64

Soldant afectes

Aquell matí d’octubre el pare Llobet era a l’scriptorium de la catedral, revisant còdexs antics i conversant amb els germans que dedicaven els seus esforços a enriquir la important biblioteca de la Pia Almoina. Un equip de competents eclesiàstics s’ocupava de totes les tasques. En un costat, dos germans percamenarius tractaven les pells d’ovella, moltó i cabra per adequar-les a la fi a què havien estat destinades. El primer les submergia en una solució de calç per eliminar les impureses i la resta de pèl de l’animal i, després de mantenir-les en remull, el segon les tesava en un quadrant de fusta duríssima i les raspava amb pedra tosca per suavitzar-les. Tot seguit passaven per un elaborat i complicat procés que havia de convertir el resultat en pergamí. Amb aquest pergamí es feien els plecs, on posteriorment un amanuense havia de traçar les guies horitzontals perquè l’escriptura no es desviés, bo i marcant al marge vertical uns puntets perquè l’interlineat fos simètric; per fer-ho emprava instruments com el cincinius i el punctorum. Després, instal·lats davant per davant en grans escriptoris inclinats a dues aigües i sota un faristol on es col·locava el llibre o document que s’havia de treballar, entraven en funció, cronològicament, els copistes, que dedicaven els seus esforços a reproduir el text, i els correctors, que polien l’escrit de faltes raspant el pergamí o aplicant-hi una solució àcida que diluïa la tinta i permetia escriure-hi a sobre; posteriorment, la tasca requeia en un rubricador, el qual traçava en vermell o ocre les caplletres i els títols, i finalment l’il·luminador rematava la feina, ornamentant el còdex amb dibuixos verticals als marges i embellint les caplletres amb complicats arabescos. Per a això feia servir mini vermell i altres pigments, com el blau i el verd, que s’aconseguien de restes de vegetals o minerals mòlts, per afegir-hi, finalment i en ocasions destacades, una finíssima capa de polsim d’or que enriquia i solemnitzava el treball. Després d’aquest procés, es passava a l’enquadernació.

En aquells moments Eudald Llobet parlava amb el pare Vicenç, el bibliotecari, sobre la conveniència de traduir altre cop Aristòtil, quan el discret avís d’un fàmul li va indicar que una visita el reclamava urgentment a la porteria. El pare Llobet es va acomiadar del seu germà en Crist i mentre anava cap a la saleta del costat de la recepció pensava qui seria la persona que sense cita prèvia el reclamava amb tanta pressa. En agafar el llarg corredor que donava a la peça va veure de lluny un home jove que observava amb deteniment les dues planxes policromades que adornaven el pany de paret del fons de la sala. Li va semblar que la figura del visitant tenia un aire familiar. Aquell perfil li mostrava un home ben vestit, amb una túnica de vellut grana que li arribava fins a mitja cuixa, mitges d’estamenya de color d’or vell i borseguins de pell de poltre, i que es cobria el cap amb una gorra milanesa. En anar-se-li acostant va observar amb deteniment el seu rostre i el cor li va començar a bategar més de pressa. Aquell nas i aquell mentó carrat, cobert per una barba retallada, li portaven a la memòria un rostre d’un temps molt allunyat i alhora pròxim en la seva memòria. El pare Llobet, en un gest poc propi d’aquell sagrat recinte on sempre regnava la pau i l’assossec, va apressar el pas mentre, amb una veu enrogallada per l’emoció, exclamava:

—Martí! Sou Martí!

En sentir el seu nom, el jove es va girar del tot i, llançant el birret sobre el braç d’un dels bancs destinats a les visites, es va precipitar cap al passadís per encaixar-se en l’abraçada del sacerdot. Tots dos homes es van quedar abraçats sense dir ni una paraula. Després, el pare Llobet va apartar el jove agafant-lo per les espatlles per observar-lo més bé. El que van veure els seus ulls el va sorprendre. En comptes de trobar-se davant del jove que aviat faria dos anys que se n’havia anat de Barcelona, veia un home que era el viu retrat del soldat que havia estat company seu. L’expressió decidida, el gest vigorós i un punt de misteri al fons de la mirada.

—Quan heu tornat?

—La meva nau va fondejar a la platja de Montjuïc ahir a la tarda. Mil assumptes m’han reclamat des de l’arribada, però, fora de veure Laia, res no m’ha interessat tant com parlar amb vós.

El religiós va agafar Martí pel braç i el va portar cap a un racó allunyat de l’entrada on pensava que podrien parlar sense interrupcions.

Acomodats tots dos en uns setis a tocar de la finestra bilobulada, van començar a satisfer amb detall les seves mútues curiositats.

—Parleu-me en primer lloc del vostre viatge.

