Retrats de família

Griselda Prades i Valls

El convidat s’aixecà de la butaca amb la copa de brandi a les mans i es posà a resseguir la cambra parant atenció al mobiliari i als retrats de família que omplien les parets de mirades aspectants i intimidadores.

—El meu besavi —digué en Francesc en veure com en Mateu s’havia parat davant d’aquell retrat que li havia causat més interès que la resta.

—Un home d’aparença intrigant…

—No li ho negaré pas, sembla envoltat per una ombra fosca que atreu qui se’l mira. Va ser un home d’idees fixes i amb un ull més que envejable per als negocis, com pot comprovar amb aquesta casa i amb la finca que l’envolta.

—Doncs sí, va adquirir vostè una herència sens dubte d’un gran valor. Em sorprèn que la vulgui vendre.

—Els meus negocis em mantenen allunyat temporades llargues del país, i no en podria gaudir ni fer-ne l’ús que voldria i crec que seria una llàstima que tot aquest valor s’anés perdent i caigués en l’oblit. Perquè vostè, si no ho he entès malament, en cas d’adquirir-la, donaria a la finca una finalitat turística…?

—Aquesta és la meva intenció, però crec que m’ho hauria de rumiar amb calma, suposa una suma de diners important, i no és que la finca no m’agradi però…

—Me’n faig el càrrec…

En Francesc s’alçà i es quedà dret darrere el finestral que obria les vistes al magnífic jardí. El cel s’havia ennuvolat i una pluja fina començava a esquitxar els vidres. En girar-se, va veure com en Mateu havia tornat davant el retrat.

—Joaquim…

—Perdoni?

—El meu besavi… es deia Joaquim, veig que no l’ha deixat indiferent.

—Li haig de confessar que sempre m’han atret els personatges enigmàtics i aquest retrat… té quelcom de misteri que encisa.

En Francesc va dubtar si desviar o no la conversa, però va veure que s’havia creat l’ambient propici.

—Sembla que tingui un sisè sentit…

—Per què ho diu?

—Doncs perquè, com vostè bé ha intuït, darrere el meu besavi s’amaguen secrets, secrets que formen part d’aquesta casa i d’aquesta finca i que han viscut sempre entre aquestes parets…

—Secrets? Què vol dir… quina mena de secrets?

—Bé, no crec que fos correcte revelar-los…, però… sap què li dic? —digué mentre tornava a omplir-li la copa de brandi—, que vostè m’inspira una confiança que no he tingut en altres compradors que també hi estaven interessats. I, al cap i a la fi, si aquesta casa deixarà de ser meva, tant li fa si una altra persona és sabedora dels secrets que s’hi amaguen.

—Em té intrigat…

En Francesc va guardar uns segons de silenci i, amb aire de posat incert, després seguí.

—Tot es remunta a quan el pare del meu besavi, que es deia Miquel i que havia enviudat feia uns quants anys, davant la precarietat econòmica en la qual es trobava submergit, va decidir marxar cap a les Amèriques amb l’esperança de trobar-hi una vida millor. Va haver de deixar en Joaquim, que no tenia més d’un parell d’anys, amb una tieta, germana del mateix Miquel. Al cap de poc temps d’haver arribat al nou món es va tornar a casar amb una dona jove, amb qui va tindre un segon fill, bé, per ser exactes una filla. Pel que sembla, en Miquel no va fer gaire sort ni fortuna i anava estirant la màniga com podia. Quan en Joaquim va tenir edat suficient per a decidir el seu futur, va marxar a buscar nous reptes; era un noi decidit, amb empenta i amb una perspicàcia sagaç que havia adquirit durant la seva curta vida; de fet, deien que tenia molt més de la seva mare que del seu pare, sobretot per la tossuderia.

En Francesc va parar per mirar en Mateu, que havia tornat a asseure’s a la butaca.

—Si l’estic ensopint…

—No, no, continuï, continuï…

En Francesc va tornar cap a la finestra i fixà la mirada cap al jardí, la pluja s’havia fet insistent i només podia obtenir una imatge difuminada de l’exterior, darrere dels vidres que començaven a entelar-se.

