Salt complicat

Raquel Picolo Berné

Els meus peus havien començat a demanar fang, sorra, gespa, pedres… Els pulmons, un canvi d’aires. Les mans anhelaven altres textures, altres mans. El meu cor bategava fluix. Necessitava xafar herba, mullar-se al riu. Em semblava que els braços que m’acollien començaven a afluixar-se i que si no marxava potser acabarien expulsant-me. Vaig decidir que el dia del meu aniversari, l’onze de juliol a les quatre de la matinada, encetaria una nova vida. Només em faltaven dos mesos per a complir els divuit anys. Però quan hi pensava se m’omplia l’esquena de suor freda i em començaven a tremolar les cames.

M’entrenaria cada dia fins a acumular la força necessària per a fer el pas. Baixaria al primer pis, miraria una estona el terra i m’imaginaria que era fàcil, molt fàcil. Al primer intent el cor se’m va aturar. No respirava. Tenia els peus i les mans petrificats. Vaig aixecar els ulls cap al cel i m’hi vaig aferrar amb desesperació. Els personatges nascuts als núvols de la meva fantasia m’embolcallaven amb una llum lletosa que no es podia menjar però que m’ajudava a sobreviure. Quan em vaig haver refet, vaig tornar a mirar el terra i vaig imaginar que era fàcil, molt fàcil. Al cap d’una setmana ja no se m’aturava el cor ni se’m col·lapsaven els pulmons, només notava que em fugien els peus i les mans i una mica de suor freda. La vetlla del meu aniversari vaig mirar el terra amb tranquil·litat, conscient que saltar d’un metre i mig no suposava cap perill. Però encara vaig acabar el meu exercici dirigint la mirada cap al cel. Mentre no saltés de veritat no podria deixar els núvols. Saltaria, no volia que l’aire i el cel se’m mengessin.

El meu arbre era magnífic. Un salze amb un tronc de més d’un metre de diàmetre que es dividia en tres braços gruixuts i generosos, que a la vegada es tornaven a dividir en tres braços més i així fins gairebé l’infinit. Semblava que tocava el cel, però quan pujaves fins a dalt de tot se t’escapava. Vaig descobrir que si mirava el cel fixament, sense pensar en res més, podia tocar-lo amb les mans.

M’hi vaig enfilar la matinada del meu quinzè aniversari, a les quatre en punt. L’endemà van desfilar la mare, el pare i el meu germà. Al matí amb bones paraules, a la tarda a crits, a la nit sacsejant les branques amb força. M’hi vaig arrapar com un mico. El meu germà va pujar a l’arbre i jo vaig fugir fins a les últimes branques. Va desistir per por de provocar un accident. «Quan se’n cansi ja baixarà», va dir. «Ja tindrà gana», va sentenciar la mare. No es podien imaginar que l’àvia, que no anava sola ni al lavabo i feia temps que no parlava, caminaria cada nit des de la seva habitació fins al vell salze i em portaria menjar. La meva família no en tenia, d’imaginació.

No em faltava res. Per això, també gaudia mastegant les fulles i l’escorça tendres, xarrupant les gotes de rosada i bevent l’aigua que regalimava per les branques. Duia els cabells llargs, guarnits amb fulles i bocins de branquillons. Els meus braços i les meves cames es confonien amb les branques. Els meus ulls brillaven groguencs entre el fullatge com els d’una òliba diürna. El salze es va vestir de tardor i tota la frondositat de la capçada es va reduir a una minúscula catifa de fulles seques. Els seus braços, que s’estenien despullats cap al cel, eren d’un bellesa corprenedora. Em sentia protegida. A principis d’hivern el pare va dir: «Ja tindrà fred». Però no en vaig tenir, perquè l’avia ja feia dies que m’havia portat un parell de mantes i roba d’abric.

Els meus pares també vivien en una capçada, virtual. Es pensaven que alguna amiga em subministrava els queviures. Però ells es mantenien ferms i no em portaven ni aigua. El meu germà al cap de dos dies ja passava de mi i només em feia visites esporàdiques: estava molt enfeinat amb els amics i les noies. Jo no tenia ni amigues ni amics. L’àvia es limitava a donar-me les coses i a somriure. Però una nit, quan el salze ja tornava a estar carregat de borrons a punt d’esclatar, em va parlar. No em va sorprendre sentir la seva veu, la vaig trobar tan natural com si l’hagués sentit cada dia.

—Si no saps tornar quan et convé, marxar no et servirà de res —em va dir.

La notícia de la noia que vivia a la capçada de l’arbre es va estendre, i el segon estiu em vaig convertir en una atracció turística. Van posar papereres, un servei diari de neteja i recollida d’escombraries, un cartell que indicava que no es podia tocar el salze i un agent de seguretat per fer complir la norma. Els visitants començaven a arribar a mig matí i no marxaven fins que es feia de nit. Duien sabates esportives, viseres i ulleres de sol. Els primers dies, quan els veia arribar m’enfilava a la branca més alta i mirava fixament el cel fins que el tocava amb la mà i m’hi perdia. No menjava fins que havien marxat. Però de seguida vaig tornar a fer vida normal, aliena als ulls que m’observaven con si estigués en un aparador, als cacauets que em llençaven i a les bestieses que havia de sentir.

