CAPÍTOL DOS

Una setmana més tard

Assumpte: MdT

Quina merda de temps, no? Cordialment, E.

Tres minuts més tard

Fw:

1) Pluja 2) Neu 3) Aiguaneu Cordialment, Leo.

Dos minuts més tard

Re:

Encara estàs enfadat?

50 segons més tard

Fw:

No ho he estat mai.

30 segons més tard

Re:

O no t’agrada parlar amb dones casades?

Un minut més tard

Fw:

Sí que m’agrada. De vegades, però, també és curiós que a les dones casades els agradi tant parlar amb homes totalment desconeguts com jo.

40 segons més tard

Re:

Que en tens més d’una, a la bústia de correu? I quina fracció de la teràpia per superar la Marlene sóc jo, si es pot saber?

50 segons més tard

Fw:

Bona, Emmi! Ja tornes a estar en forma. Abans gairebé t’he trobat una mica mancada d’empenta, encongida i poruga.

Mitja hora més tard

Re:

Estimat Leo, bromes a banda, cal que t’ho digui: el missatge de set punts que et vaig enviar dilluns passat em sap molt de greu. Me l’he mirat unes quantes vegades, i reconec que sona realment fastigós quan el llegeixes en silenci. El problema és que no pots saber com sóc quan dic coses així. Si aleshores em veiessis, no et podries enfadar amb mi. (M’ho imagino, si més no). Creu-me: de frustrada, res. Les decepcions amb els homes, en el meu cas s’han mantingut dins dels límits naturals. O sigui: naturalment, hi ha homes limitats. Però jo he fet sort, em va molt bé en aquest aspecte. El meu cinisme és més per esport i per jugar, que no pas per despit i per ajustar comptes.

D’altra banda, valoro molt que em parlessis de la Marlene. (Però ara caic que, de fet, no me n’has explicat res. Quin tipus de dona és/era? Quin aspecte té? Quin peu calça? Quina mena de sabates porta?).

Una hora més tard

Fw:

Benvolguda Emmi, no t’ho prenguis malament, però no em ve de gust parlar de sabates. Per la platja, la Marlene solia anar descalça. Amb això n’hi ha prou. Ara he d’acabar, em vénen visites. Passa un bon dia, Leo.

Tres dies després

Assumpte: Crisi

Benvolgut Leo, en realitat em proposava fermament que el següent missatge fos teu, en comptes d’escriure’t jo. Encara que no hagi estudiat psicolingüística, veig dues coses per associació d’idees. 1) Et confesso entre línies que sóc casada, feliçment casada fins i tot. 2) La teva reacció és la resposta més esllanguida des del prometedor inici de la nostra dualitat virtual, del qual ara ja fa més d’un any. I després no dius res més. Potser has perdut l’interès per mi? Potser hi has perdut l’interès perquè estic lligada? Potser hi has perdut l’interès perquè, a més, estic «feliçment lligada»? En aquest cas, sigues almenys «prou home» de dir-m’ho. Salutacions cordials, Emmi.

L’endemà

Sense assumpte

Senyor Leo?

L’endemà

Sense assumpte

Leeeeeeeeeooooooo, Eo-Eo…??????

L’endemà

Sense assumpte

Que et bombin!

Dos dies després

Assumpte: Galdós correu de l’Emmi

Hola, Emmi! És una sensació magnífica, tornar a casa després d’un fatigós seminari a Bucarest —ciutat no pas dotada de nombrosos atractius i d’una vistositat més aviat modesta en allò que, perversament, en diuen primavera (tempestes de neu i glaçades)—, engegar de seguida l’ordinador, obrir la bústia i, entre la inclement espessor de 500 superflus o mísers missatges de correu brossa, trobar-hi quatre emails de la Sra. Rothner, tan apreciada pel seu do de parla i mode d’expressió amb qüestionaris. Te n’alegres com un ós romanès glaçat en avançat procés de descongelació, de poder llegir per fi un parell d’aquelles frases agradables i gracioses que t’arriben al cor. Eufòric, obres el primer email, i amb què topes amb tots dos ulls alhora? Amb un Que et bombin! —Gràcies per la salutació!

