Que no torni
Raquel Casas Agustí
GUANYADORA DEL 11È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET
Sé que s’ha perdut, però tinc por que torni, que d’un moment a l’altre aparegui davant meu i em digui: «M’he quedat adormit al cinema». Per això aquesta nit tot són malsons i obsessions.
Estic sola a l’habitació, però quan apago el llum pressento el seu cos cansat, escolto en l’obscuritat la seva respiració anhelant i em sembla notar que em toca lleument el peu, deixant-me sobre la pell un pessigolleig indefinible. Sé que si encenc els llums no veuré pas res d’estrany; tanmateix, sospiro alleujada quan penso que aviat abandonaré París i podré tornar a casa sense cap càrrega.
Sento ploure des d’aquesta petita habitació d’hotel modest i barat del centre de la ciutat. L’aigua cau amb força i els carrers, estrets, tortuosos i grisos, fan olor d’humitat. Aquesta olor característica em transporta ben lluny, a les vacances d’estiu a la muntanya quan era petita i em sorprenien les tempestes enmig del camp. Llavors corríem, el meu germà estirant-me el braç i jo gairebé volant pel prat —el meu germà gran, el meu amic de l’ànima—, cap a casa. Ens canviàvem la roba i passàvem la resta de la tarda davant la finestra o el balcó, absorts, mirant les mutacions del paisatge i l’olor de l’aire, imaginant ciutats llunyanes, països exòtics i dibuixant mapes amb els dits damunt els vidres amerats. De tant en tant, si passava la mare pel nostre costat, dèiem alguna frase que només tenia sentit per a nosaltres: «Les finestres esternuden!».
El meu germà va desaparèixer un cap de setmana que érem al camp. El va sorprendre una forta tempesta mentre es banyava sol al riu. La mare es va tornar com boja, el pare estigué un mes sense parlar —després d’aquell temps només va obrir la boca per acomiadar-se de nosaltres— i la pobra àvia va perdre la poca vista que li quedava de tant plorar. L’enterrament va ser fred, sec, definitiu. Mai no aparegué el seu cos, però a mi m’agrada pensar que no es va ofegar, sinó que finalment va abandonar el poble, com planejava, les murmuracions, l’educació rígida, i que volta per algun racó cercant aventures i que un dia em trobarà i tornarem a dibuixar mapes a l’aire. Tenia quinze anys, un físic poderós, unes llargues pestanyes i tota la vida per cremar. Gairebé tots els diaris van publicar la seva desaparició.
L’habitació té forma de pentàgon i dóna a un pati fosc i trist que s’omple de coloms que em desperten amb els seus parrups quan arriba la matinada. Els odio, són animals menyspreables, bruts, inútils rates voladores. Algú hauria d’encarregar-se d’ells. El paper virolat de les parets m’intriga i si em concentro en les taques il·lògiques que s’escampen pertot arreu em sembla reconèixer la cara rabassuda de la meva àvia, o el gest tens del meu pare quan s’enfada o crida i es posa blanc; al costat del balcó hi veig la mare, una mica sonada, gaudint dels resultats del darrer règim dietètic que ha descobert. També hi apareixen els rostres de diversos personatges amb qui m’he encreuat a la vida, i qui sap, d’alguns que encara no he conegut.
Mentre faig totes aquestes reflexions recordo que tinc por dels seus passos lents, pesats, d’animal ferit, de rosa podrida. Ja no m’estranya, com al començament, que la seva família m’hagi encarregat fer-lo desaparèixer. «Te l’emportaràs demà», digué son pare la setmana passada quan ens vam trobar en aquell parc solitari perquè em donés les darreres indicacions, una petita maleta amb roba neta, un mapa de París i el més important: el sobre amb els diners. I encara sóc aquí.
M’he quedat adormida sense voler i, és clar, l’he somiat. Tots dos estàvem nedant en una platja desconeguda, força allunyats de la vora. Hi havia un corrent que ens arrossegava cap a dins i em costava molt deslliurar-me dels seus braços enganxosos. Ell estava al meu costat, però no podia veure’l, només sentia les seves urpes estrenyent-me, enfonsant-me. I la seva veu rejovenida sonava com la del meu germà. Bé, doncs, que em visiti en somnis si vol. No m’hi obsessionaré més. Sóc lliure, a la fi. He aprofitat aquest viatge a París per fer l’últim encàrrec i retirar-me d’aquest treball miserable. Finalment he estalviat prou diners per desaparèixer.
