La revolució
Jesús M. Tibau i Tarragó
Treballa en una pizzeria a domicili. No és un lloc per establir-s’hi, només una feina provisional que dura massa: des de fa tres estius. Amb vint-i-dos anys, guanya prou per a les seves despeses i no té gaire pressa per buscar res millor. Son pare insisteix (sa mare, no tant) que hauria de llaurar-se un futur, que si ara s’encanta se’n penedirà, que ell a la seva edat… Quan va deixar el Batxillerat, els donà un bon disgust, però les aigües s’han anat calmant, a poc a poc, com un pneumàtic que perd aire i no es desinfla mai del tot. La feina no li agrada. És avorrida, sense al·licients de cap classe, ni esperança de progressar possible. Se’n guarda prou de dir-ho a casa; no vol donar la raó a son pare per res del món. Hi manté una mena de pols perpetu des que era ben petit, i no li perdona que, ni tan sols un cop a la vida, no s’hagi deixat guanyar als escacs. Si s’analitzés profundament la situació, potser se’n deduiria un complex d’Èdip mal paït o una lluita antiga pel territori on dos mascles són massa; però tant li fa, perquè tots dos són de l’espècie de tossuts que no baixen mai del burro. Fóra difícil esbrinar quin va ser l’autèntic motiu per deixar els estudis; ni ell mateix no ho sap. No era un alumne brillant, però tampoc el contrari. Només recorda el desencís abstracte que el consumia per dintre, com un Pepito Grillo a la inversa que el portava pel mal camí. Ho veu ara, des d’una distància prudencial, suficient per no esquitxar-se. L’experiència d’aquests anys, dels molts petits treballs que ha fet tot aquest temps, l’han dut a l’incipient punt de maduresa on ara es troba. Quan hi pensa, s’imagina com un funambulista damunt la corda que dubta entre fer un pas endavant o deixar-se caure a la xarxa que el gronxarà suaument.
Aquests pensaments li vénen al cap de tant en tant, però mai en hores punta de la feina. En aquells moments, com alliberats per un barret màgic, els telèfons comencen a cridar tots alhora i la histèria s’escampa. La pizzeria embogeix amb un descontrol només aparent. Un instant abans de l’hora prevista, la cuina és un mosaic de gustos i colors en formació, com un exèrcit ben rebut abans de la desfilada. Soldats i municions esperen ansiosos la batalla; tonyina, ceba, pebrot, xampinyons, olives i pinya; pernil, orenga, pollastre, carxofa i gambes. El tomàquet i la mozzarella, com dos generals de prestigi al capdavant de la tropa, confien en la victòria. Al carrer, per últim cop al dia, les motos s’alineen perfectament una al costat de l’altra. Quan hi ha partit de futbol és pitjor, i les restes de salses, complements i formatges, en un carnaval de colors, acaben fonent-se en ple desori culinari.
Avui és un dia tranquil, d’entre setmana, sense gaire moviment. Es pot permetre badar una estona sense que es noti gaire, fent veure que duu alguna cosa entre mans perquè no li cridin l’atenció. Dies així, quan es pot permetre el luxe de pensar, són perillosos; tant pot ser que fantasiegi sobre el meravellós futur que l’espera a la cantonada com que caigui en el desànim més absolut.
