43

El periple de Martí Barbany

Martí, situat al castell de popa del vaixell i protegit pel senó, rememorava una vegada i una altra els últims esdeveniments abans de partir, cinc mesos enrere. La mar estava en calma i la nau ja havia sobrepassat la punta de la bota itàlica. En travessar l’estret de Messina va tenir la fortuna de poder contemplar a la matinada la Fata Morgana i va pensar en el miracle de la seva vida. Qui li hauria dit dos anys abans que viuria aquell moment en comptes d’anar acudint a les fires dels pobles dels voltants amb els carros de la masia de la seva mare per vendre els productes de la terra i els animals del corral? Fins a aquell instant havia visitat nou ports i en tots i cadascun havia fet negocis seguint els consells de Baruc pel que feia a la seva legalitat, i sentint-se en tot moment atès pels socis del barceloní, que l’havien informat del que era més convenient mercadejar tenint en compte la ruta que la seva embarcació, sota el comandament de Jofre, emprendria des de Barcelona. A cada escala va tenir bon compte d’assegurar la nau seguint puntualment les instruccions que li havia donat el savi canvista. En algun dels ports, i aprofitant que la nau s’hi havia de quedar uns dies carregant i descarregant, s’havia desplaçat cap a l’interior, amb la qual cosa abraçava més possibilitats de negoci. En aquells moments navegava cap a Ciprius.^[12] La seva ment el tornava a l’última vegada que, sense veure Laia, en va tenir notícies.

S’esperava nerviós a la porta de la casa d’Adelaida, observant el començament del carrer, alimentant l’esperança de veure l’ombra inconfusible de la seva estimada. Tot d’un plegat, una persona tapada fins dalt va avançar mirant amb recel a un costat i l’altre, temorosa sens dubte de trobar algú. En mirar-la més detingudament, va reconèixer el caminar d’Aixa, que acudia a la cita sense la seva mestressa. Encara recordava les seves paraules: «Amo, la meva senyora no pot venir. A casa s’han torçat les coses i crec que a mi també em vigilen. Us porto una carta».

La carta de Laia estava feta una desgràcia de tantes vegades que l’havia llegida, de manera que la podia recitar de memòria. Un cop més la va treure de la bossa que sempre portava en bandolera i la va devorar per enèsima vegada.

Martí es va guardar de nou el tresor a l’escarsella i amb pas lent es va dirigir a la cambra del capità, va baixar els tres escalons que la separaven de la coberta i amb els artells va picar a la porta. La veu de cassalla de Basilis va respondre des de l’interior de la cabina.

—Qui hi ha?

—Sóc jo, capità, Martí Barbany.

Des del primer dia, el vell Manipoulos havia sentit un especial afecte cap a aquell audaç jove que, malgrat la seva joventut, tenia l’aire i el tarannà d’un noble cavaller.

Martí va sentir els passos lents del grec que s’acostaven i la porta es va obrir. El barbut rostre de Basilis va aparèixer al llindar per convidar-lo a entrar.

—Us destorbo, capità?

—De cap de les maneres, passeu. Els dies encalmats em crispen, prefereixo la mar una mica més encabritada. Treballar a bord és bo per a tots: els homes no tenen temps per a baralles, el velam i les cordes els requereixen i d’aquesta manera no pensen en casa seva ni s’enyoren. Fixeu-vos que mai, després d’un dia mogut, no he d’imposar cap càstig; en canvi, quan es relaxen, l’endemà el contramestre ha de fer anar el fuet de set cues perquè hi ha hagut alguna ganivetada.

—D’aquesta calma volia parlar-vos.

El grec va convidar Martí a asseure’s i li va oferir, en una copa d’estany, un licor de menta destil·lat procedent d’una de les illes perdudes de les Cíclades, d’on era oriünd.

—Us escolto, Martí.

—Quan penseu que arribarem a Ciprius, capità?

Basili es va acariciar la barbeta amb parsimònia.

—És aventurat respondre a la vostra pregunta. La mar és capriciosa, com tota bona femella, i quan el seu amant el vent l’abandona es torna mandrosa en l’enyorança i retarda tot el que hi sura. De tota manera us avançaré, si el meu nas no m’enganya, que estem a punt de sortir d’aquesta calma absoluta i que al capvespre, com a màxim a la matinada, entrarà un ventijol que ens farà despertar d’aquesta letargia.

—I llavors?

—Si el que auguro es compleix, com a màxim dimecres de matinada albirarem l’illa per Paleaphapos i haurem atracat davant del castell de Famagusta, si tenim la sort de trobar un ancoratge, a mitja tarda.

—Quant temps ens hi estarem?

—No us ho puc precisar. A Nicòsia he de veure persones importants que van curtes de temps, gent que no dispensa audiències fàcilment.

—Doncs aprofitaré l’estada. Vull arribar a les mines de coure.

—Fareu bé de comerciar amb aquest metall: és noble, molt demandat i fàcil de transportar. Des dels temps dels apòstols Pau i Bernabé, els romans ja el buscaven amb afany. A més, us puc donar l’adreça d’un tractant que està molt ficat en el negoci dels metalls i que desenvolupa la seva activitat a Pelendri.

—Us en quedaré summament agraït. La diligència és vital, ja que en qualsevol moment poden aparèixer pirates i fer que els camins de la mar es converteixin en molt perillosos.

—I on us dirigireu en sortir de Ciprius?

—La meva següent parada és Malta.

—Per anar cap allí haureu de buscar un altre vaixell, jo he d’anar al port de Sidó, a Llevant.

—Mai no us oblidaré, Basilis, i en qualsevol circumstància heu de saber que a Barcelona sempre hi tindreu un amic.

El grec, agafant un pergamí, un càlam i un flascó de tinta, va començar a escriure una carta de presentació a nom d’un xipriota, Teophanos Avidi, que vivia als voltants de Pelendri. Després de llegir-lo en veu alta perquè Martí tingués constància de l’escrit, va enrotllar el pergamí i el va segellar amb el marxamo del seu anell.

—Excuseu, però he de fer-ho així. És l’única manera que el meu amic tingui constància que sóc jo qui us presenta.

A partir d’aquell instant, els dies se li van fer eterns i el viatge interminable. Desitjava acabar de programar el recorregut de la seva nau com més aviat millor i tornar a Barcelona per poder posar en marxa el seu arriscat propòsit, però abans havia de preparar el camí perquè el seu vaixell no perdés ni un gram de càrrega ni una milla de viatge. En guerra o en pau, res no aturava el comerç: els vaixells arribaven des dels ports mediterranis a Catalunya carregats de mercaderies, sedes, brocats, arquetes d’ivori i en moltes ocasions esclaus, el comerç dels quals, com molt bé sabia Martí, estava reservat als jueus, i se n’anaven amb ferramentes, guarniments, armadures, draps de Tolosa i pells adobades de Castella. Però cada nit, en recollir-se al jaç i abans que li arribés la son, l’assaltava un pressentiment. El cor li deia que estava a punt de trobar alguna cosa definitiva a la seva vida que el convertiria en un home immensament ric i que el seu destí se segellaria a Famagusta.