—Quan el meu besavi arribà a Cuba tenia vint anys, ja es pot imaginar amb quina empenta encoratjadora s’obria pas per sortir-ne triomfant, i de fet així ho va fer. El seu enginy el va saber encarrilar per bons negocis que el varen fer prosperar amb certa brevetat. Ell va donar una vida solvent i deslliurada de preocupacions al seu pare i la seva nova família. Però va succeir el que no havia de passar…

—Una desgràcia… —digué en Mateu, precipitant-se amb el posat expectant que li havia suscitat l’última frase.

—Que s’enamorà de la persona equivocada… és a dir, de la seva germana, bé, la seva germanastra.

—Caram!

—D’ençà que el meu besavi va conèixer la Cèlia, es va sentir atret per aquella noia de cabells foscos i pell suau i bruna. El seu, però, va ser un amor mutu, de passió desmesurada, això sí, com es pot imaginar, a l’ombra de qualsevol sospita…

—Incest! M’està dient que els seus besavis van cometre incest!

—Home, dit així hi treu tot el romanticisme, però sí, va ser així.

En Francesc es va anar a asseure just a la butaca del davant d’on seia en Mateu, posà els peus sobre la tauleta que presidia el centre de la tertúlia, i seguí després de beure’s un petit glop de brandi que encara quedava dins la seva copa.

—Al cap d’un temps, i d’amagat, van fer plans per tornar al país. En Joaquim ja havia adquirit una fortuna prou respectable com per fer-se un nom dins la societat influent, en aquell temps ja havia comprat el títol de marquès de Moranao, però els diners no li ho donaven tot, ja que no podia suportar el fet d’estimar d’amagat.

—Així que van tornar i van deixar els seus pares a Cuba.

—Els seus pares van tornar al cap d’un temps, però… deixi que li ho expliqui…

»El primer que van fer en arribar va ser casar-se en secret, i es van presentar com marit i muller, de fet la Cèlia era del tot desconeguda aquí. I d’aquesta manera el meu besavi va tornar de les Índies amb una situació còmoda i benestant i amb la Cèlia, la dona que estimava.

»Quan van tornar els seus pares es van trobar amb el matrimoni instal·lat i amb un embaràs més que anunciat de la Cèlia. Es pot imaginar quin trasbals els suposà trobar-se amb aquella situació. Es van veure amb l’obligació de callar, però no d’acceptar allò que qualificaven de depravat. Això comportà una relació distant i freda; amb tot, però, no van fer mai basqueig dels diners que els procurava el meu besavi perquè mantinguessin una vida decorosa.

»El fet és que, ja sigui per coses de la providència o del destí, quan va néixer el nen, és a dir, el meu avi Llorenç, la Cèlia va quedar molt debilitada, es va anar apagant com una flama que no s’atia, la pobra va morir al cap d’una setmana d’haver donat a llum. El meu besavi la va fer enterrar expressament al jardí per així poder-la tindre sempre a prop.

—Quin infortuni!, però quan hem anat a donar la volta a la finca no n’he vist pas cap, de làpida ni de panteó.

En Francesc va callar un parell de segons i es tornà a alçar per quedar-se plantat un altre cop davant el finestral.

—Ni el veurà… i li explicaré per què, i amb això ja se’n farà del tot sabedor, d’allò que ha estat amagant tants anys aquesta família.

»El meu avi Llorenç va ser un nen malaltís, d’aparença trista, i va anar creixent amb les dificultats que li suposava la seva delicada salut. També va ser un nen mancat d’afecte, tant per part del seu pare, que feia continus viatges, com dels seus avis, que sempre havien mantingut una actitud de menyspreu vers el nen. Però, quan la meva besàvia es trobà a les acaballes de la vida, li va remoure la consciència com havia desestimat el seu nét, i no volia deixar aquest món sense obtenir el seu perdó, ja que obtenir el de la seva filla ja li era impossible. En Joaquim tenia uns quinze anys quan es va retrobar amb la seva àvia en les seves agonies finals. I, amb les paraules encara entenedores, li va explicar la raó del seu rebuig i com en feia culpable el Joaquim, de la desgràcia de la mort de la seva filla i de la delicada salut amb què havia de superar el dia a dia el meu avi.