Emmi, Emmi! Sempre te n’empesques de molt bones, i no voldria desenganyar-te, però a mi no em molesta en absolut que estiguis «feliçment lligada». No m’he proposat mai coneixe’t més del que permet el correu electrònic. Tampoc no he volgut saber mai quin aspecte tens. Me’n faig una idea pels textos que m’escrius. Em munto la meva pròpia Emmi Rothner. Bàsicament, encara et veig com quan vam començar a tenir contacte, tant se val que estiguis tràgicament casada en terceres núpcies, feliçment divorciada per cinquena vegada o que siguis una soltera «encara lliure», oberta a les novetats de cada dia i fent el cràpula els dissabtes a la nit.

Però lamento comprovar que el contacte amb mi es veu que et pertorba. I a més a més, m’estranya molt que a una casada amb sort, gens frustrada pels homes, una dona d’alegre ironia que està per damunt de tot, sense manca d’encís ni d’autoestima, una que calça el 37 (i d’edat indefinida), li importi tant aprofundir aspectes personals amb un professor desconegut sense gaire sentit de l’humor, una mica rondinaire i afectat per crisis de parella. Com és, això? Com ho veu, el teu marit?

Dues hores més tard

Re:

Primer el més important: l’ós glaçat ha tornat de Bucarest! Benvingut! Perdona el «que et bombin», em va sortir així. Com havia de saber que tracto amb un home amb els dots sobrenaturals de no decebre’s quan s’assabenta que la seva fidel i sarcàstica interlocutora ja en té un altre? Que s’estima més «muntar-se la seva pròpia Emmi Rothner», que no pas conèixer-la de debò? Si em deixes que et provoqui una mica, benvolgut psicolingüista, et diré que per més agosarades que siguin les fantasies que et muntes, no arribes ni a acostar-te a la veritable Emmi Rothner.

Et sents provocat? No? Ja m’ho pensava. Temo que deu ser més aviat a l’inrevés: tu em provoques, Leo. Tens una manera poc ortodoxa però d’allò més directa de crear tensió: ho vols saber tot de mi i, al mateix temps, no en vols saber res. Segons la lluna, em fas saber l’enorme interès o el desinterès gairebé patològic per mi, cosa que tan aviat m’irrita com m’estimula. En aquest precís moment, em torna a estimular, ho reconec. Però potser ets un llop solitari glaçat (romanès), vagabund i trist, ple de complexos, que no pot mirar cap dona als ulls. Un esquerp que té una por terrible a les trobades reals, que s’ha de crear contínuament un món fictici, perquè no troba el seu lloc en cap entorn concret, palpable, realment habitable. Potser ets un autèntic acomplexat davant les dones, qui ho sap? Oh!, ja m’agradaria preguntar-ho a la Marlene. No tens per casualitat el seu número de telèfon o el del pilot espanyol? (És broma, no et tornis a empipar tres dies seguits).

No, Leo, el cas és que estic com boja per tu. M’agrades. Molt! Molt, molt i molt! I no em puc creure que no em vols veure. Això no vol dir que ens hàgim de veure. És clar que no! Però, per exemple, m’agradaria saber quin aspecte tens, m’aclariria moltes coses. O sigui, aclariria la teva manera d’escriure. Perquè aleshores series com és algú que escriu com tu. I m’encantaria saber com és algú que escriu com tu. Això és el que quedaria clar.

I parlant d’aclarir: aquí no vull parlar del meu marit. Tu ets lliure de parlar sobre les teves dones (si és que n’hi ha fora de la bústia de correu). Jo et puc donar bons consells, em puc posar molt bé en la pell de les dones, perquè també sóc dona. Però el meu home… Bé, t’ho dic: tenim una meravellosa relació en harmonia, amb dos fills (que va ser tan amable d’aportar, per estalviar-me embarassos). En si, no tenim cap secret. Li he explicat que converso sovint per correu electrònic amb un «psicolingüista molt amable» i m’ha preguntat si et volia conèixer. Li he dit que no i aleshores m’ha dit: I a què treu cap? A no res, li he contestat. I només ha dit: Ah, ja. Això és tot, ni n’ha volgut saber res més, ni jo volia dir-n’hi res més. I no vull parlar més d’ell, entesos?

