Li sabria greu que començàs aquesta història amb paraules manllevades? Amb paraules de la nostra història —seva perquè vostè l’escriví i meva perquè jo l’he viscuda— amb paraules emprades per vostè a les darreres ratlles, abans d’escriure «continuarà»? Em deixa continuar, doncs, a la meva manera el seu llibre volgudament obert, explicant-li la meva versió dels fets, donant-li el meu punt de vista, emprant però, per enllestir d’una vegada, els seus mots?
«Tancar els ulls amb la son suficient per a somniar-te un altre cop tan sols i lliurar-te després com a una ofrena, no penyora, no mar, a l’oblit necessari on tants de cops t’he esperada». Pronunciar amb aquests llavis tristos, que encara cremen quan lletregen un nom, la darrera paraula; que pus mai més ningú no n’escrigui ni un sol comentari, ni digui que em conegué o la conegué a ella. Ni canviï la fi per fer-la feliç i que acabi com cal, com li agradaria que acabés perquè s’ha identificat un punt massa amb la història. Deixar d’escriure i desaparèixer, tornar a empal·lidir dins la fosca, a sentir les mateixes goteres, a viure de les engrunes de tants d’horabaixes, nits, matins, migdies, tardes com he necessitat per envellir, com si al temps li fes mandra de fuetejar-me de cop amb el seu estigma i decidís la lenta tortura de milers i milers d’hores i l’engany dels cosmètics aplicats amb meticulositat a la cara durant els darrers vint anys…
Ancorar lluny, enllà de la mar gran, on és possible encara el miracle de les sirenes i els paradisos marítims que no governa Plutó, que ningú no governa i on els homes-peixos són lliures, feliços i s’estimen.
Ancorar lluny, a força de somnis, embriagueses i altres herbes —vostè ja m’entén—, anar-se’n sense crits ni estridències, sense molestar ni fer soroll, sense perdonar la vida als qui es queden ni deure’ls-la tampoc… Només pel dret inalienable de continuar patint una neurosi massa depressiva que no se sap si és depressiva perquè és neurosi o al revés o diferent: és depressiva perquè el panorama a l’entorn no és d’allò més encoratjador… I no ho dic perquè aquest sostre baix, aquestes quatre parets asèptiques que m’envolten ara em facin sentir ofegada dins les meves pròpies obsessions, els meus propis alens massa repetits o la meva pròpia respiració en un lloc tan tancat i tan petit. No, la meva reclusió és sempre voluntària, conec els meus límits, m’adon que he tocat fons. I venc aquí a passar un parell de setmanes amb companys que sempre m’esperen, que mai no pregunten, que no em cerquen raons.
Conec bé aquest lloc i el paisatge que veig des d’aquí, dividit en quatre bocins per les reixes de la meva finestra, m’agrada d’allò més. Sobretot perquè m’ofereix possibilitats de compondre’l de manera diferent segons el meu estat d’ànim. Col·loc la mar, trencada en dos trossos, a l’angle de baix: som a la platja, obr els vidres i em pos a prendre el sol, m’arriba la remor de les ones i els crits dels infants que juguen a la sorra. Contempl la terra rere l’horitzó a l’altra riba, la catifa verda davalla fins a l’aigua per fer-hi emmirallar les oliveres… Endevín, assegut en una soca, el déu Pan.