Els meus pares i el meu germà venien de nit, un cop a la setmana. També defugien els visitants i els periodistes. No m’hi apropava gaire, perquè sabia que no podrien resistir l’impuls de fer-me baixar. Quan ells marxaven apareixia l’àvia. Vaig celebrar el meu setzè aniversari en dues fases. Primer van venir els pares i el meu germà, jo a dalt i ells a terra, mantenint les distàncies. Quan ja feia una bona estona que havien marxat, de matinada, va comparèixer l’àvia amb una botella de cava del bo que havia pispat del rebost i una escala de mà. Si el pare s’adonava que li faltava la botella donaria la culpa al meu germà. Va col·locar l’escala i va pujar a l’arbre. Vam riure sense dir res. No parlàvem perquè no en teníem ganes. El cava sí que ens venia de gust. Que no ho veia la mare que l’àvia cada dia estava més eixerida? Com no sospitaven que podia caminar i parlar?

L’estiu que vaig fer els disset ja no era una atracció turística. La competència m’havia desbancat: a pocs quilòmetres una parella d’enamorats s’havien instal·lat al fons d’un pou. El guarda de seguretat em venia a veure de tant en tant. Va ser ell qui em va dir que els meus ulls groguencs brillaven entre el fullatge com els d’una òliba diürna, i que a la tardor encara recordaven el verd de l’estiu. El dia del meu aniversari els meus pares i el meu germà es van limitar a felicitar-me. Tots tenien compromisos. La mare em va deixar un pastís a la planta baixa de l’arbre. De matinada va venir l’àvia, amb l’escala. Es va cruspir un bon tall de pastís i va degustar mitja botella de cava.

—Quan vulguis tornar a caminar no t’aguantaran les cames —em va dir.

No esperava resposta. Va baixar de l’arbre, amb seguretat, em va somriure i va desaparèixer. No malgastava les paraules. Feia més d’un any que la veia cada nit i era la segona vegada que em parlava. Aquesta vegada la seva frase va trobar les meves orelles receptives. Em va penetrar com una fletxa implacable i es va multiplicar en milions de fletxes decidides que es van obrir pas cap totes les cèl·lules del meu cos. Per un moment em va semblar que les cames m’havien fallat i havia caigut de l’arbre. Em vaig enfilar fins a la branca més alta i vaig mirar fixament el cel: el tocava amb la mà. Els personatges de la meva fantasia m’embolcallaven i em tranquil·litzaven. Però les paraules de l’àvia havien trobat el terreny adobat i treballaven a l’ombra. Els meus peus van començar a demanar fang, sorra, gespa, pedres… Les mans anhelaven altres textures, altres mans.

Saltar era fàcil, però el cor se m’aturava només de pensar-ho. M’omplia de suor freda i havia d’aixecar els ulls cap al cel. La matinada del meu divuitè aniversari a les dues de la matinada era a la part baixa del salze mirant cap a terra. Saltar d’un metre i mig no suposava cap perill. El terra no s’obriria ni m’esgarraparia ni em clavaria un cop de puny. Vaig decidir esperar fins a les quatre de la matinada mirant cap a baix. Quan arribaria l’hora, el terra i jo seríem una mateixa cosa. Però els meus pensaments fugien del sòl, fred i estrany, i escoltaven les cançons d’amor que el cel em cantava a l’orella. Vaig resistir fins a dos quarts de tres, llavors vaig grimpar fins a l’extrem d’una branca. Ensumava l’olor de l’aire de la nit i la immensitat de la volta estrellada amb una alegria infantil. Tocava el cel amb la mà. Vaig sentir crac!: la implacable atracció magnètica de la terra.

La branca no havia resistit el meu pes i s’havia trencat. El primer impuls va ser enfilar-me de nou a l’arbre, però no em podia moure. No només estava macada i cruixida, m’havia trencat el braç dret i cascat la rabada. Em vaig posar a riure: compliria els divuit anys en un estat lamentable. Vaig notar amb gust el pes del meu cos adolorit damunt del sòl i vaig ensumar l’olor de terra. Em vaig preguntar què diria l’àvia. Li volia donar una sorpresa, i ben segur que la hi donaria! Ella mateixa em va contestar:

—No podies baixar tu sola de l’arbre? Havies de trencar una branca!

L’àvia va anar a buscar ajuda.

Se li va acabar el règim d’atencions especials, que parlessin al seu davant com si fos un armari. Ningú no li va fer cap comentari ni va rebre cap retret. Però la tractaven amb peus de plom. El pare sempre més la va mirar de reüll, es devia pensar que era bruixa.

S’havien oblidat del salze. No em feien més cas que si m’hagués trencat el braç i cascat la rabada baixant les escales de casa.