CAPÍTOL SIS

Tres dies després

Sense assumpte

Hola, Leo! Estàs bé? Records, Emmi.

Quinze minuts després

Fw:

Hola, Emmi! Sí, molt bé. I tu? Leo.

Vuit minuts després

Re:

Molt bé també, gràcies. Si no fos per aquesta calor! No és normal, a finals de maig. 35 graus al maig, abans no passava! I tret d’això, va tot bé?

Vint minuts després

Fw:

Sí, gràcies, Emmi. Tot va perfectament. Tens raó: abans arribàvem als 35 graus a finals de juliol o al començament d’agost, potser dos o tres dies l’any tot just. Bé, posem quatre o cinc dies. Però no al maig, és massa aviat! Això de l’escalfament de la Terra, ja ho veuràs, al final serà un tema candent. No és cap campanya insulsa dels experts en el clima. Ens haurem d’acostumar a uns estius cada vegada més càlids, em penso.

Tres minuts després

Re:

Sí, les diferències de temperatura seran cada vegada més extremes. I com vas passant els dies i les nits d’aquestes primeres calors?

Catorze minuts després

Fw:

I cada vegada hi haurà més tempestes i seran més intenses. Esllavissades, allaus de fang, inundacions i, després, més períodes de sequera. Saps què significa? Les conseqüències econòmiques i ecològiques del canvi climàtic encara no són avaluables.

Cinc minuts després

Re:

Ananàs hawaianes als Alps, d’arròs a les illes Fèroe.

Circulació amb cadenes a la Pulla italiana. Camps de Damasc. Colònies de camells a Murmansk. Clubs

Anticongelants a les parades nàutics al Sàhara.

Divuit minuts després

Fw:

Aviat es podran fer ous ferrats a les roques de les terres altes d’Escòcia, sempre que les gallines que campen a l’aire lliure no es converteixin automàticament en pollastres rostits o, en el millor dels casos, ponguin ous durs fins i tot a l’hivern.

Dos minuts després

Re:

Prou, Leo, ja en tinc prou. Em rendeixo. Què, com va anar? I sisplau, sisplau, ara fes-me el favor de no preguntar-me «Com va anar què?». Estalviem-nos unes quantes lletres, eh?

Tretze minuts després

Fw:

Et refereixes a la trobada amb la Mia de diumenge? Va anar bé! Molt bé, fins i tot. Gràcies per l’interès.

Un minut després

Re:

Què vol dir «de diumenge»? Que ja n’hi ha hagut una altra el dilluns?

Vuit minuts després

Fw:

Sí, Emmi, quina gràcia, ahir mateix al vespre ens vam tornar a trobar. Vam sopar en un italià. Coneixes La Spezia del carrer Kenien? Tenen un pati preciós, ple de plantes. Amb aquestes calors, ideal. I sobretot, molt tranquil, amb bona música de fons i uns vins excel·lents del Piemont. Realment te’l recomano, La Spezia.

50 segons després

Re:

Hi hagut connexió?

Divuit minuts després

Fw:

Connexió? Quina mà d’expressions tècniques! Val més que ho preguntis a la Mia, que és una de les teves millors amigues, no? Ella mateixa diu que tu ets la seva millor amiga. Emmi, perdona, però he d’acabar per avui. Ens tornem a escriure demà, eh? Bona nit. Espero que la calor no sigui massa xafogosa al teu dormitori.

Tres minuts després

Re:

Encara no és tan tard, Leo. Que t’esperen? Tornes a sortir amb la Mia? En cas que la vegis avui, li dius sisplau que em truqui ella. Jo no la trobo. Que gaudeixis de la càlida nit, passa-ho molt bé. Emmi.

I un suggeriment: aprofita sens falta el tema de «l’escalfament climàtic». Segur que la Mia pararà les orelles hores i hores, de la manera tan apassionant com l’exposes.

Dos minuts després

Fw:

No la veuré fins demà, la Mia. Avui estic rebentat, me’n vaig d’hora al llit. Bona nit. Apago. Leo.

30 segons després

Re:

Bona nit.

Tres dies després

Sense assumpte

Hola, Emmi! També mires a fora des de darrere els vidres? És espectral, no? Per a mi, una calamarsada té un toc de fi del món. Un vel estrany de color ocre grogenc cobreix el cel, de sobte queda tapat per una cortina de color gris fosc i llavors cauen milers i milers de grans de glaç blancs que espeteguen contra terra a una velocitat vertiginosa. Com es deia la pel·lícula on plouen gripaus, o granotes o pollastres? Que l’has vista?

