Una altra carta

Anna Gorina Gibert

Dedicat a Paul Auster

Quan Yuri, el granger de Brooktown i el meu millor amic, va telefonar-me per explicar-me que ell també havia rebut una d’aquelles cartes, em vaig indignar.

Començava a ser dels pocs que no n’havien rebut cap, no sabia si l’autor de les missives havia deixat el poble feia temps i no sabia que ara jo també vivia allí o bé, i el que m’espantava enormement, si aquell gamarús em trobava poc interessant i no volia perdre el temps amb mi.

Recordo perfectament la data, ara farà tres anys justos. 18 de juny de 2004.

Feia un estiu calorós a Brooktown, un petit poble de la costa est dels Estats Units. Jo estava ajagut al llit llegint i rellegint aquella estranya carta que m’havia cedit Yuri.

El meu amic estava preocupat i no n’hi havia per menys. L’assumpte era curiós i més d’un s’hauria fet enrere en rebre un d’aquells escrits, unes cartes mecanografiades.

Però el meu amic no era d’aquests, ell volia arribar fins al fons, volia entendre què era allò anomenat art per correu que a poc a poc anava omplint totes les cases del veïnat, i per això em demanà ajuda.

Gairebé cadascuna de les cases del petit poble de Brooktown havien rebut una d’aquelles cartes, conscientment mecanografiades per fer impossible reconèixer l’autor.

Fins i tot el senyor Morgan havia vingut a demanarme ajuda. Algú havia ratllat el seu nom en una carta del govern dirigida a ell. El senyor Morgan era un dels últims aviadors vius que col·laboraren en la victòria a la Segona Guerra Mundial i sempre rebia cartes de reconeixement del govern.

Però, en aquella en concret, algú hi havia escrit: «El senyor Morgan ja no viu en aquesta adreça».

Afortunadament, el carter de Brooktown sabia perfectament on vivia cada habitant del poble i la hi va poder entregar.

El que realment temia el senyor Morgan era que allò fos una amenaça o un advertiment que indicava que els seus dies estaven arribant a la fi.

—No es preocupi, senyor Morgan, això només pot ser fruit d’alguna entremaliadura. Estic segur que un bromista està enviant-nos cartes i esborra totes les pistes perquè no el puguem atrapar —vaig tranquil·litzar-lo.

«Igualment», pensava sense fer-ho evident, «al vell senyor Morgan no li deu quedar ni un any més de vida… als seus noranta-quatre anys no hauria d’estar tan preocupat per la mort». Però ell ho estava.

Com a únic científic del poble, la gent m’escoltava i valorava les meves explicacions, aquesta era la realitat i l’única cosa que em va fer instal·lar en aquell poble. Aprofitant el fet, que jugava al meu favor, havia ideat una trama suculenta per poder arribar a l’alcaldia del poble i ser així el primer alcalde de Brooktown que no havia nascut al poble. Però ara, totes aquestes cartes estaven creant un malestar generalitzat entre els habitants i em temia que això pogués jugar en contra meva; la gent començava a malfiar de tothom.

Per això havia demanat a Yuri que em portés la carta a casa. I ell ho va fer ràpidament.

—Yuri, aquest beneit té un estil d’escriure totalment pretensiós! —vaig dir-li indignat.

—Hi ha paraules que no he entès —em va confessar ell amb la mirada caiguda.

«Yuri, Yuri meu», llegia jo en veu alta, «les temptatives s’han anat esgotant i el pas del temps et va fent defallir sense tenir remordiments. Yuri meu, el teu poble ha esguardat durant anys els teus moviments i ha decidit que ja no ets un dels pocs homes forts que en resten. Yuri meu, et mataria si no tingués por de les teves vaques».

Vaig encendre’m una cigarreta sobre el llit mentre Yuri obria la porta i s’acomiadava. Havia d’anar a vendre la llet de les seves vaques.

«Mmmm, interessant», vaig pensar.

Yuri sempre havia estat un home sensat i semblava que ara algú li volia mal.

Aquella carta era de molt mal gust, només algun indesitjable podria portar a terme aquell seguit d’actes contra la gent del poble.

Després de llegir aquell escrit, vaig decidir investigar aquell fet fins a desentrellar-ho tot, algú estava portant la desconfiança a Brooktown.

Vaig començar fent una recerca exhaustiva sobre qui havia rebut i qui no havia rebut aquelles cartes estranyes i amenaçadores.