A les nou sona el telèfon: una amanida i una quatre estacions, individual. Aquesta veu li ve present; ja ha trucat altres vegades. Recorda el to càlid i trist a la vegada, com d’una espelma que es marceix; i les ganes d’acariciar-la l’omplen. Li ve al cap la imatge d’un rostre, demanant una pizza individual per emportar, també en dimarts, potser fa cinc o sis setmanes. En aquell moment ell era dins la cuina, però la seva presència li va fer girar el cap com si es tractés d’una ordre divina. Ja se n’anava, i només va poder-li mirar els ulls un breu instant: suficient. Aquella fesomia lliga perfectament amb la veu del telèfon. Deu tenir uns trenta anys i tot sembla indicar que La Veu (perquè a partir d’ara, de moment, li direm La Veu) és una persona solitària. S’imagina que ningú no ha sabut comprendre els tresors que amaga la tristesa dels seus ulls. Ha calgut que el destí els uneixi perquè ell pugui apreciar-ne la riquesa, com l’astrònom que una nit d’hivern descobreix el foc d’una estrella. Es posa nerviós, sent l’obligació de dir-li mots sorprenents, de seduir amb les paraules; però només li surt un insípid «la pasta, fina o normal?». No, no, no. No és un bon inici i el temps s’esgota. «Us podem oferir de regal una de les nostres postres». «Sí, gelat de xocolata belga va bé». Ha estat decidit i ràpid, i ha pogut enfilar millor la seva primera conversa; però la precipitació, els nervis o un atabalament fatal l’han traït: ha penjat el telèfon sense preguntar-li l’adreça! No se’n pot avindre d’una mostra d’estupidesa així i li agafen ganes d’insultar-se. Ha de mantenir la calma. A l’ordinador tenen un registre de clients i trucades. Només cal buscar la base de dades i trobar clients que acostumin a demanar pizzes individuals i xocolata belga. Deu ser fàcil, però ell sempre ha estat negat per a moure’s dins d’aquestes màquines: com li agradaria haver fet aquell curs d’informàtica! Però algú deu estar vetllant per ell aquesta nit, perquè la típica bombeta que s’encén quan tens una idea l’il·lumina. El telèfon: a la pantalla del telèfon, com un cartell lluminós de benvingut a casa, hi apareix el número de l’última trucada! Mentre respira alleugerit, per si de cas, apunta els dígits i, quan és a punt de trucar, torna a sonar el telèfon: és La Veu.
També se n’ha adonat, que la comanda estava incompleta, i que un cert atabalament li envaïa els sentits. Potser ha estat el detall del noi de la pizzeria de regalar-li les postres. No rep atencions així gaire sovint: viure en soledat té aquestes coses. T’hi acostumes, i mires de viure els avantatges amb intensitat; però, de tant en tant, el silenci i saber que ningú no t’ajudarà a fer el llit o a plegar els llençols poden fer-te mal. Se’n va anar de casa dels seus pares fa sis anys. No és que tingués ànsies de viure amb llibertat o de fer la seva. Una nit va despertar-se amb una estranya inquietud. La llum dels fanals del carrer entrava tèbia per la finestra. Quan els ulls van acostumar-se a la foscor, va distingir dalt de l’armari un trofeu que va guanyar a l’escola, un globus terraqüi amb una bombeta fosa a l’interior i un ninot de pelfa. Tot li semblava llunyà, i si mirava tan enrere podria fer-li mal el coll. Va sentir que ja no pertanyia a aquella habitació, que havia de fugir endavant per poder respondre’s les preguntes. No n’ha trobat, de respostes, però ha après a conviure amb els interrogants. Com a parella estable, la soledat no és un bon consell, però és útil flirtejar-hi de tant en tant. Amb ella pots compartir tot allò de monstruós i de feble que amaguem als altres. Però, ara, la seva relació amb ningú fa massa temps que dura. L’última parella, més o menys regular, va endur-se el raspall de dents fa onze mesos i, en el seu lloc, només deixà un espai buit a la lleixa del lavabo, que no ha omplert encara. Potser és per tot això que, avui, La Veu, sense armes ni cuirassa, ha sentit la fiblada de la tendresa amb què un noi de la pizzeria li ha pres nota. El pobre s’ha atabalat i ha penjat sense demanar-li les dades. Després, avergonyit, ha dit que ell mateix li portaria l’encàrrec, amb tota la pressa de què és capaç. Aquest petit gest li ha arribat molt endins i ha trasbalsat la tristesa que amarava el dia. No creu que tardi gaire en arribar el gelat de xocolata belga, la quatre estacions i, amb una mica de sort, un polsim de primavera. Té el temps just per decidir si vol canviar-se de roba, treure’s el xandall d’anar per casa i dissenyar el somriure més idoni. Tot plegat ho troba absurd i, passats vint minuts, juga encara amb el dubte d’arriscar-se o dormir el son tranquil de la resignació.
