Sr. D. Alfons Carles Comín
Editorial Laia
Barcelona

Benvolgut Senyor,

Prec que trameti aquesta lletra a la senyora Carme Riera autora de Te deix, amor, la mar com a penyora. No he tengut més remei que molestar-lo, car en desconec l’adreça.

Molt agraïda.

Signatura il·legible.

Benvolguda senyora,

Ja em perdonarà que, sense conèixer-la, sense saber si té ganes de llegir-la o no, li enviï aquesta lletra. No sé la seva adreça. L’hauria poguda demanar a l’editorial però m’he estimat més no fer-ho perquè no em venguessin temptacions d’anar-la a trobar un dia. Així només sé de vostè que ha escrit un llibre. Res més. Puc imaginar-m’ho, doncs, tot sobre la seva persona i això m’ajuda a acostar-me a vostè amb menys timidesa i més confiança. Confiança que necessitaré per explicar-li la meva història, una història que té molts de punts de contacte amb la primera narració del seu llibre. No es pot imaginar la sorpresa enorme que em causà veure’m gairebé retratada, retratada però, per un esguard generós i benevolent… No sé qui pogué contar-li amb detalls de miniaturista uns fets, esmicolant sentiments amb tanta precisió, escamotejant-ne a la vegada uns altres, canviant-ne l’acabament. Pens que tal volta l’atzar féu que vostè imaginàs una història que s’assemblava a la meva. Literatura i vida, ho sé molt bé, coincideixen de vegades i no perquè l’una copiï l’altra, la imiti, sinó perquè ambdues són humanes. Aquesta casualitat em fa, en certa manera, estar en deute amb vostè i m’empeny, no sap amb quina força, a parlar-li de la meva història conscient con som, però, que no sabré escollir amb precisió les paraules o que aquestes, sobre el paper, no tendran per a vostè la mateixa força que tenen per a mi ara, abans de començar a escriure. No sabré, no n’he sabut mai, d’explicar les coses d’una manera lineal, objectiva, clara; amb tot, avui intentaré de posar amb ordre records i sentiments en honor seu.

Pens que tal volta aquesta història meva, corregida per vostè, reescrita si vol, pot interessar a la gent que ha llegit el seu llibre, com a testimoniatge d’uns fets reals. Tot i que a la meva edat i en la meva situació és absurd parlar de pudicitat, confiï també en la seva discreció a l’hora de transcriure noms.

Ben cordialment.

Signatura il·legible.