Desficis

Francesc Antoni Asensio «Sico Fons»

Aquell matí —fosc, humit i fred com l’anterior i l’anterior—, l’home dels ulls obscurs i els llavis prims tanca la porta del seu apartament amb una certa precaució com d’habitud. No vol que el soroll moleste cap veí, que després tot són males cares. Probablement la majoria dorm encara.

Roda un parell de voltes la clau i escolta, com de costum, el brogit del pany tancant-se que a ell li recorda —no sabria explicar per què— el mecanisme d’un joguet que tenia d’infant. Allò més curiós és que ni tan sols recorda quina classe de joguina era.

En acabat entra a l’ascensor i pitja el botó número zero. Mentre espera que acabe el descens desvia, com sempre, la mirada cap al sòl. No sabria explicar-se el perquè, però no li agrada mirar els espills que hi ha a totes les parets i que li tornen constantment la seua imatge reflectida.

Uns segons més tard ix al carrer i cerca el seu cotxe. No recorda bé on el té; potser a uns cent metres cap a l’esquerra, potser a uns cent metres cap a la dreta o potser a la vorera d’enfront.

Precisament en aquell moment, mentre mira tot dubtós la vorera d’enfront, hi veu un altre home que camina vacil·lant com si buscara alguna cosa que ha perdut. És alt i més aviat gras, i duu unes ulleres rodones com dues monedes. L’home dels ulls obscurs i els llavis prims sent com un desfici que li recorre el cos i no aconsegueix trobar-ne el motiu fins que, de colp i volta, recorda un detall al qual no havia donat encara importància. Ahir, en aquelles mateixes hores, va veure eixe mateix home just en el mateix lloc. Sí, ara n’està segur. No hi havia parat atenció, però el recorda bé… I ara que ho pensa, també és el mateix home que hi va veure despús-ahir, i el dia anterior, i l’anterior… Que estrany… Què fa eixe home tots els dies pel carrer en aquella hora del matí tan enjorn? Que potser el vigila? Que tal volta l’empaita? O és un rodamón que simplement deambula per la ciutat sense saber què fer?

L’home dels ulls obscurs i els llavis prims troba per fi el seu cotxe (era aparcat uns 150 metres cap a l’esquerra de casa), engega el motor i adreça el vehicle cap al seu lloc de treball: una oficina situada a l’altre extrem de la població.

En arribar a l’oficina, fitxa com de costum la seua targeta al rellotge que hi ha a l’entrada —i que a ell sempre li ha paregut un ull que el fita amb hostilitat— i s’asseu a la seua taula de sempre sense més dilació. Saluda el seu company de taula, un home amb barba i una panxa que amenaça permanentment d’esclafir-li els pantalons, i després saluda també la dona de la taula situada a l’altre costat de la seua, una jove amb unes ulleres fosques que pareixen voler amagar els seus ulls grisos, opacs i una mica aigualits.

Una bona estona després, l’home dels ulls obscurs s’alça de la seua cadira i es dirigeix al lavabo emplaçat a l’entrada de les oficines, ben a prop del rellotge de mirada hostil. Quan obre la porta per tal d’entrar-hi, s’encreua amb una altra persona. Ambdós es miren els ulls durant una mil·lèsima de segon i l’home dels llavis prims torna a sentir una mena de desfici que li recorre el cos. Aquesta vegada, però, sí que en coneix la causa de seguida. La causa és l’individu que acaba d’eixir. L’ha reconegut. Es tracta de l’home alt amb ulleres rodones com dues monedes. Però què fa a l’oficina. Realment el persegueix? Per què? Es tracta d’un delinqüent que li vol robar? O tal vegada deu ser un detectiu que investiga els seus moviments? Però per què?, ell no ha fet cap malifeta. L’home dels ulls obscurs sospira mentre acaba d’orinar i, en acabat, es renta les mans a la pica i torna a la seua taula. Tot allò és molt sospitós. I ara que ho pensa, creu recordar que ha vist aquell home a l’oficina en altres ocasions. Sí, ara n’està segur, l’ha vist molt sovint per allí, però no li havia donat importància.

L’home dels llavis prims intenta seguir treballant amb l’ordinador de la seua taula, però no aconsegueix llevar-se del cap aquell estrany cas que li està succeint. Potser n’hauria de donar part a la direcció de l’empresa. Un desconegut que deambula per l’interior de les oficines no pot albergar bones intencions; o és un lladre o alguna cosa pitjor. O tal volta seria millor anar a la policia. Ells sabran aconsellarlo. I si fóra un segrestador que intenta demanar un bon rescat a canvi de la seua vida? O un terrorista que pretén exigir a l’Estat millores polítiques amb la seua persona com a hostatge?

