Elegia per a unes mans

Horabaixa, quan tornava a casa, procurava fer-ho pel camí més llarg, agafant carrers estrets i poc transitats. Rebutjava les avingudes amples, els bulevards plens de terrasses i gent desenfeinada per evitar l’esguard dels curiosos. Procurava —m’ho confessà una vegada— no fer sempre el mateix camí perquè ningú no la pogués reconèixer. Però en una ciutat petita com la nostra no tenia més remei que repetir de tant en tant les rutes i tornar a passar pels mateixos carrers. De pressa, com si la perseguissin, com si hagués de perdre el darrer vaixell que sortís de l’illa, esperitada, s’obria pas entre la gent i desapareixia Rambla avall, corrents. I quan tombava la cantonada començava a caminar amb lentitud, com si fos una altra persona que fa temps per no arribar massa d’hora en un lloc on encara ningú no l’espera. Fins i tot s’aturava a mirar mostradors o badocava dissimuladament cap als balcons de persianes obertes i llums encesos sala endins…

Enfundada dins l’abric gris, una talla massa gran per a la seva mida, es trobava protegida dins un volgut anonimat, anonimat que començava en ella car se sentia —són les seves paraules— diferent de si mateixa, una desconeguda a qui imitava, fins i tot amb la manera de caminar, estirant les passes tant com podia o escurçant-les, fent saltirons petits com de ballet, segons s’imaginava com caminaria l’altra. Sempre, però, mentre avançava no podia evitar d’encollir-se una mica d’espatlles. Era un defecte que de petita li havien retret sense que mai fes res per corregir-lo. De vegades es posava ulleres, ulleres de vidres fumats per protegir-se els ulls dels ulls dels altres, tafaners. I ho veia tot una mica emboirat, una mica tèrbol com si un paper cendrós i fi emboliqués els objectes preservant-los de la pols. Sí, les ulleres la distanciaven de l’entorn que li semblava més irreal encara, més allunyat del que ella per naturalesa ho trobava.

Caminava amb les mans dins les butxaques sentint la pressió de les ungles contra el palmell, encollides per mor d’entrar en calor perquè quasi sempre les tenia gelades. Unes mans fredes, em ficant-les dins unes altres mans que les estrenyien… ficant-les dins unes altres mans que les estrenyien… Recordava els dits contra els dits, entrecreuats, i el contacte tebi, dolç, d’una altra pell molt fina. De vegades es mirava les mans grosses. Li havien crescut massa de pressa, oblidant, pel camí dels anys, el perfil i la mida d’aquelles altres malgrat que encara hi cerqués la seva empremta. I, dins la butxaca de l’abric, les puntes dels dits acaronaven bocins de pell on aquell contacte havia estat dipositat molt temps enrere, molts d’anys ençà:

Capvespres de diumenge a la Portella, ben a prop les sirenes dels vapors i el fum ran de murada…

Capvespres al passeig amb nins de marineres blaves i nines amb flocs als tirabuixons jugant al diàbolo…

Capvespres rere els vidres entelats amb soldadets de plom sobre la taula i pepes de porcellana i rulls com seda, assegudes a la sala de muñecas…

Capvespres de quan era nina.

Capvespres només, com si de les vint-i-quatre hores del dia tan sols en recordés aquelles en què començava la fosca sota els alens de la nit. Sí, la seva era l’horabaixa. I horabaixa repetia les passejades de sempre amb la mateixa idea fixa, amb el mateix objectiu: Retrobar una mà petita, com la seva d’abans entre les mans de la seva mare, un mare alta, pàl·lida, amb els dits fins, enjoiats, vestida de moaré gris i blondes fines, que exhalava perfum de violetes al seu pas.

Ta mare és de viatge, li digueren.

—Tornarà?

—Ses nines no fan preguntes, ses nines són bones al·lotes.

Va fer-se gran amb el retrat de sa mare sobre la tauleta de nit. Vora la pica d’aigua beneïda —aigua de Roma, nineta, beneïda pel Papa— veient com les mans li anaven creixent sense poder recordar on arribava la maneta petita dins el palmell blanc de la seva mare. Però no fou aquell dia en què li digueren se n’ha anat de viatge quan moí la mare, sinó anys després, en una terra llunyana, reclosa en una casa de salut. Ningú no li ho féu saber. Ni son pare, que continuà capficat amb plans de màquines i fàbriques, atrafegat amb negocis perquè ni a ella ni als seus germans no els manqués res i tinguessin la millor educació.

De gran, les seves ties li contaren que sa mare mai no estava bé; la seva salut l’obligà a deixar ca seva i anar-se’n en un sanatori suís, ben enfora, per no tenir temptacions d’agafar el vapor i tornar. Morí tísica, transtornada d’enyor i solitud, de la pena de no veure els fills. Els tres anys que passà al sanatori es distreia fent jerseis per als seus nins, jerseis que no arribaren mai a ca seva per por del contagi, i retallant de les revistes il·lustrades fotografies d’infants amb què empaperava la cambra…

Quan sabé la veritat —poc temps abans de casar-se— es desesperà pensant en tota la recança de les seves tardes, recordant els capvespres en què encara ella era al seu costat i es passejava agafant-li la mà. Sentí ràbia per la inutilitat d’aquells moments, ràbia contra el pare, sobretot, que la separà de la seva mare privant-la, per evitar una malaltia, d’una tendresa dolça que mai més no sentiria per a ningú.

El seu matrimoni fou un infern. La separació, no gens difícil d’obtenir, vingué quasi immediatament. Elisa tenia una matriu infantil, atrofiada. Elisa era estèril, mai no podria tenir un fill.

—Un fill, mai no sentiré la seva mà petita entre les meves.

La vaig conèixer dient-me aquestes paraules, quan vaig encarregar-me del seu cas. Paraules que em sonaren un poc insòlites, francament. Però després d’anar descabdellant la seva història em paresqueren ben coherents. Fins i tot el seu interès a passar desapercebuda, gairebé perduda entre la gent, dins el vell abric gris tan ample, trescant pels carrers de Ciutat, rondant les escoles de pàrvuls i les guarderies, em semblà normal dins la seva anormalitat.

Alguns capvespres en què se sentí més agosarada, se n’entrà en algun col·legi tot cercant un fill… I confessà que mitja dotzena de vegades ha intentat endur-se d’un parc, agafada per la mà, qualque nina amb l’excusa de comprar-li una joguina, però de seguida ha desistit del rapte i ha tornat amb l’infant a la seva mare…

—És molt mona. Miri, anava per travessar es carrer i passen tants de cotxos…

—M’ha parescut que s’havia perdut i he pensat, pobreta, deu estar retgirada…!

Dos pics, però, fou detinguda per la policia: la seva presència vora els col·legis es feia massa sospitosa. Aguantava allà, esperant la sortida dels infants, dreta, una estona ben llarga, i se n’anava quan ja no hi havia ningú…

Fou després dels interrogatoris i dels mals tractaments quan decidí d’actuar d’una altra manera, sense fer-se notar, intentant passar desapercebuda, prenent carrers estrets, poc transitats i no freqüentant massa sovint les mateixes escoles. Fou després quan decidí de no fer mai el mateix camí i escarnir una desconeguda, que canviava tot sovint la manera de caminar, adoptant un aire anodí, gris, protegida per les ulleres fumades i l’abric ample que dissimulava les seves formes…

Barcelona, novembre del 1976