Establirà la paraula el poema inèdit

El robí, quan cau darrera de les palmeres,

és un cor sanguinolent que va descosint…

Tantes paraules teixides com automàtiques,

simètriques mètriques fan l’alquímia, la prosa,

ja de vells els laboratoris clandestins faran la resta

i ja no sé on paren les llums energètiques del sistema,

del sol no te’n pots refiar, ens acabarà cremant…

de moment el grisol del sol tot ho fon,

és fonamental saber-ne la clau,

ens anem animant i cal,

ens anem somniant,

és un trànsit mut,

som un sol traç,

seguiré amb la prosa,

mentre no convertim el robí

en allò que som al llarg del camí,

és com dir que tot comença ara,

que el coneixement antic no hi és,

que ara sabem que el cor és el cos,

que el cos neix de la sang del cor,

que som aigua i mineral per igual,

que ens enllacem enllà les estrelles,

elles, les més belles, són la nostra llum,

són el perfum que emergeix com el fum.

En l’univers el cel és als ulls de la fada.