Quan arriba l’hora de dinar, l’home dels ulls obscurs i els llavis prims se’n va al bar on sol dinar tots els dies. Segueix tan capficat i quimerós com al principi. Encara no ha decidit si dirigir-se als seus superiors de l’oficina o a la policia, però cada vegada cobra més força la possibilitat de fer una visita al metge. Potser l’excés de treball i preocupacions estan afectant-lo massa i ha arribat el moment d’agafar unes bones vacances abans que acabe convertint-se en un paranoic hipocondríac.

Aquell mateix matí —fosc, humit i fred com l’anterior i l’anterior— l’home alt i més aviat gras que duu unes ulleres rodones com dues monedes tanca la porta del seu apartament amb una indolència quasi tan gran com la son que atordeix per complet la seua ment. Agafa l’ascensor per baixar al carrer i aprofita l’avinentesa per a cloure els ulls i fer-hi una becadeta. Com que és una cosa que practica gairebé tots els dies, ja ha agafat una certa destresa a l’hora d’ensopir-se una estoneta sense caure a terra. La sacsejada que fa l’ascensor en arribar a la planta baixa el desperta i l’home alt de les ulleres rodones com dues monedes surt al carrer. Cal que s’afanyi si no vol fer tard com l’altre dia. Es dirigeix cap al seu cotxe estacionat a uns quants metres del portal de sa casa i precisament en aquell moment veu un altre home a la vorera d’enfront que camina vacil·lant com si buscara alguna cosa que ha perdut. La potent llum dels fanals del carrer li permet distingir bé les faccions de la seua cara. Té els ulls obscurs i els llavis prims i la seua mirada entre fugissera i inquieta fa que se li endevine una certa actitud sospitosa o, si més no, rara. Quina cosa més estranya, què fa aquell individu pel barri en aquelles hores del matí? Fent el gandul? Però un moment, ara que ho pensa, aquest home és el mateix que va veure allí exactament a la mateixa hora. Sí, és veritat, és el mateix, probablement fa dies…, o setmanes…, o potser més temps que el veu per allí. Quina actitud més sorprenent. Quin pot ser el motiu que faça que un individu com aquell recorra tots els dies el mateix carrer i a la mateixa hora? Això no és normal. Només un delinqüent o una persona de mal viure pot actuar així. El desfici s’apodera del seu cos.

L’home alt i més aviat gras que duu unes ulleres rodones com dues monedes entra al seu vehicle estacionat a uns 150 metres i el mena envers l’oficina on treballa.

En entrar a l’oficina marca la seua fitxa en el rellotge que a ell —no sap ben bé per què— sempre li ha paregut que té cara de pomes agres i seu a la seua taula adornada amb un ordinador, un fax i un test petit amb una planteta de plàstic tropical (la planta, no el plàstic). Com de costum, l’home de les ulleres rodones com dues monedes no saluda cap dels seus companys i comença a treballar amb gran concentració.

Una bona estona després —tres hores, segons el rellotge amb cara de pomes agres, i tres segles, segons l’home alt i més aviat gras—, s’aixeca de la seua butaca, que pareix un motlle perfecte del seu cos, i se’n va a les latrines. És allí on s’enduu un sotrac que està a punt de fer que li agafe una torba. En sortir del lavabo, després de fer les seues necessitats i fumar-se una cigarreta, ensopega amb un altre home que es queda fitant-lo durant uns instants. De seguida el reconeix: és l’home dels ulls obscurs i els llavis prims que deambula diàriament pels carrers a les mateixes hores.

L’home alt fingeix no haver-se adonat de la seua presència i torna a la seua taula de treball. No pot ja, però, seguir treballant com fins ara. El desfici se’l menja. No s’ho pot llevar del cap. Qui és aquell home amb cara de sospitós? Sens dubte un lladregot o algú que persegueix alguna cosa il·lícita. I com és que s’entropessa tan sovint amb ell? L’empaita? El vigila? Vol fer-li alguna malifeta? Que tal volta és un narcotraficant que planeja segrestar-lo? O un terrorista d’ETA? O un terrorista islàmic que pretén suïcidar-se explotant tot l’edifici d’oficines? Realment allò és preocupant.

Una hora més tard, l’home alt i més aviat gras que duu unes ulleres rodones torna a casa amb el seu cotxe per tal de dinar. Pensa que tal vegada n’haurà de donar part a la direcció de l’oficina o, fins i tot, a la policia; en tot cas, el que és segur és que aquella nit tornarà a prendre ansiolítics. La idea de començar a pegar voltes durant hores al seu llit el posa realment desficiós.