CAPÍTOL QUATRE

Tres dies després

Assumpte: Prou pausa!

Benvolguda Emmi, hem fet una pausa de tres dies. Ja podem tornar a reprendre la comunicació, diria jo. Espero que et vagi bé la feina. Penso molt en tu, de bon matí, al migdia, a la tarda, a la nit, a les estones d’entremig i poc abans i després de cadascuna… i mentrestant també. Records! Leo.

Deu minuts després

Re:

Benvolgut M. (Me, Mes, Mest, Mestr…). Leo, la pausa l’has fet Tu, no jo! Jo t’he observat intensament mentre no m’escrivies. He estat en espera que acabessis d’una vegada aquesta pausa. He esperat amb molta impaciència, però ara arriba la recompensa. Ja tornes a ser aquí, i resulta que penses en mi, genial! Et va tot bé? Avui a última hora de la nit tindries temps i ganes de prendre una copa de vi amb mi? Separats, naturalment. O sigui, tu amb l’Emmi imaginària i jo amb el Leo virtual. I ens anem escrivint coses. Vols?

Vuit minuts després

Fw:

Sí, Emmi, fem-ho. El teu B. (Be, Ber, Bern, Bernh…), el teu marit no hi és a la nit?

Tres minuts després

Re:

Aquestes preguntes et diverteixen, oi? Sempre sonen una mica com si em volguessis castigar per estar ben casada. Doncs en Bernhard sí que hi és. O s’està a la seva habitació preparant la feina de l’endemà, o llegeix al seu sofà, o jeu al seu llit i ja dorm. A partir de les dotze de la nit, generalment fa la tercera cosa. Suficient, amb la resposta?

Sis minuts després

Fw:

Sí, gràcies, suficient! Quan parles del teu marit, sempre sona una mica com si em volguessis demostrar que un pot viure molt separat i independent quan està feliçment casat, o malgrat això o justament per això. No dius «a l’habitació» sinó «a la Seva habitació». Ell no llegeix «al sofà» sinó «al Seu sofà». Ni tan sols dorm «al nostre llit» sinó «al Seu llit».

Quatre minuts després

Re:

Leo, no t’ho creuràs, però a casa nostra cadascun té la seva habitació amb el seu propi sofà i, sí, cadascun té fins i tot el seu propi llit. És curiós, però cadascun té la seva pròpia vida. Et xoca?

25 segons després

Fw:

Per què viviu junts, doncs?

Divuit minuts després

Re:

Leo, em fas gràcia, ets més ingenu que un noiet de vint anys! A la porta de les nostres habitacions no tenim cap rètol que digui «Prohibit entrar-hi», ni seure als nostres sofàs «solament és permès a persones autoritzades». Als nostres llits tampoc no hi ha l’avís «Compte, que mossega!». En una paraula, cadascun té el seu espai, però cadascun dels dos és cordialment benvingut a l’espai de l’altre, o bé pot «envair l’esfera privada de l’altre», tal com dèiem no fa gaire. Què me’n dius? Has après alguna cosa més sobre el matrimoni?

30 segons després

Fw:

I quina edat tenen els fills?

35 minuts després

Re:

La Fiona té setze anys i en Jonas, onze. I «el meu Bernhard» en té uns quants més que jo. Bé, Leo, s’ha acabat el tema familiar! M’agradaria mantenir els nens al marge de les nostres converses. Fa uns quants mesos em vas escriure que enraonar amb mi era una mena de «teràpia» per superar la Marlene. (Evidentment, no sé pas si encara és així, ja em faràs saber si fa al cas!). Per a mi és una manera de «descansar de la família», quan t’escric i llegeixo el que em dius. Sí, és com una illeta fora del món quotidià, una illeta on passo l’estona de molt bon grat, sola amb tu, si em permets.

Cinc minuts després

Fw:

Em sembla molt bé, Emmi! Però de vegades m’assalta la curiositat sobre com et va fora de la nostra illeta dispersa, com és la teva vida arrelada a terra ferma, duta a bon port, en la seguretat del matrimoni. (Dispensa, és que ara encaixava molt bé, això). Però ja torno a ser al ple de la illeta. Va, quan prenem la copa de vi? A les dotze de la nit és massa tard?

Dos minuts després

Re:

A mitjanit és fabulós! Aquesta cita em fa il·lusió.

Vint segons després

Fw:

A mi també. Fins després.