Cordialment, Leo.

Una hora i mitja després

Re:

La rebel·lió dels animals. El príncep granota. Kentucky Fried Chicken. Mira, Leo, aquests emails tan ambientats de bèsties animades després de tres dies de no dir res em treuen de polleguera! Busca’t un altre destinatari per a això. No m’he mantingut fidel a la bústia de correu mig any sencer, no m’hi he passat un munt d’hores diàries amb tu durant setmanes i mesos, perquè ara ens posem a dialogar sobre els xàfecs i els vels de color ocre que tapen el cel. Si vols explicar-me alguna cosa de tu, fes-ho. Si vols saber alguna cosa de mi, pregunta. Però jo no estic per parlar del temps. La Mia t’ha regirat tant el cap que de cop i volta només veus grans de calamarsa?

I un parell de preguntes, ja que hi estem posats: Tu li has dit que de moment no m’expliqui res de les vostres cites? A què ve aquesta criaturada de bloqueig i tanta ximpleria de misteri? A què jugueu? De debò que em fa passar les ganes de continuar en contacte amb tu, Leo, t’ho dic sincerament. Bon dia, Emmi.

Dues hores després

Fw:

Estimada Emmi, no fa ni una setmana que conec la Mia. Ens hem trobat quatre vegades. Ens hem agradat de seguida. Ens entenem divinament, en múltiples aspectes. Però encara és massa d’hora per poder valorar com aniran les coses. I encara és massa d’hora per «exposar-ho». Comprens què vull dir? Primer, la Mia i jo hem de saber què sentim l’un per l’altre, si depèn tan sols de la situació en què ens hem conegut, si és momentani, si durarà gaire? Són preguntes que cadascun s’ha de respondre pel seu compte. Per això et demano paciència, Emmi. En fases posteriors t’ho explicaré tot. I pel que fa a la Mia: suposo que li deu passar el mateix, precisament perquè ets la seva millor amiga. Deixa’ns una mica de temps. Espero que ho entenguis. Records, Leo.

Deu minuts després

Re:

Estimat Leo, (ara) no em pots veure ni sentir, per això et faig saber que el que estic a punt de dir, ho escric amb molta calma i tranquil·litat, sense córrer, amb peus de plom, ni mica irritada o agressiva. No, no, amb plena pau d’esperit, mesurant molt cada paraula:

En ma vida havia llegit un email tan cagat com aquest que m’acabes de dedicar.

Adéu!

Quinze minuts després

Fw:

Emmi, francament, em sap greu per tu. Valdrà més que faci una pausa. Quan vulguis posar-te en contacte amb el portaveu del teu «món exterior», ja m’ho diràs. Afectuosament, Leo.

Cinc dies després

Assumpte: Enyoro (…)

Hola, Leo. Com et va en «l’evolució de les coses»? Ja heu destriat una mica el que sentiu tu i la Mia? Ja saps si és «momentani» o si «durarà gaire»? Ja t’has respost unes quantes preguntes de les de «cadascun pel seu compte»?

Oh, com enyoro el Leo d’abans, el que deia el que calia dir, el que sentia el que s’havia de sentir. L’enyoro tant!!!

Bon dia, Emmi.

PD: Ja deus estar informat sobre la Mia i jo. Quan m’he adonat clarament que ella tampoc no sap què dir-me, li he demanat que consideri en Leo Leike com un tema tabú entre nosaltres.

Tres hores després

Fw:

Benvolguda Emmi, la teva última observació està suavitzada a consciència. Si vaig ben informat, fa uns quants dies vas dir per telèfon a la teva amiga Mia: «O m’ho expliques tot sobre tu i en Leo… o absolutament res. En el segon cas, proposo que concedim a la nostra amistat de tants anys uns quants mesos de merescut descans». Emmi, però què et passa? No t’entenc. Vas ser Tu, la qui vas tenir la iniciativa. Tu volies que la conegués tant sí com no. Tu ens veies com la parella perfecta. Ara per què et poses tan cínica i malèvola? Et senties massa segura del paper de complement de la vida interior del teu Leo, de la teva possessió extrafamiliar? Estàs enrabiada per haver perdut la teva propietat virtual per culpa de la teva millor amiga?