Bé, estimat ós glaçat, què me’n dius, de tu? Quin aspecte tens? Digue-m’ho, sisplau!!! Ben cordialment, la teva Emmi.

L’endemà

Assumpte: Prova

Estimada Emmi, se’m fa difícil evitar anar-ne rebent una de freda i una de calenta per part teva. Però qui ens rescabala del temps que passem aquí l’un amb l’altre (o sense l’altre)? Com t’ho fas, per compaginar-ho amb la feina i amb la família? Suposo que els teus fills encara deuen tenir almenys tres hàmsters cadascun o altres animals de companyia. D’on treus les hores per ocupar-te tan intensament d’óssos desconeguts?

I vols saber com sóc tant sí com no? Molt bé, doncs et plantejo una qüestió, et proposo un joc. Reconec que és esbojarrat, però val la pena que també em coneguis des d’un altre aspecte. Aviam: què t’hi jugues, que entre, posem, vint dones, identifico immediatament la veritable Emmi Rothner? Tu, en canvi, no descobriries mai el veritable Leo Leike entre el mateix nombre d’homes. Vols que ho posem a prova? Si et sembla bé, ja trobaríem una bona manera de fer-ho. Que passis un bon matí, Leo.

50 minuts més tard

Re:

I tant que ho farem! A tu t’agrada l’aventura, eh? Però sàpigues per endavant una cosa, i no t’ho prenguis malament. Ja compto que per fora no m’agradaràs gens, estimat Leo. I les probabilitats són molt altes, perquè en general els homes no m’agraden, tret d’algunes excepcions (gais, la majoria). La resta… bé, val més que calli. Si tu et penses que em reconeixeràs de seguida, és que deus tenir una idea de com sóc. Com era que m’imaginaves? «42 anys, menuda, belluguet, moreneta de cabells curts». Doncs que tinguis molta sort, amb la identificació! Com ho fem? Ens enviem fotos de vint persones diferents, entre les quals hi haurà la nostra? Salut! Emmi.

Dues hores després

Fw:

Emmi estimada, proposo que ens trobem en persona sense saber-ho, o sigui, confonent-nos entre una massa de gent. Podríem triar per exemple el gran Cafè Huber del carrer Ergelt. Segur que el coneixes. Sempre hi va tota mena de gent. Posem un marge de dues hores, potser un diumenge a la tarda, i tots dos hi hem de ser durant aquest temps. Com que la gent no para d’entrar i sortir i sempre està de gom a gom, no es notarà que n’hi ha dos que tracten d’identificar-se.

Pel que fa a la possible decepció si el meu físic no s’adiu amb els teus gustos, trobo que, després de la trobada, no cal que ens revelem el secret del nostre aspecte. Del que es tractaria és si l’un reconeix l’altre i en què es basa, no pas de quina fila fem realment. Repeteixo: no m’importa com ets, solament et vull identificar. I ho faré. D’altra banda, ja no dono per bona la primera descripció que vaig fer de tu. Malgrat el marit i els fills, ara et veig més jove, senyora Emma Rothner.

I una altra cosa: em fa molt content que citis fragments dels meus antics missatges. Senyal que els deus tenir guardats. M’afalaga.

Què et sembla la meva idea de la trobada? Ben cordialment, Leo.

40 minuts més tard

Re:

Benvolgut Leo, hi ha un problema: si em reconeixes, és que saps quin aspecte tinc.

Si et reconec, és que sé quin aspecte tens. Però tu dius que no vols pas saber com sóc. I jo temo que no m’agradaràs. Significa que aquí s’acabarà la nostra apassionant història? O dit d’una altra manera, de cop i volta ens volem reconèixer a corre-cuita i llavors ja no caldrà que ens escrivim més? En aquest cas, el preu que pagaria per satisfer la meva curiositat se’m fa massa car. Més m’estimo guardar l’anonimat i mantenir correspondència amb l’ós glaçat tota la resta de la meva vida. Petonets, Emmi.

