Quasi a la manera de fulletons

He pensat que aquest podria ésser el lloc més adient per a la nostra cita. L’he escollit entre, altres indrets de la ciutat i dels afores que també ens agradaven i on de vegades ens havíem trobat. Aquest racó guarda encara a recer, amagada, la teva presència com cap més i per això l’he triat. Davant meu, un blau intensíssim duplica veles blanques i un verd diferent —matisat i d’argent a les oliveres, brillant a les fulles dels garrofers— pren irisacions daurades a les branques dels pins, m’obre dreceres d’esperança i m’apropa a tu. He vengut molt abans de l’hora en què acostumàvem a trobar-nos perquè per a mi el nostre encontre ha començat amb el dia, a trenc d’alba. He contemplat des d’aquí el sol ixent —vermell de mercromina escampant les seves nafres pel cel pàl·lid encara— i l’he vist pujar, turgent i groc, a la plenitud del migdia. I ara que comença l’horabaixa i la llum minva, escolt impacient el soroll dels cotxes que passen per la carretera veïna, pendent d’un motor que s’aturi… Però de moment no hi ha sort. Per això començ a escriure’t. Com estàs i on ets? La meva imaginació flaqueja quan ha de recórrer massa kilòmetres… De vegades pens que és pobra perquè només és capaç d’arribar al qui és a prop, quasi a l’abast. Li és més fàcil endevinar-te al meu costat com si tu ja fossis aquí, molt abans d’arribar-hi. I el teu rostre i el perfil del teu cos traïssin la teva absència… Per això com si tu, vora meu, et disposessis a escoltar-me t’escric com vàrem quedar, precisament avui que es compleix un any de la nostra separació. No t’espantis: no me’n vaig del cap. No quedàrem de veure’ns sinó d’enviar-nos una carta que seria escrita a la mateixa hora del mateix dia: 28 d’agost del 1976, i en què sincerament ens explicaríem la nostra vida durant aquest temps que hem viscut lluny l’un de l’altre… Jo he decidit de venir aquí per iniciar aquest monòleg i perquè en algun moment, t’ho confés, he tengut el pressentiment que tu també, si eres a Mallorca, triaries aquest racó per escriure’m. Si ens trobéssim potser no caldria iniciar amb to de confidència aquesta confessió i tot seria molt més senzill. Però quan arribi la fosca jo hauré de ficar aquests papers dins un sobre i dipositar-los en una bústia a l’oficina de Correus de Ciutat per tal que demà al matí surtin cap a la península en el primer avió, i a la tarda siguin ja a les teves mans. He de fer via, resumir amb precisió aquest any i decidir, almenys de la meva part, si estaria disposada a tornar amb tu per iniciar una nova vida… bé que nova del tot no ho seria car, com moltes vegades t’he dit, duim amb nosaltres com una càrrega inseparable tot allò que hem viscut i que ens fa actuar i ésser diferents d’abans… Som marcats pel passat al qual no podríem —encara que volguéssim— renunciar. Ja veus, divag, em reneg a explicar-te fil per randa el que he fet durant aquest temps… i no perquè no et tengui confiança, sinó perquè no sé què has fet tu i sobretot què resoldràs. Tornaràs? Una mena d’impudor em fa desistir d’exposar els meus sentiments. La meva educació burgesa —que encara pesa malgrat el que jo he fet per intentar d’esborrar-la— m’ha motivat que sigui poc exterioritzadora dels sentiments, que guardi només per a mi el plor i l’angúnia sense fer-los coneixedors a ningú més que a tu… Però el fet que no t’interessin, que m’hagis oblidat, m’embasardeix, no hi puc fer res…