Mitjanit

Sense assumpte

Hola, Emmi! Aquí tens el teu Leo desitjant-te una mitjanit fantàstica, a duo, tan sols per a nosaltres dos. Em deixes que et faci una abraçada? Em deixes que et faci un petó? Bé, te’l faig. I ara bevem. Què beus, tu? Jo em prenc un Sauvignon Visintini, Colli Orientali del Friuli, 2003. I tu? Escriu-me de seguida, Emmi, de seguida, eh? Què pren l’Emmi? Jo, vi blanc.

Un minut després

Re:

Veig que ja te n’has pres més d’una copa, Leo!!

Vuit minuts després

Fw:

Ah, ja em torna a escriure l’Emmi. Emmi. Emmi. Emmi. Estic una mica gat, però només una mica. He estat bevent sense parar, esperant que toquessin les dotze, fins que l’Emmi vingués a visitar-me. Sí, és cert, m’he pres més d’una ampolla de vi. M’enyoro de l’Emmi. Vols venir a casa meva? Apaguem simplement el llum, no cal que ens veiem. Solament et vull sentir, Emmi. Jo tanco els ulls. Amb la Marlene, tot plegat no té cap sentit. És una sagnia. No ens estimem. Ella s’ho creu, però no ens estimem, no és amor, només subjecció, només possessió. La Marlene no em vol deixar anar. I jo, jo no la puc retenir. Estic una mica envinat. No gaire. Véns a casa, Emmi? Ens fem petons? Ma germana diu que ets maquíssima, siguis la que siguis. Has fet mai petons a un desconegut? Ara beuré una mica més de vi blanc del Friül. El prenc a la nostra salut. Estic una mica pet, però no gaire. I ara et torna a tocar el torn a tu, escriu-me, Emmi. Escriure és com fer petons, però sense llavis. Escriure és fer petons de pensament. Emmi, Emmi, Emmi.

Quatre minuts després

Re:

La nostra primera cita a mitjanit, bé, me l’havia imaginada una miqueta diferent. Quin piano, Leo! Però té un cert atractiu. Saps què? Seré breu, perquè suposo que les lletres et ballen davant dels ulls. Però si et ve de gust, i si encara ets capaç, explica’m més coses sobre com és «casa teva». Però no m’expliquis res que demà a primera hora o a mig matí, després de despertar del deliri, podries penedir-te d’haver dit. Bé doncs, jo em prenc una copa de vi negre francès de la vall del Roine, 1997. Bec a la teva salut! Però a tu t’aconsellaria que passessis a l’aigua mineral. O fes-te un cafè ben fort!

50 minuts després

Fw:

Ets molt rígida, Emmi. No siguis tan dura. No vull cafè. Vull Emmi. Vine a casa i ens prenem una copeta més de vi. Ens podem tapar els ulls, com en aquella pel·lícula. Ja no sé quin títol tenia, hauria de pensar. Tinc moltes ganes de fer-te petons. Tant me fa com siguis. M’he enamorat de les teves paraules. Escriu-me el que vulguis. Pots ser dura si vols. Tot m’està bé. En el fons no és rigidesa. Només és un posat, vols semblar més forta del que ets. La Marlene no beu ni gota d’alcohol. La Marlene és una dona molt sòbria però fascinadora, ho diu tothom que la coneix. Ha estat amb un pilot, amb un espanyol. Però la relació ja s’ha acabat. Diu que per a ella només n’hi ha un, i aquest sóc jo. Saps què? És mentida. Amb mi ja no hi pot comptar. Fa molt de mal quan et separes. No em vull separar més de la Marlene. La mama l’estimava. Ma mare s’ha mort, no era feliç. I no és com jo em pensava, dins meu també s’ha mort alguna cosa. Ho noto d’ençà que s’ha mort. Ma mare no es preocupava gaire de mi, només de ma germana petita. I mon pare va emigrar al Canadà i s’hi va endur mon germà gran. Jo em vaig quedar en algun racó del mig i no em feien cas. Era un nen molt quietet. Puc ensenyar-te’n fotos. Vols veure’n alguna? Per carnaval sempre anava de Buster Keaton. M’agraden els còmics tristos que saben fer ganyotes mudes. Vine, brindarem a la nostra salut i mirarem fotos de carnaval. Llàstima que siguis casada. No, està molt bé que siguis casada. Enganyes el teu home, Emmi? No ho facis. Fa molt mal quan t’enganyen. Ja tinc el cap una mica calent, però encara el tinc clar. La Marlene m’ha enganyat una vegada. O sigui, que jo sàpiga, una vegada. La Marlene només cal veure-la, quan enganya se li veu. Emmi, ara envio això. Et faig un petó. Un altre. Un altre més. I un altre més. Tant se val qui siguis. Em falta caliu. No vull pensar en ma mare. No vull pensar en la Marlene. Vull fer petons a l’Emmi. Estic una mica gat, perdona. Ara envio això i me’n vaig al llit. Un petó d’anar a dormir. Llàstima que siguis casada. Em sembla que tu i jo lligaríem bé. Emmi. Emmi. Emmi. M’agrada escriure Emmi. Una vegada amb el dit del mig esquerre, dues vegades amb el dit del mig dret i dues tecles més amunt amb el dit del mig dret. Emmi. Podria escriure el nom mil vegades. Escriure-ho és fer-li petons. Anem a dormir, Emmi.

