut més tard
Re:
Demà.
Tres minuts més tard
Fw:
Demà? D’acord, demà. Al matí, al migdia, a la tarda o al vespre?
Un minut més tard
Re:
Al vespre. A on?
Deu minuts després
Fw:
Al cafè que vulguis. En un restaurant al teu gust. Al museu que t’estimis més. A fer una passejada per on tu diguis. En un banc del parc que més gràcia et faci. Dalt de la tàpia que tu triïs. Allà on vulguis.
50 segons més tard
Re:
A casa teva.
Vuit minuts més tard
Fw:
Per què?
40 segons més tard
Re:
Per què no?
Un minut més tard
Fw:
Què et proposes?
55 segons més tard
Re:
Què et proposes Tu, Leo? Tu volies la trobada de comiat, si em permets que t’ho recordi.
35 minuts més tard
Fw:
No em proposo absolutament res. Tan sols vull veure la dona que m’ha acompanyat al llarg de molts mesos i que ha marcat la meva vida. Vull sentir més de la seva agradable veu, més que «whisky» i «ungles dels peus». Vull mirar-li els llavis quan diu: «Què et proposes Tu, Leo? Tu volies la trobada de comiat, si em permets que t’ho recordi». Com belluga les comissures de la boca, com li brillen els ulls, com aixeca les celles quan diu aquestes frases? Quina mímica acompanya la seva ironia? Quins rastres han deixat a les seves galtes els llargs anys de vent del nord nocturn? El que m’interessa de l’Emmi són centenars de coses com aquestes.
Cinc minuts més tard
Re:
Aquest interès ha fet una mica tard, Leo. En un vespre amb prou feines tindràs temps per a les teves recerques sobre els trets facials. Amb quantes hores comptes? Quanta estona serà?
Tres minuts més tard
Fw:
Tanta com vulguem.
Un minut més tard
Re:
I si no hi estem d’acord?
Quatre minuts més tard
Fw:
Suposo que decidirà el qui no ho vulgui allargar més.
50 segons més tard
Re:
O sigui, ho decidiràs Tu.
40 segons més tard
Fw:
Qui ho diu?
Vint minuts més tard
Re:
És curiós quantes coses estan encara per dir, tot i que no parem d’enraonar. Per exemple: Com ens saludarem? Amb una bona encaixada de mà? Donant-nos uns copets a l’espatlla? T’allargo un parell de dits perquè em facis besamans? Vols que et pari una galta amb la mateixa empenta com quan bufa el vent del nord? Em rebràs tu, amb la teva boca?
O ens quedarem mirant-nos una estona com els extraterrestres, fent uns ulls com unes taronges?
Tres minuts més tard
Fw:
Suggereixo oferir-te una copa de vi i brindar. Per nosaltres.
Dos minuts més tard
Re:
No tindries whisky? Però no un cul d’ampolla amb un pòsit de tres mil·límetres de líquid marronós on pul·lulen les algues. En aquest cas decidiré JO i la trobada serà curta.
Un minut més tard
Fw:
No ens ho espatllarà la manca de whisky.
45 minuts més tard
Re:
Sinó què?
Dos minuts més tard
Fw:
No res, serà una bona trobada, vital, agradable i sana. Ja ho veuràs, Emmi.
Tres hores més tard
Re:
Tens una mica de temps, Leo? Ja sé que és tard, però encara et pots prendre un vinet, que sempre et prova. És que tinc uns quants dubtes que em ballen al cap. Per exemple, sobre el meu tema especial: 1) Consideres possible que en la «vetllada de cloenda» vulguis fer l’amor amb mi? 2) Consideres possible que jo vulgui fer l’amor amb tu? 3) Posat que totes dues possibilitats es confirmessin (i si realment el fem), creus de debò que després ens trobaríem més bé? Tal com m’asseguraves amb allò d’«estic segur que la trobada també serà bona per a tu»? 4) Això no em quadra amb el pronòstic que després no et voldré tornar a veure.
Deu minuts més tard
Fw:
1) Que jo volgués fer l’amor, ho considero possible, però no vol dir que t’ho demostri.
2) Que el volguessis fer tu, ho considero possible però poc probable.
3) Si després ens trobaríem millor? Doncs sí, crec que sí.
4) No em voldràs tornar a veure perquè tens família i, després de trobar-nos, sabràs del cert quin és el teu lloc.
Set minuts més tard
Re:
1) Creus que no me n’adonaria, si volguessis fer l’amor?
2) En el meu cas, amb «poc probable» no t’allunyes gaire de la veritat (només perquè no et facis falses il·lusions).
