Omaha

Susanna Sureda i Romero

Sempre havia hagut de sentir que no era gaire normal que una noia «tan fineta» com jo fos tan aficionada a les pel·lícules bèl·liques. No entenien res. Per començar, només m’interessaven les pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial, sobretot les que es desenvolupaven al continent europeu i especialment les que tractaven sobre el desembarcament de Normandia. El primer cop que vaig veure El día más largo, no sé si amb deu o onze anys, vaig plorar a llàgrima viva i no vaig parar de fer preguntes al meu pare sobre aquells fets històrics. Aleshores va començar la meva inquietud per recopilar informació sobre el desembarcament, anava a totes les biblioteques i m’adreçava a les bibliotecàries amb l’excusa que havia de fer un treball sobre la Segona Guerra Mundial. Em passava hores seguint l’avenç dels aliats i de tornada a casa repassava mentalment noms, dades i dates.

Vaig anar descobrint la barbàrie de la guerra amb tota la seva crueltat i quan vaig llegir sobre l’holocaust en general i sobre el trist passatge de l’Anna Frank en particular… se’m va trencar el cor. Recordo que aquell primer any vaig suspendre més d’una assignatura perquè dedicava la major part del meu temps a la meva afició més secreta. Va haver d’acabar sent-ho, de secreta. A casa ja n’estaven tips, d’empassar-se totes les «antigalles» del cinema bèl·lic escoltant els diàlegs en estèreo, amb la meva veu trepitjant les dels protagonistes, i la mare començava a amoïnar-se pel meu desmesurat interès pel tema. Amb les amigues vaig deixar de treure la conversa, ja que ni havien vist les pel·lícules ni sabien de què els parlava. Jo no podia entendre que no els inquietessin uns fets com aquells i a les classes d’història em desesperava en veure que encara anàvem pels reis gots i que quedaven segles per arribar al dia D.

Però el meu particular dia D em va arribar amb quinze anys, i va ser el dia que vaig conèixer l’Omaha. Ja havien passat dues setmanes des del principi de curs. La Marina, l’Estel i jo sèiem al banc de la placeta de davant de l’institut on quedàvem deu minuts abans d’entrar per fer-la petar, principalment sobre la tele del dia abans. I ella era allà, dempeus al costat de la porta d’entrada de l’institut. Alta i molt prima, amb els cabells arrissats de color carbassa i una pell tan clara que semblava transparent. Tota sola i distant, mirant amunt i avall i de tant en tant el seu rellotge, plena de pigues com petites llenties. La Marina anava xerrant, però jo ja no l’escoltava. Vaig pensar que tant de bo vingués a la nostra classe, la volia conèixer, volia ser la seva amiga. Volia ser la seva millor amiga.

Ho sabia, no podia haver estat d’una altra manera. Quan vaig entrar a classe era allà, parlant amb el professor d’anglès, i quan va somriure em va semblar veure un àngel. Va anar a seure passant pel meu costat i em va mirar i la vaig mirar. Li vaig voler dir alguna cosa, encara que només fos un «hola», però no em va sortir la veu. Sentia «papallones a l’estómac», com diuen els anglesos. No entenia què m’estava passant, no havia sentit mai res així, ni amb cap noi ni amb cap amiga. Estava fascinada.

El senyor Villén, el professor d’anglès, va començar a passar llista. Ja havia dit el meu nom i jo seguia copiant els exercicis de la Marina quan vaig sentir un nom que em va fer saltar el cor.

—Omaha Kruse.

—Yes, I am —va respondre ella amb veu de cristall.

—Welcome to our class, Omaha —va fer en Villén.

I mentre començaven a corregir el exercicis, el meu cor anava a cent per hora i la meva ment ja no era allà, sinó a mil quilòmetres de distància, a Normandia, a la platja d’Omaha, allà on fou vessada tanta sang, a la sorra on quedaren estesos sense vida tants soldats en el sacrifici admirable del primer pas per aconseguir l’alliberació.

—Omaha…, és que es diu Omaha!… —anava repetint dins meu.

Va acabar la classe i la curiositat va vèncer la timidesa.

—He sentit que et dius Omaha, és un nom molt especial —vaig deixar anar suaument mentre posava fre a la meva emoció.