Des que decidírem separar-nos i tu te n’anares, gairebé no ha passat res d’important. Vaig haver d’aguantar al principi sermons dels meus pares, i tota la família. Consideracions que ja m’havien fet abans de casar-nos i que ara es complien amb precisió: «Aquest al·lot, no et convenia, t’ho diguérem quan hi eres a temps. A nosaltres mai ningú no ens havia posat sa llengo damunt i ara per culpa seva…». Bé, supòs que no t’interessa saber la seva opinió, tu que mai no has tingut en compte les xerrameques dels altres. Però a mi, malgrat que no els volia escoltar, em ferien amb llur insistència abassegadora. Em recordaven massa sovint tot el que jo volia oblidar: la teva presència. Els primers mesos, t’ho confés, no m’acostumava a viure tota sola. Sabia, però, que si tornava a casa dels meus pares renunciava indefinidament a la meva vida, i em convertiria en una vídua impenitent… «Per a mi com si fos mort, deia ma mare…, però als morts respecte». Per això vaig defensar heroicament, no et pensis, la meva llibertat; vaig continuar vivint al nostre pis i em vaig cercar feina. Res no fou fàcil, et sentia massa a prop de mi, viatjaves a cada instant pels camins de la distància fins aparèixer davant meu, quasi tangible. Sabia, però, que no hi eres. I el dolor, l’angúnia, el neguit s’anaven convertint en desesperació. No podia o no sabia viure sense tu… No sé com explicar-te aquesta sensació tan estranya, tan aclaparadora com una música que t’omple les orelles i se te n’entra endins fins a abassegar-te per complet. En algun moment resultava fins i tot agradable; immersa en el teu record, esmaperduda, em deixava endur temps enllà i reculava fins als moments màgics —perquè també en tinguérem— del nostre amor, encetant primaveres vora els albons florits. I en aquell indret em recolzava sobre els meus divuit anys per a mirar-me en els teus ulls que eren capaços d’obrir-me totes les finestres del món. Els nostres moments feliços foren el meu refugi; més que pensar en el futur m’arrelava en el passat, sense voler renunciar a tantes coses belles com tu i jo havíem viscut. En algun moment —em sap greu— crec que també jo, no solament la meva mare, pensava que eres mort. Era quan decidia de viure pendent només de la teva memòria i em posava a pregar per tu, jo que no som creient… A poc a poc, la feina em va distreure, vaig conèixer gent diferent de la que normalment ens envoltava quan tu i jo vivíem junts. Gent amb altres preocupacions i altres maneres d’enfocar la vida. Els nous contactes em feien apaivagar una mica el teu record. Mentrestant, la ciutat s’anava omplint de tardor i lentament s’abocava a l’hivem… Les vetllades se’m feien llargues a casa, buides sense tu dins la casa buida. Els capvespres, quan tornava de la feina, encenia la foganya tot esperant l’entrada de fosca, i llegia, no ho diries mai, Ramon Llull:

«Demanaren a l’amic de què neixia amor i de què vivia i per què moria. Respos l’amic que amor neixia de remembrament e vivia d’intel·ligència e moria per oblidament».

T’agrada? És un bocí del Llibre d’Amic e Amat, de tant de llegir-lo el sé de cor. Les paraules de Ramon lo foll em conhortaven. I la seva imatge galant, entrant a galop, quasi desbocat el cavall, a l’església de Santa Eulàlia, encalçant una dama, s’imposava sobre aquella altra molt més real d’ermità i màrtir. Saps, Ramon Llull a cavall tenia la teva cara i el teu gest dominant…

He deixat d’escriure per mirar al voltant. Ja saps la meva vella mania d’expectar-ho tot i d’embadalir-me ensensada amb tot el que m’agrada. Damunt el meu cap uns núvols blancs prenen la forma d’un gegant de rondalla que m’amenaça amb una estaca a la mà. Em fa certa por, no et pensis, m’estimaria més que el vent li tallés el cap i el fes rodolar cel enllà, ben lluny. Però ni una fulla no es belluga: no passa un bri d’oratge. El sol molt baix es comença a pondre entintant de liles i roses l’horitzó. La mar, com unes tovalles que per descuit haguessin quedat posades en una taula immensa, espera l’hora foscant. Tots els convidats han partit: ja no hi ha barques, ni rastres, ni gavines. D’aquí una hora tot serà fosc. Hauré de fer via triant entre aquests mesos el que més et pugui interessar. Les meves noves amistats? La meva feina? Les meves ganes de saber de tu? O tal volta el nombre de vegades que he deixat d’ésser-te fidel? Començaré per aquí, pel que podria resultar més difícil, aparentment més escabrós. Saps, com que l’única manera d’explicar-t’ho és amb paraules, iniciaré aquest monòleg dient-te que n’hi ha algunes de les que empraré que no tenen cap sentit. Digue’m, què vol dir per a nosaltres adulteri? Per a ma mare té una accepció ben clara: pecat. Per a tu i per a mi que hem sobrepassat la moral a l’ús, no vol dir res; què és pecat? Adulteri, amant, infidelitat, engany, són paraules buides, el seu sentit pertany a una altra generació una mica vella ja per omplir-la del seu autèntic significat. De petits, però, mentre anàvem descobrint el món dels grans, el món de les amors, veiérem a les novel·les que llegien ells o a les pel·lícules que explicaven o amb els xiuxiueigs de les converses a cau d’orella, que aquest grapat de paraules els arrabassava un somriure de complicitat o els posava espurnes brillants als ulls…

