CAPÍTOL CINC

Vuit dies després

Assumpte: Ja sóc aquí!

Hola, Emmi, ja he tornat. Era a Amsterdam, amb la Marlene. Havíem tornat a fer un intent. Una arrencada curta, perquè al cap de dos dies vaig arreplegar una pneumònia. M’he sentit rebaixat, s’ha passat cinc dies espolsant el termòmetre amb un somriure amargadet, com una infermera que, després de trenta anys de treballar, odia la feina però no en dóna la culpa als pacients. Amsterdam ha anat al revés del que m’havia imaginat: un vell final en comptes d’un nou inici, cosa en què amb els anys hem acumulat molta rutina. Aquest cop ens hem separat respectuosament. Diu que compti amb ella sempre que necessiti res —res de la farmàcia—. I jo li he dit: Si mai et tornes a pensar que no pots viure sense mi i jo continuo estant segur de no poder viure sense tu, només cal que agafem un vol a Amsterdam i en un parell de dies ens demostrem el contrari.

Emmi, li he parlat de nosaltres. La seva reacció ha estat com si la cosa fos més crítica que la pneumònia. Li dic: Hi ha una dona que he tret de l’Internet, amb qui em tracto molt. I ella: Quants anys té? Com és? Jo: Ni idea, de trenta a quaranta, o rossa o morena o pèl-roja, però casada i feliç. I ella: Tu estàs tocat!

Aquesta dona, li dic, em dóna la possibilitat de no pensar en tu, Marlene, però sentir alguna cosa semblant. Em regira, m’altera, de vegades l’engegaria a la lluna. Però de la mateixa manera la torno a anar a buscar perquè la necessito en aquest món. Sap escoltar. És llesta. Té gràcia. I el més important: no em deixa de banda. «Si et va bé escriure-li, escriu-li», m’ha aconsellat quan m’acompanyava al llit. «I pren-te els medicaments!», hi ha afegit.

Emmi, no sé què fer per deslliurar-me d’aquesta dona. És una nevera, però m’agafa calor quan la toco. Quan camino amb ella per Amsterdam, agafo una pulmonia. Però a la nit, quan em posa la mà al front, em poso a bullir.

Bé, Emmi, segona part: Ja torno a ser aquí i no penso llevar el campament que he aixecat la teva closca. M’agradaria que ens continuéssim escrivint, i també que ens coneguéssim personalment. Hem desaprofitat totes les oportunitats que se’ns han presentat, quan hauria estat lògic i adient que dues persones assenyades es trobessin. Hem negat les més simples regles de joc del tracte normal. Som amics íntims des de fa temps, ens donem suport mutu de manera assídua, de vegades som fins i tot com una parella que s’estima. Però ens hem saltat el principi natural en una relació. Ja arribarà el moment, segur! Però encara no sé com ens ho farem per no perdre res important del que ens uneix. Ho saps, tu?

Bé, tercera part: Avui he començat parlant de la Marlene a posta, perquè tinc ganes que ens expliquem més la nostra vida. No vull continuar com si es tractés únicament de nosaltres dos. Vull saber com et defenses en el matrimoni, com te les arregles amb els fills i tot això. Seria collonut que em parlessis de les teves preocupacions. Saber que no sóc l’únic que en té és un consol, i participar-hi em va bé. És un honor que m’incloguis en el teu cercle de confiança.

I la quarta part, Emmi: Fes-me el favor de no imputar-me mai més sospites odioses! No ho tolero. A principis de març vaig deixar de col·laborar en la recerca de la influència del correu electrònic sobre el vocabulari i de quina importància té com a transmissor de sensacions. A la facultat vaig dir que era per manca de temps, però el veritable motiu és que llavors s’havia tornat un tema massa «privat» per a mi per tocar-lo en l’àmbit professional. Aclarida la qüestió? Que passis bon dia. Leo.

(PD: D’una banda, el meu «avís d’absència» era el càstig que et mereixies per agredir-me amb acusacions injustes. De l’altra, em va saber greu per tu. Em vas escriure un missatge preciós, obert i sincer, amb tota mena de detalls. Gràcies per cadascuna de les teves paraules! Ara ja et pots tornar a permetre dir-me’n unes quantes de fresques).

