88

Xerrades de família

La nit del dissabte següent, els llums de la primera planta del Palau Comtal eren encesos. Darrere dels lobulats finestrals es veia l’anar i venir dels servents amb safates de menges selectes i copes amb excel·lents mostos del Priorat. El comte Ramon Berenguer havia convocat una Curia Comitis^[20] per resoldre consultes i en acabat celebrava, acompanyat pels seus col·laboradors més íntims, el triomf que representava per a la seva empobrida hisenda la riuada de morabatins que havia arribat a les arques comtals. En aquella assenyalada ocasió, els trons de tots dos cònjuges estaven separats i cadascun rebia les persones del seu cercle en un extrem del saló. Al fons hi havia el comte, envoltat dels seus: el veguer, Olderic de Pellicer; el senescal, Gualbert Amat; el bisbe de Barcelona, Odó de Montcada; el notari major, Guillem de Valderribes; els jutges, Frederic Fortuny i Carratalà, l’honorable Ponç Bonfill i March i l’il·lustríssim Eusebi Vidiella i Montclús, que feien de mitjancers en les litis honoris, o plets que versaven sobre l’honor i els drets dels ciutadans notables; i per descomptat també hi havia el seu conseller Bernat Montcusí, a més dels Cabrera, Perelló, Muntanyola i un llarg etcètera de nobles famílies del comtat.

Al costat del gran finestral hi havia Almodis, rodejada de la seva petita cort. El seu confessor, Eudald Llobet; el capità de la seva guàrdia personal, Gilbert d’Estruc; la primera dama, Lionor; na Brígida, na Bàrbara, Delfí i, vestits com dos homenets, els joves prínceps, Ramon i Berenguer. Finalment, als seus peus i vigilada per la seva antiga preceptora, Hilda, gatejava les petites Agnès i Sança.

La remor de les converses anava in crescendo quan una campaneta accionada pel comte va fer emmudir tothom. El silenci va avançar com una onada i la veu de Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, va arribar fins als últims racons del gran saló.

—Alegria, amics meus! Donem gràcies a Déu. El que amenaçava de ser un gran fracàs ha esdevingut una gran victòria i, com se sol dir, «tot va bé si acaba bé». Fins suposant que el botí de Múrcia hagués estat excel·lent, mai no hauria abastat la suma que ha representat el rescat de l’ostatge que ha estat hoste nostre durant aquest any. Us dono les gràcies a tots per la vostra fe i paciència. Ara, un cop comptabilitzat l’import, arribarà el moment de saldar deutes i donar a cadascú el que és seu. L’Església, que ens va donar suport amb les seves oracions en els moments d’angoixa i tribulació, rebrà un generós òbol. —En sentir allò, el bisbe va inclinar lleument el cap—. La ciutat, i en nom seu el veguer, gaudirà també de la nostra generositat. —Aleshores va alçar la copa Olderic de Pellicer—. I, per descomptat, també els comtes amics que van posar les seves hosts sota els meus penons rebran la deguda recompensa.

Al fons va ressonar la veu d’Ermengol d’Urgell:

—Llarga vida al comte de Barcelona!

—Llarga vida! —van respondre tots alhora.

—Només us demano una mica de paciència. Fer l’arqueig d’aquesta aventura no és una qüestió qualsevol, i fins que els meus comptables no donin la xifra exacta del benefici no podré començar a pagar els deutes. Però podeu estar segurs que això repercutirà en favor de tots.

I aleshores, alçant la copa, va anunciar:

—Per futures i rendibles conquestes, i per grans pactes que redundin en profit del comtat, i aquesta dedicatòria és per a vós, dilecte conseller, Bernat Montcusí, que heu vetllat pel compromís amb tanta sagacitat com clarividència.

El conseller, botit com un galàpet, va acceptar les felicitacions dels presents, que es van afegir al brindis del seu senyor, si no per convenciment, sí almenys per acatament. Només hi va haver dues persones que no van aixecar la copa. La primera, Eudald Llobet, confessor de la comtessa, que, amb el rostre serè, va mantenir el gest digne. La segona, Marçal de Sant Jaume, que havia patit les contrarietats com a ostatge i que en aquella ocasió se sentia mal pagat, postergat i humiliat.

Acabada la vetllada i amb un excés d’alcohol a l’estómac, tothom va anar abandonant el palau.

Ja en la intimitat del tàlem, la parella comtal conversava tranquil·lament. La comtessa, asseguda davant del mirall, arreglant-se la cabellera vermellosa amb una pinta de corall i pues d’ivori, es va adreçar al seu espòs, que l’esperava ja ajagut per celebrar la fi d’un dia perfecte.

—Celebro, espòs meu, que tot el cúmul de desventures que vam patir hagi acabat d’una manera tan brillant i profitosa per al comtat.

—Us ho agraeixo. Tingueu en compte que ens correspon un terç del total: deu mil morabatins. Amb això pagaré el que ens queda de l’adquisició de Carcassona i Rasès, i amb la resta passaré comptes amb la tropa i els aliats, i veuran que el comte de Barcelona sempre paga els deutes. —Ramon es va incorporar per contemplar el reflex de la seva estimada esposa al mirall—. Em consta, Almodis, que sempre puc comptar amb el vostre ajut. Us vau portar com un soldat; sou molt més que el repòs d’un guerrer.

—Si és així com em considereu i tenint en compte que voleu saldar el deute amb tothom, com és que no heu pensat en una recompensa per a mi?

—Què us puc oferir? Tot el que és meu us pertany.

—Això em consta —va dir Almodis amb un somriure—. Però jo també tinc compromisos.

—I quins són aquests grans compromisos?

—Deutes contrets amb la meva gent, als quals haig d’atendre: la sopa dels pobres que cada dia es reparteix a la Seu representa un costós dispendi per a la meva petita economia, les monges dels convents d’on sóc protectora, i finalment, encara que no us en digui res, també m’agraden les vel·leïtats que tenen totes les dones.

—En quant valoreu el deute que tinc?

—Em donaré per satisfeta amb una vintena part del vostre benefici.

—Això són molts diners, esposa meva.

Almodis es va alçar i, traient-se la bata de brocat verd, es va acostar al gran llit amb la roja cabellera com a única vestimenta.

—Hi incloc el plaer amb què us obsequiaré aquesta nit.

—Com sempre, m’heu convençut, estimada meva, i a més aquesta nit en particular no m’hauria agradat haver de dormir a l’avantcambra del nostre dormitori.