Vaig créixer, ja ho saps, amb la censura ficada a casa, censura moral únicament. El meu cas, n’hem parlat de vegades, és ben curiós. Malgrat que dels quatre als catorze anys vaig veure cinc vegades com el ventre de mumare s’anava inflant de mica en mica durant nou mesos, els nins continuaven venint de París, tant, que tots els meus germans arribaren a casa amb un paquet de bombons francesos, un cadeau que a la fàbrica humana els havien donat per a la família… Sospita, si vols, que era una versió gal·licista d’allò del pa sota el braç, que amb els xocolatins resultava doblement simbòlica… Dels llibres vaig aprendre —sembla ben bé paradoxal— tot allò que a la vida m’escamotejà. Però els llibres a casa no eren a l’abast de la meva mà i això que hi entraven fins i tot publicacions clandestines i estrangeres que anaven a parar directament a la biblioteca, tancada sempre amb pany i clau. «Perquè els llibres, no cregueu la propaganda, no són perillosos, —deia mon pare—, ho són per a vosaltres perquè sou petits». Com ja saps, vam trobar l’amagatall on tenien guardada la clau. I de puntetes, a les fosques, sense fer renou, obríem l’armari i després el calaix, alçàvem el munt de mocadors fins a tocar la fredor metàl·lica de la clau. I amb el tresor dins les mans tremoloses corríem a obrir la porta quasi màgica, que tenia per a nosaltres, infants com érem, l’immens atractiu del prohibit. Al dotze anys Valle Inclàn em va sorprendre en una de les seves Sonates, on deia més o menys això: «Els pecats d’amor són els únics que cal perdonar». La pregunta fou feta directament a mon pare a l’hora de dinar davant de tothom. «Què vol dir aquesta frase, mon pare?».

—«D’on l’has treta?».

—«D’enlloc, l’he sentida a dir pel carrer…».

Als dotze anys vaig llegir Madame Bovary. N’havia sentit parlar a les ties. Deien que era una mala bèstia perquè enganyava el marit, «no entenc per què d’aquestes històries n’han de fer novel·les, amb tants d’arguments “monos” com hi ha…».

Madame Bovary ha vingut a fer-me companyia. He rellegit fa poc l’obra. Als dotze anys no en vaig entendre res. T’ho confés. Ara pens que ningú mai no la podria escriure si intentava que reflectís els problemes d’avui. Adulteri, amant, engany, són paraules bordes, potser perquè ja no serveixen per a ésser declamades teatralment, han perdut el valor. I ara, com dir-te, doncs, que jo he fet l’amor amb altres homes però que no t’he enganyat, si tanmateix no hi crec, en l’engany? T’he estat fidel? Pens que sí; perquè l’única fidelitat que et puc oferir, i en aquesta hi crec, és la que he intentat de servar-me a mi mateixa. Però, ja veus, si en aquest país hi hagués divorci tu podries pensar que jo he comès adulteri… Així de senzill. Pens que poc o gens no deus entendre com, després d’explicar-te tot l’enyor, tota la melangia i la tendresa que em suposa evocar-te, puc escriure amb tanta fredor que he tengut relacions íntimes amb altres homes, malgrat que sé el mal que et farà, encara que tu no t’ho confessis obertament. A mi me’n feia quan algú em deia que t’havia vist amb una altra, te’n recordes? Doncs ara pens que ho sabria acceptar, si tornava a succeir, sense demanar-te explicacions, sense voler-ne tampoc, sense gelosia. I saps per què? Perquè ara estam en igualtat de condicions. Jo he deixat d’ésser la teva propietat més privada. Ho podràs entendre, amor meu? He d’afegir, perquè si m’ho callava no em sentiria tranquil·la, que fer l’amor amb altres homes em fou absolutament difícil. Difícil perquè, als seus rostres, hi cercava qualsevol senyal que m’apropés al teu i en la seva abraçada la teva empremta. Això em feia sofrir terriblement. Era condemnar-me a mi mateixa al meu propi infern. Saps, als meus companys d’amor no els estimava, em sentia atreta fins i tot algun cop, algun instant enamorada, però mai aquest enamorament no era perdurable. Cap d’ells no m’ha inspirat aquesta tendresa aspra de tant d’estimar-te que tu m’has fet sentir, que em fas sentir encara malgrat aquest any que s’ha escolat entre nosaltres, abocant-nos qui sap si a la separació definitiva.

He escrit aquests darrers folis —entendràs tanmateix la lletra de puça al paper tan prim, escrit per les dues cares? si no ho hagués fet així, en lloc de dins un sobre la carta t’arribaria per paquet postal— escollint els mots, mesurant-los. I són aquests i no uns altres els que et volia dir. D’aquests i no d’uns altres —pronunciats davant un capellà, a cau d’orella sota un sostre de xampany la primera nit d’amor— te n’has de fiar. Jo ja no promet: et seré fidel per sempre més; tampoc no vull que tu m’ho prometis. Però sí que et dic amb tota la ràbia i tota la força dels meus adults —qui en dubtaria?—, trenta anys, que t’estim, que cap moment no he deixat d’estimar-te. La claror és molt pàl·lida, i té, sobre l’horitzó, dins la fosca que comença, dèbils degotissos liles. Serpentines blanques embruten el trespol de la mar. Endevín un vaixell gris enfora. Tenc fred. No escriuré més.

Deià, agost del 76
Barcelona, setembre del 76