29

Una petició rebutjada

Barcelona, 1053

Martí va decidir aprofitar que els negocis que d’una manera o altra compartia amb Bernat Montcusí anaven vent en popa per gosar acostar-se a l’important personatge amb una petició que anava amb segones intencions. Va tocar la campaneta de la petita sala on solia planificar els seus negocis i tot d’una va comparèixer Caterina.

—Que no hi és, Omar?

—Ha sortit, amo.

—No em digueu amo, Caterina, que no m’agrada. No sabeu pas on ha anat?

—Em sembla que ha anat als molins, perquè ha sortit a cavall, i quan va a fer un encàrrec a dins dels murs de la ciutat ho fa a peu.

—Bé, doncs, prepareu-me la túnica blava i les calces grises i digueu a la cuina que no m’esperin.

—De seguida, amo… Dispenseu… senyor.

Al cap d’una estona Martí sortia, ben mudat, a fer la seva comesa.

Conrad Brufau, el secretari de qui s’havia guanyat la voluntat des del primer dia, sabia que el seu cap sempre rebia Martí sense que hagués de fer avantsala.

—El meu senyor us rebrà tan bon punt surti del despatx l’intendent general del palau.

Un noble de fora de la ciutat que s’esperava perquè el rebessin es va atrevir a protestar.

—Això serà després que jo exposi la meva queixa al conseller d’avituallament de la ciutat.

Conrad Brufau s’hi va encarar.

—Que em voleu ensenyar a fer la meva feina?

—Només sé que em toca a mi, i que si el senyor vol entrar, ho ha de fer darrere meu.

—Si esteu disposat a veure com la vostra pretensió, sigui la que sigui, queda denegada, entraré al despatx del conseller i li comunicaré que la vostra voluntat s’ha imposat per damunt de la seva ordre i que Martí Barbany s’està esperant. Veureu com us despatxa amb una negativa immediata i el fa passar a ell, que té prioritat d’accedir al conseller de seguida que es presenti. Si us ho estimeu més així, us anunciaré ara mateix.

—Perdoneu la meva pretensió —va murmurar el cavaller—. No sabia que el conseller tenia aquestes ordres i admeto que els assumptes del comtat estan per sobre de les necessitats d’un particular.

Martí, que havia après a moure’s entre els cortesans, assistia impertèrrit a la discussió que s’havia establert entre el visitant i el funcionari.

Conrad Brufau se’n va anar a anunciar el visitant i el cavaller va quedar parat en veure que aquell personatge tan important treia el nas per la porta del seu gabinet per rebre el nouvingut que es presentava davant d’ell amb una bossa en bandolera.

Mentre tancava la porta, el conseller va agafar Martí pel braç amb familiaritat per portar-lo fins a una de les dues cadires que tenia davant de la taula.

—Quina agradable sorpresa, estimat jove! Potser sou l’única persona del comtat que cada cop que demana audiència em dóna una alegria.

Mentre es treia el sobretot i el deixava a la cadira que quedava lliure, Martí va respondre:

—Això procuro, senyor. En primer lloc perquè els negocis em deixen poc temps per molestar-vos, i en segon perquè em consta que el vostre és escàs.

Bernat Montcusí es va repapar a la butaca i entrellaçant les mans va dir:

—Doncs bé, us escolto.

En aquell moment Martí va haver de fer un esforç sobrehumà per dissimular l’ànsia. Tanmateix, l’escassa experiència adquirida fins aleshores li va fer abordar el discurs afalagant l’avarícia del conseller. D’entrada, es va treure la bossa que duia i la va deixar sobre la taula. Davant la mirada inquisitiva de l’altre, va aclarir:

—Aquí teniu, senyor, la vostra part del pacte que vaig segellar amb vós.

Mentre ho deia, va acostar la bossa al conseller.

—Què em porteu aquí?

—Mireu-ho vós mateix.

Montcusí, sense apartar els ulls dels del jove, va deslligar amb compte els cordons que tancaven l’embocadura de la bossa i la va obrir. Martí va observar una astuta brillantor en aquells ulls de guilla.