Me sent bé aquí, més calmada, lluny de la ciutat que m’atabala, lluny de tants de renous. Puc posar en ordre la memòria, dedicar-hi tot el temps, ocupar-me’n amb un interès especialíssim, acaronar-la com si fos una nina. La memòria ho és tot per a mi. Gràcies a ella visc encara pendent del somriure més bell de tota la terra, quan em puc recordar del seu perfil. Pas hores i hores evocant-lo i m’arriba aïllat, primer, sols un somriure que ho envaeix tot, que tot ho esborra, i es va fent gros i omple tota la cambra. I resta com un immens cartell lluminós o com una diapositiva, temps i temps, davant els meus ulls. Després el somriure torna als límits naturals d’una boca, una boca col·locada en un rostre jove que em mira. Rere, s’alça, com si fos al teatre, un teló de fons, un paisatge remembrat amb tanta força que compareix aquí i transforma aquesta petita alcova en un tros de bosc d’alzines i pins o en un bocí de garriga de mates i romaní, en una llenca de camps d’ametllers que comencen a enllestir un cel de neu entre les seves branques… Un poble abandonat sorgeix, desolat i ruïnós, entre ullastres i heures… Escolt enfora les remors de la nit novella. Dins la vall amarada de fosca es mouen unes taques blanquinoses amb una esquella al coll. El vent m’acosta, intermitent, la veu d’un home que canta lluny. Pàl·lids, tapats per núvols color de cendra compareixen els estels… Sent la seva mà entre les meves, sent el seu cap repenjar-se, dolç, sobre la meva espatlla i tenc por. Por, molta por de pronunciar, que pronunciï paraules que tàcitament ens hem prohibit. No sap, ningú no sap, ni es pot imaginar què donaria per sentir-les ara de la seva boca. Les hi faria repetir fins a l’esgotament. Fins que les orelles no poguessin més de tant d’escoltar-les, fins que els seus llavis callessin cansats, fins a adormir-se. Llavors li vetllaria el son, acaronat-li la imatge amb l’esguard, curull i avar de tanta bellesa.
Mentre comprov que la felicitat té per a mi ja gust de ranci, d’antic, d’estantís, gust de memòria, de tant de tornar a assaborir records minúsculs, vivències d’abans que he anat amuntegant de molts d’any ençà. La felicitat m’arribà un dia, però; tenia els ulls de color de mel, al fons de l’iris vacil·lava l’ambre amb vetes marrons i liles. La felicitat m’entrava ulls endins i em venia d’uns ulls diferents, que em miraven. D’uns ulls trists, molt trists, melangiosos, esmaperduts, alegres, irònics, riallers… Uns ulls que em miraven com si m’obliguessin a viure, que no em perdonaven la vida, me la imposaven com un fet irremeiable… Una sala de concerts plena de Bach, el primer moviment del Concert en re menor sonant ara mateix en aquesta cambra, omplint-la d’esquitxos d’enyor i de tendresa. Uns ulls que et fitoren amb tota la força, la ràbia i també l’encís, que mai no has trobat en cap altra manera de mirar…
Un passeig vuitcentista cobert de fulles grogues, isolat entre un vells murs de color ocre, murs de convents, vorejats per cunetes i aubellons on la tardor amaga els seus fantasmes, adormint-los amb remor d’aigües residuals. Aquí mateix, ara mateix, a cau d’orella l’estrident xiscle d’uns frens aferrant les rodes sobre l’asfalt a un pam del seu cos. Vaig sortir espantada i m’abraçà amb tanta força, amb tanta desesperació, que gairebé em tirà a terra. La gent ens mirava. Em sentia incòmoda, ens podien conèixer. La matrícula del meu cotxe era fàcilment identificable en una ciutat petita com la nostra. I em posava en evidència. No es pot imaginar com m’arribava a desesperar molts de pics el seu caràcter massa apassionat, la seva sinceritat agressiva. Ara ho donaria tot per haver sabut aprofitar aquells moments en què sentia, sense voler-ne gaudir, el contacte tebi de la seva pell, les mans sobre els cabells sedosos, el desig als seus ulls.
El passat és irreversible. No tornaré mai més a tenir quinze anys menys, ni en trauré cap lliçó que em serveixi per a apropar-me cap aquella felicitat que vaig perdre sense arribar a guanyar, que m’escapà sense jo copsar-la del tot. No tenc res més que una memòria plena de fantasmes que, com aquells del darrer autumne nostre, s’amaguen dins les clavegueres i espanten la son dels nins amb una ganyota ferotge, el gaiato a la mà, el sac a l’esquena carregat de fulles mortes. Fantasmes que m’assetgen sense poder més, fins a fer-me cridar com a una boja. Les meves queixes a estones desborden la cambra, emplenen el passadís i ressonen per tota la casa. De vegades el vent se les enduu lluny, ben lluny fins a donar-les eco, cansat de sentir la trista alulea omplint-ne el casal.
