70

Mals auguris

Barcelona, principis de 1057

Delfí no s’hauria imaginat mai que la vida al palau fos tan complicada. Els bàndols estaven definits. De la part de la comtessa hi havia Lionor i Delfí, que l’havien acompanyat des de Tolosa; na Brígida, na Bàrbara i la preceptora Hilda, que el comte li havia assignat des del primer moment; el grup de fidels cavallers que l’havien tret del castell de Tolosa; el seu confessor, Eudald Llobet, i els cortesans ocasionals que, disposats a obtenir favors, s’acosten invariablement als qui exerceixen el poder per aconseguir avantatges i pujar a costa de vendre la seva fidelitat al millor postor. De l’altra: les cases de Barcelona fidels a la difunta comtessa Elisabet, les persones dels cercles propers a la repudiada Blanca d’Empúries; els qui havien apostat, pensant en un benefici llunyà, per afalagar el futur hereu, el primogènit del comte, Pere Ramon, individu de caràcter erràtic i rebel que no es preocupava d’amagar l’antipatia que sentia per la consort del seu pare. Els incidents eren continus i els motius, nimis: la possessió d’un cavall, el motiu d’un regal a un noble pròxim, l’ordre de protocol en un mer pergamí… I allò obligava el comte a fer de mitjancer entre l’exigència del seu fill i la pretensió de la comtessa, i veia afeblida la seva autoritat en un difícil i funambulesc equilibri.

Aquestes circumstàncies havien fet que el nan adquirís la qualitat de fer-se transparent, de manera que sempre que no estava sol amb la seva senyora procurava passar inadvertit. Per això mateix, en intuir, més que no pas sentir, els passos del comte al passadís es va excusar de seguida.

—Si no em necessiteu, senyora, me’n vaig a donar menjar als coloms.

—Quina mosca t’ha picat, Delfí? Et conec bé i no és tan fàcil enganyar-me. Per què no em llegeixes el final de la història que vas començar ahir?

—El comte està a punt d’arribar, senyora.

Tot i que Almodis estava acostumada a les habilitats del bufó, no per això deixava de quedar admirada cada cop que ell pressentia alguna cosa.

—No entenc com ho aconsegueixes. Jo no he sentit res.

—Deu ser que té les orelles més a prop de terra, senyora.

El comentari jocós venia de Lionor, que, juntament amb Bàrbara, cabdellava llana sense cardar en una petita filosa.

Les veus ja es deixaven sentir al passadís.

Sense cap mena d’anunci previ, es va obrir la porta i l’imponent Ramon Berenguer I va aparèixer a les estances privades de la comtessa. Almodis, apartant el canemàs en què treballava, va ordenar als seus íntims:

—Deixeu-nos sols.

Lionor, Bàrbara i Delfí es van aixecar, van recollir les seves coses i van sortir sense dir res.

Ramon continuava boig per la seva dona. Malgrat el temps transcorregut, la seva passió es mantenia incòlume com el primer dia. En aquells cinc anys d’unió li havia donat dos fills bessons i dues filles, que van batejar amb els noms d’Agnès i Sança, i li havia ensenyat la perfecció de l’amor.

Després de besar-la al front, el comte es va instal·lar a l’escambell del costat del seu seti.

—He de parlar amb vós, Almodis.

—Jo també ho volia fer, i en privat. Pensava fer-ho aquesta nit, però us heu avançat i aprofitaré la circumstància.

—Parleu, doncs, que us escolto.

—No, feu-ho vós primer. Segur que el vostre assumpte serà més important.

—Necessito que estigueu tranquil·la —va fer Ramon—. Si alguna cosa us incomoda no estic a gust. Comenceu vós.

Almodis va ofegar un sospir i va començar:

—Mireu, Ramon, no us voldria enutjar, i sabeu prou bé que procuro passar per alt les circumstàncies que us alteren: carregueu sobre les vostres espatlles tots els problemes del comtat, que no són pocs, a més de les complicacions que crea sempre que pot la vostra senyora àvia Ermessenda. Gairebé sempre sou fora de Barcelona, si no és en campanya, arranjant algun assumpte relacionat amb les fronteres, buscant aliances o posant pau entre parents, que sempre volen prosperar a costa de la vostra noblesa. Quan torneu, no hi ha res que em complagui tant com constituir-me en el vostre repòs i evitar tot el que us puc estalviar. Però hi ha coses que no puc permetre, perquè si ho fes perjudicarien l’esposa del comte de Barcelona i, per consegüent, el comte.

—Us conec bé, Almodis. Deixeu-vos de circumloquis i digueu-me què us altera.

—Déu sap que no és per mi. Ja m’he acostumat a les seves impertinències i val a dir que no m’afecten; us diré més: quan les insolències es diuen en privat, hi estic tan avesada que ni les sento, però quan hi ha algun noble al davant i aleshores es falta al respecte que es deu a la comtessa de Barcelona, la sang em bull i em fa por que algun dia no passi una cosa irremeiable.

—Què ha fet Pere Ramon en aquesta ocasió? Perquè es tracta d’ell, si no m’equivoco —va dir Ramon amb expressió sorruda.

—Certament, i en aquesta ocasió al davant hi havia el pare Eudald Llobet, que és un home, com sabeu, incapaç de mentir. Se’m va faltar al respecte davant d’una comissió de ciutadans de Barcelona que presidia en nom vostre.

—Voleu fer-me el favor de parlar clar?

