84

Males noves

Bernat Montcusí havia tornat de la fracassada expedició a Múrcia de molt mala lluna. No era home de guerra: odiava les incomoditats, l’absència li havia impedit ocupar-se dels seus negocis i, a més, no n’havia tret res de net per a les seves arques. L’únic avantatge de tot plegat era que havia deixat la seva empremta en tota la negociació, afermant la seva posició com a mà dreta del comte en assumptes econòmics.

Les qüestions domèstiques, en canvi, no podien haver anat pitjor mentre era fora. La notícia s’havia avançat al missatger: coneixia l’assalt a la seva propietat de Terrassa, però de moment no en sabia els detalls ni les conseqüències, encara que els tindria de primera mà aquella mateixa tarda, ja que l’antic alcaid i actual administrador, Fabià de Claramunt, havia sol·licitat audiència.

Conrad Brufau, el seu secretari, que li havia anticipat les males noves, li anunciava en aquell moment la presència del nouvingut. Era un col·laborador eficaç que tenia la virtut de desconcertar-lo, perquè davant d’ell no adoptava l’actitud servil de tants altres, sinó que, sense deixar de mostrar-li els seus respectes, emetia la seva opinió, que, per cert, no sempre era favorable.

—Fabià de Claramunt s’espera a l’avantsala.

—Fes-lo passar, Conrad.

El secretari va sortir i de seguida va entrar a l’estança el primmirat individu.

—Bona tarda tingueu, Claramunt.

—Això mateix us desitjo, senyor.

—Passeu i poseu-vos còmode. De seguida us atenc.

Mentre aquell personatge s’asseia, Bernat va recollir els estris d’escriptura que tenia escampats damunt la taula, va entrellaçar les mans sobre el ventre i va dirigir la mirada al seu home.

—M’han arribat males notícies a les orelles, Fabià. Voldria que me n’aclaríssiu les circumstàncies i també saber la vostra opinió pel que fa al cas.

—Mentre m’esperava a l’avantsala he parlat amb Brufau, que m’ha dit que us ha posat al corrent sobre l’assumpte, així que per no caure en repeticions, que es farien tedioses i us obligarien a perdre el temps, miraré de ser concís. Vejam, va passar la nit del darrer divendres del mes passat.

Durant una hora llarga, Claramunt va posar al corrent el seu senyor del que havia succeït la nit del rescat de la seva esclava.

—He d’entendre que la vigilància era escassa i l’atenció, mínima.

—Confesso que va ser així, senyor, però tingueu present que Terrassa ja no és una masia fortificada, per més que l’envolti un mur, i que jo em sento molt més recaptador dels vostres impostos que altra cosa. Estem en pau amb els nostres veïns i en tots aquests anys no havia passat res digne de menció.

—Això no excusa la vostra negligència.

—Deveu voler dir la negligència de l’oficial que vau posar al capdavant de la guarnició; la vigilància no pertany al meu negociat. Ja sabeu que vaig deixar de ser alcaid fa anys. Sigui com sigui, creient que interpretava els vostres desitjos, he castigat el cap de la guàrdia pel seu excés de confiança.

De moment, Bernat va deixar de banda la qüestió de la falta greu i es va endinsar en uns altres paratges que li resultaven molt més interessants.

—Ningú no us va semblar conegut?

—Era negra nit. Em van sorprendre en el primer son, no hi va haver desperfectes ni es va vessar cap gota de sang. Tot i que no era necessari indagar, qui semblava que estava al capdavant del grup no va fer res per amagar el seu nom.

—I qui va dir que era?

—Es va presentar com Martí Barbany de Montgrí, i va dir que us coneixia bé.

Fabià de Claramunt va veure que unes enormes gotes de suor començaven a lliscar per l’envermellit rostre del conseller, que es va dominar i va ordenar-li:

—Continueu.

—Eren uns quinze o vint homes manats per un individu corpulent. El qui es va donar a conèixer va assumir tota la responsabilitat de l’acció.

—I llavors?

—Llavors, senyor, em van obligar a obrir la cel·la on hi havia tancada l’esclava, i abans d’endur-se-la em van demostrar que era la dona que deien, perquè al document notarial de manumissió que van presentar, i que datava d’uns anys enrere, hi figurava l’anomalia que tenia sota l’aixella dreta: un petit trèvol de quatre fulles, perfectament dibuixat.

—Dieu que estava afranquida?

—Això he dit.

—I què va passar després?

—Van demanar roba per a ella, que em vaig ocupar personalment de lliurar-los, i se’n van anar, però abans van avisar que ningú no sortís darrere d’ells, ja que si ho fèiem els obligaríem a defensar-se.

—I res més?

—Res més.

Bernat Montcusí va guardar silenci un instant; després es va alçar del setial i va començar a caminar amb grans passos per l’estança.

Tot d’una es va adreçar a la visita:

—Com comprendreu, no sortireu indemne d’aquest tràngol. Si bé, a causa de la vostra incomprensible renúncia al càrrec, no éreu el responsable de la seguretat de Terrassa, la vostra autoritat estava per damunt de la de l’oficial designat per a la tasca. La prova és que, amb molt bon criteri, l’heu castigat.

L’home va respondre serenament.

—No era la meva missió vigilar el predi. I si considereu que no és motiu suficient renunciar a un càrrec quan no s’està conforme amb una acció que repugna als sentiments cristians més íntims, aleshores és evident que jutgeu amb uns criteris diferents dels que em van ensenyar.

—No hi ha res per damunt de la llei, i la nostra diu que un administrador ha d’obeir les ordres del seu senyor.

—Perdoneu que dissenteixi. Per sobre de la llei hi ha la consciència de cadascú, i a la meva li repugna treure els ulls a un semblant i tallar-li la llengua. Pel que fa al nostre pacte, recordeu que no era el d’un servent amb el seu senyor: sóc un home lliure i vaig acceptar un càrrec.

—Doncs considereu-vos acomiadat i atingueu-vos a les conseqüències!

—No cal. Abans de venir ja havia pensat tornar-vos les claus de Terrassa.

I deixant a la taula una argolla amb totes les claus de les dependències de la masia, Fabià de Claramunt va sortir de l’estança.