Lassa, més t’hagués valgut

Potser aquella nit abans de fer-ho contemplares des del finestró de la teva cel·la la ciutat amortallada sota les atxes dels quatre campanars, dins un sudari de fosca. Una ciutat petita, de cases no gaire altes, carrers estrets i costes. Ca teva era a prop. Veies un bocí de la façana principal amb els balcons tancats i et pensaves sentir la remor de les palmeres del jardí quan l’oratge feia un escolt a les fulles. Dreta, expectaves totes les remors que venien de fora i posaves tota l’esma del món a identificar-les. N’estaves segura: era el renou d’un carruatge. Els cavalls devien ésser joves, perquè el seu galop sobre el carrer empedrat era ràpid i lleuger. Aviat ja no el sentires: s’esmunyia costa avall, engolit per les ombres, fosca endins…

Aquell carruatge que travessava a deshora Ciutat, esquitxant-la d’espumes i crineres, omplint-la de misterioses ressonàncies t’aclaparà el pensament que corregué, fuetejat com els cavalls, amb la mateixa fúria, temps enrere. I com si et contemplessis en un mirall miraculós et veieres, nina encara, amb els cabells amollats sobre l’esquena, amb un vestit blau de seda, pujant al carruatge de ca teva, aturat a l’entrada…

T’endugueren a veure el món darrere els vidres d’un cotxe un capvespre de carnaval. A la costa de Sant Domingo el cotxer estirà amb força les regnes i els cavalls s’aturaren de cop. Un embalum grotesc davallava la costa, xisclant, corrents: eren les màscares que envestien tothom qui se’ls posava davant, fent esclafïts i giragonses. Us tallaren el pas, envoltaren el cotxe i prengueren les regnes al cotxer. Dues de més agosarades intentaren obrir les vostres portes: gràcies a Déu no ho aconseguiren… Ta mare et tapà els ulls amb la mà. Entre les escletxes dels seus dits t’arribava la claror de l’horabaixa, plena dels colors llampants de les disfresses. Quan el cotxer pogué recobrar les regnes féu partir els cavalls a galop. Un alulea de crits els acompanyà. Travessàreu el Born. Enmig del passeig, vora l’estàtua de la reina, un grup de màscares ballaven aferrades, ballaven sense música, seguint només el ritme de les veus mal compassades dels qui els feien rotllana.

—Nineta, no miris, o sí, mira-ho bé. Aquest desgavell és el món…

Ta mare ordenà que us aturéssiu davant l’església de Santa Magdalena, el que havia d’ésser el teu convent. Davallàreu. Se sentien les veus de les monges fent oració des del cor. A l’altar major llambrejava la custòdia d’or, cisellada de pedres precioses. El Santíssim havia d’estar exposat tota la nit en desgreuge de tants de pecats com es cometrien aquell carnaval. Senyores i mossones vestides de fosc, agenollades, es deixaven embriagar per l’olor untuosa de l’encens que també a tu t’amarava…

Sense voler, ensumares. No hi havia cap olor desconeguda dins la teva petita cambra conventual.

Els teus hàbits exhalaven un tuf una mica ranci, una mescla d’olor del teu cos, de la teva suor i de moltes d’olors confoses, arreplegades a través de tants de contactes superficials, sempre ran de la teva roba, mai a flor de pell… I a tu encara t’agradaven els perfums, les essències, els sabons olorosos, la colònia, malgrat el temps que feia que no n’empraves. La imatge de la Magdalena, la pecadora enamorada de Crist, vessant-li sobre els peus el vas curull d’ungüents, et consolava una mica. El teu gust no devia ésser tan pecaminós com el confés et volia donar a entendre quan et deia que pels sentits se n’entrava el dimoni, exercint sobre les persones la seva infernal possessió. Només mortificant-los durament hom els pot arribar a dominar i fer-los morir. Però els teus restaven vius, rebels, invencibles per molt que tu, durant temps i temps, els haguessis colpejats amb mortals embranzides —dejunis, penitències, privacions— fins a debilitar la carn malmesa, aclaparada.

Tot fou inútil. Com més et debilitaves, amb més claredat t’arribaven els colors, els perfils de les flors, els seus matisos i més feridora era la llum. El so de les campanes, l’aleteig de les tórtores, el xiuxiueig dels insectes al jardí les nits d’estiu i el batec mateix del teu cor, eren més profunds, més límpids. I molt més delicades les filigranades lletres que brodaves als llençols de fil per als nuvis més se nyors de Ciutat.

