Es nus, es buit

No se pensi que no li ho vull contar. És que no me surt. No puc. És aquest pes que no em deixa. No em deixa ni en sa nit ni dè dia, ni quan me colc, anava a dir ni quan dorm, però vostè ja ho sap, que no dorm. Aquest pes, aquest nus que tenc en es ventrell en té tota sa culpa. Jo abans era una dona fenera que tenia il·lusió per a tot. Vostè no sap quina casa tan neta que tenia!!! Me miri ses mans i ses ungles, que no les veu ben menjades des lleixiu i s’aigorràs? Jo som una dona fenera. Cada any emblanquinava dues vegades. I ben tota sola, fins i tot ses parets des corrals i es galliner. Bé, totes ses parets des corrals no, perquè sa de la dreta era mesella d’«enredadera». Una preciositat de mareselva que, no és per dir-ho, embellia. A s’homo li agradaven ses flors, a mi mirar-les sí, no sè pensi, però tenir-los esment no gaire, a mi sa casa que era lo meu… Però ara res no em fa delit ni ganes. I me cregui, és aquest pes, aquest nus que m’atura fins i tot s’alè. Es menjar, vostè ho sap, no em passa. No em puc atracar res a sa boca perquè tanmateix és temps perdut. I ja ho sé, que és bo! De vegades m’afic dins sa cuina i veig com ho fan aquestes al·lotes. Però jo no me puc enviar ni una mossegada… Sí, abans era molt menjadora i estava grassa. No s’ho pensava? Idò, ben grassa, vaig arribar en es setanta i per a mi que tenc el ossos prims, miri quins osseus, era molt. Pareixia una baldufa, me deia s’homo, perquè jo era d’un natural molt nerviós, sempre me movia. No en sabia, d’estar, aturada! Miri, quan compràrem es televisor jo no el poria veure. M’agradava molt més fer una volteta pes corral i mirar es conills, si se criaven bons, si creixien… Perquè jo, me cregui, sóm molt animalera. I es vespre, quan s’homo se quedava a veure sa pel·lícula o es «teleflim», jo li deia bona nit i me n’anava a jeure. A mi de sa televisió s’única cosa que aguantava eren els anuncis perquè com que eren variats m’entretenien. I n’hi ha un parell que els me sé de memòria. Aquell qui diu «lave con…». Bé, si no li importa no l’hi diré… Però jo, com que sempre feia net me fixava sobretot en sos de limpiesa, però no es pensi, no sempre comprava allò que aquells senyors de sa televisió volien. Jo, en qüestió de fer net, llexiu pes trespols i aigorràs per ses portes i es mobles. I des bo, que no era precisament de marca, sinó des que em venia s’adroguer a la menuda. A mi m’anava millor comprar-l’hi de deu en deu litres. En tenia un barril de cada un —vull dir de llexiu i aigorràs—, a dins sa cuina perquè com que n’emprava tant, m’era més còmode no haver-ne d’anar cercar cada suara. I ja ho veu, llavors, venga feina, no en tenia cap, de nus a s’estómago. I no com ara que no tenc res a fer més que mirar com una ensensada… o plorar qualque estona, quan ningú no em veu perquè així mateix en es meus anys me fa vergonya, una ja no és de uè. Però què se pens! Jo també en tenc, de penes, i grosses! Ja sé que estic bé aquí i que a sa meva edat és quasi natural que sigui viuda, més quan s’homo me guanyava de quinze anys. Quan se morí em sabé greu, es primers dies no me’n sabia avenir, d’estar tota sola, de no tenir qui me comandàs, perquè, me cregui, ell sols parlava per comandar o per donar recapte.

—Que no és cuit, es dinar? Recent mil putes sagrades, això no té sal…

—Que no els has donat menjar, a n’es conills? Mirau, aquesta dona ja no hi ha tornat pensar. No sé on tens es cap!

Un mes després me trobava ben tranquil·la, ningú no em comandava, ningú no em donava matadura. Es conills anaven bons, tenia més temps per fer ses feines. No, no fou es disgust per sa mort de s’homo, lo que em produí aquesta malaltia; fou després, quan es nebots em dugueren aquí, quan em començaren els primers emperons. I això que m’hi dugueren perquè ja no estava bé, deien, i em posaven l’excusa que tot lo dia feia net i adesava i tirava coses, coses que una dona conforme o sana hauria guardat com a tresors. I no es pensi, ca, lo que vaig tirar no era res de bo, com que per donar aigorràs a uns calaixos els vaig buidar i, veient què hi havia dedins, em va semblar que més valia desfer-me’n. No era res de bo, res de valor almenys: es retrat de noces, on mai no em vaig agradar, tanmateix, amb aquell vestit negre, i un parell de postals que s’homo m’envià de Barcelona una vegada que hi va anar amb uns amigots, jo crec que de putes, i perdoni. Jo li confés, aquí entre noltros, que no hi entenc molt de lletra, així que amb penes vaig poder llegir el que deia. Què guanyava guardant-les?

—Sa mort del tio vos ha entabanat, tia Bel, me deien, vos durem a una casa de salut.

Ja ho veu, fa un any que som aquí. No em puc queixar, no em falta res, però res tampoc no és meu. Aquí som moltes compartint el mateix cel ras…

Me sent buida, només aquest nus omplint-me es forat de s’estómago, deshabitada com si per dedins jo mateixa també —com dos dies abans que es nebots me comprassin per dos cèntims sa casa per pagar-me aquest vitalici— hagués donat sa darrera emblanquinada a ses parets. Sentia es renou des motor des camió de mudances que maniobrava en es carrer. No em deixaren ni un moble, aquella nit vaig dormir en terra… Ara dins meu tot és fosc, no hi ha claror, ni pols, ni entra llum per cap retxillera, tot és buit, sense portes, ni finestres… Ja ho veu, metge, que ningú no trobi estrany si jo qualque estona tenc ganes de desfer aquest nus, d’omplir aquest buit amb un tassó de llexiu.

Deià, agost del 1976