Roda d’amor

Agafats de la mà els gats s’enamoren,

trenen el somrís amb una mirada d’ahir,

els animals de l’amor fan rodes i tot,

fan rotllanes de pau a les ales,

somnies allò que et captiva,

anuncies les albes sentides,

amb les imatges ben vives,

de tant en tant somriem,

somniem en la lluita,

per això naixem,

per això coexistim,

per això ara sentim.

Som part de la terra,

som part de la llum,

som part del somni,

som lluita d’estres,

de planetes,

i el robí,

abans de tot,

va ser l’origen,

la sang mineralitzada,

com el cor glaçat d’una fada,

entre rajoles de gel i puntes d’iceberg,

de tant en tant el verd ve, arriba una nova llum,

les esmaragdes salades ens donen un joc de colors,

entre el roig i el verd somriu un vell en un desert,

la pedra que ha trobat, tot sec, li ha donat de beure,

doncs no només desperta l’alquímia d’un lloc a un altre

sinó que ho fa d’una forma tan diferent com al·lucinant,

de tant en tant el temps ens posiciona a tots al nostre lloc,

no hi ha primers ni darrers, no és cap cursa arribar a lloc,

el coll del lloc és un joc conjuntat, en l’ampolla de vidre,

de colors intensos, valents com una nit dins de la lluna,

amb tu som més lliures, amb tu volem entre estrelles,

les roges, les verdes, les més joves, les més velles,

en elles les elles sonen millor que les jotes,

d’alguna forma la nit ja ho té això,

cap lletra es salva de la foscor,

de tant en tant algú encén un llum,

mulla l’espelma al cap de poc temps,

la saliva es precipita entre la llengua i els llavis,

la flama s’apaga, els dos estem a dins, ara, per fi,

som tan efímers que mai no serem res en la vida,

mai no serem res en aquesta societat, el ‘món’,

per bé que per la terra ho som tot, totes, tots,

som part d’ella, ens estima si nosaltres l’estimem,

i sí, l’estimem, oi tant, és una estima que no morirà mai,

i som flama, som un sol instant, el nou batec de cada musa,

de cada fada, de cada nimfa, de cada bruixot foll, de cada rierol,

entre dolmen i dolmen no hi ha dol sinó que hi ha sol, poc a poc,

poc a poc, ens anem estimant, ens anem sentint, ens anem sabent,

arribarem arreu, flama i compromís, lluita i aventures, totes nues,

ara que despertem i el somni és més viu que mai, ara junts renaixem,

nus de la mà ens abracem, el poema ja no es farà llarg, amb tu, etern,

com tantes línies com vulguis posar-hi de més, de poc en poc,

de mes en mes, d’any en any, entre la vida i la mort

hi ha un detall que no tothom veu prou bé

neix quan tothom dorm i somnia,

neix una realitat paral·lela que tot ho aviva,

i mentre vivim anem deixant les passes pel demà,

de tant en tant, de bes en bes, de mà en mà, poc a poc,

anem forjant silencis i sorolls, argent i or, cobre i llautó,

fent dels cors tresors de calor i llum infinites.

T’estimo com m’estimo la terra, la vida.