El noi de la pizzeria ja està aparcant la moto. Ha tingut sort de trobar quasi tots els semàfors verds, i veu això com un presagi dolç. Cal dir que, amb precaució, se n’ha saltat un parell de vermells: guanyar uns quants segons val la pena si pensa en la propina especial que l’espera. Número 47, tercer pis, segona: des del carrer hi veu llum. Pitja el botó del porter automàtic, amb el cor accelerat, i La Veu respon tremolosa, distorsionada per l’altaveu o l’emoció. És un edifici vell amb un d’aquells ascensors antics que tenen dues portes: una cap a fora, una cap a dins. Puja lentament pel forat de l’escala, amb el so del mecanisme de fons. Les parets que reclamen una mà de pintura, les baranes de ferro, una inscripció gravada amb navalla a la paret de l’ascensor; res no el distrau del seu objectiu. L’ascensor es para. Obre una porta, n’obre una altra, tanca les dues i surt al replà del tercer pis. Respira profundament i, amb decisió, prem el timbre. Cinc segons després sent córrer el forrellat de la porta i la clau del pany.
* * *
La història no acaba així, és evident que necessita un final d’alguna mena, però l’autor no acaba de decidir-se mai. Triar un desenllaç vol dir rebutjar-ne molts d’altres, tancar unes portes irremeiablement. Espera a veure si una musa, compadida per la situació, li xiuxiueja a cau d’orella el millor final possible, sense ferir ningú si pot ser. Sempre li passa el mateix. Construeix una història amb més o menys encert, imagina personatges, se’ls estima i, potser per això, es veu impotent davant l’obligació de segellar-ne el futur. És difícil comprendre la relació que estableix amb les seves criatures. És com un pare massa prudent a qui li dol veure patir els fills, i els envolta de cotó fluix, i els mima, i no els trau la vista del damunt, pel seu bé. Res no li costa tant com prendre un determini sobre el seu futur, i no s’adona que de tots els camins se’n pot aprendre, que l’important és no aturar-se. És inútil, quan s’encalla en un moment determinat de la història poden passar mesos abans no teclegi el punt final i, moltes vegades, el relat jau moribund al fons de la carpeta de pendents de l’ordinador. El document resta mut i ell, de tant en tant, hi passa de llarg, sense gosar clicar la icona de l’arxiu.
* * *
L’Assemblea és multitudinària: són molts els afectats. Fóra llarg detallar-ne un a un els assistents. Només com a exemple, poden destacar-se l’aspirant a mosso d’esquadra que porta preparant les proves des de fa dos anys i encara es troba en el dilema de presentar-se a les oposicions o acceptar el lloc vacant de trapezista d’un circ. Una parella d’amigues dubten si l’amor que les uneix té alguna cosa a veure amb el lesbianisme, i un regidor de l’equip de govern viu immers en l’angoixa de destruir o fer públiques les proves que incriminen l’alcalde en un afer sexual de moralitat dubtosa. Tots i cadascun dels personatges tenen motius per indignar-se, i volen que es prenguin mesures de caire urgent. Estan farts de viure en una indecisió constant i necessiten conèixer el rumb dels seus passos. El noi de la pizzeria i La Veu afegeixen un punt més al debat, ja que no tan sols ignoren el seu futur, sinó que manquen d’un tret definitori d’una importància cabdal per a un personatge: el nom. No demanen un carnet d’identitat, ni un número de la seguretat social, només quelcom tan bàsic per a la seva personalitat. La Veu arriba a esprémer els sentiments dels presents quan exposa amb llàgrimes als ulls la seva especial problemàtica: l’autor no ha estat capaç de definir-ne en cap moment el sexe. Les mostres de solidaritat de l’Assemblea posada en peus l’entendreixen.
Quatre hores de debat són suficients: tots estan d’acord. Aquesta data serà l’inici d’una nova era en el món de ficció. Els personatges, farts dels capricis d’un creador tirànic i indecís, es proclamen criatures lliures, ateus acèrrims i protagonistes del seu propi rumb, amb dret al fracàs i, si cal, a decidir quins actors o actrius els encarnaran si el relat arriba a la gran pantalla. No els cal per a res un demiürg incert que jugui a equivocar-se amb el seu destí, i estan tips de penjar a l’altre extrem dels fils d’un titella.
El noi de la pizzeria es dirà Josep Antoni; La Veu, Maria Lluïsa, i, un cop oberta la porta que els separa, sabran perfectament quina mena de futur els espera. Només depèn d’ells.