—Què és això?

—La part que us pertoca segons el que vam estipular.

—Així, a primera vista, us puc dir que és molt més del que em correspon.

—Certament, però com que haig de deixar els meus assumptes en mans de persones de la meva confiança perquè he de ser un temps fora, considero que és de justícia avançar-vos la participació que us correspondrà l’any que ve; si quan torni puja més, ajustarem el compte, però no voldria de cap manera que la meva absència repercutís en la vostra part.

—Haig d’entendre que us n’aneu a córrer amb el vaixell que heu comprat a una vídua mallorquina?

El rostre de Martí va acusar l’efecte d’aquelles paraules.

—No exactament, la nau encara no està a punt, però sí que m’embarcaré… I com ho sabeu? No n’he dit res a ningú.

—El vent que porta i s’endú les noves de Barcelona m’arriba fàcilment a les orelles.

Martí va entendre la subtilesa.

—Em sembla que això d’ajudar un amic de la infantesa que estava en un destret no importa a ningú; a més, el pare Llobet sempre predica que el que fa la mà dreta no ho ha de saber l’esquerra —va respondre Martí.

—Una resposta evangèlica.

—Doncs sí, vull córrer món i no se me’n presentarà una ocasió millor. Els negocis van de primera, al comtat regna la pau i tinc les persones adequades per ocupar-se dels meus assumptes.

—Deveu voler dir els nostres —el va corregir Montcusí amb un feble somriure.

—Per descomptat. Ja veieu que us porto per endavant els ingressos que encara no s’han produït.

—I digueu-me, ja que en part m’afecta, quines són aquestes persones?

El meu esclau Omar, expert en tot el que fa referència a l’agri;^[11] el mateix pare Llobet, que em vigilarà els diners, i un competent dayan del Call, un home de negocis despert que vetllarà per les compres i les vendes del nostre mercat.

—El conec bé i em complau la vostra tria. Pel que fa a mi, em satisfà que deixeu el nostre assumpte en mans de Baruc Benvenist, però heu d’entendre que no admetré que es refereixi en cap moment a la meva persona: si no és amb el meu físic, no vull haver de tractar amb cap jueu.

A Martí no li va estranyar que el conseller d’avituallament conegués el jueu i es va afanyar a replicar:

—Per això mateix us he liquidat els possibles beneficis abans d’anar-me’n, i per si em passés res, he disposat al meu testament que el pare Llobet, el marmessor, us lliuri la part que us correspongui.

—Una sàvia mesura.

Martí va veure que en aquell instant posaria en joc el seu futur.

—Bé, jove, i quan compteu anar-vos-en?

—D’aquí a uns quants mesos.

El conseller es va alçar.

—Molt bé, doncs si no necessiteu res més…

A Martí se li va fer un nus a la gola.

—El cas és, senyor, que se m’havia acudit que, com que m’heu honrat amb la vostra confiança i he tingut l’honor de menjar a casa vostra en diverses ocasions, voldria correspondre a tanta gentilesa fent arribar a la vostra filla una mostra de la meva gran admiració i respecte.

El rostre del conseller va experimentar un lleuger canvi.

—Us escolto.

—El primer cop que els meus ulls van veure la vostra filla no va ser a la vostra mansió.

—On, doncs? —va preguntar Montcusí en un to que denotava una barreja de desconfiança i curiositat.

—Ja fa temps, al mercat d’esclaus, on vaig anar per proveir-me de servei.

—I bé?

—Doncs aquell dia em vaig encapritxar d’una musulmana, una cantant excel·lent que m’ha alegrat moltes vetllades aquest estiu.

—I això què té a veure amb nosaltres?

—El cas és que la vostra filla va licitar contra mi en aquella ocasió perquè també volia Aixa, que és així com es diu, però a la fi vaig ser jo qui se la va quedar.

—Continueu.

—He pensat que com que seré fora molt de temps, i com a penyora de gratitud cap a la vostra persona, m’agradaria que Aixa alegrés les vetllades de la vostra filla, ja que a mi no em podrà retre els seus serveis. Trobo que seria una llàstima que unes qualitats tan excepcionals es malbaratessin nèciament.