Emmi, durant mesos has estat la persona que he tingut més a la vora. I estava (i estic) contentíssim que els intents de trobar-nos «cara a cara» hagin fracassat tots. Tant me fa quin aspecte tens mentre et pugui veure tal com vull. Agraeixo no haver d’assabentar-me que en realitat ets algú diferent de «l’heroïna de la meva novel·la d’email». Com a tal ets perfecta, la més bonica del món, ningú no et passa al davant.

Però Emmi, per a nosaltres aquí no hi ha possibilitat d’arribar més enllà. Tota la resta es desenvolupa al marge de les nostres dues pantalles. La Mia n’és la millor prova. Et seré franc: d’entrada em va empipar bastant que ens volguessis aparellar. La primera trobada més aviat va ser una mena de reacció en contra teva, Emmi. Però després vaig veure de seguida quina és la diferència entre tu i ella. Tu ni tan sols goses descriure com és el teu piano perquè no té absolutament res a veure amb el meu món. En canvi, la Mia la tinc davant meu a mig metre en una tauleta minúscula i veig com s’inclina i s’enrotlla els espagueti al pesto. Quan tomba el cap a un costat, sento el seu corrent d’aire. La puc veure, sentir, tocar i olorar alhora. La Mia és matèria. L’Emmi és fantasia. Totes dues amb els seus avantatges i desavantatges. Et desitjo que acabis de passar bé el dia. Leo.

30 minuts després

Re:

El meu piano és negre, de forma rectangular, i està construït principalment amb fusta. Al davant té una peça horitzontal que sobresurt, damunt la qual, si aixeques una tapa negra amb el caire arrodonit, hi ha tecles, blanques i negres. Hauria de saber de memòria quantes són, però, ves, ara les hauré de comptar. Si no hi tens inconvenient, ja te’n diré més tard la quantitat exacta. En tot cas, les tecles blanques són més grans i n’hi ha més. Si polso una tecla, per dalt del piano surt un so. No se sap mai d’on ve ben bé. Si està tocant, és difícil de comprovar. Però el més important és el to. Si premo una tecla de les de l’esquerra, llavors el so és més aviat greu. Com més a la dreta, més agut és el soroll que fa la tecla que prems. Si toco diverses tecles negres unes quantes vegades seguides, es produeix una simple melodia xinesa, una mena de cançó infantil de l’Extrem Orient. Si vols que t’expliqui més coses sobre les tecles blanques i què s’hi pot fer, ja m’ho faràs saber, Leo. Però em sembla que, amb això, t’he mostrat el més important del meu piano. Ha!, he gosat descriure com és el meu piano. Teva fidelíssima afm., Emmi.

Cinc minuts després

Fw:

Que bé que ho has fet, Emmi. Diria que ja tinc una visió del teu piano. Sí, ara el veig plàsticament. I t’hi veig asseguda, comptant tecles. Gràcies pel cop d’ull! Bona nit.

Una hora després

Re:

Hola, Leo, torno a ser jo. Encara no tinc son. En el fons no sé què dir, simplement ho trobo trist. Em pensava que la Mia ens acostaria, fins i tot d’una manera física, però és palpable que encara ens separa més. I no puc empipar-me amb ella, perquè la idea va ser meva. Et sóc franca: sí que volia que la coneguessis, però no us volia ajuntar. Per a mi éreu (i sou!) tot el contrari de la «parella ideal». En efecte, Leo, estava massa segura de tu. Em pensava que et coneixia. No vaig considerar la possibilitat que te n’enamoressis. La Mia és atractiva, sens dubte, però el pol oposat a mi, com si diguéssim. Una dona esportiva de cap a peus, forta i nerviüda. Cada taca melànica del seu cos està entrenada, i fins els pèls de l’aixella els deu tenir de fibra muscular. De pura capacitat toràcica no se li veu el pit, i la seva pell colrada pel sol és tota una refineria d’oli de coco. La Mia és la imatge del fitness personificada. Per a ella, el sexe deu ser un exercici de decúbit ventral en parella, bo per als músculs de la pelvis, fent pauses per prendre alè després dels moments culminants. És una dona per a la planxa de surf, les cures de dejuni i la marató de Nova York, però en cap cas una dona per a tu. Això em pensava. A tu, Leo, et tenia per una altra cosa. Desitjar la Mia vol dir refusar-me a mí. Això em deprimeix, te’n fas el càrrec?

Deu minuts després

Fw:

Qui diu que jo desitjo la Mia? Qui diu que ella em desitja?