L’endemà al matí

Assumpte: Hola!

Hola, Leo! Ja tornes a ser en aquest món? Molts records de la teva Emmi.

Dues hores i mitja després

Re:

Encara rumies com t’expliques, i sobretot com m’expliques A mi, els teus missatges nocturns? No cal, Leo. He trobat bonic el que m’has escrit sense voler, molt bonic. T’hauries d’empitimar més sovint perquè et tornes una persona realment sentimental, molt oberta i sense embuts, molt tendra, fins i tot amb un deix de vehemència i passió. Guanyes molt quan perds el control! I em sento honrada que em volguessis fer tants petons! Au va, escriu-me, doncs!! Tinc moltes ganes de saber què me’n dius. Quan no has begut, sempre t’escarrasses per no ser el Leo que es mostra tal com és quan ha begut. Esperem que no hagi canviat la pesseta.

Tres hores després

Re:

Leo??? No s’hi val callar! I ho trobo de mal rotllo. Fa pinta d’un home que, de bon matí, ja no respon del que ha dit a una dona la nit abans a cau d’orella, borratxo d’amor. Fa pinta d’home bastant típic, força mediocre, no gaire sencer. En tot cas, no fa pinta de Leo. Apa, escriu d’una vegada!!

Cinc hores després

Fw:

Emmi, ara són les deu de la nit. Vols venir a casa meva? Et pago el taxi. (Visc a la rodalia). Leo.

A penes dues hores després

Re:

Ostres tu! Benvolgut Leo, ara són gairebé tres quarts de dotze. Encara somies o ja dorms? Si estàs despert, pregunto:

1) Volies de veritat que anés a casa teva?

2) Encara vols que hi vagi?

3) Tornes a estar «una mica gat», potser?

4) Si vinc a casa teva, què t’has imaginat que farem?

Cinc minuts després

Fw:

Benvolguda Emmi,

4) El que sigui.

Tres minuts després

Re:

Benvolgut Leo,

1) Interessant.

2) Interessant.

3) Me n’alegro.

4) El que sigui? Sempre es fa el que un vol. Tu què vols que fem?

50 segons després

Fw:

De debò que no ho sé, Emmi. Però em penso que, quan ens veiem, ho sabrem de seguida.

Dos minuts després

Re:

I si no sabem què fer? Llavors quedarem com uns ximples, ens arronsarem d’espatlles i ens direm: «Em sap greu, d’aquí no en surt res». I aleshores què?

Un minut després

Fw:

Aquest risc l’hem d’afrontar. Vine, Emmi! No tinguis por! No tinguem por! Confiem en nosaltres!

25 minuts després

Re:

Mira, Leo, de cop i volta aquestes presses tan poc habituals en tu em piquen, em fan sospitar. Crec que saps perfectament el que hi ha d’haver. Em penso que encara estàs sota els efectes d’ahir a la nit, una mica «estimulat». Busques caliu. Vols oblidar la Marlene, o sigui, vols que te la facin oblidar. I has llegit prou llibres i has vist prou escenes d’aquestes al cinema, com ara els últims tangos amb Marlon Brando. Leo, jo també me les sé, aquestes escenes: ell la veu per primera vegada, mig a les fosques per anar bé, per embellir el que potser no és tan bonic. I llavors ni una paraula més: comencen a caure les peces de roba. S’abalancen l’un damunt l’altre com mig morts de fam, no s’estan de res, es rebolquen hores i hores per tots els racons de la casa. Tall d’escena. El següent primer pla: ell jeu cara amunt, als llavis se li dibuixa un somriure frívol, la seva mirada lasciva es passeja pel sostre com si també en volgués gaudir. Ella té el cap recolzat al seu pit. Està satisfeta com una cérvola després que hagi passat un ramat de mascles trempats. Potser algun dels dos encara treu pel nas el fum d’un cigarret. Aleshores la imatge es fon. I després, què? Això és el que més m’interessaria: i què, després???