Si s’ha despertat enmig de la foscor del cinema on el vaig dur, algú s’haurà encarregat d’ell per llàstima —tothom sent el mateix en veure’l—, i si no s’ha despertat perquè els somnífers que li vaig fer prendre varen ser suficients per causar-li la mort, ara descansarà al dipòsit de cadàvers i ningú no anirà a reconèixer-lo. Malgrat tot, m’envaeix el temor irracional de veure’l aparèixer com si res. Quantes pastilles li vaig fer prendre? Crec que eren vuit de Rohipnol i tres o quatre de Somatarax diluïdes en un gran vas de refresc. Vaig notar com es relaxava, com s’estirava a la butaca i inclinava el cap damunt la meva espatlla. I s’adormia amb els llums de la pantalla il·luminant intermitentment la seva cara, la seva boca entreoberta i bavejant de ninot trencat. Jo també vaig tancar els ulls i durant uns segons vaig tenir por, però vaig aprofitar el moment per sortir discretament d’allà i tornar a l’hotel.
La primera vegada que vaig intentar fer que es perdés va ser a la cantonada d’una plaça principal de la ciutat, camuflant-me entre les reivindicacions d’uns treballadors. Vam sortir a passejar, li encanta passejar amb mi, agafat de bracet. M’agafa fort, em toca la cara, m’obre les parpelles i em mira les pupil·les grises, com les seves, buscant algun misteri que ignoro. Era un dia de pluja i la plaça brillava, farcida de paraigües oberts. Vaig aprofitar la confusió de la gentada que s’apropava lentament per barrejar-me entre ells i posar-me a córrer, obrint-me pas entre la multitud. En uns segons vaig desaparèixer davant dels seus nassos. «No tornarà mai», confiava jo una hora més tard mentre pujava les escales de l’hotel. Sol no sabrà tornar. Em sentia nerviosa, però a la vegada alliberada i feliç. «S’ha perdut i sol no se’n sortirà», pensava. Però ell ja era a l’hotel. Vaig sentir que se m’ensorrava el terra sota els peus, que queia en un pou profund. Havia entrat a l’habitació i m’esperava allà, mullat, tremolant, però amb aquell somriure ple de tota la perversitat del món. I encara va tenir el cinisme de dir-me: «T’has perdut». Vaig sortir i ell va venir darrere meu. Vaig començar a córrer com una estúpida, no se’m va acudir cap altra cosa. Tot el dia vaig estar fent tombs per la ciutat, rumiant projectes inversemblants fins que al vespre, amb el cap cot, vaig decidir tornar.
La segona vegada va ser en una inesperada revetlla de barri. Vam sortir pels carrers farcits de gent, música i garlandes. Vaig comprar una ampolla de licor barat i em vaig dedicar a emborratxar-lo tota la tarda. Ell engolia el líquid de pressa, li brillaven els ulls, reia, m’abraçava i feia petits crits de felicitat. Però no acabava de marejar-se; per a ell, en aquell instant, el món era com un calidoscopi ple de visions màgiques. I vaig aprofitar aquell estat d’eufòria incontrolada per allunyar-me discretament.
L’endemà va resultar un altre fracàs. Un agent de policia el trobà dormint en un banc, ressacós, pudent, alienat, i, en adonar-se del seu estat, el va interrogar. Li mirà els ulls buscant alguna explicació, li va fer un parell de preguntes que es van quedar sense resposta i llavors va mirar-li totes les butxaques. En una d’elles, hi trobà una capseta de llumins amb el nom i l’adreça de l’hotel on ens allotjàvem i el portà cap aquí, cap a mi. D’on havia tret aquells llumins, el maleït? Per a què els volia? Al principi l’agent no em creia quan li vaig explicar, amb accent marcat, poca seguretat i un somriure fingit, que era la seva germana, que érem a la ciutat fent una breu visita turística que li feia molta il·lusió a ell, que pel seu estat, causat per un greu accident anys enrere, i l’emoció de trobar-se per fi a la seva ciutat preferida, era difícilment controlable, i que en un segon que l’havia deixat de mirar se m’havia escapat. Per tot això estava molt preocupada i m’havia trobat a l’hotel per casualitat, ja que en aquell moment era a punt de sortir per denunciar la seva desaparició. Malgrat el discurset, el policia sospitava de les meves intencions. Però, en acabar el breu interrogatori que em va fer després, vaig veure alguna cosa estranya en el seu rostre, una expressió d’ansietat, no ho sé, que reflectia un desig semblant al meu: no veure’l ja mai més.
Va ser mirant-me en aquells ulls com miralls que em van tornar augmentats els meus propis desitjos, que vaig comprendre que la seva família volgués desfer-se d’ell, i vaig recordar, un a un, tots els rostres i totes les mirades d’angúnia que li havien dirigit.
Avui finalment m’he quedat sola a l’habitació de l’hotel modest. Ara puc palpar suaument el sobre marró amb els darrers diners i la breu nota escrita a mà, ja sense fúria, amb lletres petites i simètriques com formigues afamades: «Que no torni».