3) Després ens trobaríem millor: que bé que em va sentir-te dir aquestes coses. És tan típic dels homes que et tornes molt terrenal.
4) Sabré quin és el meu lloc: creus realment que ho pots determinar més bé que jo?
I una darrera pregunta abans d’anar a dormir: estàs encara una mica enamorat de mi, Leo?
Un minut més tard
Fw:
Una mica?
Dos minuts més tard
Re:
Bona nit. Jo estic molt enamorada de tu. Tinc por de trobar-me amb tu. No puc ni vull imaginar-me que després et perdré. Amb amor, Emmi.
Tres minuts més tard
Fw:
No s’ha de pensar mai a «perdre». Ja hi perds només de pensar-hi. Bona nit, estimada.
L’endemà al matí
Sense assumpte
Bon dia, Leo. No he dormit. De debò vols que vingui aquest vespre?
Cinc minuts després
Fw:
Bon dia, Emmi. Mira que bé, hem compartit la nit d’insomni!
Sí, vine. A les set va bé? Així encara podrem seure una estona a fora a la terrassa.
Dues hores més tard
Re:
Aviam, Leo, escolta’m un moment. Suposem que la vetllada resulta més bona del que et pensaves. Suposem que t’enamores de la dona que veus, de la mímica que acompanya la seva ironia, del to de les seves paraules, del moviment de les seves mans, dels ulls, dels cabells (els pits els excloc), del tou de l’orella dreta, del tou de la cama esquerra, tant se val. Suposem que notes que ens lliguen moltes més coses que el servidor d’Internet, que no pot ser cap casualitat que ens hàgim conegut… I si aleshores em vols tornar a veure? Aleshores, què, Leo? I si em vols continuar escrivint des de Boston? I si aleshores vols estar amb mi? I si vols quedar-te amb mi? I si vols viure amb mi?
Deu minuts més tard
Fw:
Emmi, no ets lliure per compartir una vida amb mi.
35 minuts més tard
Re:
Suposem que ho fos.
45 minuts més tard
Re:
Leeeeeeo, no se t’acut cap resposta?
Tres minuts més tard
Fw:
Estimada Emmi, hi veig just una hipòtesi fora de lloc. El cas és que simplement no puc suposar que siguis lliure per la senzilla raó que ni ho ets ni ho seràs. Si aquest vespre «te l’agafes lliure» per mi, serà molt bonic i m’anirà molt bé (i espero que a tu també). Però això no vol dir ni de bon tros que siguis lliure per a mi. En general sóc molt obert a l’hora d’acceptar hipòtesis. Però aquesta suposició, per més fascinant que soni, no la puc acceptar ni amb la millor voluntat.
Em permets que també et faci una pregunta en aquest cas? Ja sé que no t’agrada tocar el tema, però ara ho trobo especialment important. Digue’m: què li explicaràs al teu marit quan surtis aquest vespre?
Nou minuts després
Re:
Leo, sempre la mateixa cançó!!! Li diré: Vaig a trobar un amic. Em preguntarà: El conec? Li respondré: No crec, no te n’he parlat mai gaire. I encara li diré: Tenim moltes coses per explicar-nos, potser se’ns farà tard. I ell em dirà: Que ho passeu bé.
Vint minuts més tard
Fw:
I si no tornes a casa fins a la matinada? Aleshores què et dirà?
Tres minuts més tard
Re:
Consideres possible que no torni a casa fins a la matinada? Vaja, aquesta sí que és
nova!
Vuit minuts més tard
Fw:
Com ho deia l’Emmi Rothner? «Sovint hi ha possibilitats remotes que no donaries mai per certes i després resulta que ho són». Resumint, tot és possible. De mica en mica, jo també ho crec.
Quatre minuts més tard
Re:
Uei!, quina intriga. M’agrada quan parles així (potser perquè són paraules meves). Parlant de tot, només queden quatre hores. Vols saber a quina de les tres Emmis del cafè li obriràs la porta?
Tres minuts més tard
Fw:
No, Emmi, no m’ho diguis! Al contrari, et proposo una cosa. No te’n riguis, no ho dic de broma. M’agradaria deixar la porta entreoberta. Tu entres i passes des del rebedor a la primera habitació a l’esquerra. Està a les fosques. T’abraço sense veure’t. Et faig un petó a cegues. Un petó. Només un petó!
50 segons més tard
Re:
I ja me’n puc tornar a anar?
Tres minuts més tard
Fw:
No! I ara! Un petó i llavors tirem amunt les persianes i veiem a qui l’hi hem fet. Et dono una copa de vi i brindem per nosaltres. I després ja es veurà.
