Setanta euros

José Manuel Blanco Serrano

Joan Puig va ser l’únic client del centre comercial que no es va sorprendre quan els llums es van apagar de manera inesperada. No és que l’home tingués res a veure amb aquella foscor, en realitat ni tan sols sabia per què s’havia produït. Però sí que sabia que alguna cosa estranya podia passar aquella jornada. Ho sabia gràcies a la bruixa, la que havia visitat una setmana abans. Ella li havia dit clarament que aquell era el dia. Ara en tenia la prova.

Mentre els altres clients descarregaven el seu neguit amb rialletes, bromes i petits crits, i els nens jugaven i s’amagaven dels seus pares, Joan no va perdre el temps. Havia de prendre una decisió urgent, i no era un decisió fàcil. El seu cor s’accelerà de manera incontrolada i el seu front es va omplir de suor. Sabia que si s’equivocava se’n penediria la resta de la seva vida, però també que si dubtava i no actuava ràpid l’oportunitat volaria. La vella havia deixat aquests dos punts molt clars.

Com que visitar bruixes no està ben vist socialment, i tots tendim a pensar que qui ho fa està una mica sonat, hem d’aclarir que en realitat havia anat al despatx de l’anciana portat per la desesperació. El pobre home es trobava al límit de les seves forces. És possible que entre els sis mil milions d’habitants del planeta se’n pogués trobar algun que empatés amb Joan Puig en mala sort, però trobar-ne algun que el superés era estadísticament inconcebible. Només calia repassar els seus últims tres mesos de vida. Al mateix temps que l’havien acomiadat de la feina, sense cap motiu aparent, la seva dona l’havia deixat pel seu millor amic, i havia buidat de passada el seu compte corrent. Poc després, i quan encara no s’havia recuperat dels cops, la seva malaltia crònica pulmonar es va agreujar. Per acabar d’arrodonir-ho, quan va tornar de la consulta del metge va trobar el seu petit pis de lloguer enfonsat, juntament amb tots els altres del seu vell edifici, per unes obres del metro.

Arribat a aquest punt es va arriscar a seguir el consell d’un dels pocs amics que li quedaven i va demanar hora a la bruixa. Les referències d’aquella dona eren immillorables, dintre evidentment del seu dubtós ofici. Joan no havia cregut mai en aquells temes esotèrics, però ja no hi tenia res a perdre. Només pensava gastar trenta euros en aquell intent, la tarifa habitual d’aquella dona, segons el seu amic. Poc més que un bitllet de loteria i amb gairebé les mateixes possibilitats d’obtenir-ne un benefici.

Des de la nostra infantesa tenim una idea equivocada de les bruixes. Tots pensem que viuen en cases aïllades, tètriques i envoltades de boscos misteriosos, i també suposem que el seu aspecte físic és lleig, amb una berruga al nas, dents negres i un barret fosc i punxegut. Les bruixes modernes no són així. Aquesta vivia en un àtic a prop del passeig de Gràcia de Barcelona, era una dona de poc més de setanta anys d’aspecte agradable, amb ulleres i els cabells blancs, curts i ben pentinats, tenia una noia jove a la recepció i fins i tot pagava autònoms. Abans de sortir de l’establiment, la noia de recepció va oferir a Joan la possibilitat de fer-li una factura, possibilitat que Joan va rebutjar.

Quan Joan Puig va exposar el seu cas a la bruixa aquesta li va oferir una tassa de te. Regal de la casa, havia despertat la seva compassió. A continuació, i amb molta amabilitat, va preguntar al seu client:

—Tenim dues tarifes. Amb la més barata, trenta euros, li donaré informació que vostè podrà fer servir per a millorar la seva situació, si sap aprofitar l’oportunitat. Amb la més cara, la tarifa VIP, de cent euros, vostè obtindrà informació addicional de com aprofitar aquesta oportunitat.

Joan Puig s’ho va rumiar. No estava gaire convençut de fer aquella visita, com ja hem dit abans, i volia minimitzar pèrdues. Es va decidir per la primera tarifa. Si l’oportunitat es presentava, ell ja sabria com treure’n profit.

—L’opció dels trenta euros ja m’està bé.

