Cremant la pell

Hi ha dies que cremem la pell,

hi ha dies que socarrimen el cel,

hi ha dies que exploten arreu,

hi ha dies que res no és el mateix.

Hi ha nits que t’ofeguen les ànimes

hi ha cossos que encara ara bramen,

hi ha melangies dolces i també agres,

hi ha lluminositats que travessen lluny,

hi ha llunyanies que et miren de reüll.

Cremant la pell, versos silents de foc,

cremant la pell, jo ja no sóc pas jo,

hi ha més que no pas allò que ara veiem,

hi ha més encara, molt i molt més, arreu,

ets tu, ets tu la creu, ets tu l’arrel.

Si nasquéssim del no-res et diria ‘adéu’

però jo no crec, jo no crec, no vull creure.

Treu la pols a l’interior que ara em trenca,

arracona els mobles d’un cervell cremat per dins.

Mora’t, mora’t ja, que no et vull ni de record,

mata’m, mata’m ja, que no em vull sense cap nord.

I mata’ls, mata’ls tots, que són escòria de suors,

i enterra’m, enterra’m sol, allà, allà al bosc.

I diga’m que em mati i que els mati, maleïts enyors,

que per tenir-te sense tenir-te ara faig del joc, roc,

i em moc sense fitxes, tauler, mirades, fum o brases

i cremant la pell em cerco entre el sol de ponent, cec.

Cec i sec em desfaig abans el vapor no surt de la pell,

socarrimada la sang em mira per sota del robí que brilla,

damunt dels teus ulls un estel em diu que ja no em guia,

darrera teu tot és buidor i davant meu tot és un muntatge,

desfaré els cargols esmicolats, desfermaré l’ira dels Déus,

amb tu faré l’amor més lliure, amb tu faré el sender proper,

no, no t’allunyis més, no, no, mai, mai més, i t’enfonsaré,

no, no vinguis més, no vinguis mai més, t’alliberes, m’alliberaré,

no fugis, no parlis, no escriguis, no em miris, no respiris,

no em pertorbis, no m’eliminis, no em mal interpretis… no… no…

Que si ets l’ombra justa del ball mort de la mirada deslliurada

jo no sóc ni tan sols el gemec o el bram de les nits somniades,

em moriré, em moriré als teus braços, incògnita amb temps desvetllada,

em moriré, em moriré als teus ulls, tu que no ets cap farsa eternitzada,

i viurem els moments infinits sense guardiola, casa, fills o estables,

saps que quan el robí deixi d’establir serem pols blanc a l’espatlla,

tu amb un tub de colors intensos i jo amb un túnel per on travessar-te.

Els nostres instants seran tan plens que l’eternitat quedarà bocabadada,

que si la vida és un ball de màscares tu fa temps que ja la tens oblidada

el paper que et van donar no rima amb la brisa fresca de la tarda amable,

de tantes vegades versada ara es torna vers roig, roig vers, bruna de lluna.