Leo, això no va pas així, aquí t’has passat amb el clixé. I encara ho podríem arrodonir amb allò de tapar-nos els ulls que se’t va escapar ahir. Llavors no caldria ni que ens veiéssim. M’obres la porta a cegues, ens abracem a cegues, fem l’amor a cegues. Ens acomiadem a cegues i l’endemà, com un santet, em tornes a escriure que no s’ha d’enganyar la parella i jo et responc tan fresca com sempre. I si a la nit va anar bé, sant Tornem-hi, totalment al marge de la nostra vida normal, sense dependre en absolut dels nostres diàlegs. Sexe al màxim nivell de descompromís total. Ni hi ha res a perdre ni es posa res en joc. Tu tens el «caliu» que buscaves i jo, l’aventura extramatrimonial. Una idea excitant, ho reconec. Però també t’he de dir, benvolgut, que més aviat és una fantasia típica d’homes. En tot cas, val més que ho deixem córrer. O per expressar-ho d’una manera més clara: amb mi no hi comptis! (T’ho dic amb tota la tendresa, de veritat!).

Quinze minuts després

Fw:

I si simplement t’hagués volgut ensenyar un parell de fotografies de quan era petit? I si només m’hagués volgut prendre amb tu un simple combinat de whisky o vodka, a la nostra salut i per l’esforç pioner de veure’ns per fi? I si m’hagués conformat de sentir la teva veu? O potser olorar una alenada dels teus cabells i la teva pell?

Nou minuts després

Re:

Leo, Leo… entre nosaltres dos de vegades sona com si tu fossis la dona i jo, l’home. Però juraria que solament és un joc d’alt nivell. Jo penso com un home per mirar d’entendre’t, tracto de posar-me en el món dels homes, trec de la meva experiència tot l’ideari masculí amb el vocabulari corresponent, i després encara m’he de sentir que la que té una fixació amb el sexe sóc Jo. Quan poso al descobert els clàssics motius per a les vostres urgents invitacions a mitjanit, tu tombes la truita i m’imputes els motius a mi. Ai, Leo, angelet innocent, romàntic apocat! Per què no admets que la teva crida a les deu de la nit no és per mirar fotos de la infantesa? (Que també tens segells antics, potser? Perquè aleshores vindria immediatament…).

Tres minuts després

Fw:

Emmi, fes-me el favor de no dir mai més «les vostres» quan t’adrecis a mi. Sóc massa individual per deixar-me penjar el plural masculí globalitzat, en general expressat amb ressentiment. No dedueixis com sóc a partir d’altres homes. Això sí que m’emprenya de debò!

Divuit minuts després

Re:

Va bé, va bé, perdona! Però ja has tornat a dissimular molt bé «el teu» motiu, pel qual em vols veure ara mateix, a corre-cuita, en plena nit. No és cap vergonya, Leo, al contrari. M’afalaga molt. I la meva consideració per tu no minva ni un mil·límetre quan, en la ressaca postalcohòlica de l’impuls sexual i el deliri amorós, vols fer el número dels ulls tapats amb l’Emmi desconeguda però que suposadament no és lletja del tot. Ah, i dit de passada: són dos quarts de dues de la matinada i ja hauria de començar a pensar a anar-me’n a dormir. Gràcies un cop més pel teu excitant oferiment. Ha estat molt coratjós. M’agrada, quan ets espontani. I també m’agrada que m’omplis de petons quan has begut. Bona nit, Leo. També et faig un petó.

Cinc minuts després

Fw:

Ni mai ni amb ningú, no tinc la intenció de fer cap número. Bona nit.

Dotze minuts després

Re:

Ah!, dues coses més, Leo (avui ja he perdut la son de totes maneres): si al final hagués anat a casa teva, et pensaves realment que hauria deixat que em paguessis el taxi?

Segona: si al final hi hagués anat, quina de les tres Emmis del repertori de la teva germana t’hauria hagut de venir a veure? La proto-Emmi, el belluguet? La rossa amb pitrera? O l’Emmi-sorpresa, la tímida? Perquè has de tenir clar que la teva Emmi imaginària s’hauria mort per sempre més al moment de la nostra trobada.

Un dia més tard

Assumpte: Problemes amb la informàtica?

Leo? Et toca el torn!