Dos minuts després

Re:

Au va! Tu, tu ho dius! I com ho dius! Ho dius horrorosament! Més horrorosament que en el repel·lent i fastigós email de l’Hem-de-saber-què-sentim-l’un-per-l’altre, ja no es pot dir. Dius: «Ens entenem divinament, en múltiples aspectes». Puuuuuuhhh, de tu no m’ho hauria pensat mai!

Cinc minuts després

Fw:

Però és cert, la Mia i jo ens entenem divinament en múltiples aspectes. Aquí no hi ha ni una paraula de mentida. Per exemple, ens entenem divinament respecte a les nostres comunes opinions, consideracions i valoracions de la teva persona, apreciada Emmi Rothner!

Tres minuts després

Re:

Ara només falta que em diguis que no has dormit amb ella.

Quatre minuts després

Fw:

Ja et tornes a posar en la pell d’un home, Emmi? No canviïs de tema. Si he dormit o no amb la Mia, és del tot irrellevant.

55 segons després

Re:

Irrellevant? No per a mi! Qui dorm amb la Mia, no dorm amb mi, ni tan sols de pensament. Aquesta, apunta-te-la.

Dos minuts després

Fw:

No redueixis tant la nostra relació a haver dormit junts de pensament alguna vegada.

50 segons després

Re:

Tu has dormit mai de pensament amb mi? És la primera vegada que ho sento, això. Però sona bé!

Un minut després

Fw:

Parlant de dormir, ara en sentit estricte: Bona nit, Emmi. Són les dues de la matinada.

30 segons després

Re:

Sí, fabulós, com en els bons temps! Bona nit, Emmi.

L’endemà al matí

Assumpte: Ni paraula de sexe

Bon dia, Leo! Em pots dir quines són les consideracions comunes que tu i la Mia heu establert sobre la meva persona? Què t’ha explicat de mi? Ja saps quina sóc, de les tres Emmis que calcen un 37? Sóc almenys aquella de qui la teva germana va dir «d’aquesta t’enamoraries»?

Una hora i mitja després

Fw:

No t’ho creuràs, Emmi, però no t’hem considerat exteriorment sinó interiorment. De bon principi vaig fer entendre a la Mia que no volia saber quin aspecte tens. Ella va respondre: «Doncs no saps el que et perds!» (és realment una bona amiga). I, com és natural, la Mia també sabia prou que la teva intenció no era en absolut que lligués amb ella. De seguida vam tenir clar quin paper teníem adjudicat. Deu minuts al cafè… i ja érem aliats en el cas Emmi Rothner.

Dotze minuts després

Re:

I aleshores, expressament per mi, us vau enamorar.

Un minut després

Fw:

Qui ho diu?

Vuit minuts després

Re:

En Leo Leike, ho diu: «La Mia la tinc davant meu a mig metre en una tauleta minúscula i veig com s’inclina i s’enrotlla els espagueti al pesto». Bavós. «Quan tomba el cap a un costat, sento el seu corrent d’aire». Bavós. «La puc veure, sentir, tocar i olorar alhora». Bavós. «La Mia és matèria». Empalagós.

Saps què, Leo? En el cas de la Marlene t’ho perdono. Ella ja hi era abans que et conegués i té drets més antics. Però que m’empassi els corrents d’aire de la Mia quan tomba el cap, això és demanar-me massa. Jo també voldria que sentissis el meu corrent d’aire quan tombo el cap, mestre Leo! (D’acord, retiro això de «mestre»). Què té el corrent d’aire de la Mia que no tingui el meu? Creu-me, puc aixecar uns corrents d’aire bestials quan tombo el cap a un costat.

Vint minuts després

Fw:

També hem parlat del teu matrimoni, Emmi.

Tres minuts després

Re:

Ah sí? Ja tornes a sortir amb el teu tema preferit? I què en diu la Mia? T’ha confiat que no pot veure en Bernhard?

Quinze minuts després

Fw:

No, en absolut, només me n’ha dit coses bones. Diu que el teu matrimoni és veritablement el matrimoni ideal. Diu que és un misteri que hi pugui haver tant d’equilibri. Diu que, d’ençà que l’Emmi està amb en Bernhard, ha deixat de tenir punts dèbils, que efectivament ha après a no flaquejar per enlloc. Quan apareix amb en Bernhard i els dos fills, és com si arribés la família perfecta. Tots somriuen, tots són agradables i feliços. Entre tu i el teu home no calen paraules, hi regna una serena harmonia. Fins i tot els nens s’estan junts i s’abracen com bons germans. Absolutament idíl·lic. La Mia diu que els amics que passen per casa dels Rothner després necessiten fer un tractament de teràpia. De sobte veus que ho has fet tot malament i et sents un fracassat, perquè tens una parella que no et fa costat, o bé ja no t’escau (o totes dues coses). O tens uns fills que et terroritzen (o totes tres coses alhora). O no tens ni una cosa ni l’altra, no tens ningú, com la Mia, segons diu ella mateixa. Si l’única comparació fos l’Emmi, de vegades seria deplorable.