Les meves queixes són totes contra el temps que no em compadeix, que no em vol concedir, implacable, el que li deman: la de fer caminar enrere el meu rellotge i aturar-lo a l’hora plena, exacta del migdia, en aquell redós de mar on un vaixell avançava lentament sobre un trespol de boques tendres, d’ales de gavines esteses a punt d’iniciar el primer vol.
Barataria totes les hores que em resten de la meva vida per reviure aquella, per repetir-la gaudint amb fruïció, però, cada instant, tot i sabent-ne la fugacitat deletèria… Oblidaria els gestos, les mans, la veu i les paraules. Res no em destorbaria de mirar embadalida aquell cos que per primera vegada vaig veure nu, que per primera vegada se’m lliurava. I no el rebutjaria com aleshores amb frases de moral a l’ús, en què tampoc no creia, mentre per dintre em negava als fortíssims reclams del desig, mentre esquitxava l’ànsia immensa de fer-me seva, de fondre’m dins l’espill de la seva carn…
Si vostè no ha estimat ningú amb deliri, si el seu comportament coincideix sempre amb la seva ideologia i amb els seus sentiments, si mai no ha estat contradictòria, si no té tampoc ara contradiccions, pot riure’s de mi i dedicar el seu temps a llegir qualsevol diari enlloc d’aquestes ratlles sagnants. Les meves paraules, malgrat l’afany amb què les escric, tradueixen amb dificultat l’enyor, la ràbia i la impotència que m’amaren, l’esforç per continuar vivint sense cap més objectiu que perllongar una angoixa arrelada en un passat que tampoc del tot no fou meu. Perquè el record més bell, aquell que hauria bastat per donar plenitud a la meva vida, fou un record esguerrat, incomplet, per culpa meva.
Tenc present el seu gest ple de candor malaltissa, d’innocència perversa, quasi maligna d’àngel rebel, al moment d’iniciar el joc. Un gest que m’abocà al risc vora els precipicis, els paranys, les teranyines, vora les aigües de vidre també, ran, molt ran del paradís. I jo no vaig saber aprofitar-lo. Regirada, amb el’ rostre encès, vaig sortir rabent de la cabina deixant el seu cos adolescent, perfecte, tapat amb un llençol. Durant la resta del viatge em vaig amagar, no volia que ningú em veiés. Pensava que tothom sospitaria la meva torbació. Una barreja estranya de sentiments contradictoris començaren d’inundar-me; trista, empegueïda, em penedia, més del que havia fet que no del que havia deixat de fer.
Des d’aquell dia vaig rebutjar la seva presència.
Procurava per tots els mitjans evitar-la malgrat el seu setge constant. M’amagava corrents quan sospitava que la seva silueta compareixeria davant meu. Record les seves intervencions fora de to a classe, les preguntes insolents. Conserv els seus dibuixos encara, com a resposta a unes qüestions de matemàtiques, les estrelles de mar, els vaixells de veles blanques, els sols espurnant raigs, les llunes com tallades de meló. Sí, a canvi de tots aquests burots li vaig posar un merescut suspens al butlletí de notes i vagi enviar avís als seus pares de la seva conducta deficient. Li sabé greu, vaig adonar-me’n, però no aconseguia d’entendre-li les ganes de mortificar-me. De vegades tenia la impressió que es reia de mi perquè sabia que jo l’estimava. D’altres pensava que la seva crueltat arribava fins a fer burla de mi amb els companys… Després, ja massa tard, vaig comprendre que, de tot això, només n’era culpable l’amor, que mai no li havien ensenyat a expressar d’una manera adient, un amor tendre, adolescent i bell com el que m’oferia sense que jo, que tant l’estimava, fos capaç d’acceptar-lo, sense por ni condicions, per complet. Ja no som a temps que entengui com fou de difícil per a mi, aleshores, en una ciutat provinciana com la nostra, plena d’ulls espiant-mos, plena de xerrameques i murmuracions, acollir el seu amor.