—El teu nom sí que és especial; bé, per a mi —va fer l’Omaha somrient i amb accent estranger.

—I doncs, per què? Què té d’especial Jana Creus? —li vaig contestar totalment descol·locada.

—L’oncle del meu pare es deia Jan A. Kruse i la pronunciació es gairebé la mateixa. No el vàrem conèixer mai, ni jo, ni el pare. Va morir jove…, a Omaha Beach, a Normandia. Però tinc el seu nom gravat, en majúscules, com el veia de petita al monument que honora els morts a la Segona Gran Guerra, a la meva ciutat de Connecticut, als Estats Units, entre tants noms, el seu: JAN A. KRUSE. És per ell que em dic Omaha. Què té d’especial, per a tu, aquest nom? —va inquirir ella.

—En una altra vida vaig ser allà, i potser hi vaig morir —es pot dir que aquell dia ho vaig començar a entendre.

Durant els tres anys que van seguir al dia que la vaig conèixer, l’Omaha i jo esdevindríem amigues inseparables, com dues germanes. Vaig arribar a creure que la meva afició pel desembarcament de Normandia només responia a un senyal per a reconèixer la que havia de ser la meva gran amiga i companya, l’Omaha. Compartíem les mateixes inquietuds i les nostres ments semblaven estar connectades. Va ser llavors, després d’aquests anys de complicitat i companyonia, quan ella i la seva família van regressar al seu país, i encara en la distància les nostres ments romanien unides.

Cartes interminables, plenes de retalls i fotografies, eren el nostre llaç. En elles ens seguíem explicant les nostres victòries i derrotes en l’amor, els objectius assolits, les metes proposades, les ferides i els fronts oberts en les relacions amb els altres, els nostres pactes i rendicions amb alguns, la nostra guerra declarada a uns altres… Fins que fa uns quants mesos, l’Omaha em va anunciar que tornava a Europa, a un lloc que m’encantaria i que havia de visitar amb ella: Normandia.

Pacientment va esperar les tres hores de retard del meu avió, a l’aeroport de París. Ens vàrem fondre en una abraçada emocionada, i sense perdre més temps ens adreçàrem cap a l’aparcament, on ens esperava el cotxe llogat que ens havia de dur fins a la nostra destinació. L’Omaha ho tenia tot més que organitzat, el cotxe, les reserves d’hotel, les visites, res no se li escapava. Un cop dins del cotxe vaig sentir que aquell viatge seria decisiu per a nosaltres i em sentia com en un conte, com si fóssim les protagonistes d’una pel·lícula al més pur estil de Telma i Louise. L’Omaha conduïa, i jo, sobre un vell mapa on anys enrere havia marcat els principals pobles i els punts clau del desembarcament aliat, destacava les coses que no ens podíem perdre, mentre li explicava les velles anècdotes que vaig aprendre, els passatges de la història que la meva ment va retenir, visiblement emocionada revivint aquells capítols que una vegada vaig pensar que no interessarien a ningú a part de mi.

Però l’Omaha m’escoltava, i no només això, sinó que em preguntava per saber més, mentre em felicitava pel meu ampli coneixement en la matèria. Mai abans no m’havia sentit tan orgullosa, m’envaïa el pensament que estava duent a la pràctica el que inexplicablement sempre havia desitjat fer i que per fi realitzava gràcies a ella. Em sentia compresa com mai, sense haver d’avergonyir-me per una afició a la qual a poc a poc m’havia vist obligada a renunciar.

Vesprejava quan vam arribar als primers pobles de la costa normanda, difuminats sota una espessa boira i una fina pluja. Pobles tranquils, travessats per estretes carreteres entre prats verds i arbres que dibuixaven el paisatge. Tots els noms em resultaven coneguts i la sang fluïa alterada recorrent el meu cos. L’Omaha notava la meva emoció i somreia satisfeta, conscient que m’havia proporcionat el millor dels regals, mentre els meus ulls deixaven anar llàgrimes inexplicables, que ràpidament recollia amb la meva mà nerviosa.

—Segueix per aquí, aquest camí duu fins a la platja… —vaig indicar convençuda.

L’Omaha continuava en silenci, seguint les meves indicacions i escoltant els detalls dels meus records.