—La meva experiència em diu que la tarifa VIP acaba sortint a compte. Alguns dels meus clients són capaços d’actuar correctament, altres s’equivoquen. Ha de saber que només li ofereixo aquesta opció perquè vostè em cau bé. Molts dels meus visitants només coneixen la tarifa barata.

—Jo no m’equivocaré. He tingut mala sort fins ara, però no sóc un indecís ni un covard. Em quedo amb la tarifa de trenta euros.

—Com vulgui —va respondre la bruixa, obrint les mans i fent un gest de resignació amb el cap.

La dona va agafar d’un armari una bola de cristall i va apagar els llums. Va seure al costat de Joan. Poc després la bola s’il·luminà amb una infinitat de colors. Fos un truc o no ho fos, Joan va quedar impressionat per l’escena.

La bruixa va fer la seva feina en silenci. Un quart d’hora després d’haver agafat la bola, la vella es va aixecar, va obrir de nou els llums i li va dir:

—Té sort. Molta sort. D’aquí a set dies vostè s’enfrontarà amb l’oportunitat de la seva vida. Sigui ràpid i aprofiti la situació. Si no ho fa, l’oportunitat desapareixerà.

—Hauré d’anar a algun lloc especial?

—No. Faci el que hagi de fer, continuï amb la seva vida normal, i es trobarà amb aquesta oportunitat sense buscar-la. Quan es trobi davant seu, haurà de prendre una decisió. Amb la tarifa que ha triat, no li puc dir res més. Em sap greu.

—És suficient —va contestar Joan, mig esperançat, mig escèptic.

Una setmana després, al centre comercial i a les fosques, Joan es va penedir de no haver pagat els setanta euros de més. Al cap i a la fi, començats a visitar bruixes, has de ferho amb totes les conseqüències. O la creus o no la creus, una situació intermèdia no té cap sentit. Però ja no era possible fer marxa enrere. S’hauria de guiar pel seu instint.

I el seu instint li va dir que era el moment de robar sense que ningú no el veiés. Aquella devia ser l’oportunitat, sens dubte. Era l’única explicació raonable que lligava la seva sort amb aquella sobtada foscor. Va agafar tots els objectes de valor que va trobar, des de rellotges fins a càmeres digitals, els va amagar sota la seva jaqueta i es va dirigir cap a la sortida. Fent un càlcul ràpid, devia portar més de sis mil euros a sobre. Suficient per pagar una operació que alleujaria la seva malaltia. Potser li’n sobrarien per a un petit viatge que l’ajudés a oblidar els seus problemes.

A prop de les caixes va dubtar. No havia robat mai, i no volia començar a fer-ho quan ja tenia quaranta anys. Encara podia deixar tot allò, agafar qualsevol ximpleria, pagar-la i sortir. Aguantaria el seu destí com un home, i continuaria pobre i honrat. Però una sensació d’injustícia, que no es mereixia les situacions desgraciades que havia patit, el va decidir. Les caixeres xerraven entre elles i semblaven distretes, i l’alarma segurament no funcionaria per la mateixa avaria que havia fos els llums. Era el moment de ser valent i fugir amb el seu petit tresor.

No es va equivocar: les alarmes no van funcionar i les caixeres no el van veure passar. Bé, ja era tard per penedir-se’n. Una vegada superades les caixes va anar de dret cap a l’exterior, amb la mirada baixa i la boca tancada amb força.

No va arribar a creuar les portes de sortida. Abans, el centre comercial es va il·luminar de cop. Unes càmeres de televisió van sortir del no-res juntament amb un conegut presentador, envoltat de noies molt maques, somrients i amb poca roba. Dels altaveus sortí una coneguda melodia. El presentador el va agafar per l’espatlla i va dir, mirant a una de les càmeres:

—Felicitats! És vostè el client un milió d’aquest centre comercial. I el seu premi és… Un milió d’euros! Sí, sí, no em miri amb aquesta cara. Simplement mostrant el seu tiquet de compra…

El presentador es va interrompre quan va notar que la seva mà ja no es recolzava en cap espatlla. El client afortunat era a terra, plorant. De la seva jaqueta van caure una gran quantitat d’objectes de valor. El presentador va pensar que l’home segurament s’havia tornat boig, perquè no parava de dir coses incomprensibles sobre setanta euros, una bruixa i un suïcidi.