Sense la droga

Sense la droga jo no seria el mateix,

sense la droga el món no seria igual,

sense la droga mai t’hauria conegut,

sense la droga ningú és com ningú.

Ningú travessa deserts sense aigua,

ningú travessa el cel sense estels,

la nit avançarà i ja no et trobaré

potser així desapareixeré al vent.

Sense la droga el món no existiria,

sense la droga la revolució no és possible,

sense la droga ja no hi ha vincle amb tu,

sense la droga jo no viuria mai en pau.

Amb la droga el més dolç és al paladar,

el gust més amarg, també, el més plaent,

el gemec silent del paper i de la pols,

la pujada a l’estratosfera dels desigs.

Hi ha qui mor de sobredosi i hi ha qui neix,

hi ha qui destrossa la família, ja enfonsada,

hi ha qui destrossa al jove amb els estudis,

hi ha qui mata al donar a llum, hi ha qui surt,

hi ha qui entra, hi ha qui hi torna, hi ha qui sent,

hi ha qui sent i desperta amb una pipa a l’esquena.

Sense el món dels humans la terra seria lliure,

sense la droga la terra mai serà alliberada,

antics xamans representen l’escena amb el fum,

espera que neixi Saturn de la teva mirada nua,

la bruma és escuma, el soroll és a les dents,

grinyolen els pensaments amb un obrir i tancar,

la ment obre universos intangibles, no hi ha més.

Apologia de la veritable naturalesa del ser,

el ser és droga, l’ésser és droga i es droga,

i de tant en tant un Estat il·legalitza,

i de tant en tant un Govem criminalitza,

i segles ençà tot era obert a tots els ulls

i ara ens amaguen la naturalesa del ‘jo’,

de tant en tant ens sermonegen, televisats,

de tant en tant ens adoctrinen, universalitzats,

de tant en tant ens pentinen el serrell a cops,

de tant en tant ens engarjolen sense cap raó,

sense cap motiu, sortiu, sortiu, sortiu d’aquí,

que aquesta terra no us vol, malparits,

i ens traurem les esposes, sense dubte,

serem lliures de tota llei i de tota norma,

fins aquí arriba el jorn, sense la droga.