Quina sort

Quina sort no passar gana,

quina sort de ser on som,

quina sort de tenir-nos ara,

quina sort la que tenim encara.

Massa guerres, tot ho esguerren,

poca traça la dels governs,

corruptes ja de sempre,

governants d’esquerra,

governants de dretes.

Massa fal làcia j unta.

Quina sort que l’amor no mor,

quina sort que et sento endins,

quina sort de tendres ulls, fins,

quina sort del teu cabell al vent.

Massa destrucció més que creació,

massa disbauxa de bombes i rauxa,

dels governants fregant-se les mans,

masses iots, masses purs, massa,

masses imperis, masses diners,

masses banquers, massa dilemes.

Tot és nu amb tu, tot és net,

els ulls, la mirada, somriure,

amb tu tot és plaent, llum arreu,

amb tu tot és del color dels estels,

amb tu el meu esperit torna a créixer.

Massa capítols de masses cases

televisades i enregistrades,

masses mirades, massa càmeres,

massa imatges, massa drames,

mes a mes, any a any, enguany,

masses pregàries farcides d’engany.

Quina sort tenir-nos ara de nou,

quina sort aquesta mirada neta,

quina sort el teu somriure, nu,

quina sort el vers marí d’ahir,

quina sort l’univers sense mi,

quina sort la meva mort, quina sort,

quina sort per la terra teva, meva,

quina sort per l’abonament al terreny,

quina sort barrejar el meu cos sota pins,

quina sort que tu tan bé hi estiguis amb mi.

També cal dir que d’aquí a allà, mil segles,

que encara que els ancestres vetllin per mi,

que encara que els esperits ens vetllin el llit,

aquest sentit que prenen les paraules ja és d’ahir,

aquestes paraules, totes juntes, faran el poema,

aquest que t’escric abans del nou vol, plegats,

ara que em despullo amb passió de robí encès,

com antiga llum roja que ens fa el ple,

despulla millor la imatge que el cel,

el cel nu t’envolta i et fa l’amor,

la imatge ens vertebra bé la pell,

la imatge és d’infinites dimensions,

així la sort és amb nosaltres, però…

Quina sort de ser aquí on som.

Quina sort de l’any on vam néixer,

masses moren darrera les finestres.