35 minuts després

Fw:

Això sí que ha estat amorós! A mi no em preocupa que ens trobem, perquè a mi no em coneixeràs. Però tinc una imatge tan clara de tu que seria impossible no encertar-la. Donat el cas que la idea que tinc de tu no es correspongués amb la realitat (en contra de totes les meves expectatives), llavors no t’identificaria, i em podria quedar amb la meva imatge imaginària. Molts petonets també, Leo.

Deu minuts després

Re:

Mestre Leo, em posa histèrica que estiguis tan segur de saber com sóc! És bastant impertinent de part teva. Això, que consti.

I una pregunta: quan mires aquesta imatge meva tan perfilada, Leo, t’agrado almenys imaginàriament?

Vuit minuts més tard

Fw:

Agradar, agradar, agradar! És realment tan important?

Cinc minuts més tard

Re:

Sí, és absolutament important, senyor teòleg de la moral. Almenys per a mi. A mi m’agrada: 1) trobar-hi el gust. I m’agrada: 2) agradar.

Set minuts més tard

Fw:

No n’hi ha prou si 3) tu mateixa t’agrades?

Dotze minuts més tard

Re:

No, no m’acontento amb tan poc. A més, és més fàcil que un mateix s’agradi quan agrada als altres. Suposo que tu 4) només vols agradar a la teva bústia de correu, no? Això no demana gaire, no cal ni que et raspallis les dents. Encara te’n queden, dit de passada?

O això tampoc no té importància?

Nou minuts després

Fw:

Per fi he tornat a aconseguir que et bulli la sang. De moment, per deixar el tema tancat: la imatge que em faig de tu m’agrada extraordinàriament. Si no, no hi pensaria tan sovint, estimada Emmi.

Una hora més tard

Re:

Penses sovint en mi, doncs? Que bonic. Jo també penso sovint en tu, Leo. Potser valdrà més que no ens trobem. Bona nit!

L’endemà

Assumpte: Salut!

Hola, Leo! Dispensa que et destorbi tan tard. Que estàs online? Prenem una copeta de vi negre? Cadascun pel seu compte, és clar. Jo ja és la tercera que em prenc, que ho sàpigues. (Si tu no beus vi per principis, fes-me el favor de mentir i digue’m que de tant en tant prens de gust una copa o una ampolla de vi, però amb mesura i sense cap finalitat. Perquè hi ha dues menes d’home que no puc aguantar: borratxos i ascetes).

Re:

Encara me’n prendré una altra, abans de caure estesa. És la teva última oportunitat per avui.

Re:

Llàstima, tu t’ho perds. Penso en tu. Bona nit.

L’endemà

Assumpte: Llàstima

Benvolguda Emmi, em sap molt de greu haver-me perdut un toc romàntic de mitjanit davant l’ordinador. T’hauria acompanyat immediatament, bevent a la teva salut i contra l’anonimat virtual. Però hauria pogut ser blanc, el vi? És que el negre no m’agrada gaire. I no, per sort no cal que et digui mentides: ni m’emborratxo sovint ni vaig sempre d’asceta. O sigui, m’emborratxo deu vegades abans que anar d’asceta, deu vegades abans i vint vegades més sovint. La Marlene, per exemple (te’n recordes?), doncs la Marlene no prenia ni gota d’alcohol. No el tolerava. I el que encara era pitjor: no tolerava ni una gota de l’alcohol que jo prenia. Comprens? Aquestes són les coses amb què comences a viure enfrontat anímicament. Per beure, sempre cal que n’hi hagi dos o bé cap.

Doncs això: quina pena que aquesta nit no hagi pogut estar al cas de la temptadora invitació. He arribat a casa massa tard. Però queda pendent. El futur company de copes on-line, Leo.