—Perdoni que li ho digui, però a la seva besàvia ja no li venia d’aquí callar-s’ho, després de tant temps…

—Ella ho va creure oportú, en aquells moments pensava que si no explicava al nen la raó dels seus mals no podia marxar en pau.

—I… el seu avi…

—Aquell sotrac el va mantenir durant un temps com distant, semblava no poder acabar de recuperar les plenes facultats dels sentits, imagini’s, després d’una estabornida com aquella, que li condicionà una rancúnia creixent vers el seu pare. Fins al punt que quan el seu pare, abans de morir, expressà el fervent desig que tenia de ser enterrat al costat de la seva estimada Cèlia, arribada l’hora no ho consentí. Un cop acabat el sepulcre, el va fer enterrar al jardí, això sí, però en un lloc totalment apartat de la seva Cèlia, i no va permetre que s’hi posés cap dedicatòria ni cap làpida; al mateix temps, va fer treure la que hi havia posada on estava la seva mare. Amb el temps, el jardí va anar sofrint petites variacions i els arbustos i els arbres van acabar per esborrar qualsevol indici dels llocs on eren enterrats.

—Ara no em dirà que no ha tingut curiositat per saber on són.

—Els morts, millor deixar-los reposar tranquils, no creu…? A més, resultaria força complicat si haguéssim d’excavar les catorze hectàrees de la finca.

—I després…

—El meu avi va seguir amb més o menys fortuna els negocis, sempre mantenint el bon nom de portes enfora de la benvolguda família Torrens. De fet, li interessava per mantenir les aparences i els negocis com a fill d’en Joaquim Torrens, marquès de Moranao. I no es pensi, que, malgrat la seva precària salut, va arribar a envellir fins als vuitanta-cinc anys. Es va casar amb la meva àvia Teresa, i van tenir un fill únic, el meu pare.

—Bé, veig que se’n couen fins a les millors famílies. Si li sóc sincer, aquesta història m’ha commogut.

—Haig de pensar que un home com vostè en sabrà guardar silenci.

—No en tingui cap dubte.

En Mateu es quedà pensatiu un instant, va semblar que els dubtes se li esfumaven del semblant. Després digué:

—Doncs…, sap què li dic, Francesc? —amb cara de satisfacció—, que ja ho tinc clar…, li compro la finca, amb aquesta meravella de casa indiana.

—Si creu que s’ho ha de rumiar…

—Hi veig força possibilitats turístiques, en un principi li he de confessar que no n’estava del tot segur… però miri, demà mateix acabarem de signar els documents necessaris davant notari.

En Francesc se sentí victoriós, feia temps que intentava vendre aquella finca i ara de sobte no li havia calgut ni fer tractes per discutir-ne el preu.

—Bé, doncs…, si vol signar el preacord…

A fora la pluja havia parat i el cel tornava a ser blau. En Mateu es dirigia ja cap al seu cotxe, es va girar i va veure com en Francesc s’havia quedat al llindar de la porta, alçant la mà amb el gest d’un adéu. En Mateu assentí amb el cap. Tots dos perfilaren la insinuació d’una rialleta picardiosa.

«Se me’n fot el bon nom de la família Torrens», va pensar en veu alta un cop dins el cotxe. «Vas llest, noi, si creus que d’aquesta història no en trauré profit, de fet crec que serà el pilar del meu negoci. La gent sent una atracció fatal per la morbositat. Per tant, pels clients no hauré de patir».

En Francesc havia tornat a la saleta, s’omplí novament la copa i es plantà davant del retrat del seu avi.

—Ho sento, Llorenç…, però no ha quedat malament la història, oi?, em sorprenc a mi mateix. Siguis on siguis, si pots saber de mi també sabràs que no en tinc, de negocis a l’estranger, i que part del que li falta a aquesta casa ja m’ho he venut… sóc un pocavergonya arruïnat. Què t’haig de vindre a contar, si fins als teus últims dies no vas parar de recalcar-li al meu pare que cometria un gran error si em deixava algun dia la fortuna, i ja ho veus, no et va fer cas… El meu besavi va tenir seny per als negocis, però jo enginy per a l’engany. Així doncs (alçant la copa): salut!