—Hi ha tema per a moltes vetllades —va dir Martí, en un to més assossegat del que recordava el canonge—, i per més que m’hi esforci sempre deixaré alguna cosa al tinter.

—En algun moment haureu de començar: fem-ho avui.

Martí es va desfogar durant una llarga estona explicant al sacerdot les vicissituds del seu periple. Llobet el va interrompre per demanar-li aclariments en molts punts, i al final del relat l’eclesiàstic s’havia fet una lleugera idea de les aventures del fill del seu amic predilecte.

—Ja hi haurà temps perquè m’expliqueu amb detall això del foc grec. La meva curiositat de soldat m’havia impel·lit, en infinitat d’ocasions, a explorar els pergamins i els còdexs de la biblioteca, abusant de la meva condició d’ardiaca, per trobar la composició d’una meravella com aquesta, però vaig entendre que la fórmula s’havia perdut en la nit dels temps. Sou conscient del que pot representar saber-ho per al rei o sobirà que aconsegueixi la barreja?

—La veritat és que només en vaig imaginar el benefici per afavorir el progrés en la vida quotidiana dels homes.

—Doncs creieu-me, si heu pensat a importar aquest producte, feu per manera de convèncer qui convingui que el fluid negre i espès només serveix per cremar i fer llum o calor. No parleu d’aquesta fórmula trobada. Hi ha secrets que la humanitat ha d’ignorar fins que arribi a la majoria d’edat, i l’experiència em diu que els prínceps maduren en seny i saviesa encara més a poc a poc que els homes corrents. I, digueu-me, heu anat a veure Baruc?

—Encara no. En l’escala dels meus afectes, vós éreu primer, i a través d’Omar he concertat una cita amb ell per a demà. La visita és inajornable. Seguint i interpretant les notícies que li he anat enviant, gràcies a la seva diligència la meva nau ja ha sortit en el primer viatge amb la bodega plena i les instruccions pertinents sobre el que ha de carregar i descarregar als diferents ports que vagi tocant. M’han informat que Jofre, que és un gran mariner, ha triat amb una gran cura la tripulació per poder complir els terminis i les dates amb puntualitat. No hi pot haver millors auguris, fins al punt que he pensat vendre algun dels molins de Magòria i amb aquests diners començar la construcció de dos vaixells més. Per cert, que us haig de donar les gràcies pel bateig de la meva embarcació. Intueixo que el nom d’Eulàlia li donarà sort.

—No m’heu d’agrair res, tant de bo sigui així.

Després de la llarga exposició, tots dos homes van fer una pausa i en l’ànima de Martí es va obrir la veritable porta que havia estat el botafoc de la seva visita.

—I ara, us ho prego, expliqueu-me què passa amb Laia.

Al sacerdot el va estranyar la manera en què Martí abordava l’espinós assumpte.

—De seguida, però abans digueu-me què us porta a pensar que sóc jo i no el seu padrastre qui us ha de posar al corrent de l’assumpte.

—Tot el meu viatge ha estat presidit per la imatge de Laia, i ja no sóc un noiet. Us juro que si vull triomfar en aquesta ciutat no és per fer-me ric. El motiu que em mou a aconseguir la ciutadania de Barcelona ja el coneixeu, de manera que el primer que he fet tan bon punt he posat els peus a la sorra de la platja i després d’anar a casa a canviar-me de roba ha estat anar a trobar Montcusí.

—I què us ha dit?

—No l’he pogut veure. En nom d’ell ha parlat amb mi un majordom que m’ha comunicat que el conseller seria fora de Barcelona un temps indeterminat, però que havia deixat l’encàrrec que si jo em presentava em remetés a vós, i per això he vingut.

El pare Llobet, a qui Bernat havia posat al corrent de l’assumpte de la carta, va meditar amb una cura infinita les seves paraules abans d’exposar a Martí la crua realitat.

—Certament —va sospirar l’ancià—, d’una manera o altra he estat designat per parlar amb vós, Martí, però abans us he de demanar que em poseu al corrent sobre la carta que se us va remetre. Haig de saber si la vau rebre, ja que en aquests temps atzarosos els enviaments de missives són complicats.

Martí va ficar la mà a l’escarsella, en va treure la carta, força malmesa, i la va entregar a l’eclesiàstic.

—Com podeu veure, l’he rebuda. Llegiu-la i després us en transmetré les meves impressions.

El religiós va llegir a poc a poc el pergamí rebregat, i abans d’expressar la seva opinió va demanar la de Martí.

—Què en deduïu?

Martí tenia assajat de sobres el discurs: l’havia meditat molt durant el viatge de tornada.

—Hi he donat moltes voltes… Intueixo que darrere d’aquestes línies s’hi amaga alguna cosa que no sé ben bé el que és, però que existeix.