Em dol sobretot de justificar-me davant vostè ara que ja m’és impossible corregir, esmenar tants d’errors. Si el temps, però, com en un miracle em concedís el do que li deman, si tornés en aquella hora màgica, li restaria al costat enamorada i amb els ulls assedegats de la seva imatge esperaria la mort.
Dins el meu fracàs, dins la meva immensa pena, tenc, però, una sort, una sort que em fa diferent de la resta de les persones i que m’obliga de temps en temps a recloure’m aquí, en aquesta casa de salut, per viure amb la memòria vigilant, vetllant dia i nit el seu record. I el record me la retorna palpable, real: apareix davant meu adolescent, bella com aleshores i puc mirar-la i puc sentir un tacte de seda quan pos les meves mans sobre els seus cabells, i puc odorar-ne el perfum… És els dies grisos, emboirats, quan ella compareix. Me l’anuncia la pluja petita, tremolosa, esquitxant els vidres amb gotes diminutes, ferint amb lassitud les fulles de l’heura que puja enfilant-se pel mur, mostrant-me braços mutilats per l’esforç d’entrar-se’n persianes endins.
La pluja clara, suau, tendra, nodreix la meva memòria: Ella s’asseu vora meu sobre el llit de vànova blanca. Un calfred em recorre el cos. De vegades la visita dura hores, d’altres uns instants, però sempre la cambra queda impregnada d’un perfum de roses mesclat amb una bafarada d’olor de mar que només s’esvaeix al cap de temps quan algú obri la porta i entre dins la cambra. Ningú no creu que ella em visiti, però jo en tenc una prova, a més del seu perfum, una prova material, palpable: un bocí d’alga que portava enredada entre els cabells i que jo li vaig llevar per guardar-la com la més dolça de les penyores. Puc mostrar-la-hi si sent curiositat i un dia em ve a veure.
Vostè es preguntarà per què arriba exhalant l’olor de mar i de roses qualque dia de pluja. Per a mi no és gens estrany. Marina desaparegué quan tenia disset anys —no va morir de part com vostè insinuava, no tengué cap nina, tampoc no es casà— un dia de mar forta. Se n’anava a Barcelona a estudiar el primer curs de carrera amb altres companys al mateix vaixell en què un any abans jo havia viatjat amb ella. I fou a la mateixa hora, al mateix redós d’aigua, quan sentí el reclam de les ones, obscur i precís, i com aquell dia, perseguida pels meus ulls plens de desig, no dubtà a lliurar-s’hi.
Marina se suïcidà, segons els metges i els seus pares. Abans de fer-ho m’escrigué una lletra, era el seu testament. No n’hi adjunt una còpia perquè és llarg i no tenc a l’abast cap màquina fotocopiadora. Si el vol veure, però, és a la seva disposició, encara que en algun moment hagi suposat que vostè ja el coneixia. Com li ha pogut arribar? Ho ignor. A la lletra, Marina em deixà com a penyora el seu amor i la mar que s’encarregaria d’enterrar-la. Vostè creurà que això és impossible, inversemblant. Els cadàvers dels ofegats suren, de vegades són arrossegats pels corrents aigües enllà. Però jo sé, estic segura, que el cos de Marina, que mai no fou trobat, descansa al fons de la mar, cobert de sorra i d’algues en el lloc exacte on les ones, entrant-se’n pel vidre del nostre ull de bou, espiaren per primera vegada el seu cos nu, perfecte, i en romangueren encisades. I sé ben cert que ella descansa allà perquè en aquell redós hi he vist florir roses. Roses vermelles, com un miracle, sobre la mar blavíssima, que ningú no ha tallat encara. Les he vistes, ho jur i en pos per testimoni les gavines.
Barcelona, octubre del 1976.