45 minuts després

Re:

Vas renunciar a la recerca per nosaltres dos? Que bonic! Leo, t’estimo! (Per sort, no pots pas saber de quina manera t’ho acabo de dir). Ara he de portar en Jonas al dentista. Llàstima que no li posin anestèsia total. Això només perquè vegis com em va amb els fills. Fins després, Emmi.

Sis hores després

Re:

Bé, Leo, sóc a la meva habitació, en Bernhard encara està treballant, la Fiona s’ha quedat a dormir a casa d’una amiga seva i en Jonas ja és al llit (amb dues dents menys). El Wurlitzer menja pinso de gos (surt més barat i a ell ja li està bé, la qüestió és endrapar). De hàmsters ja saps que no en tenim; si no, el gat també se’ls cruspiria. Els mobles em miren fixament amb posat recriminador, ensumen traïció i m’amenacen: Pobre de tu que revelis quin preu vam costar, de quin color som i de quin disseny! El piano diu: Ai de tu si li expliques que en Bernhard era el teu mestre de piano, i com us vau fer el primer petó i us vau estimar asseguts a la meva banqueta! La llibreria pregunta: Però qui és aquest Leo? Què hi fa, aquí? Per què passes tantes hores amb ell? Per què em fas servir tan poc? Per què t’has tornat tan pensarosa? El reproductor de cedés diu: Aviam si encara arribarem al punt que ja no posaràs ni Rakhmàninov —que la música no és pas la darrera cosa que us uneix, eh!, a en Bernhard i a tu— i acabaràs escoltant el que li agrada a aquest Leo, potser les Sugarbabes! El prestatge de les ampolles de vi és l’únic que replica: Doncs jo no tinc res en contra d’aquest Leo, tots tres harmonitzem molt bé. Però el llit m’intimida: Emmi, quan jeguis, no somiïs en altres llocs. Que no et pesquin mai aquí amb aquest Leo! T’aviso!

Leo, és impossible, no et puc fer partícip d’aquest món, mai no en podràs formar part, és massa compacte. És una fortalesa tancada que no es deixa conquerir, es resisteix a les intromissions. Leo, tu i jo ens hem de quedar «a fora», és l’única alternativa; si no, et perdré. Volies saber com «em defenso» en el matrimoni? Amb valentia, de debò! I en Bernhard també. Ell em venera i jo el respecto i el valoro, ens tractem amb molta consideració. Ell no m’enganyaria mai i jo no podria deixar-lo mai a l’estacada. No ens volem fer mal. Ens hem fet l’un a l’altre, comptem l’un amb l’altre. Tenim la música i el teatre, tenim molts amics comuns. La Fiona, que ja té setze anys, se sent com si fos una germana meva més petita. Per a en Jonas sí que he arribat a ser una mena de mare. Tenia tres anys quan va perdre la seva.

Leo, no em forcis a obrir el meu àlbum familiar. Et demano que ho fem d’aquesta manera: Jo t’explico «coses de casa» quan en tingui realment necessitat, el dia que em senti ofegada i vulgui demanar parer a un amic molt i molt proper. Tu pots enraonar de la teva vida privada sempre que vulguis, fins al detall més mínim. (Però res eròtic, això no t’ho permeto!).

Bé, ara ja me’n vaig al llit, i per fi tornaré a dormir tranquil·la. Leo, que bé que tornis a ser aquí!! Et necessito! He de poder bellugar-me i sentir-me fora del meu món. I tu ets el meu món exterior! Demà ja parlarem de la Marlene, per a això em cal tenir el cap clar. Que descansis, estimat! Un petó de bona nit!

L’endemà

Assumpte: Marlene

Bon dia, Leo. Si no funciona ni amb ella ni sense ella, només queda una possibilitat: una altra! Leo, necessites una dona, t’has de tornar a enamorar. Aleshores sabràs què t’ha faltat tot aquest temps. La proximitat no és eliminar distàncies sinó superar-les. Les crisis no són per falta d’ideals, sinó perquè no es pot deixar de perseguir-los. Leo, no cal pensar-hi més, necessitem una dona per a tu! Ja sé que és ingenu dir: Oblida la Marlene! Però oblida-la malgrat tot, i oblida-la de veritat. Proposo el següent: en lloc de pensar sempre en la Marlene, pensa conscientment en mi! Ara bé, amb mi no pots imaginar-te tot el que t’agradaria fer amb la Marlene (els meus mobles ja em tornen a mirar una mica). Vull dir que només és un estadi de transició fins que t’haguem trobat una dona. Com t’agradaria? Quin aspecte ha de tenir? Va, digue-ho d’una vegada! Potser tinc algú per a tu.