20 minuts més tard

Re:

Ah, vas tornar massa tard, eh? Ui, ui, ui! I per on et mous a les nits? No diguis que ja hi ha una dona que vol ocupar el lloc de la Marlene. En aquest cas, me n’has d’informar de seguida amb tots els detalls, perquè jo te’n pugui dissuadir. La meva intuïció em diu que, de moment, no t’hauries de lligar. Encara no estàs preparat per encetar una nova relació. De totes maneres ja em tens a mi. I la imatge imaginària que tens de mi segur que s’acosta més a la teva dona ideal, que no pas qualsevol coneixença arreplegada en algun d’aquests bars potser entapissats de vermell (per a professors solitaris que semblen óssos glaçats) a les dues de la matinada o a l’hora que fos. A partir d’ara, fes-me el favor de quedar-te a casa, i de tant en tant prendrem a mitjanit una copa de vi l’un a la salut de l’altre (sí, excepcionalment també pot ser vi blanc). Després estaràs cansat i te n’aniràs a dormir, perquè l’endemà tornis a estar en forma per escriure missatges a la teva deessa imaginària Emmi Rothner. Fem-ho així?

Dues hores més tard

Fw:

Estimada Emmi, com m’agrada tornar a experimentar el preludi realment encisador d’una escena de gelosia! Ja ho sé, l’has muntada a la italiana. Però així i tot m’ha agradat molt. Pel que fa a les meves coneixences femenines, proposo que ho mantinguem igual que amb el teu marit i els dos fills i la seva mitja dotzena de hàmsters. Aquí no toca, tot això! Per a nosaltres dos, aquí només som nosaltres dos. I continuarem en contacte fins que algun dels dos quedi sense alè o se li acabin les ganes. Dubto que sigui jo. Que passis un bon dia de primavera, el teu Leo.

Deu minuts després

Re:

Ara que hi penso: i la nostra cita per al joc de les identificacions? Que ja no vols? M’he d’amoïnar realment per aquesta «titi» noctàmbula del bar entapissat de vellut vermell? I doncs, què et sembla demà passat, diumenge 25 de març, a partir de les tres de la tarda, al gran Cafè Huber ple de gom a gom? Va, fem-ho! Emmi.

20 minuts després

Fw:

d’acord, Emmi. Tindré el gust de reconeixe’t. Però el cap de setmana que ve ja el tinc compromès. Demà a la tarda agafo l’avió per anar a passar tres dies a Praga, en viatge «privat» com qui diu. Però l’altre diumenge podem divertir-nos amb la juguesca.

Un minut després

Re:

Praga? Amb qui???

10 minuts després

Fw:

No, Emmi, de debò.

35 minuts després

Re:

Bé, com vulguis, si no vols… però després no em vinguis amb problemes amorosos! Praga és perfecta per a les penes de l’amor, sobretot a la fi del mes de març. Tot gris i més gris, i a la nit sopes en un local que està revestit amb la fusta més ennegrida del món, al teu davant tens un cambrer desenfeinat, depressiu, més mort que viu d’ençà que va servir les típiques pilotes blanques a Bréjnev durant una visita oficial, i que beu cervesa negra. Després, no hi ha res a fer. Per què no vas a Roma? Allà ja van de cara a l’estiu. Jo, amb tu, aniria a Roma.

I això de la juguesca, ho haurem de deixar per més endavant. El dilluns me’n vaig a esquiar tota la setmana. Evidentment, a tu, el meu corresponsal de confiança, t’explico amb qui: amb marit i fills (però sense hàmsters!). Del Wurlitzer, se n’encarreguen els veïns. El Wurlitzer és el nostre gat, que està molt gras. És igual que una gramola, però només té un disc. I no li agraden gens els esquiadors, per això es quedarà a casa.

Que passis molt bon vespre, Emmi.

Cinc hores després

Re:

Ja has tornat o encara ets en aquell daixonses de bar? Bona nit, Emmi.

Quatre minuts després

Fw:

Ja sóc a casa. Només esperava el control de l’Emmi. Per fi, ara ja me’n puc anar a dormir. Com que demà no tindré temps, us desitjo a tu i a la teva família que ho passeu molt bé esquiant. Bona nit. Ja ens escriurem! Leo.

Tres minuts després

Re:

Vas amb pijama? Bona nit, E.