—Digueu-me què us sembla que hi veieu.

—Fixeu-vos-hi: en primer lloc, la tinta que sempre havia fet servir Laia era de color verd i en aquesta ocasió és negra; en segon lloc, el papir no està impregnat amb aigua de roses com tots els altres, i no es deu al temps transcorregut, ja que les cartes anteriors encara mantenen el perfum, cosa que em fa pensar que en aquesta ocasió no l’hi va voler o no l’hi va poder posar, i finalment observeu que, sent com és ferma i devota cristiana, no comença l’escrit, com solia fer, amb una petita creu. M’heu de creure, Eudald, Laia m’ha volgut dir alguna cosa que no sé veure entre línies.

El canonge va observar detingudament les indicacions de Martí i després va parlar.

—No us haig d’amagar que he parlat amb Montcusí. Ara bé, la meva llarga experiència de rata de biblioteca tipa de manipular documents i còdexs antics m’indica una cosa que, quan us comuniqui el missatge que se m’ha confiat, potser us obrirà els ulls a una altra realitat.

—Digueu-me el que hi veieu i el que hi endevineu.

—En el canvi de tinta intueixo que Laia us vol revelar que el seu missatge, segons com es miri, té dues direccions: la que us indica i una altra de subjacent, amagada: crec que es refereix a la manera com veu ella el futur: abans verd, color d’esperança, i ara negre. Aquesta última expressió va lligada a l’absència de la creu a l’encapçalament. Amb això vol indicar que les circumstàncies l’han col·locada fora de l’Església. —Amb un gest va fer callar la protesta que Martí tenia als llavis—. I, finalment, la manca de perfum vol apuntar-vos que el temps esborra les coses i que l’oblideu perquè no us pot correspondre.

—No us entenc —va dir Martí en un to d’ira continguda—. Com podeu suggerir que una criatura que és tota innocència i bondat estigui fora de la mare Església?

Llobet sabia que havia d’anar amb peus de plom perquè la seva missió era espinosa. Havia rumiat molts dies sobre el problema i la millor manera d’enfrontar-s’hi. En aquell moment va decidir no dir res de la criatura. Ja hi hauria temps, si finalment el conseller decidia adoptar-la.

—Aviat farà dos anys que vau marxar, i en aquest temps les fruites dels camps han madurat dos cops i els pètals de les roses han caigut i han tornat a néixer. Vós vau deixar una nena i trobeu que la floració l’ha feta dona.

—Us prego que no em vingueu amb subterfugis i que em parleu amb claredat.

—Això pensava fer, però digueu-me una cosa: us casaríeu amb Laia en qualsevol situació?

—Demà mateix si ella m’accepta —va respondre Martí, amb les galtes vermelles d’emoció.

—Doncs escolteu. Ha passat una cosa imprevisible i alhora descoratjadora que parla malament de l’entranya de la naturalesa humana.

Martí, assegut a la vora del setial, es bevia les paraules del canonge.

—Un home casat, i Bernat intueix que és algú important, potser el fill d’un noble, va desflorar la vostra Laia. El seu padrastre em diu que la noia es nega a donar-ne el nom. A la seva carta us diu, o us vol dir, que encara us estima, ja que és conscient que es va equivocar en donar peu que passés això, i que no és digna del vostre amor, d’aquí ve el canvi de color; i us prega que us aparteu d’ella, ja que es considera indigna de vós i una vil pecadora: per això no comença l’escrit amb el senyal de la creu. Montcusí us ofereix la mà de la seva filla, creu que sou un jove amb futur. Ni li passa pel cap buscar-li un pretendent entre la noblesa: les explicacions sobre la virginitat perduda de la seva fillastra serien llargues i complicades.

Martí estava trasmudat. Una suor gelada li baixava per l’esquena i un nus a la gola li impedia pronunciar una sola paraula. Després, amb una veu enrogallada que li sortia del fons de les entranyes, va dictar lentament el seu veredicte.

—Estimo Laia. És l’ésser més dolç i net que he conegut. L’amor s’ha de mesurar en la torbació i en la desgràcia. Si ella m’estima, encara que s’hagi equivocat, sens dubte que l’esposaré.

Eudald Llobet va afegir:

—No esperava menys del fill del vostre pare. La vostra decisió us honora. No us ho he dit abans perquè no us ofenguéssiu pensant que us volia comprar: Montcusí té la intenció d’intercedir davant dels comtes perquè us declarin ciutadà de Barcelona.

—En aquests instants, el que m’importa menys és el títol que em vulguin atorgar els homes. Si no és aquí, en un lloc o altre del món trobaré una llar per a Laia i per a mi. Digueu al conseller que accepto el seu tracte.