Tres dies després

Assumpte: Compàs d’espera

Benvolguda Emmi, només t’escric perquè sàpigues que no és que no et vulgui escriure. Quan torni a estar en condicions de saber Què et puc escriure, ho faré de seguida. En aquest moment estic arreplegant els trossets esquizofrènics en què m’he fragmentat durant els darrers dies. Ja t’avisaré quan hagi acabat el puzle.

Emmi, no te’m puc treure del cap. Et trobo a faltar, t’enyoro. Rellegeixo els teus missatges més d’un cop al dia. Leo.

Quatre dies després

Assumpte: Traïció

Hola, Sr. Leike! Cap càrrec de consciència per culpa meva? S’ha de destapar res? (destapar motius de traïdoria?). Hi ha alguna cosa que desconec i que hauria de saber? En aquest cas, em sembla que ja la sé. He fet un descobriment horrible a la meva bústia de correu. Sabem de què parlo, senyor? Si ho sabem, descarregui sisplau la seva consciència!!! Salutacions, Emmi Rothner.

Tres hores i mitja després

Fw:

Emmi, ara què tens? Què vol dir aquest missatge tan críptic? Sembla que maquinis teories sobre algun complot i no tinc ni idea de què va. Quin terrible descobriment has fet a la teva bústia? Parla clar, sisplau! I no surtis amb aquestes formalitats fundades en falses suposicions! De tot cor, Leo.

30 minuts després

Re:

Benvolgut senyor psicolingüista, si mai resulta que les meves «suposicions» eren certes, t’odiaré tota la vida!! Val més que ho diguis de seguida.

25 minuts després

Fw:

Sigui el que sigui el que t’ha afectat tant, la teva manera de parlar m’espanta. No vull ser víctima d’aquest odi recelós, basat en pensaments recargolats i conjectures abstruses, amb un cervell regirat per pures suspicàcies. Posa el text en clar o ja tens ordre d’anar a fer punyetes! Ara sí que estic enrabiat! Leo.

L’endemà

Assumpte: Traïció II

El diumenge em vaig trobar amb una amiga meva, la Sonja. I li vaig parlar de tu, Leo. «A què es dedica?», em va preguntar. «És psicolingüista i també treballa a la universitat», li vaig explicar. Psicolingüista? La Sonja va quedar tota sorpresa i va voler saber: «I què hi fa exactament?». Li vaig dir que no ho sabia del cert, que no parlàvem de la feina, només de nosaltres. Llavors em va venir a la memòria: Al començament, una vegada em va dir alguna cosa respecte a un estudi sobre el llenguatge usat per correu electrònic, que en aquell moment tenia entre mans. Però després no se’n va parlar mai més. I la meva amiga Sonja va fer un posat bastant sinistre i va dir literalment: «Emmi, vés amb compte, potser t’estudia!». Per a mi va ser com rebre un cop de maça al cap. Quan vaig arribar a casa, de seguida em vaig mirar els nostres primers missatges. I el 20 de febrer vaig trobar això que m’havies escrit: «Ara treballem en una recerca sobre la influència del correu electrònic en la manera d’enraonar i —una part encara molt més interessant— com a transmissor de sensacions. Per això tendeixo una mica a parlar de feina, però li prometo que m’esmenaré».

Bé, estimat Leo, entens ara per què em sento així? Únicament m’examines? Em fas proves com a transmissora de sensacions? Per a tu no sóc res més que un element per a un treball de doctorat o alguna recerca lingüística freda i calculadora?

40 minuts després

Fw:

Valdria més que demanessis parer al teu Bernhard. En tot cas, jo n’estic tip, de tu. El pes de les teves sensacions aixafaria així com així qualsevol. Leo.

Cinc minuts després

Re:

Només per passar al contraatac no significa ni de bon tros que esvaeixis el temor d’abusar de mi psicolingüísticament. De manera que et prego una resposta clara, Leo, me la deus.

Tres dies després

Assumpte: Leo!

Benvolgut Leo, he passat tres dies horribles. D’una banda, la por (sí, de debò un atac de pànic) que tot aquest temps m’hagis utilitzat com a objecte d’estudi. I a l’altre costat de la balança, la preocupació de poder ser injusta amb tu. Potser he espatllat alguna cosa amb la meva acusació precipitada. No sé pas què seria pitjor, que m’hagis «defraudat» o, en un rampell de desconfiança cega, haver arrencat de terra la llavor de confiança que teníem plantada amb tanta cura.

