Helena, Helena

Al capvespre, a l’hora morta, arriben en esbarts. Volen baixos, tracen un parell de corbes, quasi perfectes, quasi rodones i es van dispersant a poc a poc… Si escolt amb atenció, sent el bategar de les seves ales o tal vegada sent que me l’imagín lleuger però perceptible. I amb ell recobr engrunes dels records que quasi sempre tenen formes de joventut, de pell dolça i tèbia, de carn nacrada, de perfil suau, de besades que es quedaren a flor de llavis, perdudes, sense fer…

He passat tardes i tardes de la meva vida, tardes d’estiu com aquesta d’avui, lluny d’aquí, esperant l’hora de tots els ocells per mirar-los volar lliures cap a la fosca, cap a la fosca que a l’altra banda de mar, en altres hores, omplia també de silenci el meu país i me’l tornava, com en un somni, bell, lliure, esponerós.

De vegades uns níguls tèrbols, uns níguls baixos, xafogosos, o la calitja grisa no em deixen veure els ocells o en desfiguren els contorns. Són els capvespres més llargs de la meva vida. Sense ocells pel cel, sense el soroll càlid del frec de llurs ales, no puc trobar l’instant en què la tarda resta muda, sola, plena d’ella mateixa. Llavors arriben, amb força deletèria, bafarades de tota la por del món, de tota l’angoixa del món: el front de l’Ebre, la llarga marxa dels vençuts sobre el rostoll cremat, els camps de concentració a França… La mar que estim, blava i plena de llum, quasi silent, torna de plom, eriçada de metralla, amenaçant com un brogit de fera: és l’hora de l’embarcament al port de l’Havre en el darrer vaixell que sortí cap a Amèrica hores abans de l’ocupació de París. Transportava una càrrega humana de refugiats, jueus la majoria, i un centenar de proscrits catalans i castellans de l’Espanya morta, un caramull de persones desfetes, malmenades, amb els rostres mossegats per la por, aferrant-se, aguantant-se les unes amb les altres a les bodegues, a la coberta, a les cabines esbalandra-des… Dormíem a terra quan l’extenuació ens feia oblidar dels torpedes dels submarins, les bombes de l’aviació, la fam, les tempestes i sobretot la desfeta de tants d’ideals i el nostre incert destí… Durant la travessia vaig conèixer Helena.

Helena, Helena! Quantes vegades amb tendresa, amb ràbia glevosa, a crits, dolçament en veu baixa, he pronunciat aquest nom. Ha tengut, té, ara més que mai, el poder absolut, abrasiu sobre els meus sentits, sobre els meus records, sobre la meva carn envellida, arribant-me fins a la cèl·lula més seca dels ossos. Posat als llavis em torna el somriure més bell de tota la terra, un somriure encisador, total. Helena somreia com tu, Helena, una mica amb els ulls, amb el nas, amb el front. El somriure se li difuminava per tot el rostre fins els lòbuls ro-sats de les orelles que, com els teus, reclamen la besada… No pensis el que penses, Helena: «Aquest vell té un estil estantís, carrincló, d’abans de la guerra…». Sent intensament cada paraula i no tenc altra manera d’expressar-me, perdona’m.

M’has demanat que t’escrigués i et parlés de la vostra semblança. Tal volta és tot el que de mi t’interessa… No t’ho retrec… Totes les dones que he estimat, i et confés que no són tantes com semblen —amb els dits d’una mà es poden comptar— han tingut una enorme curiositat per a llurs rivals. Fins i tot s’hi cercaven punts de contacte o de relació. En el fons, això em divertia… És clar que, en el vostre cas, aquesta relació la involucra, a més a més, un nom. T’he de confessar que m’agradares de seguida: em retornares a ella, a les tardes límpides dels records i més enllà, a les nostres primeres tardes americanes, a la meva joventut tan marcida però tan viva encara a cada arruga, a cada plec de la pell. No saps, i voldria que mai no ho sabessis, què és ésser vell guardant joventut a frec de llavis, a frec de cor també, per ésser-te del tot sincer. Per això el dia que ens vam conèixer, quan tu em demanares asèpticament, amb la fredor una mica mecànica dels professionals:

—Què en pensa, de les nostres circumstàncies polítiques actuals? Què l’ha fet decidir a tornar de l’exili?

Jo et vaig respondre que venia a cercar una onada de mar que acabava d’esvanir-se dins el verd dels teus ulls.

No ho entengueres. Et posares seriosa, et sentires incòmoda. Podia llegir-te el pensament: Com es poden dir en aquests moments bajanades amb tanta frivolitat!