—El cas és, comte, que dissabte passat, després de la missa a la meva capella, vaig obrir la sessió del consell, com tantes altres vegades, presidint en nom vostre el tribunal. Quan es tracta de plets civils l’audiència és pública; així els ciutadans s’assabenten de la manera d’impartir justícia de la seva comtessa, sempre assessorada per experts en els Usatges i per l’encertat consell del notari major, Guillem de Valderribes. En aquesta ocasió, com que es tractava d’una disputa entre un rector i un ciutadà pels límits d’unes terres, també hi assistia el bisbe Odó de Montcada. Com sabeu molt bé, la tarima on hi ha el tribunal és al fons del saló i el públic es col·loca en dues llargues fileres a banda i banda de l’estança.

—I doncs?

—Érem a mig judici quan el rector va fer una acusació indigna que no tenia res a veure amb el que es litigava i que es referia a l’honor de la persona i no a l’assumpte de què tractàvem, que s’inclinava a favor del ciutadà. El públic estava expectant i el vostre bisbe, com és natural, mirava de defensar la parcel·la de l’Església adoptant una posició tendenciosa i parcial. Aleshores, davant d’una actitud tan peregrina, no vaig tenir cap altre remei que argumentar que tot allò em semblava una farsa i vaig dir literalment: «Posaria la mà al foc per aquell home».

—No us hauríeu d’haver decantat, Almodis, vós únicament presidíeu el consell.

—Ho vaig fer per constrarestar l’argumentació del bisbe, que s’inclinava clarament pel clergue.

—Doncs bé, concedirem a la vostra actitud el benefici del dubte. De tota manera, no hi veig ofensa —va dir Ramon en to conciliador.

—Deixeu-me acabar. Quan vaig dir allò de «la mà al foc» es va fer el silenci, i després una veu d’entre els presents va sonar alta i clara: «Que algú porti ungüent groc», va dir, al·ludint al fet que em cremaria i que mentia per afavorir aquell home. Les rialles contingudes van acabar de coronar el matí. Com comprendreu, si haig de consentir que per atacar la meva persona es faci mofa de les institucions més respectables tan sols perquè el que comet aquests excessos és el fill gran del meu marit, intueixo que el prestigi del comtat s’arrossegarà pel fang. No cal que us digui que la veu era de Pere Ramon, qui més hauria gosat alçar-la?

Entre marit i muller es va produir un tens silenci.

—Ja hi parlaré.

—Hi parleu d’ençà que vaig arribar, i com que l’únic que feu és parlar, les seves ofenses són cada dia més agosarades i freqüents —va argüir Almodis, impacient.

—Què voleu? Que el faci tancar a la presó? —va preguntar Ramon, alçant la veu.

—Ni pensar-hi, però que la cosa no quedi en paraules. M’imagino que el comte de Barcelona té altres mitjans per contenir la insubordinació dins de palau.

El comte va sospirar.

—Tingueu paciència, són coses del caràcter. De petit ja era rebel.

—Vós l’hi vau permetre, i no oblideu que el que en un nen és rebel·lia, en créixer és subversió. Pere Ramon ja és un jove, i si no li talleu les ales arribarà un dia que us disputarà el tron de Barcelona.

—Ho tindré en compte, Almodis. El tornaré a reprendre, doneu-me temps.

—Que així sigui, però tingueu en compte que és l’ultima vegada que entro en plets amb el vostre primogènit defensant el vostre nom; si voleu que us denigri, endavant, però que vagi amb molt de compte abans d’ofendre’m a mi: ni és fill meu, ni estic disposada a tolerar-ho… —La comtessa va adoptar un to de lleu amenaça—. I no voldria veure arribar el dia en què us veiéssiu obligat a triar entre ell i jo.

—Ho tindré en compte, i creieu-me si us dic que prendré les mesures pertinents.

—Espero que així sigui —va cedir Almodis, no gaire convençuda.

Els esposos van fer una pausa. El comte adorava la seva dona: al seu costat s’havia realitzat com a home, i la seva empenta i les seves recomanacions havien estat importantíssimes per a Barcelona. Quant a Almodis, després dels seus matrimonis fracassats, aquella era la primera vegada que ocupava el lloc preeminent en què sempre havia somiat.

—I ara digueu-me, Ramon, què és el que us ha portat a la meva vora en aquesta ocasió.

—Em cal el vostre consell i col·laboració.

—Sempre l’heu tingut i sempre el tindreu.

—Espereu-vos. Ja sabeu que al comtat, per mitjà dels seus mercaders, té ulls i orelles en tots els regnes d’Hispània. Els nostres comerciants són respectats en guerra i tot, ja que comprar i vendre són les venes per on circula la sang del comerç, i si s’aturés el cos social moriria d’inanició.

—No us entenc.

—És molt fàcil. Podem lluitar a les fronteres amb el moro i, malgrat tot, el flux de mercaderies continua.

—I doncs?

—M’han arribat noves de Sevilla, noves que em demanen l’ajut per a una empresa del rei al-Mutamid.

—Quina mena d’ajuda, contra qui i amb qui?

—Encara no us en puc avançar res, perquè no ho sé. Només us vull dir que d’aquí a poc més d’un mes haureu de rebre a palau el seu ambaixador Abu Bakr ibn Ammar, que els castellans anomenen Abenamar. Vull que, tot i venir de la cort més fastuosa, de Sevilla, quedi admirat de l’esplendor de la casa comtal de Barcelona i de la riquesa de la ciutat, de manera que entengui que ve a tractar amb un igual.

—Deixeu-ho a la meva mà, Ramon. De sempre, les cases de més enllà dels Pirineus hem superat de bon tros els comtats catalans pel que fa a festes, trobadors i justes. El vostre refinat ambaixador tornarà a Sevilla i explicarà al seu rei com l’han homenatjat a Barcelona. Ni en la més gran esplendor de la cort de Carlemany no s’haurà conegut una celebració com aquesta. Després, quan se us hagi rendit, exigiu-li per la vostra amistat i la vostra aliança el que vulgueu: us ho donarà amb seguretat.