Dos minuts després

Fw:

Que dorms nua, tu? Bona nit, L.

Quatre minuts després

Rw:

Ep, mestre Leo! Això és una pregunta realment eròtica. De tu no m’ho hauria pensat. Per no trencar aquesta tensió crepitant que ha sorgit entre nosaltres, val més que renunciï a preguntar-te com és el teu pijama. Bona nit, doncs, i que Praga provi!

50 segons més tard

Fw:

O sigui, dorms sense res?

Un minut després

Re:

Ho vol saber, el paio! Diguem, en exclusiva per al teu món de fantasies, benvolgut Leo, que això depèn de qui tingui al costat. Que gaudeixis de Praga en duo! Emmi.

Dos minuts més tard

Fw:

En trio! Hi vaig amb una bona amiga de fa molts anys i el seu company. Leo. (Ara apago).

Cinc dies més tard

Sense assumpte

Benvolguda Emmi, quan esquies també estàs on-line? Salutacions cordials, Leo.

PD: Amb Praga tenies raó, els meus amics han decidit separar-se. Però Roma hauria estat pitjor.

Tres dies després

Sense assumpte

Benvolguda Emmi, ja podries anar tornant. Trobo a faltar els teus emails de control. En aquest moment, ja no m’ho passo gens bé anant de nit pels bars entapissats.

L’endemà

Sense assumpte

Perquè tinguis tres missatges meus a la safata d’entrada. Petons, Leo.

(Ahir em vaig comprar expressament per a tu, o almenys pensant en tu, un pijama

nou).

Tres hores després

Fw:

Ja no m’escrius?

Dues hores després

Fw:

Encara no em pots escriure o ja no em vols escriure més?

Dues hores i mitja més tard

Fw:

També puc anar a canviar el pijama, si el problema és aquest.

40 minuts després

Re:

Ai, Leo, ets tan dolç!!! Però el que fem no té cap sentit, no forma part de la vida real. La setmana esquiant sí que formava part de la vida real. Res d’extraordinari, però va anar bé, ho accepto tal qual, no ho volia de cap altra manera, ja m’està bé que sigui així, tal com és. Els nens han empipat una mica, però no poden fer-hi més. Tampoc no són meus, cosa que em retreuen de tant en tant. Però la setmana de vacances ha anat bé tal com ha anat. (Ja ho he dit, que ha anat bé, oi?).

Leo, siguem sincers: per a tu sóc una dona imaginària, l’únic real només són unes quantes lletres que pots relacionar psicolingüísticament amb un context melodiós. Per a tu sóc com el sexe per telèfon, però sense sexe ni telèfon. O sigui, sexe per ordinador però sense sexe, sense poder baixar-te’n imatges. I per a mi, tu ets purament un joc, una agència de flirteig refrescant. Puc fer el que trobo a faltar, puc fer els primers passos d’una aproximació (sense haver d’aproximar-me realment). Som molt espavilats, però ja som en el segon o tercer pas d’una aproximació que no és factible. Trobo que ho hauríem de deixar. Si no, aviat farem el ridícul. Ja no som canalla de quinze anys, o sigui, encara que jo no sigui tan gran, és clar, però ja no tenim edat de fer això, no hi ha solució.

Leo, encara et diré una altra cosa. Durant aquesta setmana esquiant amb la família —de vegades pesat, però tot plegat molt bonic i tranquil, harmoniós, divertit, fins i tot amb tocs romàntics—, no em treia del cap un ós desconegut, Leo Leike de nom. I no està bé, és malaltís, no? Què et sembla si ho deixem?, pregunta l’Emmi.

Cinc minuts després

Re:

Ah!, i em sap greu això d’aquesta parella d’amics teus. Suposo que a Roma hauria estat un infern.

Dos minuts més tard

Re:

I com és, el pijama nou?

L’endemà

Assumpte: Trobada

Benvolguda Emmi, què et sembla si almenys fem la «trobada de reconeixement»? Suposo que després ens serà força més fàcil abandonar «l’aproximació que no és factible».

