Persones sense màscara
Busco alguna senyal passats els segles,
m’he trobat amb la veu que ja no es veu,
m’he trobat amb el passat sense miralls,
he viscut lliure per ser foc amb tu,
he nascut alliberat per fer l’amor,
per fer-nos gaudir enllà del vent,
a l’ermita del somni creixent,
bategant he trobat aquest cel,
amb una ala al vent, l’altre…
Al teu ventre d’oliva i de gel,
amb un vermut en futur imprecís,
després de sopar amb els teus ulls,
després de dansar sense tu ni ningú.
Ara arribes, plena per dins, lluny,
lluny d’aquí, lluny de mi, de tu,
el mateix vers d’ahir ara és verí,
potser per això tot es veu al revés,
potser per això ara el sol vol riure,
i de tant en tant els versos ballen,
i de tant en tant els besos són lliures,
és per això que neixo sol sense tu ni ningú.
Tothom vol sentir-se a prop de les ombres,
de tant en tant, quan el foc ho crema tot,
un home sol és capaç de canviar el món,
tot sencer, des de la mateixa arrel,
tothom vol ser a la seva pell,
però ell ja no estima la seva pell,
ell ha fet un pacte amb els astres,
a partir d’ara res no serà senzill.
Per això el món es mou sense fils,
ara que els fills segueixen així,
amb l’educació de les fades nues,
amb la tendresa dins la terra,
amb una llum dolça ben endins,
mentre travesso la lluna bruna,
quan descalço els peus de nit,
amb tu farem el somni infinit,
amb ell que ho canvià tot,
perquè ell érem totes i tots,
ell és persona sense màscara,
a ell no li cal amagar-se, mai,
potser per això tothom el vol,
és a dir, tothom ens vol, ara,
ara que tots som anònims,
amb noms i cognoms,
però anònims,
ja ho saps,
despertem,
rebrotem,
somniem,
ara mateix,
l’univers creix,
les mateixes ànsies,
les mateixes lluites,
ell és tu, tu sóc jo,
jo i l’altre tu mateix,
ella i l’altre tu mateixa,
quan no hi ha barreres,
quan no hi ha fronteres,
fetes ni refetes, al món,
tothom vol la nostra pell,
volem la pell de tothom,
quan la sang estableix,
quan ja ningú no pateix,
quan no hi ha temps…
Persones sense màscara
travessem l’espai en un moment.