Seriosament, una dona que diu de nosaltres: «Si et va bé escriure-li, escriu-li» és a quilòmetres de distància del que jo entenc per amor. La Marlene no estima en Leo. En Leo no estima la Marlene. Els dos no-amants treuen la seva passió del desig d’amor de l’altre.

Bé, ja no en sé més. Ara he de treballar. Fins aviat. Emmi, l’alternativa virtual.

Quatre hores després

Fw:

Benvolguda Emmi del món exterior, els teus emails són un plaer, te n’estic molt agraït. Fes saber als teus mobles que admiro la seva actitud. Tenen un gran esperit d’equip. A casa dels Rothner no volen intrusos, jo ocupo l’Emmi a la pantalla de l’ordinador i prou! Salutacions especials de part meva a l’armariet de les ampolles: algun altre dia ja ens tornarem a muntar tots tres una festeta de mitjanit —prometo no beure tant abans d’hora—. El que trobo encantador és que estiguis jugant amb la idea d’aparellar-me. Que quines dones m’agraden? Doncs les que són com escrius tu, Emmi. Però també aquelles en què veig la possibilitat d’arribar a ser món interior, no solament exterior. En resum, no han de ser per força dones «casades i felices» que viuen en un casal fortificat vigilat pels mobles. Fins que no me’n toqui alguna en sort, accepto de bon grat l’oferta de pensar conscientment en tu abans de pensar en la Marlene. No sempre ho aconseguiré, però si em continues regalant així amb els teus escrits, de mica en mica m’acostaré a l’objectiu.

Que acabis de passar bé el dia. Aquest vespre he quedat amb l’Adrienne, que s’alegrarà per mi que hagi aconseguit separar-me una vegada més de la Marlene. També estarà contenta que encara estigui en contacte amb tu. Ella només coneix quatre fragments dels teus textos, a banda del que li he explicat, i les tres possibles candidates. Li agrades, siguis quina siguis de les tres. Ho veu de la mateixa manera que el seu germà.

L’endemà

Assumpte: Mia!

Hola, Leo. Aquesta nit hi he caigut: la Mia, és clar, ja la tenim! Leo i Mia, que bé que sona! Escolta, la Mia té 34 anys, és maquíssima, es dedica a la pedagogia esportiva, té les cames llargues, un tipus de primera, ni un gram de greix de més, morena de pell, cabells negres… L’única pega: és vegetariana, però només cal que li diguis «això és tofu» i llavors també es menja la carn. És molt culta i d’allò més intel·ligent, un esperit alegre i emprenedor, sempre està animada. O sigui, una dona fantàstica. I: no té parella! La vols conèixer?

Una hora i mitja després

Fw:

Emi, Emi, Emi! D’aquestes «Mies» camallargues en sé moltes, l’Adrienne me’n presenta una pràcticament cada setmana. Conec catàlegs de moda plens de models «à la Mia» amb 0,0 per cent de greix, totes competint en bellesa i llargària. I totes sense parella. I saps per què, estimada Emmi? Doncs perquè no es volen lligar! I de moment volen continuar així una bona bona temporada.

A més, no voldria pas frenar la teva eufòria, benvolguda Emmi del món exterior, però ara mateix no em tira gens conèixer cap Mia fantàstica. Estic molt satisfet de viure com visc. Així i tot, gràcies per la molèstia!

I molts records de part de la meva germana. M’aconsella no cometre l’equivocació de trobar-me amb tu. M’ha dit textualment: «Una trobada seria el final de la vostra relació. I tenir aquesta relació et va molt bé!». Bon dia, Leo.

Dues hores més tard

Re:

D’acord, Leo, la nostra trobada pot esperar, ja me n’he fet a la idea. Amb tu encara aprendré a tenir paciència! M’alegro molt que la teva germana pensi així de nosaltres, però per què està tan segura que una trobada acabaria la nostra «relació»? Creu que s’acabaria per part teva o per part meva?