Divuit minuts després

Re:

Sí, ja sé què pensa la Mia de mi, del meu matrimoni i de la meva vida familiar. En Bernhard no li agrada perquè té la sensació que li ha pres una cosa: la seva millor amiga, jo. Sí, què carai! Està fotuda perquè a mi ja no em va tan malament com a ella, no em va prou malament per anar-li a plorar. La nostra amistat ha agafat dos camins. Abans compartíem els mateixos temes, teníem disgustos i enemics comuns, com ara els homes i els seus defectes. Això donava per a molt, teníem mil històries per explicar-nos i no acabar mai. Amb en Bernhard, tot ha canviat. Per més que vulgui, jo no li puc explicar cap mal d’ell. És absurd que em lamenti per banalitats, només per mostrar-me solidària amb ella. La situació que viu cadascuna és totalment diferent, aquest és el problema entre la Mia i jo.

Cinc minuts després

Fw:

La Mia diu que només hi ha una cosa que no quadra en l’idil·li perfecte de la família Rothner. Si més no, no sap pas com s’ha d’acabar d’entendre. Encara que n’ha parlat moltes vegades amb tu.

50 segons després

Re:

De què?

40 segons després

Fw:

De mi.

30 segons després

Re:

De tu?

Quinze segons després

Fw:

Sí, de mi, de nosaltres, Emmi. La Mia no entén per què m’escrius, com m’escrius, el que m’escrius, que m’escriguis tan sovint, etc. No entén per què t’és tan important tenir contacte amb mi. Diu: A l’Emmi no li falta res, absolutament res. Si té cabòries, sap que en tot moment em té a mi o una altra amiga. Si busca més autoestima, només li cal passejar-se per la zona de vianants. Si vol flirtejar, podria repartir números pel carrer i anar cridant-los per torn. Per a tot això, no li cal perdre tant de temps i esforç amb una relació intensa i constant per correu electrònic. O sigui, Emmi, que la Mia no sap per què em necessites ni què en treus.

Dos minuts després

Re:

Tu tampoc no ho saps?

Nou minuts després

Fw:

Sí, em penso que sí, ja m’ho vas dir. He tractat d’explicar-li a la Mia que sóc una mena de «delegació exterior», una mica de distracció en la rutina familiar. I que sóc un paio que t’aprecia, m’agrades tal com ets, sense que hagis de ser present. Només et cal escriure’m, res més. Però la Mia no en té prou, amb aquest argument. Ella diu: l’Emmi no necessita distracció, i per una «distracció» no s’hi encaparraria mai tant. Quan s’encaparra, és que vol alguna cosa. I quan l’Emmi vol alguna cosa, no en vol un tros ben gros, sinó que ho vol tot.

Tres minuts després

Re:

Potser la Mia no em coneix tan bé. No sé quin «tot» he de voler! Amb tu no he menjat ni espagueti al pesto, Leo. Ni tan sols he tombat el cap perquè puguis sentir un corrent d’aire meu. En això ja sabem que l’amiga Mia m’ha passat al davant. No vull ni saber l’avantatge que em porta per aconseguir-ho «tot».

Un minut després

Fw:

M’alegro que per una vegada, excepcionalment, no vulguis saber-ho.

50 segons després

Re:

La Mia està molt a la vora d’aconseguir-ho «tot», doncs?

Dos minuts després

Fw:

Sempre depèn del que s’entengui per «tot».

55 segons després

Re:

Ho veus, Leo? Aquestes són les famoses respostes teves que justifiquen la durada del meu «encaparrament». Ja ho pots dir a la meva amiga Mia, això. Quan us torneu a trobar? Avui?

Tres minuts després

Fw:

No, avui m’han convidat a sopar uns companys de feina. I per això ja he de començar a plegar. Acaba de passar bé el dia.

45 segons després

Re:

I no hi portes la Mia? Deu ser que encara no està tan a la vora del «tot».