Per cenyir les meves hipòtesis, vaig esborrar del meu llistat els noms de les persones que havien rebut algun escrit d’aquells: no les considerava, de moment, sospitoses.

Vaig seguir cada moviment dels quatre personatges del poble que no havien rebut res, excloent-me, és clar, jo sabia que jo no era el culpable.

Vaig parar especial atenció al mecànic dels afores de Brooktown. La seva resposta quan vaig preguntar-li si havia rebut alguna d’aquelles missives va ser desconcertant:

—Jo no miro el correu, no m’arriba mai res.

Qui no estava pendent del seu correu aquell estiu? Tothom estava esperant el seu exemplar de missiva personalitzada.

Cada nit, agafava el cotxe i anava d’incògnit a donar una volta pels carrers deserts. Volia veure si hi havia llum a les cases. Volia percebre qualsevol moviment o vida secreta que hi hagués al poble. Aquell estiu vaig descobrir moltes històries encobertes, corredisses i infidelitats vàries.

La vella casa del mecànic sempre tenia llum, tothora, però era una llum tènue, que passava desapercebuda si no t’hi fixaves. Era llum d’espelma.

Jo havia descobert que els mata-segells de les missives eren del poble del costat, de Pithbourgh. Les cartes s’enviaven entre les vuit i les nou del matí. Allò em va fer sospitar que l’autor del que ell denominava art per correu preparava les cartes a la nit i les enviava a primera hora del matí.

Estava segur que era el mecànic, el vell John, l’home solitari i trist que no es desenganxava dels seus puros i que cantussejava mentre arreglava el cotxe de l’alcalde.

Després de pensar-me calmadament l’estratègia, vaig decidir posar-la en pràctica. A la nit entraria sense fer soroll a la casa del vell mecànic i el descobriria in fraganti, ell no podria negar l’evidència.

I així ho vaig fer. Vaig obrir la porta sigil·losament, vaig fer quatre passes maldestres i vaig entrebancar-me amb una tauleta petita.

Sobre la taula vaig descobrir una pila de cartes a punt de ser enviades. Una d’elles tenia el meu nom i la meva adreça.

Rebo cartes molt sovint, però la il·lusió que em va fer saber que jo era un dels pròxims en rebre art per correu em va estar a punt de delatar. Vaig fer un xisclet reprimit d’alegria i de por. Me la vaig posar a la butxaca dels pantalons.

Vaig pujar les escales estretes sense fer soroll i vaig obrir una porta de fusta podrida. Un petit escriptori il·luminat només per unes espelmes groguenques i una cadira mal posada eren els únics objectes que hi havia en aquella habitació.

Vaig seure decebut a la cadira i vaig agafar la carta dels texans, la vaig obrir excitat.

«Tu, sí, sempre tu!», vaig sospirar molt nerviós, «sabia perfectament que vindries aquesta nit, t’he estat observant. Patètic investigador privat. Patètic personatge reprimit. Et van foragitar del teu poble i vas arribar al nostre. Sé, i tot el poble ho sap, què va passar a Milhone: vas posar butlletes falses per guanyar les eleccions. No podràs fer el mateix en aquest poble. Ho sé tot. Deixa el mecànic en pau, ell no té res a veure en aquesta farsa, el veus capaç? El veus capaç?». Vaig fer que sí amb el cap inconscientment. «Inepte! Per què no proves d’interpretar papers que t’escaiguin més? Ah, el mecànic se n’ha anat de vacances a Disneyworld Orlando. Sí, amb la Macy, la cambrera que t’agrada! Vés-te’n d’aquí, ningú no t’hi vol, a Brooktown, ets un pesat, però la gent és massa bona per dir-t’ho a la cara. Mai no seràs l’alcalde de Brooktown. Adéu!».

Secretament, sempre m’havia considerat més llest que ells i me n’hi considerava encara, això no canviaria mai. Potser m’havien descobert, però allò només volia dir que aquell no era el poble per mi.

Havien hagut d’organitzar una farsa de perdedors per dir-me a través d’una carta el que mai no s’havien atrevit a dir-me a la cara. Jo seria molt més fort que ells sempre.

Aquella nit, vaig decidir prosseguir el meu llarg viatge.

Vaig agafar les quatre coses que em van caber a la maleta blava i vaig córrer cap al cotxe, no volia que ningú em veiés, encara que percebia figures abstractes rere les cortines de les cases. El gat va pujar decidit al meu cotxe i junts vàrem emprendre el viatge cap al no-res, cap al poble sense nom encara.