—Sembla que hagis estat aquí abans —em va dir sense sorprendre’s.

—Ja t’ho vaig dir una vegada… en una altra vida.

Les cames em tremolaven quan vam albirar la platja d’Omaha, i dubtava de si el meu cor aguantaria l’emoció de trepitjar la sorra i tocar l’aigua. La platja estava buida, coronada per un monument on abans hi havia hagut el mur atlàntic alemany, i la marea estava pujant.

—Pren-te el teu temps, Jana —em va dir l’Omaha mentre la seva mà indicava la platja.

Vaig deixar caure el meu cos fins que els meus genolls es van enfonsar a terra, i les meves mans van començar a esgarrapar la sorra, trencant en un plor desconsolat mentre les gotes de pluja es barrejaven amb les llàgrimes que recorrien la meva cara. Va ser llavors quan vaig tenir la certesa que la meva ànima va estar abans allí, i que el cos que va albergar aquesta anterior existència havia mort en aquest lloc. Vaig sentir una enorme pena per qui vaig ser llavors, un jove que amb poc més de vint anys es va embarcar en una guerra que li va robar la vida.

A la nit, era impossible agafar el son. Vaig desistir en la meva obstinació de dormir, ja que pel meu cap circulaven pensaments que havia d’escriure. En el quadern de viatge que havia dut amb mi vaig començar a plasmar totes les idees que bolcava la meva ment…: «Si alguna vegada vaig sentir nostàlgia per haver estat enterrat lluny de la meva pàtria, de la meva família, dels meus amics, ara la pau m’ha envaït per sempre. Vint-i-dos anys… és poc per a una vida. No he realitzat tots els meus somnis, tots aquells mars i països llunyans que havia de descobrir. He deixat endarrere tantes lectures inacabades i músiques interrompudes… però he conegut la fraternitat amb els meus camarades soldats: inoblidable. He viscut moments estranys i difícils: indescriptibles… He vorejat l’infern de la guerra, la barbàrie dels combats, l’aberració del conflicte durant dies, fins a l’explosió final, on la nit ha succeït a les flames. M’han matat, segat per un terrible obús que res no podia detenir. Ara la calma ha tornat, veig de nou, penso, somric i taral·lejo, però cap ésser viu no em percep. No obstant això, ara, mentre la nit ha caigut sobre Omaha Beach, faig la promesa, de cara a totes aquestes estrelles que centellegen al cel, de pregar cada dia per la pau».

El matí següent va clarejar sota un sol radiant. Semblava que el sol i la terra se somreien. D’igual manera que l’Omaha em somreia al bar de l’hotel, on m’esperava des de feia estona.

—Et va costar molt adormir-te ahir, no? —va dir mentre m’apropava les torrades i el cafè.

—No vaig aconseguir adormir-me fins que vaig acabar d’escriure uns quants pensaments que d’alguna manera eren meus sense jo saber-ho —li vaig contestar, segura que m’entendria.

—Ho sé…, em va passar fa temps, quan vaig saber qui havia estat abans. —La pell se’m va eriçar mentre ella continuava parlant amb la naturalitat de sempre—. Això ens passa per estar en una existència port. Estic segura que aquesta és la nostra última existència terrestre; som ànimes velles, amiga meva, i jo de vegades em sento… tan cansada! Gaudiràs d’una llarga última existència, que compensarà el teu anterior sofriment, i et trobaràs amb centenars de velles ànimes a les quals reconeixeràs de seguida… Som ànimes velles, amiga meva… Jo també vaig escriure ahir unes línies —va dir apropant-me el seu vell diari.

«Quants anys han estat necessaris per a crear la teva mà? Aquests cercles i articulacions dels dits mostren quants milions d’anys ha viscut l’home. Mostren la història de la humanitat, la història del desenvolupament humà, l’estat pel qual ha passat tota la humanitat. Si et digués que el dit humà explica tota la història de l’ésser humà, diries que això no és possible, que és una fantasia. Sí, per a qui no entén les lleis de la naturalesa, així és. Com els anells del tronc d’un arbre, on tot està escrit, mira els teus dits i viatja per les seves sendes. El teu viatge no ha fet més que començar…».

En la seva expressió tranquil·la vaig trobar el meu repòs i vaig entendre més del que mai no hauria imaginat.