Unes flors

Sincerament, sa sentència, més que injusta, fou ridícula: No solament li concediren sa separació, sinó que li donaren tota sa raó a ell i sa tutela de sa nina perquè ja havia complert set anys. Com que em consideraren culpable, no m’hagué de passar ni una pesseta i em vaig haver de posar a fer feina de recepcionista en un hotel. Segons els entesos, encara podia donar gràcies de no anar a sa presó per complir condemna amb es càrrec d’adulteri.

No em sabé greu començar a viure tota sola. Feia massa anys que em tenia oblidada, com si jo mateixa, no solament es meu homo, també m’hagués avorrit. Vaig recobrar moltes coses que havia perdut: es gust de conversar amb sos meus amics, de passejar-me sense presses, de comprar-me beneitutes… i no haver de donar explicacions a ningú. Però enyorava sa meva filla.

Malgrat els jutges, judicis i sentències, sa nina volia viure amb mi i no amb son pare. Fou molt dur, sobretot al principi, haver de renunciar a sa seva companyia, arrabassar-la del meu costat. Molts de dies, des des meu cotxo, anant cap a sa feina, la veia que esperava s’au ús del col·legi acompanyada de sa meva sogra, i havia de fer un esforç enorme per no aturar-me i omplir-la de besades. Ara que s’ha fet gran i he aconseguit sa seva confiança, sap molt bé per quina part prendre partit. M’agrada tenir una filla moderna amb ses idees ben clares, que no caurà en es mateixos paranys en què jo vaig caure i que ningú tampoc, com a mi, no obligarà a complir un paper decoratiu, humiliant.

Sa separació des meu homo fou a causa d’un ram de flors. Un ram de flors que cada dia, puntualment i durant un mes, arribava a ca nostra. Un ram de flors, quasi sempre roses blanques, grogues, vermelles, roses que anaren omplint tots els gerros, en es menjador, a sa sala, en es despatx, a ses cambres… Es primers dies es meu homo, que mai no reparava res, a qui tot era igual, ni les veié. Un vespre, tancant es llum de s’alcova, tirà en terra es violeter de sa tauleta de nit. I es va adonar de totes ses flors de la casa… Em va complaure es tremolor de sa seva veu, semblava gelós.

—Què fan tantes flors? Qui les ha enviades?

—Ningú, les han duites de cas florista.

L’endemà trobà un ram de roses fresques d’un vermell encès.

Començà a posar-se nerviós, amenaçant. Jo seguia es joc, em divertia. El molestava que una presència estranya s’esmunyís, mitjançant unes flors, dins sa seva propietat. Per primera vegada me sentia segura, fins i tot afalagada. Vaig intentar besar-lo i aquí em sortí amb el que mai no hauria cregut:

—Te denunciaré per puta!

Sí, comprenc que em vaig errar. Pensava que fent-me enviar flors, flors que jo mateixa havia encarregat a cas florista de més a prop, cridaria sa seva atenció, tan distreta, cap a sa meva persona. Sé que ei subterfugi era pobre, però llavors sa meva formació de dona subjugada no donava per a més. Quan, dies després, li vaig donar sa factura de cas florista, em tractà amb més duresa que mai. Ho prengué com a una coartada per dissimular el que per a ell era molt clar: ses flors foren pagades per qualcú que hi comprà es meus favors i es favors d’una casada —digué—, mai no se paguen per endavant… Havia arribat el moment de pensar de separar-nos.

Ell esgrimí es rams de flors que puntualment i durant un mes portaren a ca nostra com una prova irrefutable del meu adulteri. I es testimoniatge del propietari de sa botiga de flors no va anar a favor meu: va assegurar amb absoluta tranquil·litat que no es recordava qui li havia fet aquells encàrrecs, que tenia molts de clients de passada, que era un mal fisonomista… Mentre els seus ulls, entre burletes i esglaiats, em miraven com si jo me n’anés des cap. Després vaig sebre que es meu homo, de feia molts d’anys, era un des seus millors clients i que solia enviar canastres de flors a ses mestresses de certes cases de cites que freqüentava, quan en quedava agraït i satisfet.

Barcelona, novembre del 1976