Una altra cosa: a l’email d’ahir a la tarda tornaves a fer al·lusió al meu estat de dona «casada i feliç». Per què ho vas posar entre cometes? Com si volguessis convertir-ho en una cosa emfàtica amb un to lleument burleta. Saps què vull dir?

Però pel que fa a la Mia, m’has entès molt malament. No és cap bellesa publicitària de revista de moda, la Mia és una dona que val molt. I no viu sola perquè ho hagi volgut així. És un cas típic de relacions mal portades des de jove. A dinou anys coneixes un home que per fora és un Adonis, un paquet de testosterona, un armari que rebenta de sexe. Per dins: buit, sobretot per la banda del cervell. Dos anys agitats, plens d’esperances inútils, fins que per fi obre la boca i aquí s’ha acabat la història. Llavors tens 21 anys. És clar, de seguida coneixes un altre d’aquests armaris resplendents, i penses: Aquesta vegada ha d’haver-hi més cosa a dins. I no. I ho tornes a intentar. Així es va formant el clàssic destí de moltes dones: es pensen que sempre necessiten el mateix tipus d’home per corregir «l’error de la primera vegada». Però cada nou error les lliga encara més al fals company.

En el cas de la Mia, tots han estat del mateix patró i cap d’ells no compensava les mancances de l’anterior. Al contrari: cadascun confirmava amb escreix que el seu predecessor era tan cap buit com ell. Ara fa dos anys que està cansada dels homes, està poc motivada per començar noves relacions. No fa ni un pas per conèixer algú. No fa gaire em va dir: «Si en saps de cap que estigui bé, me’l pots presentar, però no vull matar-me per res, tot ha d’anar rodat. Si no és així, no funciona». Aquesta és la Mia. Creu-me, Leo, t’entusiasmarà.

Una hora i mitja després

Fw:

Benvolguda Emmi, per començar, respecte a les preguntes inicials: 1) La meva germana no ha precisat quin dels dos trencaria abans la nostra «relació» (em permets que la posi entre cometes?) després d’una trobada cara a cara. Suposo que més aviat vol dir que les diferències entre la conversa escrita i el seu trasllat a la vida real aviat portarien al final de tot plegat. 2) Déu n’hi do, en el que et fixes! No he posat a posta les cometes de «casada i feliç», potser ho fa el programa informàtic automàticament. No, de debò, aquesta expressió és teva i només la cito així perquè trobo que és una percepció subjectiva. Per exemple, dubto que jo o el teu marit entenguem el mateix que tu per «estar feliçment casat». Tampoc no és tan important, no? En tot cas no era cap burla. Però no ho posaré més entre cometes, no pateixis.

I sobre la teva amiga Mia: quan la tornis a trobar, ja li pots explicar que saps d’un home a qui només li ha calgut una sola dona per REPETIR i repetir «l’error de la primera vegada». Un que també està cansat i poc motivat per començar noves relacions. Un que tampoc no fa ni un pas per conèixer una dona, que no s’hi vol matar i on tot ha d’anar rodat, perquè si no és així, no funciona res. Li dius: Aquest és en Leo, Mia! Però no li diguis: t’entusiasmarà. Perquè l’entusiasme pressuposaria que ens miréssim almenys una vegada als ulls i suposo que, ara com ara, això seria massa feina tant per a mi com per a ella.

(A més, m’ofèn una mica que em cedeixis amb tanta rapidesa a la primera amiga que se t’acut. Trobo a faltar la teva gelosia!).

40 minuts després

Re:

Ai, Leo, tant si estic gelosa com si no, tampoc no et puc «posseir» fora de la bústia de correu. A més: si «pertanys» a una de les meves millors amigues, també em pertanys una mica a mi. (Et penses que t’aparello sense l’amagada intenció d’aprofitar-me’n?). Però a la Mia ja li he parlat sovint de tu. Vols saber què en pensa? (Et crec molt capaç de contestar que no, que no ho vols saber, però t’ho explico igualment). M’ha dit: Ho veus, Emmi? És just l’home que m’agradaria, un que et demana emails en comptes de sexe. Tots els homes volen el mateix. Un que té classe no et demana això sinó allò: pura correspondència per correu!

Cinc minuts després

Fw:

Emmi, ja tornes a estar amb el sexe!