Un minut després

Fw:

No tant, si això et tranquil·litza.

40 segons després

Re:

I tant!

50 segons després

Fw:

Emmi, Emmi, Emmi…

L’endemà

Assumpte: Mia

Bon dia, Leo! Demà veuré la Mia! Salut! Emmi.

Deu minuts després

Fw:

Hola, Emmi! Me n’alegro per tu i per ella. Salut! Leo.

50 segons després

Re:

No se t’acut res més?

Vint minuts després

Fw:

Què t’esperaves? Et penses que m’agafarà pànic? No és una reunió de pares ni he fet campana, la Mia no és la meva mestra i tu, Emmi, no ets la meva mare. O sigui, no tinc res a témer.

Tres minuts després

Re:

Leo, si t’ho fas amb la Mia —ja saps què—, m’estimo més saber-ho ara per tu, que no que m’ho digui ella demà. M’ho dius?

Quatre minuts després

Fw:

Si dormo amb ella? Potser la Mia no estaria gens d’acord que ho sabessis, donat cas que fos cert.

Un minut i mig després

Re:

Tu ets el qui no vols que ho sàpiga. Però mala sort, Leo. Ho sé! Tal com escrius, és evident que dorms amb ella.

Tretze minuts després

Fw:

I això seria una catàstrofe? Això faria trontollar tot el teu «món exterior»? O solament és allò tan vell que fan les criatures: Si jo no puc tenir una cosa, la meva millor amiga encara menys?

Quatre minuts després

Re:

Leo, et veig massa immadur per a aquest tema. Deixem-ho córrer. Que passis un bon dia. Ja ens escriurem, Emmi.

Deu minuts després

Fw:

Tu tampoc no t’hi has lluït gaire, princesa! Sí, ja ens escriurem, segur.

L’endemà

Assumpte: Mia

Ei, Leo, he vist la Mia!

30 minuts després

Fw:

Ja ho sé, Emmi, ja m’ho vas dir.

Dos minuts després

Re:

No vols saber com ha anat?

Quatre minuts després

Fw:

Bona pregunta. Ara puc triar entres dues variants de resposta. O bé 1) La Mia ja m’ho explicarà. O bé 2) Tu m’ho explicaràs sigui com sigui ara mateix.

Trio: 2)

Un minut després

Re:

Doncs t’aguantes, xato. Ja t’ho explicarà la Mia. Bona tarda!

Set hores després

Fw:

Bona nit, Emmi. La performance d’avui ha estat més aviat fluixa.

L’endemà

Assumpte: Emmi?

La meva estimada companya d’emails està ofesa? Com pot ser? La Mia ha explicat alguna cosa que faci mal a les orelles?

Dues hores i mitja després

Re:

Leo, saps prou bé el que m’ha explicat la Mia. També saps prou bé què NO m’ha explicat. «Sí, és molt agradable. Sí, ens entenem bé. Sí, de vegades se’ns fa bastant tard (somriure satisfet, rialletes). Sí, realment està molt bé (ganyota). Sí, seria un home (sospir) amb qui et pots imaginar… (fal·lera). Però, Emmi, tant se val si ens ho fem o no! Això no és el més important… Ai, Emmi, per què has de parlar sempre de sexe?». Etcètera.

Aquesta no és la Mia, amic meu. Quan és tal com és, la Mia parla hores i hores del sexe! Descriu cada múscul que hi actua o hi participa d’una manera o d’una altra, ni que sigui només d’espectador (o d’oient). Un sol orgasme de cinc segons de durada, la Mia el pot subdividir des del punt de vista de la medicina esportiva en set estadis d’esforç amb taules de consum de calories, cadascun dels quals necessita un informe d’una hora. Aquesta és la Mia! I saps com no és gens ni mica? «Ai, Emmi, per què has de parlar sempre de sexe!»: aquesta no és la Mia en absolut sinó en Leo Leike al cent per cent. Es pot saber què li has fet? I per què, Leo? Per enrabiar-me?

Tretze minuts després

Fw:

La Mia no t’ha preguntat per què estàs tan morta d’interès per saber si faig l’amor amb ella? No t’ha dit que ella tampoc no et pregunta quantes vegades fas tu l’amor amb el teu Bernhard? (D’acord, retiro l’adjectiu «teu» davant de «Bernhard»). La Mia no t’ha preguntat què vols de mi en realitat? Sí que ho ha fet, no? I tu què li has contestat, Emmi?