Emmi, jo no puc deixar de pensar en tu així com així, pel simple fet de deixar d’escriure’t i deixar d’esperar correu teu. Ho trobo massa gratuït, massa pragmàtic. Fem la prova, va! Què me’n dius? Cordialment, Leo.

(El meu pijama nou no es pot descriure, s’ha de veure i tocar).

Una hora i mitja més tard

Re:

Diumenge que ve, de les tres a les cinc de la tarda, al gran Cafè Huber? Salutacions cordials, Emmi.

(Leo, Leo, això del pijama que «s’ha de veure i tocar» ha estat una autèntica provocació. Si no vingués de part teva, fins i tot diria que molt vulgar!).

50 minuts més tard

Fw:

Sí, molt bé! Però no hi hem d’arribar a les tres en punt ni anar-nos-en a les cinc en punt. I no hem de demostrar massa que ens busquem. Sobretot, res de gestos delators. Que no t’agafi cap rampell i vinguis a preguntar: Tu ets en Leo Leike, no és cert? Hem de respectar la possibilitat de no reconeixe’ns, d’acord?

Vuit minuts després

Re:

Sí, sí, no passi pena, senyor psicolingüista, no m’acostaré massa. Per evitar altres confusions, proposo que ens posem fins al diumenge un veto d’emails, tots dos. Després ja ens tornarem a escriure, entesos?

40 minuts després

Fw:

Entesos.

30 segons després

Re:

Cosa que no vol dir que ara hagis d’anar cada nit al bar, a caure en el vici.

25 segons després

Fw:

I tant que no, és tot un plaer haver de retre comptes a l’Emmi Rothner, només pel que s’imagina contínuament.

20 segons després

Re:

Així, no cal que pateixi. Fins diumenge, doncs!

30 segons després

Fw:

Fins diumenge!

40 segons després

Re:

I raspalla’t les dents!

25 segons després

Fw:

Emmi, tu sempre l’última paraula, no?

35 segons després

Re:

De fet, sí. Però si ara em tornes a contestar, deixo que ho facis.

40 minuts després

Fw:

Nota final sobre el pijama: jo dic que «s’ha de veure i tocar», tu em contestes que, si vingués de qualsevol altre, seria una vulgar provocació. M’hi oposo. Exigeixo que d’ara endavant m’imputis les vulgars provocacions igual que ho faries a qualsevol altre. Deixa’m ser tan vulgar com sóc. En concret: el meu pijama realment l’hauries de tocar, té un tacte sensacional. Dóna’m una adreça i te l’envio perquè en facis la prova. (Vulgar encara?). Bona nit!

Dos dies més tard

Assumpte: Disciplina

Chapeau, Emmi, ets disciplinada! Fins demà passat al Cafè Huber. El teu Leo.

Tres dies més tard

Sense assumpte

Hola, Leo! Hi vas anar?

Cinc minuts després

Fw:

I tant!

50 segons després

Re:

Merda! Ja ho sabia!

30 segons després

Fw:

Què sabies, Emmi?

Dos minuts després

Fw:

Tots els homes que podrien haver estat en Leo Leike no valien gens la pena, vull dir des del punt de vista purament òptic. Perdona, potser sona brutal, però ho dic tal com és. Leo, de debò: ahir eres de veritat al Cafè Huber entre les tres i les cinc? O sigui, sense estar amagat als lavabos o atrinxerat a l’edifici del davant, sinó al bar o al saló de te, a peu dret

o assegut, ajupit o de genollons, com fos?

Un minut després

Fw:

Sí, Emmi, hi era de veritat. Quins homes podrien ser en Leo Leike segons els teus càlculs?, si es pot saber.

Dotze minuts després

Re:

Leo, estimat, m’esgarrifa haver d’entrar en detalls. Digue’m sisplau que no eres per casualitat aquell senyor —ehm, com ho diria?— de pèl de raspall de cardar per tot el cos, tal com la natura el va fer, cepat, anés aviat petit, amb una samarreta que als seus temps havia estat blanca i amb un jersei d’esquí d’imitació lligat a la cintura, de color lila, que bevia un campari o alguna cosa vermellosa al fons de la barra? Bé, si eres tu, simplement això: contra gustos no hi ha disputes. Segur que hi ha prou dones que el troben interessantíssim i li veuen tots els atractius. No cal amoïnar-se, algun dia també en trobarà una per a tota la vida. Però reconec francament que més aviat no seria el meu cas, perdona.