—Sobre què ha treballat, aquests darrers temps? Quins projectes té ara? Per què acceptà el nomenament de Doctor Honoris Causa per la Universitat de San Diego en uns moments en què Àngela Davis, PNN d’aquella Universitat, era empresonada? Què opina de Tarradellas? Publicarà les cartes que li escriví Carles Riba? Què en pensa, d’Alberti i de Guillén?

Les meves respostes et semblaren rutinàries, apagades. No tenia cap interès a fer l’esforç de pensar frases brillants, carregades d’ironia, les més convincents per a tu i per al teu públic. L’única cosa que m’importava en aquells instants era el verd dels teus ulls, l’esclat de llum sobre el castany dels teus cabells, el trèmol lleuger, quasi imperceptible, de la teva pell sedosa que resplendia plena de joventut.

—Li han dit mai que té la veu de vellut?

Aquesta vegada ben obertament et rigueres de mi, però la teva manera de riure, en comptes de fer-me mal, llançà sobre la meva pell un grapat de roses oblidades.

Impulsivament, quasi sense adonar-me’n, amb paraules tremoloses et vaig fer la pregunta agosarada i la teva resposta em posà al galop tota la sang dins les venes.

—Sí, em dic Helena.

Vaig conèixer Helena a bord de l’Independent dos dies després de la sortida de l’Havre. Ningú no ens presentà. No calia. Tots dos sabíem, sense dir-ho, perquè érem allà i això bastava. L’empremta de la desfeta de tants d’ideals bastits amb anys d’esforç i de lluita era patent als nostres rostres. Res no ens hauria apropat tant… Després, un grapat de mots dits en la nostra llengua ens retornà plens de recança a la ciutat on havíem nascut i on un dia també, n’estava segur, ens hauríem trobat si un destí ben hostil no ens hagués arravatat la victòria.

—No és just el que han fet amb nosaltres. Ens han condemnat a la ràbia i a l’enyor. Com podem oblidar tant d’odi?

Alçà el cap. Els seus ulls em miraren plens de melangia. Sense quasi jo adonar-me’n, Helena era entre els meus braços i plorava… De bell nou vaig creure que la mar ens agombolava i que el nostre país sorgia de les ruïnes, lliure, i ens acollia…

La presència d’Helena s’anà escolant a poc a poc vora meu fins a incorporar-se’m, lluminosa, i ho anà esvaint tot, esborrant-ho tot: els records dels camps minats, les ciutats enceses… I la por i l’angoixa de tantes hores i tantes humiliacions i tantes morts s’apaivagaven com per art d’encanteri. Ella però, a l’abast de la meva mà i de la meva tendresa, apareixia tot sovint llunyana, esmaperduda, enlairada com si es cobrís amb un mantell de boira, la mateixa que anys després no em deixava veure els ocells…

—Sí, em dic Helena.

El teu nom m’abocà al seu. Als cinc anys de les nostres vides juntes que tu, pronunciant una sola paraula, em feies empassar d’un glop. Cinc anys, Déu meu! Dies sencers de dejuni durant setmanes sentint com tots els membres dels nostres cossos encara joves s’anaven quasi paralitzant de lassitud i de cansament. Mesos i mesos de recórrer Amèrica, Amèrica en guerra també, cercant un lloc de treball, esperant que alguna Universitat em reclamés… I un sol nom per donar-me força, per arrabassar-me el neguit, per fer-me sentir necessari: Helena.

Helena al meu costat, Helena, trista, feble, abatuda, agafada al meu braç, adormida sobre la meva espatlla a les estacions dels ferrocarrils, als autobusos que ens portaven cap al Sud… Helena la primera nit que férem l’amor en aquella petita cambra de l’hotel esbalandrat, però que la seva presència omplí de totes les roses del món, de totes les petxines de les nostres platges… Eren un miracle aquells ulls verds de maragda, verds d’aigua marina que em miraven amb tota l’amor de la terra. Helena, com la terra humida després de la pluja, oferent, estesa sobre un llit metàl·lic, pobre, sobre un llençols usats. Helena per primera vegada meva, nua entre els meus braços. Els meus dits recorregueren tots els camins de la seva pell i els meus llavis els petits indrets, els racons amagats, on la frisança era més intensa… Envorava delicadeses de seda per a les meves mans aspres. I allà, tan lluny de la pàtria, empeltàrem la nit de besades i tendresa sota uns estels que ja mai més no ens serien hostils. Helena a casa, la primera casa que vaig tenir a Amèrica quan la Universitat de Santa Bàrbara, gràcies a la recomanació d’un hispanista, em convidà a fer-hi uns cursos amb un contracte per un any. Helena regant les flors del jardinet que perfumava una llimonera. Helena asseguda en una butaca, comprada de segona mà, amb un gat a la falda, molt pàl·lida, molt seriosa perquè no volia que la retratés. Helena picant a màquina els meus manuscrits, omplint fitxes, fent-me suggeriments sobre la meva feina. Helena i els seus fantasmes. Helena despertant-se d’un mal somni, envoltada de morts, de nens rajant sang, amb els caps oberts, estesos pels parcs, mutilats per la metralla… Helena distreta, llunyana, llegint els fets d’una guerra que també la malferia, esperant noves del seu home, incorporat a la resistència francesa, sense saber si era viu o mort.