Li va semblar que la pausa que feia Bernat Montcusí durava una eternitat. Després, el conseller va parlar clar i a poc a poc:

—Estimat jove, em reporteu grans beneficis i m’agradaria que la nostra relació fos plàcida i duradora. Si ho enteneu així, serà molt millor per a tots dos. La meva filla, més ben dit la meva fillastra, perquè em vaig casar amb la seva mare quan ella era vídua, s’ha convertit, des que m’ha faltat la seva mare, en el centre de la meva vida. És cert que un dia o altre haurà de prendre espòs si no vol entrar de novícia en un convent, cosa que, d’altra banda, m’ompliria de goig. El fet d’acceptar el vostre oferiment no vol dir que us doni la més petita esperança d’arribar a representar alguna cosa per a ella. Sou un jove adornat amb les millors qualitats, però no sou ciutadà de Barcelona. Vull que entengueu que mentre no aconseguiu la ciutadania de Barcelona, cosa prou complicada, no podreu aspirar a la seva mà. He parlat prou clar?

—Del tot, senyor.

—Jo no sóc un noble feudal —va continuar Montcusí—, i el meu esforç m’ha ajudat a arribar fins al lloc que ocupo. Fa anys que sóc ciutadà de ple dret de Barcelona, que és gairebé com dir que tinc escut de noblesa, una condició altrament única, que no es produeix en cap altra ciutat mediterrània. El comte m’honra amb la seva confiança i el seu servei ha estat sempre l’última finalitat de la meva vida. Comprendreu que un foraster no pot aspirar ni tan sols a acostar-se a l’ombra de Laia. Pretenc que la meva pupil·la s’esposi amb algú que li aporti llinatge i respectabilitat, i aquesta persona, lamentablement, perquè creieu-me que m’agradaria, no sou vós.

Martí va notar que el cor se li partia pel mig, però animat per l’empenta que el caracteritzava va respondre:

—Ho comprenc, però si no us haig d’ofendre i en nom de l’amistat que m’heu demostrat, us diré que dedicaré la meva vida a merèixer el rang que heu abastat vós, i que quan sigui ciutadà de ple dret hi tornaré a insistir amb tot el meu respecte.

—Intenteu-ho. Hi teniu tot el dret. El camí és llarg i intricat, per a això calen molts bons padrins i vós amb prou feines sou un nouvingut, això sí, molt tenaç i amb prou audàcia, cosa que celebro. Ara bé, una qüestió són els negocis, que sempre estaré disposat a compartir amb vós, i una altra de molt diferent els parentius. En fi, Martí, en nom de la nostra bona amistat, us recomanaria que dediquéssiu els vostres esforços a millorar la nostra economia. Ja veureu que aquestes passions juvenils s’esvaeixen amb el temps.

—Us agraeixo el consell —va respondre Martí, una mica ofès per la condescendència del seu interlocutor—, però penseu que em teniu per un home tenaç. Jo no sé fer distincions: qui és obstinat, ho és en tots els àmbits. Per tant us dic, sense voler que hi vegeu cap desvergonyiment, que pretenc fer-me digne de la mà de la vostra fillastra.

La veu de Bernat Montcusí va retrunyir a l’estança.

—I jo us asseguro que en aquesta qüestió, i mentre no aconseguiu la ciutadania, em trobareu sempre enfrontat a vós.

—Haig d’entendre que accepteu el meu obsequi?

—Serà benvingut —va cedir el conseller amb un sospir—. I ara… gràcies pel detall d’avançar-me els beneficis. Us desitjo de tot cor que tingueu un bon viatge.

Martí, conscient que Montcusí no tenia ganes de continuar parlant del tema, es va aixecar.

—Amb Déu siau, conseller.

El jove va agafar la capa i la bossa i va sortir del despatx d’aquell home a qui necessitava, però que tenia una personalitat que cada dia li resultava més desagradable.