Tres minuts després

Re:

Gràcies, ja me n’he adonat. M’he tornat a endinsar en el món dels homes.

Vuit minuts després

Fw:

Qualsevol diria que t’hi endinses de bon grat per poder enraonar de sexe sense traves.

Sis minuts després

Re:

Escolta, Leo, no facis l’hipòcrita! Recorda el teu emborratxat email dels ulls tapats i l’atac de desig que et va agafar l’endemà amb la ressaca postalcohòlica. No ets el predicador de la muntanya sense libido que està per damunt de la cosa carnal pel qual et vols fer passar de vegades! Aviam, t’arreglo una trobada amb la Mia o no?

Tres minuts després

Fw:

No ho dius de debò!

Un minut després

Re:

I tant, que ho dic de debò! Estic convençuda que ni tu ni la Mia no us haureu de «matar» per agradar-vos de seguida. Confia en el meu ull clínic.

Set minuts després

Fw:

Gràcies, declino la proposta. Trobo una mica pervers conèixer l’amiga en lloc de conèixer l’Emmi. Bona nit! El teu Leo (encara).

Vuit minuts després

Re:

Però si a mi no em vols conèixer en persona! Igualment, bona nit. La teva Emmi (encara i sempre igual) fins a un cert punt.

50 segons després

Re:

Ah, una cosa: de les teves explicacions sobre el tema «feliçment casada» entre cometes, ja en parlarem! T’ho pots agafar tranquil·lament com una amenaça. Que dormis bé. Emmi.

L’endemà a la nit

Assumpte: ???

Avui no rebo res d’en Leo? S’ha empipat? Per la Mia? Bona nit, Emmi.

L’endemà al matí

Assumpte: Mia

Bon dia, Emmi. M’ho he rumiat i accepto la proposta. Si ho pots lligar i la teva amiga Mia es vol trobar realment amb mi, fem-ho! Records, Leo.

Quinze minuts després

Re:

Leeeeoooo? Em prens el número?

30 minuts després

Fw:

No, en absolut. Ho dic del tot seriosament. Sí, em trobaré amb la Mia en un cafè. Si ets tan amable, tu t’encarregues de coordinar-ho. Dissabte o diumenge a la tarda m’aniria bé. En algun cafè del centre, per exemple. O novament el Huber, o l’Europa o el París, tant se val.

40 minuts després

Re:

Leo, em mosqueja moltíssim aquest canvi d’humor tan sobtat. Què ho fa? Vols dir que no m’aixeques la camisa? Segur que vols que parli amb la Mia? Després ja no podràs tirar enrere, ho entens? La Mia no és per jugar-hi.

Tres hores després

Fw:

Ni jo jugo amb dones que no conec, almenys a aquests jocs. Simplement m’ho he repensat. Si t’ofereixen una dona d’una manera tan càlida, per què no t’has de trobar amb ella? No tinc res en contra de passar una horeta xerrant sense compromís. Sí, com més voltes hi dono, més aprecio aquesta idea teva, Emmi. Bona tarda, Leo.

Deu minuts després

Re:

Això em fa pensar en més d’una cosa, rei! Però trucaré a la Mia i ja et diré el què.

Un minut i mig després

Fw:

En quina mena de coses?

Vint minuts després

Re:

Mira, Leo, tinc la sospita que estàs segur que ara seré jo, qui es tirarà enrere. Perquè et penses que no he tingut mai la intenció de fer-te conèixer una amiga —i atractiva, a més—. Et creus que la «Mia» només havia de servir per fer-me la interessant, no? Doncs t’equivoques! Ara li truco, i si diu que sí, t’hi hauràs de trobar tant sí com no, o m’emprenyaré com una mona amb tu! Ben cordialment per ara, Emmi.

18 minuts després

Fw:

Però la Mia no dirà que sí. Perquè la Mia no entendrà per què s’ha de trobar amb un desconegut que és amic de la seva amiga, però un amb qui l’amiga encara no s’ha trobat mai. La Mia es preguntarà amb raó per què s’ha de trobar precisament amb aquest home. Se sentirà com un conillet d’Índies. Ja em corregiràs si no és així.

Bona nit, i saluda’m el prestatge de les ampolles! Quan hàgim tancat el «cas Mia», podem tornar a prendre una copa a la nostra salut, Emmi. Què me’n dius?