Helena va anar-se’n un dia per no tornar. Em va dir que volia fer un petit viatge, de tres o quatre dies, tota sola. Volia arribar a San Francisco i des d’allà agafar un d’aquests autobusos grossos i llargs que, fent de correu, et porten de ciutat en ciutat. No sabia encara quin indret triaria. Tres o quatre dies, digué, perquè més t’enyoraria. I no tornà.

La vaig esperar dia i nit, pendent del renou de la porta del reixat del jardí, pendent del soroll de les seves claus al pany, pendent del timbre, vetllant l’arribada del carter… Els llavis aprengueren el rictus amarg d’un bes inútil que jamai no li pogueren donar i els braços, cansats d’iniciar una falsa esperança d’obrir-se, no tornaren a cloure’s a l’entorn del seu cos. I les paraules assajades: —M’és igual d’on venguis. T’estim. No em deixis—, repetides milions de vegades durant aquells dies, se’m podriren a la boca perquè mai no vaig poder arribar-les a pronunciar.

La seva absència omplia el buit on jo, sense remei, havia caigut, un forat negre d’immens fondal, un pou enllotat. La pena em consumia. Vaig estar a punt de tornar-me boig. Parlava amb Helena, cridava Helena i fins i tot pensava abraçar Helena quan de nit, sol en el llit que havia estat nostre, em despertava… i abraçava el meu propi desengany. Helena se n’havia anat deixant-me el parany de la seva empremta en cada petit objecte de la casa: un jersei a mig fer, un llibre obert sobre la tauleta de nit, les flors en un gerro, que s’anaven marcint sense que ningú les canviés, els vestits penjats a l’armari. Helena, n’estava segur, no volia que jo l’oblidés: per això havia omplert els meus sentits de la seva presència, encara que ella ja mai més no tornés. Fins i tot alguna vegada m’havia confessat que quan em regalava petits objectes —era molt afectada de comprar coses per a mi— no ho feia pel gust de veure la meva alegria, els ulls lluents, les mans nervioses desfent amb pressa el paquet o desfent-lo amb parsimònia, assaborint la petita emoció de la sorpresa, detenint-la. No, no era per això sinó pel gust, més refinat encara i més egoista, de saber que cada cop que jo mirés damunt la taula, als prestatges de la llibreria, al calaix de la roba, al canterano de la nostra cambra, llibres, figuretes, flors assecades, mocadors, bufandes i… sobretot aquell ocell de plomissó groc dins la gàbia de barrerons blancs, em parlarien d’ella, me la farien recordar.

—La meva presència t’envairà com una ombra, t’envairà entrant-te pels ulls, endins, ben endins fins a l’ànima…

Al cap d’un mes vaig rebre una lletra seva datada a l’Havre. Una lletra llarga, valenta plena de tendresa, on em donava les gràcies per haver-la estimada tant i em demanava perdó per la fugida. Mai no la hi vaig contestar: Helena oblidava intencionadament de donar-me l’adreça. Sempre, des de llavors, doblegada dins la cartera, he duit la carta a damunt. El paper s’ha anat fent vell, embrutant-se de groc, en algun angle dels plecs clareja. Podria copiar-te’n, Helena, algun bocí, escriure-te’l de memòria, però no vull ni puc fer-ho. Em sembla que això seria trair la confiança que ella diposità en mi, despullar la seva intimitat. Jo només tenc dret a donar la meva versió dels fets, el meu punt de vista, de sensibilitat des d’on ara reteixesc per a tu aquesta història…

