11

La trobada

Tolosa, desembre de 1051

El passadís era llarg i tortuós, amb bifurcacions aquí i allà que devien portar a altres estances o a l’exterior. En un moment determinat, sota l’estela de llum del canelobre que portava l’homenet, tots dos van pujar uns quants graons tallats en la roca viva. El comte va suposar que havien arribat a l’alçada del pati d’armes perquè la fressa que se sentia al damunt venia de la tabola dels soldats del cos de guàrdia. Poc després, el so del guirigall es va dissoldre en la nit i el comte va veure que el nan palpava la paret que tancava el final del passadís. Al cap d’un moment va trobar el ressort i, davant dels ulls esparverats de Ramon, es va córrer un envà que els va donar accés a un confessionari adossat al mur en un dels laterals d’una petita capella.

—És l’oratori privat de la comtessa —va explicar Delfí—. Ningú no hi pot arribar, fora que conegui el passadís o vingui de les estances privades de la meva senyora.

El comte de Barcelona no se’n sabia avenir. Després d’obrir la portella del confessionari i convidar el comte a sortir, el nan va continuar.

—Ara us heu d’esperar aquí. Me’n vaig a avisar la meva senyora.

Dit això, Delfí va desaparèixer darrere d’una cortina lateral, enduent-se el canelobre i deixant Ramon Berenguer, comte de Barcelona, parat, trasbalsat i alhora esperançat i debatent-se entre la joia i la culpa de qui abusa de l’hospitalitat d’un aliat intentant robar-li la muller.

La llum del sagrari tenyia l’escena de vermell. Els ulls del comte es van anar acostumant a la penombra i al cap de poc ja podia endevinar el perfil de les coses. Ramon Berenguer es va agenollar a l’últim banc i va resar.

«Déu i Senyor meu, el destí m’arrossega. M’heu posat davant aquesta dona i no se m’ofereix cap altra possibilitat que estimar-la. Vós la vau fer així perquè enlluernés els meus ulls i anul·lés la meva voluntat. Us demano clemència pel que em disposo a fer si ella ho accepta; perdoneu-me… Estic disposat a arriscar la meva ànima al foc etern».

En aquell moment, aureolada per la llum que venia de la sagristia, darrere l’altar, va sorgir Almodis de la Marca, vestida amb una discreta túnica pròpia del dormitori d’una dama i amb un llum d’oli a la mà esquerra; el ble tremolós anava aclarint al seu pas les ombres de la capella.

La comtessa de Tolosa va entreveure Ramon dret al fons de l’oratori i va anar al seu encontre. Ell va avançar i, doblegant el genoll, es va inclinar per besar la mà que Almodis li allargava. Després es va incorporar i van intercanviar una mirada intensa que no necessitava paraules.

Almodis, a poc a poc i sense deixar anar la mà del comte, el va obligar a seguir-la. La lluna proporcionava una llum molt feble que entrava per la rosassa policromada de la capella; sense deixar de mirar fixament l’hipnotitzat Ramon Berenguer, el va portar fins a les seves habitacions a través de l’estança que hi havia darrere de l’altar i que servia perquè els oficiants es vestissin abans de les cerimònies litúrgiques. Allí va avançar lentament i davant dels astorats ulls del comte, il·luminada per la resplendor de les vint espelmes de dos immensos canelobres, es va treure la vestimenta: van anar caient a terra la recamada túnica, el faldellí i la camisa. Finalment es va deixar anar la gruixuda trena que recollia l’exuberant cabellera vermellenca i es va oferir als ulls del comte en la seva perfecta nuesa. Ramon Berenguer, que fins aleshores havia fet l’amor amb les seves dues esposes a la llum d’una dèbil espelma, les imatges dels sants girades cap a les parets i amb la camisa de dormir sempre posada, no podia deixar de mirar-la. La comtessa va pujar els graons del seu llit, va apartar el dosser, va estendre la mà i amb un gest el va convidar a seguir-la. El comte, maldestre, es va treure les vestidures i es va enfilar al jaç com el qui assalta el merlet d’un castell enemic. Quan estava a punt de complir bruscament el paper que la naturalesa ha assignat al mascle de totes les espècies, ella el va aturar.

—Tingueu calma i gaudim d’aquest moment, que potser serà únic.

Llavors, recolzant suaument la mà dreta a la seva espatlla el va obligar a reclinar-se. Després es va encongir al seu damunt i amb el rostre cobert per aquella espessa, roja i escampada cabellera el va prendre en la seva boca. Ramon Berenguer, comte de Barcelona, Osona i Girona, pensava que es moriria de plaer i que estones com aquella justificaven la renúncia a qualsevol glòria eterna. Que el Senyor se la guardés per a ell, perquè al comte ja no li interessava.