L’endemà

Assumpte: Mia

Hola, Leo! Com estàs? Avui fa una calor horrorosa, ja no tinc més roba per treure’m. Et poses pantalons curts i sandàlies, tu? Samarreta, polo o camisa planxada sense arrugues? Quants botons de dalt descordats? Texans o pantalons de pinces o —glups— bermudes? Quanta claror hi ha d’haver perquè et posis ulleres de sol? Tens gaire pèl als braços? I al pit? Va bé, ja callo.

El que en realitat et volia dir: he telefonat a la Mia. En principi, no li sembla malament trobar-se per fer un cafetó. «Per què no?», ha dit. Però li hauries de trucar tu, cosa que evidentment no faràs, perquè la Mia es pensa que tu no la vols conèixer, que més aviat és una iniciativa de la seva amiga Emmi, que va d’alcavota. A més a més, vol saber com ets. Li he dit: Em sembla que no és lleig, però de fet només he vist la seva germana… Hi!, una mica difícil, tot plegat. No en traurem res!

Que superis bé els punts àlgids d’aquest dia tan xafogós! Emmi.

Dues hores i mitja després

Fw:

Benvolguda Emmi, el que em preguntaves: Sí, estic molt bé. Una calor horrorosa, efectivament! Si m’escrius que ja no tens més roba per treure’t, aleshores significa que vols que m’imagini com és l’Emmi quan ja no sap què més s’ha de treure. Has guanyat, Emmi: M’ho imagino!

De pantalons curts només en porto a la platja (però aquí no és el cas, oi?). Sandàlies: de fet, mai, però si vols, me’n procuro unes, per a la nostra primera trobada. Si samarreta

o camisa? Totes dues coses, sovint l’una damunt l’altra. Botons descordats? Depèn de la cara que fa el temps. Ara els duc tots descordats, però val a dir que no em pot veure ningú. Pantalons? Més aviat texans que no pantalons de pinces. Bermudes? Tirant llarg, quan ens trobem per primera vegada, Emmi, si passa en algun estiu dels propers anys. Ulleres de sol? Si en fa. Pèl? Certa concentració al cap, a la barbeta, patilles, braços, cames, pit…

Ah!, sí, pel que fa a la Mia: quin número té?

Que no passis gaire calor, Leo.

45 segons més tard

Re:

Què? Vols trucar-li de debò? Encara et penses que és un bluf meu, no? Doncs té: 0773 8636271. Mia Lechberger. Satisfet?

Una hora i mitja més tard

Fw:

Gràcies, Emmi. Com es pot suar tant en un dia de finals de maig? Ara agafo l’avió per anar a un congrés de dos dies a Budapest. Ja t’avisaré tan aviat com torni. Passa-ho bé, Emmi. Molt afectuosament, Leo.

Dos dies després

Sense assumpte

Hola, Leo! Ja has tornat? Endevina qui m’ha telefonat aquest matí. I endevina què m’ha explicat. «El teu amic per email m’ha trucat. M’ha deixat tan sorpresa que he estat a punt de penjar. Però que simpàtic! Un home cortès, amable, una mica tímid, encantador…» bla, bla, bla, que si són verdes que si són madures… «I una veu tan agradable! I una pronúncia preciosa…». Leo, Leo, sembla que has tocat totes les tecles. Admeto que no m’hauria pensat mai que li trucaries. Que ho passeu bé, demà, quan us trobeu! La Mia m’ha preguntat si no hi volia anar. Li he contestat: A ell segur que no li sembla bé. Per a ell sóc com un personatge de fantasia, una dona amb tres cares, i com que no n’ha vist cap de les tres, no es vol haver de comprometre amb cap. Oi que no? Records, Emmi.

Tres hores després

Fw:

Hola, Emmi! Ja he tornat, però encara vaig molt estressat, em sap greu. La teva amiga Mia també sona molt simpàtica per telèfon. Ja t’escriuré, Leo.

PD: No cal que vinguis personalment, Emmi. Després de la trobada, la Mia ja te n’explicarà tots els detalls, suposo.

Dotze minuts després

Re:

Leo, darrerament et veig molt murri. No sé pas què pensar. Molt bé, doncs que us resulti! Ja ens veurem (en la propera vida).