Potser aquella nit abans de fer-ho contemplaré des del finestró de la teva cél·la la ciutat amortallada sobre les atxes dels quatre campanars, dins un su dari de fosca. Una ciutat petita de cases no gaire altes, carrers estrets i costes. Ca teva era a prop. Veies un bocí de la façana principal amb els balcons tancats i et pensaves sentir la remor de les palmeres al jardí quan l’oratge feia un escolt a les fulles. Dreta, recolzada a l’ampit de la petita finestra, esguardaves la mar que, a la Portella, llepava amb les seves llengües blanques i salivoses el peu de la murada. La llum del far il·luminava la rada amb metàl·liques fosforescències intermitents…

Aclucares els ulls i veieres dotzenes de llums, llumets d’oli, llumetes de llànties d’ànimes, omplint l’aigua de la badia. Eren les barques de bou que escortaven la galera reial. Sentires les salves dels canons mentre t’assajaves per darrera vegada el vestit que havies d’estrenar el vespre. Era gris, de blonda, amb una llaçada a la cintura, el cos cenyit, molt acampanada la faldilla i no gens escotat. Ta mare pensà que, en la teva situació, era el més adient. Horabaixa, abans de sortir, dins la teva cambra, els teus ulls contemplaren complaguts la teva pròpia imatge al fons del mirall. Esvelta, amb els cabells del color de panotxa, recollits, la pell tibant, jove, deixava endevinar suavitats sedoses entre les flors delicades i laberíntiques del teixit de la blonda. No duries cap més joia que una polsera d’or i turqueses, moderna, estil segon imperi, que et cenyia el braç ran del canell…

La música de l’obertura de Norma començà de sonar. Un minut abans s’havien apagat les llànties del Teatre Principal que aquella nit lluïen amb fastuositat insòlita: Isabel II assistia a la representació. La música de Bellini, trista i dolça, se te n’entrava pels porus de la pell i es perllongava en els polsos. Els violins t’esquitxaven de lassitud amb la seva pena. I quan Norma, pàl·lida i vestida de blanc, aparegué a l’escenari per cantar l’ària de «Casta diva», se t’amararen els ulls de llàgrimes… Tantes emocions et sobrepassaven.

Concentrares els teus records en la punta del peu dret, sobre els teus dits nus que cobrien malament les sandàlies de pell marró. Tornares a sentir el frec d’una sabata d’home que insistia a rasant a flor la teva polaina de color gris. Retirares el peu, però no pogueres evitar un calfred que et corregué per tot el cos arreu…

Aquella nit els teus pares et presentaven al món perquè te n’acomiadessis des d’una llotja de teatre. Un món que es reduïa a l’espectacle d’una estrena d’òpera per una companyia italiana de segona fila a una ciutat de província. I tu, que tanmateix mai no pogueres decidir res, que mai tampoc no elegires, que ho trobaves tot fet a la teva mida, acceptares d’entrar en un convent perquè el món vist des d’una llotja de teatre amb els llums apagats, curull de música, era trist i et feia plorar.

Mesos després, quan la mare abadessa eí deslligà els cabells i l’abundosa cabellera quasi vermella et cobrí l’esquena, cregueres ésser Norma fantasmagòrica i evanescent. Un instant només, perquè les tisores implacables et retornaren a tu. Sense cap vacil·lació tallaren els cabells fins a deixar-los curts, ran d’orella. L’orgue inicià un Te Deum seguit per les veus de les monges…

Potser abans de fer-ho, aquests records i no uns altres t’abocaren a l’alliberament definitiu. I t’adormires mentre la lluna amb els seus braços grocs t’acaronava. A l’hora de vespres no acudires al cor, a la de matines encara romanies allà estesa sobre les posts dures del teu llit de verge consagrada al Senyor. Quan les monges, corpreses, t’anaren a cercar, esperant una desgràcia, trobaren en terra moltes capses de llumins buides. I a tu, coberta amb un llençol amb un somriure encisador com si un nígul de voluptuositat t’hagués posseït i deixat una empremta de besades sobre el teu cos nu.

L’enterrament es féu com acostumaven les normes de l’ordre: a l’hort, dins una tomba que tu mateixa, el primer any d’ésser al convent, havies cavat, sacrificada, fins a nafrar-te les mans delicades.

Deià, del 10 al 15 d’agost del 1976