Divuit minuts després

Fw:

Benvolguda Emmi, res en contra d’aquesta franquesa que em desarma i et desemmascara a tu mateixa, però parlar «sense ferir» tampoc no és el teu fort. Es veu que dónes la màxima prioritat a l’aspecte físic. Et mostres com si, al llarg de les futures dècades, la teva vida amorosa depengués de quina impressió et produeixen els atractius físics de l’amic amb qui t’escrius per correu electrònic. Per començar, estigues tranquil·la, que el monstre pelut de la barra que estava a l’aguait de carn fresca no s’identifica amb la meva persona. Però continua amb les descripcions, quins altres no podia ser jo? I una pregunta afegida: si sóc un dels que «no valien gens la pena des del punt de vista òptic», aquí s’acaba el contacte per correu electrònic?

Tretze minuts després

Re:

No, Leo, és clar que continuarem escrivint-nos sense problemes. Ja em coneixes, sóc una exagerada. Quan m’enfilo, no vull que em frenin. Però ahir, al cafè, no vaig veure ni un home que tingués gens de l’al·licient que trobo en el que tu m’escrius, estimat. Ja ho temia: cap d’aquelles ensopides cares de diumenge a la tarda al Cafè Huber no s’acosta ni de lluny a les maneres tímides i atentes amb què et dirigeixes a mi per escrit, que després poden ser tan encertades, molt obertes de cop i volta o encisadores com les d’un ós mig glaçat. De vegades una mica sensuals i tot, però summament sensibles en tot cas.

Cinc minuts més tard

Fw:

De debò ni un? Potser em vas passar per alt.

Vuit minuts més tard

Re:

Veig que m’animes, Leo. Però no crec que hagués deixat de veure ningú que es deixés veure. Els dos freaks amb piercings que seien a la tercera taula de l’esquerra, els vaig trobar molt bufons, però no passaven dels vint. Un paio molt interessant, potser l’únic, s’estava al fons de la dreta de la barra amb una d’aquelles models rosses camallargues amb pinta d’àngel-vampiressa, agafant-li la maneta. Aquest, ni volia mirar ni crec que hagués vist ningú més que ell. Després, encara n’hi havia un altre força simpàtic, amb un somriure una mica càndid però amb un cos com de senyal de cedir el pas, que semblava campió d’Europa de rem. No, Leo, aquest no eres tu! I qui més? Amants del talla-gespa per al petit hortet, accionistes de fàbriques de cervesa que col·leccionen sotagots, diplomàtics amb valisa i americana de sastre i experts en bricolatge que ja tenen els dits com botifarres. O visitants d’escoles de vol sense motor amb mirada infantil i somiadora, eternes criatures! Però cap home carismàtic a la vista. La meva temerosa pregunta seria: quin d’ells era el meu psicolingüista? Qui era el meu Leo Leike? L’he perdut en aquesta tarda fatal al Cafè Huber?

Una hora i mitja després

Fw:

Sense voler donar-me-les de res, estimada Emmi: jo ja sabia que no em reconeixeries!

40 segons després

Re:

Leo, qui eres? Digue-m’ho!!

Un minut després

Fw:

Demà continuem parlant, Emmi, ara me n’he d’anar. I dóna gràcies al cel que ja hagis trobat un home per a tota la vida, tu. Dit de passada, molt tímidament: ja t’has adonat que encara no hem enraonat de qui devia ser l’Emmi Rothner? Demà, més sobre el tema. Ben cordialment, el teu Leo.

Vint segons després

Re:

Què? Ara em deixes sola? Leo, no m’ho facis! Contesta ara mateix! Sisplau!

Una hora i mitja després

Re:

No res, no contesta. Potser sí, que era el monstre pelut…