50 segons després

Re:

Correspondència, és el que vull! (Però no pas com aquesta).

Un minut i mig després

Fw:

De vegades no es pot triar.

Tres minuts després

Re:

No me la vull haver de triar. Vull que sigui bonica en si. Abans, Leo, m’escrivies uns missatges preciosos. D’ençà que dorms amb la Mia, només vas amb embuts. Molt bé, la culpa és meva, no te l’hauria hagut de fer conèixer. Ha estat simplement una equivocació.

Vuit minuts després

Fw:

Benvolguda Emmi, et prometo que tornaràs a rebre bons missatges, tema Mia o no. Avui ja no tinc temps perquè vaig al teatre. (No, no amb la Mia, sinó amb ma germana i uns amics).

Bona nit, Leo.

I saluda’m el piano.

Cinc hores després

Re:

Ja has tornat del teatre? Avui no puc dormir. T’he parlat mai del vent del nord? No el puc suportar quan tinc la finestra oberta. M’aniria bé que encara m’escrivissis quatre paraules. Només cal que diguis: «Doncs tanca la finestra». I llavors et respondré que no sé dormir amb la finestra tancada.

Cinc minuts després

Fw:

Dorms amb el cap al costat de la finestra?

50 segons després

Re:

Leo!!!! Sí, dormo amb el cap al costat de la finestra.

45 segons més tard

Fw:

I si fas una volta de 180 graus i dorms amb els peus cap a la finestra?

50 segons després

Re:

No pot ser, llavors em falta la tauleta de nit amb el llum.

Un minut després

Fw:

Però el llum no et cal per dormir.

30 segons després

Re:

No, em cal per llegir.

Un minut després

Fw:

Doncs llegeix, i després et tombes i dorms amb els peus cap a la finestra.

40 segons després

Re:

Si em tombo, em desperto i he de tornar a llegir per adormir-me. I llavors em falta el llum de la tauleta de nit.

30 segons després

Fw:

Ja ho tinc! Posa la tauleta als peus del llit.

35 segons després

Re:

No va, el cordó del llum és massa curt.

40 segons després

Fw:

Llàstima, jo tindria un allargador, aquí.

25 segons després

Re:

Envia-me’l per email!

45 segons després

Fw:

D’acord, te l’adjunto com a document.

50 segons més tard

Re:

Gràcies, ja l’he rebut. Carai, quin cable! Que llarg! Ara l’endollo.

40 segons després

Fw:

Vés amb compte que no hi ensopeguis, a mitja nit.

35 minuts després

Re:

Oh, ara dormiré com una soca, gràcies a tu i al teu cable!

Un minut després

Fw:

Ara el vent del nord ja pot bufar tant com vulgui.

45 segons després

Re:

Leo, no saps com t’estimo! Ets fantàstic contra el vent del nord.

30 segons després

Fw:

Jo també t’estimo molt, Emmi. Bona nit.

25 segons després

Re:

Bona nit. Que somiïs bé.

L’endemà al vespre

Sense assumpte

Hola, Emmi! Avui has esperat que sigui jo el primer a escriure, no?

Cinc minuts després

Re:

Leo, gairebé sempre espero que tu siguis el primer. Avui he resistit. Estàs bé?

Tres minuts després

Fw:

Sí, estic bé. Acabo d’enraonar amb la Mia i hem decidit que t’ho farem saber tot, si és que encara ho vols saber.

Vuit minuts després

Re:

No ho sabré fins després, si ho volia saber. En tot cas, ho declares tan oficialment que el més probable és que després resulti que m’hauria valgut més no saber-ho. Si es tracta d’una història d’amor amb embaràs, viatge a Venècia i celebració de noces, millor que me l’estalviïs. Avui ja he tingut una baralla amb un client. A més, em ve la regla.

Quatre minuts després

Fw:

No, no és cap història d’amor, no ho ha estat mai. I m’estranya molt que ho hagis suposat en aquestes proporcions. Abans estaves bastant segura de com aniria la cosa, sí, del «teu objectiu», aquest és el quid de la qüestió. Vols que entri en detalls?

Sis minuts després

Re:

Leo, això és injust! Jo no estava segura de res. No hi havia cap «objectiu». No havia considerat per endavant què podia passar si et trobaves amb la meva amiga. Solament era curiositat pel que me’n diria ella i pel que me’n diries tu, Leo. I llavors, quan m’ho vas dir, o sigui, quan No m’ho vas dir, vaig veure que m’agradava molt poc el que em deies, o sigui, el que No em dèieu, ni tu ni la Mia. Però continua explicant-m’ho. El més important ja ho has dit (a la primera frase), la resta no pot ser tan greu.