Un minut després
Re:
Que sigui un whisky! Pel que fa a la resta, estic d’acord amb el ritual del programa de rebuda. En el fons no és altra cosa que el numeret amb els ulls tapats, però sense benes als ulls, o sigui, una mica més romàntic. Sí, fem-ho! Uhm, ho fem de debò? És una bogeria, no?
40 segons més tard
Fw:
I tant, ho fem de debò!
Quatre minuts més tard
Re:
Però és arriscat, Leo. No tinc ni idea si m’agradarà la teva manera de fer petons. Com els fas? Més aviat forts o més aviat tous, secs o mullats? I les dents, se’t noten esmolades o gastades? Com és de flexible la teva llengua quan passa a l’ofensiva? Sembla de goma o com ara un plàstic dur? Beses amb els ulls oberts o tancats? (bé, això és igual en el cas del tast a les fosques). Què fas amb les mans? M’agafaràs? Per on? Gaire fort? Ets molt silenciós, respires fluix o fas sorolls amb la boca? Va, Leo, digues com fas els petons.
Tres minuts més tard
Fw:
S’assembla a la manera com escric.
50 segons més tard
Re:
Aquí t’has passat de fatxenda, Leo. Però no sona malament. Tot i que, segons com, la teva manera d’escriure va d’un extrem a l’altre!
45 segons més tard
Fw:
Igual que els meus petons, segons com.
Quatre minuts després
Re:
Si em promets que beses igual com m’has escrit avui i ahir, m’hi arriscaré!
35 segons després
Fw:
Arrisca-t’hi!
Dotze minuts després
Re:
I si en volem més, després del petó?
40 segons després
Fw:
Doncs en volem més.
50 segons després
Re:
I ho farem?
35 segons després
Fw:
Crec que aleshores ja sabrem prou què hem de fer.
Dos minuts més tard
Re:
Tant de bo no sigui només un dels dos, el qui ho sàpiga.
Quatre minuts més tard
Fw:
Si l’un ho sap, també ho sabrà l’altre. Però escolta, Emmi, ja no falten ni dues hores. Hauríem de començar a plegar d’escriure i preparar-nos per al salt de dimensió. Ho confesso: estic nerviosíssim.
Vuit minuts després
Re:
Què em poso?
Un minut després
Fw:
Ho deixo al teu gust, Emmi.
55 segons després
Re:
Però m’agradaria deixar-ho al teu poder de fantasia, Leo.
Dos minuts després
Fw:
Doncs no t’ho recomano, en aquest moment tinc la fantasia una mica desfermada. Però alguna cosa t’has de posar, dic jo.
Tres minuts i mig després
Re:
Em poso alguna cosa que augmenti les probabilitats de deixar les persianes abaixades després del petó de benvinguda, perquè cap dels dos no tindrà ni una mà lliure?
40 segons després
Fw:
Si no és una resposta massa escassa: Sí!
Un minut i mig després
Re:
Un «Sí!» a un pregunta que demana un «Sí!» no em pot semblar mai escassa. Ara «m’arreglaré bé», que diuen. Si el cor no em salta del pit, ens veiem d’aquí a una hora i mitja a casa teva.
Tres minuts i mig després
Fw:
A l’intèrfon de baix, truca al 15. A l’ascensor prems 142 i puges fins a l’àtic. Allà només trobaràs una porta, te la deixo oberta. Entres a l’habitació de l’esquerra, ja hi sentiràs música. T’espero amb tota la il·lusió del món!
50 segons després
Re:
Jo també tinc tota la il·lusió posada en Tu, Leo. Sóc l’Emmi, una que no besa a les fosques cap estrany amb qui no parli de tu a tu. Tracta’m igualment, Leo. I sàpigues que tinc 34 anys, només me’n portes dos, doncs, si em permets.
Dos minuts més tard
Fw:
Emmi, em sembla que he d’enraonar a fons amb tu sobre «Boston». La idea que en tens, o sigui, de Boston i de mi, és totalment falsa. Això de Boston és molt diferent del que et penses. T’he d’explicar una cosa. N’hi ha tantes per explicar! N’hi ha tantes per entendre! Comprens?
Un minut i mig després
Re:
A poc a poc, a poc a poc. Primer una cosa i després l’altra. Amb Boston no hi ha pressa. Ja hi haurà temps d’explicar-ho i entendre-ho tot. De moment, ens fem un petó, Leo. Fins ara mateix!, estimat!
45 segons després
Fw:
Fins ara mateix, estimada!