Leo, posa’t al meu lloc, sisplau. Fa molt temps, vull que ho sàpigues, que no havia tingut amb ningú una relació tan intensa. Jo sóc la primera d’estar admirada que es puguin expressar tants sentiments d’aquesta manera. En els missatges que t’escric em sento més autènticament jo que mai. En la «vida real», si te’n vols sortir en la cursa de fons, cal mantenir les pròpies emocions sota control constant: Aquí no em puc permetre passar-me! Això ho he d’acceptar! D’això no n’he de fer cas! Contínuament adaptes els sentiments al que tens al voltant, protegeixes els qui estimes, fas tots els papers de l’auca quotidiana, fas equilibris, sospeses i neutralitzes perquè tota l’estructura no perilli, perquè tu mateixa en formes part.

Amb tu, estimat Leo, goso mostrar-me tan espontània com sóc per dins. No penso dues vegades el que et puc exigir, simplement t’escric el que em surt. I em va tan bé!!! Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t’has tornat tan imprescindible: m’acceptes tal com sóc. De vegades em frenes, algunes coses les ignores, d’altres se t’entravessen. Però la teva constància respecte a mi em demostra que puc ser com sóc. I, em deixes que digui una cosa més al meu favor? De fet, sóc molt menys agressiva del que semblo per correu. O sigui, si algú aprecia l’Emmi que no es refrena, que no s’esforça gens per quedar bé, que posa en relleu acaloradament les seves qualitats negatives (sí, Leo, sóc gelosa, sóc desconfiada, una mica neuròtica, per principis no tinc cap alta consideració del sexe oposat, i val a dir que tampoc del propi), ara he perdut el fil… doncs que si algú aprecia l’Emmi que no s’esforça gens per fer bondat i exposa les debilitats que normalment reprimeix, el que més s’aprecia en el fons és la seva actitud, perquè ella sap que només en algun cas pot demanar als altres que l’acceptin tal qual, amb un munt de rauxes, un sac de dubtes i una pila de contradiccions.

Però no es tracta solament de mi, Leo. No paro de pensar en tu. Omples uns quants mil·límetres quadrats de la meva closca (al cervell o al cerebel, ni idea, quina part del meu cap s’ocupa d’algú com tu). Hi has plantat bé la tenda d’acampada. No sé si ets com el que escrius, però ni que ho fossis només una mica, series molt especial. Són les teves frases i les meves conjectures afegides: d’aquí en resulta un cert home que m’imagino que pot existir realment. Sempre m’has parlat de la teva «Emmi imaginària». Jo no sé si, a la llarga, estic disposada a donar-me per satisfeta amb un «Leo imaginari», a tan sols afigurar-me algú tan proper. Ha de ser una persona de carn i os, algú capaç de resistir una trobada amb mi. Encara no ha arribat el moment, però tinc la sensació que, a còpia d’anar-nos escrivint, serà cada cop més proper el dia que ens veurem (a peu dret, asseguts o agenollats, tant se val). Leo, posem per cas aquest mateix missatge que ara t’escric: només d’imaginar-me que l’analitzes mot per mot per treure’n dades científiques, per després citar exemples sobre com i amb què es poden transmetre sensacions, o encara pitjor, amb què es poden provocar en els altres, o com cal escriure perquè l’altre s’hi aboqui de ple, bé, aquesta idea esgarrifosa em fa tant de mal que em posaria a cridar!! Per favor, digue’m que aquestes converses no tenen res a veure amb les recerques. I perdona’m per suposar-ho. No puc fer-hi més: he de suposar el pitjor per fer-me’n immune i tenir la força de superar-ho si després resulta que és cert.

Leo, aquest és el missatge més llarg que t’he escrit fins al dia d’avui. No l’ignoris. Torna. No llevis el campament que has aixecat dins la meva closca. Et necessito! Jo… et valoro molt. Emmi.

PD: Ja sé que no són hores. Però estic segura que encara estàs en dansa. I no dubto que encara miraràs el correu. No cal que em responguis ara. Però, em pots escriure una sola paraula perquè sàpiga que l’has rebut? Una paraula, pot ser? Que en siguin dues o tres, si t’és més fàcil. Sisplau. Sisplau. Sisplau. Sisplau.

Dos segons més tard

Fw:

El destinatari és absent i no llegirà els missatges fins al 18 de maig, quan torni de viatge. En cas urgent, se li poden fer arribar a través de la Facultat de Psicologia, a l’adreça: psy-uni@gr.vin.com

Un minut després

Re:

Això és l’última cosa que m’esperava de tu!