Una hora i mitja després

Fw:

Quan la Mia i jo ens vam veure per primera vegada aquell diumenge a la tarda al cafè, vam saber immediatament per què hi érem: no per nosaltres sinó per tu. No teníem cap possibilitat d’intimar, ni molt menys d’arribar a enamorar-nos. Era com qui diu el contrari d’estar predeterminat l’un per a l’altre. Des del primer moment ens vam sentir com uns putxinel·lis, com unes figures d’escacs que tu, estimada Emmi, acabaves de moure. Però no enteníem el «joc». I encara ara no s’entén. Emmi, tu saps que la Mia et té en gran estima, que t’admira, i que també t’enveja. Això havia d’augmentar l’interès que sento per tu? Si és així, què en traiem? Era perquè jo sabés que ets una mare de família ideal i perfecta? I què? Què té a veure això amb els nostres emails? Evita que el vent del nord t’entri per la finestra i perdis el son?

I en el cas de la Mia, ella ja no sap com t’ha d’entendre. L’única cosa que va notar de bon començament és que jo era tabú. Jo duia un rètol al coll que deia: «És de l’Emmi! Això no es toca!». La Mia s’havia de limitar a estirar-me de la llengua i a donar-te tots els detalls sobre mi. T’havia de servir un altre aspecte meu, l’aspecte que no coneixes, el físic, perquè tinguessis una imatge arrodonida de mi.

Doncs bé, la Mia i jo no estàvem disposats a fer el paper que ens havies adjudicat, Emmi. Estàvem decidits a espatllar aquest joc teu tan estrany. Ens vam posar rebecs, i no és que ens enamoréssim l’un de l’altre, però vam dormir junts. Ens va anar bé, va ser un plaer i ni ella ni jo no ens devem res. Va anar sense grans emocions ni anhels, cap profunda passió. En teníem prou de fer-ho a posta per tu. Va ser la cosa més senzilla i més franca del món. Estàvem francament emprenyats amb tu! I vam muntar el nostre propi joc dins del joc. Va funcionar una nit, però no es va repetir. És impossible continuar dormint «amb algú» quan tots dos només ho fan contra un tercer. I no hi havia dubte que la Mia i jo no faríem res, però ens vam continuar trobant de bon grat per fer petar la xerrada, ens agradàvem (i ens agradem) i ens semblava bé mantenir-te a distància, Emmi. Per castigarte una mica per la teva petulància.

Aquesta és la història. Tinc ganes de saber si l’entens, i com la paeixes, estimada companya per correu electrònic. Ara ja s’ha fet fosc. Veig que tenim lluna plena. I ja no bufa el vent del nord. Pots dormir de cap a la finestra. Bona nit!

Dos dies després

Sense assumpte

Estimada Emmi, un se sent bastant penjat quan es queda dos dies suspès en l’aire, com ara jo quan em deixes en suspens. Per això t’invito amablement a contestar-me. Fes-me tocar de peus a terra, amb duresa si vols, però no em deixis penjant en l’aire. Et saluda afectuosament, el teu Leo.

L’endemà

Assumpte: Digestió

Hola, Leo! En Jonas s’ha desllorigat un braç jugant a vòlei i hem estat dues nits a l’hospital. Això només com a tastet de l’idil·li familiar.

Ara sobre la digestió. He tractat de pair el teu email diverses vegades, però em torna cada vegada a la boca. Ara només és un puré que té un regust neutre. Preguntaves si havies d’assabentar-te per la Mia que sóc una mare de família ideal i perfecta? Mira, Leo, tu i la Mia aneu molt equivocats. La meva vida en família no és pas perfecta. La «vida familiar» com a tal no té res a veure amb la perfecció sinó amb la constància, la paciència, la indulgència i els braços desllorigats dels fills. Em permets que em remeti excepcionalment a la meva experiència d’anys, que descarto —dispensa— tant en el cas de la Mia com en el teu? «Idil·li familiar» és un oxímoron, un parell de conceptes que s’exclouen mútuament: o família o idil·li.

Bé, i ara només un comentari sobre el «joc dins del joc». O sigui que vas dormir amb la Mia perquè tots dos estàveu empipats amb mi? Feia temps que no sentia una cosa tan infantil. Leo, Leo! Això et descompta punts.