Però sí que et mostraré el motiu fonamental de la seva fuita: li arribaren a les mans les llistes dels alliberats del camp d’extermini de Mathausen. En aquestes llistes, hi havia trobat el nom del seu marit sota una fotografia esgarrifosa de rostres assecats, famèlics, argollats en un mur. Amb un parell més de catalans, Pere Vallhonrat fou traslladat en un hospital francès. Helena se’n va anar per retrobar-lo. No es cregué digna de la felicitat que nosaltres dos havíem bastit, de l’amor que junts havíem guanyat a força de girar l’esquena a l’odi i també d’oblidar el passat. Helena s’atansava a qui més la necessitava aparentment per ajudar-lo a viure de bell nou, per ajudar-lo a no deixar-se morir en l’exili de tot l’enyor i tota la ràbia dels vençuts. Helena retornava, al costat de Vallhonrat, a una militància política de què, durant els cinc anys que visquérem junts, havia estat marginada del tot. Mai més no he sabut noves seves.

Entre els anys cinquanta i seixanta, m’arribà esporàdicament un butlletí editat a Tolosa del Llenguadoc per un grup d’anarquistes, on figuraven alguns articles que no eren signats però que, jo n’estic segur, eren d’Helena. L’estil era inconfusible, almenys per a mi. I és curiós: de vegades entre línies hi havia llegit al·lusions personals. Fins i tot l’anagrama que formaven les sis primeres lletres de la seva columna deien sempre el mateix: t’estim… Era la seva forma ambigua de dir-me: jo sí i tu?

La casa romangué tal com Helena l’havia deixada molt de temps. Després, una de les meves alumnes americanes s’encarregà de canviar-me les coses d’un lloc a l’altre, de canviar també la meva vida: Laiza s’instal·là a casa i ho intentà tot per fer-me feliç.

Fou després, quan Laiza es casà amb un professor del departament, quan les Universitats començaren a preparar-me homenatges, quan em jubilaren. Fou després quan vaig adonar-me que m’agradava caminar tot sol pels turons que envolten la casa, mirant-me els peus, mirant com els anys havien anat escurçant les meves passes. I una tarda arribaren els ocells, esbarts d’ocells que volaven baixos, traçaven un parell de corbes, quasi perfectes, quasi rodones i s’anaven dispersant a poc a poc. Amb el frec de les seves ales tornaven els records, les menudes i oblidades vivències… La memòria d’Helena va imposar-se’m i, altra vegada, com en els dies llunyans del nostre encontre al vaixell, envaí amb força deletèria el meu passat fins a esborrar tot el que no li pertanyia.

Ja coneixes la història d’Helena, Helena, que com tu tenia nom i ulls de deessa. Fes-ne el que vulguis. A partir d’ara també a tu et pertany. Per a mi, que t’estim amb la mateixa força que a ella, tu representes, més que Helena aleshores, la bellesa permanent, l’impuls irreversible de la joventut, la joia de viure, malgrat que t’esforcis a convèncer-te que res no val la pena, que l’amor és un accident, que cap empremta no és perdurable. Amb la teva presència has aturat tots els rellotges, tots els calendaris o millor encara, els has fets caminar enrere fins al punt que jo, vora teu, m’he sentit ple de força i tan jove com tu. Sols mentia el mirall.

Helena, Helena, per tots els déus, creu-me. Ningú mai com tu no m’ha fet sentir l’ànsia del paradís, ningú com jo no ha sentit amb més intensitat els reclams de l’amor mentre et mirava… I he recordat Faust però, per desgràcia, mai no he cregut en el dimoni. No vindrà a ajudar-me. Ningú mai com tu no m’ha fet sentir amb tanta ràbia, amb tanta força i desesperació el desig, un desig que creixia i em feia absolutament seu mentre et contemplava lliure, nua, tèbia i quasi meva… Dins les venes, la sang era un incendi. Milers de cèl·lules del meu cos tan cansat, tan vell, clamaren amb desesperació vers el teu. Però a l’hora de l’amor, rere els esbarts dels records, arribaren els níguls tèrbols, els níguls baixos i xafogosos, la calitja grisa i, com si et volguessin protegir dels meus ulls, et cobriren d’ombres. A l’abast de la meva mà no podia tocar-te. T’endevinava a prop però quasi no et veia…

Helena, per a tu he volgut sobrepassar el meu temps, he oblidat que jo som ara el meu propi límit. Mai no sabràs com pot ésser de trista i borda la impotència, com és de fort el crit dels eixorcs!

Sí, Helena, a l’exili, amb tantes coses perdudes per sempre més, vaig deixar-hi també el sexe.

Deià, agost del 1976